Debat al voltant de la col·laboració públic-privat a la Sanitat pública a Catalunya

Organitzat per 8TV i moderat per Josep Cuní, els participants no van poder/saber clarificar suficientment la situació

En un debat en el que hi participa tanta gent i on el temps és limitat, no és possible donar la mínima coherència a un diàleg que no és prou fluid

Ahir, en el programa dirigit per Josep Cuní “8 al Dia” es va celebra un debat en el que hi van participar el conseller de Salut Boi Ruiz, els exconsellers de Salut Marina Geli, Ramon Espasa i Xavier Pomés, el president de la Unió Catalana d’Hospitals Manel Jovells, el president del Consorci de Salut i Social de Catalunya Manel Ferré, el secretari general del sindicat Metges de Catalunya Francesc Duch, la responsable d’Acció Sindical del sindicat d’infermeria SATSE Noemí Muñoz, i la presidenta de Dempeus per la Salut Pública Àngels Martínez.

En total 9 persones, que amb el presentador/moderador eren 10, intervenint en un programa que en prou feines va arribar a l’hora real de duració, i on tots els intervinents per motiu de la limitació de temps que disposaven en prou feines podien raonar mínimament les seves posicions personals en el debat al voltant de la col·laboració Públic-Privat en la sanitat pública catalana. Segurament per això una vegada acabat el debat em vaig quedar amb la sensació de que no s’havien pogut aclarir masses coses, i que continuàvem estant on estàvem abans del debat. És a dir, per dir-ho ras i curt, els ciutadans de Catalunya continuen sense saber que és i com funciona el model sanitari català.

Tot i això, si que vull fer alguns comentaris al respecte i senyalar aquelles intervencions que a judici meu, van ser més rellevants per posicionar-se en el debat sobre la col·laboració públic/privat, els seus inconvenients i les seves avantatges. Em va sobtar que els discurs de tots els partidaris de la col·laboració públic-privat no tinguin un discurs uniforme per enviar el mateix missatge als ciutadans. El conseller Ruiz va posar molt d’èmfasi en el fet que la targeta sanitària del CatSalut et dona l’accés a qualsevol centre de la xarxa sanitària pública, on el ciutadà rep el servei sanitari que requereix i és després la Generalitat qui paga al centre que ha fet l’assistència el cost de la mateixa. Per la seva banda, l’exconsellera Geli va afegir que és l’empadronament  el que et dona dret a disposar de la targeta sanitària. D’aquí va quedar clara si més no una primera conclusió:

Per accedir a la xarxa sanitària, cal estar empadronat en qualsevol municipi de Catalunya i amb aquesta targeta sanitària, qualsevol ciutadà té dret a ser assistit en un centre sanitari de la xarxa pública. I aquí comencen els mals entesos. Quins són els centres de la xarxa pública? Els que treballem al voltant de la sanitat tenim molt clara aquesta resposta, però si ens posem en la pell dels ciutadans, que no tenen l’obligació de conèixer els detalls del sistema sanitari, quan els parlem que la xarxa pública està integrada per centres públics i privats, el que fem és introduir elements de confusió.

L’exconsellera Geli va intentar aclarir aquest aspecte dient que és públic tot allò que es paga amb diner públic independentment de la titularitat del centre, que por ser pública o privada, i en aquest últim cas sense ànim de lucre en l‘assistència hospitalària.

La confusió cap a la ciutadania va continuar quan es va entrar en la discussió de la gestió dels centres públics i la gestió en els centres privats. En aquest sentit l’exconseller Ramon Espasa va estar especialment desafortunat quan en un moment de la seva intervenció va dir que ell era partidari de “nacionalitzar” tots els centres de la xarxa pública per tal que tots siguin de titularitat pública, allò que jo he definit en aquest blog com la “sovietització” de la sanitat pública a Catalunya. Sap greu que una persona que en la seva etapa de conseller, però també com a polític, va fer aportacions importants per a la societat, vulgui ara tornar a plantejaments del segle XIX.

També Manel Jovells va intentar aportar llum al debat: “defensem una sanitat pública, universal, de qualitat i sostenible, constituida per uns centres de titularitat pública i un sector privat integrat per institucions catalanes històriques com fundacions, mútues, i altres institucions de l’àmbit municipalista”. Xavier Pomés per la seva banda també va intervenir per assegurar que el dilema públic/privat és un fals dilema i que algú fa córrer que reformar vol dir privatitzar. Segons ell el perill imminent és acabar tenint un model tot ell de titularitat pública (el que reclamava el conseller Espasa) però mediocre

La resta d’intervinents van coincidir que un dels grans problemes del model sanitari català està en la insuficiència financera crònica que pateix.

Llegint tot això anterior queda clar que els espectadors que van seguir el programa van rebre tot un seguit d’informacions difícils d’entendre. Massa barrejar conceptes, masses explicacions embolicades, excessives reiteracions del mateix dit amb paraules diferents. Segurament caldria  ser molt més planer, posar-se en el lloc de la ciutadania i parlar els seu propi llenguatge. Posaré un exemple: algun terrassenc dubta que la Mútua de Terrassa és un hospital privat de la xarxa pública? Segur que no. En canvi al posar tots els privats en el mateix sac, no tinc gens clar que algú no pensi si la Quiron o la Teknon són també hospitals privats de la xarxa pública. Ho hem de fer més senzill, i explicar-ho millor.

El conseller Ruiz va tancar les diferents intervencions en el debat, recordant que si amb 1200€ per cada català, la sanitat pública catalana és capaç de fer el que fa, si algú té un model millor, que pugui acreditar millors resultats que vagi corrents a explicar-li. 

No puc acabar sense parlar de la Sra. Àngels Martínez presidenta de “Dempeus per la Salut Pública”. M’abstindré de desqualificacions, però que algú li expliqui que a la vida no s’ha de mentir quan es tenen certs valors. Ser capaç de dir que els pressupostos de la Generalitat beneficien als hospitals privats en detriment dels públics és senzillament no entendre res... o entendre-ho tot i voler manipular a l’opinió pública. 

www.rbaestudisiprojectes.cat