La participació dels metges en la gestió dels centres sanitaris: Una utopia?

Calen compromisos sobre resultats assistencials, sense incórrer en costos afegits

Prendre decisions també vol dir prioritzar. Tothom està disposat a renunciar en benefici d’altres?

Aquesta setmana passada s’ha signat al departament de Salut un acord per a “desenvolupar iniciatives que afavoreixin la participació dels professionals sanitaris en les decisions dels hospitals i centres d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS)”. Per desenvolupar aquest acord s’ha constituït una comissió de treball que en el termini d’un mes intentarà aprofundir en els objectius de l’acord, que són:

• Millorar en els aspectes d’autonomia de gestió necessaris perquè la seva efectivitat i avantatges siguin exercits i percebuts pels professionals.
• Avançar en millorar la participació efectiva dels professionals mèdics, tant de primària com dels hospitals, en la governança, gestió clínica i decisions de les seves organitzacions a través dels òrgans de participació.
• En la primària, reconeixent el lideratge professional, dissenyar els procediments de participació per a l’elecció del responsable d’equip. Pel que fa a l’àmbit hospitalari aquesta participació abastaria l’elecció del càrrec de director mèdic.
• Analitzar el conjunt de les estructures organitzatives de gestió i clíniques per tal de millorar en la simplificació i la racionalització de l’organització.

A la presentació d’aquest acord hi han assistit el conseller de Salut Boi Ruiz, el director del Servei Català de la Salut Josep Maria Padrosa i Carles Constante president del consell d’administració de l’ICS. També hi eren presents Pere Soley gerent de l’ICS i Jaume Padrós president del Col·legi de Metges de Barcelona. Caldrà veure si en aquesta ocasió aquella coneguda frase que s’atribueix a Napoleó que diu “sinó vols resoldre un problema, crea una comissió” és aplicable o no. Només amb el temps ho sabrem.

En el títol d’aquesta entrada em preguntava si aquest acord és un brindis al sol o pel contrari pot prendre forma. I em feia la pregunta per que avui en dia, a l’ICS totes les gerències i direccions assistencials així com les direccions mèdiques estan ja ocupades per metges. On està doncs la novetat? Potser en el fet que siguin els metges qui elegeixin al director mèdic de l’Hospital o al líder de l’equip d’atenció primària? Sincerament no crec que aquest sigui el problema, i en tot cas, per acordar això no calen comissions. Al meu entendre, el problema dels professionals mèdics del sistema sanitari públic català, no és ocupar càrrecs directius (que ja ocupen en la immensa majoria de centres), sinó aconseguir una participació activa en el procés de presa de decisions. El que els metges volen és que les decisions importants als hospitals no es prenguin sense que ells hagin pogut participar; que aquelles decisions que els afecten siguin abans consensuades per la direcció amb els professionals dels centres; que els interessos del col·lectiu mèdic siguin respectats; que les seves iniciatives per millorar l’assistència siguin tingudes em compte per la direcció. Volen, en definitiva, que la seva veu sigui no només escoltada, sinó tinguda en compte, a l’hora de prendre decisions. 

 

I aquesta reivindicació que és del tot lògica, necessita tanmateix contrapartides. Què ofereixen els metges a canvi d’aquestes reivindicacions? Què hi guanyen els ciutadans si s’accepten les peticions del col·lectiu mèdic? Es reduiran les llistes d’espera sense que això costi més diners a la societat? Seran més eficients els serveis assistencials sense encarir més el sistema sanitari? Quins són els compromisos que adquireixen els facultatius, si una petició com la seva es pot acabar articulant?

Hem d’entendre que el que l’Administració no pot fer, és deixar el control de l’aixeta dels diners fora de la seva responsabilitat. L’Administració és responsable del bon ús dels diners que els ciutadans paguen. Jo crec que aquest és el límit que no es pot ultrapassar. Si es troba la manera de garantir que els costos no s’incrementaran, i que els pressupostos es respectaran, crec que l’acord podria seer possible, però cal garantir que un plantejament com aquest no generi més costos per allò tan corporativista del “avui per tu, demà per mi”. Per altre banda, un centre sanitari no pot de cap manera governar-se amb plantejaments assemblearis. Les decisions no es poden sotmetre a debat al hall de l’hospital per veure que és decideix; cal trobar un mecanisme àgil que permeti la participació dels professionals en la presa de decisions i que a la vegada sigui eficient i seriós.

Hi ha encara un altre condicionant: els metges han d’entendre que no tot és possible. I que gestionar vol dir entre altres coses prioritzar; i per prioritzar cal prendre decisions que a vegades perjudiquen a uns en benefici d’uns altres. Això comporta moments complicats que en cap cas es poden resoldre per la via del “cafè per a tothom”. Calen doncs compromisos que respectin les regles del joc que es puguin establir.

Finalment, un últim comentari: què passa amb el personal d’infermeria? Té dret a participar també en el procés de presa de decisions?... El que cal demanar a l’Administració és que faci un esforç per entendre que els metges el que volen es ser escoltats i que les seves opinions siguin tingudes en consideració, i això se n’hi diu “participar en el procés de presa de decisions”. I quest és el tema: com articular un procés de presa de decisions en el que el conjunt de professionals assistencials sentin que en formen part, i a més l’Administració tingui la certesa que els sostres de despesa seran respectats i que les polítiques sanitàries i les directrius organitzatives que emanen del Departament de Salut, del CatSalut o del propi ICS, han de ser respectades per les direccions dels centres.

www.rbaestudisiprojectes.cat