Amb reduccions de jornada, a la llarga es posarà novament en risc la sostenibilitat del sistema sanitari públic
Qualsevol increment de costos del sistema, hauria d’anar acompanyat d’un increment equivalent de la productivitat
Per primera vegada
a Catalunya, tot el sector sanitari concertat disposa d’un conveni col·lectiu que obliga a totes línies d’activitat de l’àmbit sanitari Públic:
hospitalització d’aguts, salut mental, assistència primària i internament sociosanitari.
No vull entrar a valorar la bondat o no del conveni, i si afavoreix més a les
empreses o als treballadors. El cert és que després de 7 anys de negociacions i
desacords, finalment patronals i sindicats han estat capaços d’arribar a signar
un conveni que ha de regir les relacions laborals en els centres públics fins
el 31 de desembre de 2016.
Si que voldria
incidir amb un dels aspectes del conveni, que fins ara ha estat cavall de
batalla de la negociació en aquest i en tots els convenis col·lectius que s’han
signat a la sanitat pública catalana. Em refereixo a la Jornada de Treball.
Aquesta vegada, sota l’aparença que es manté la jornada laboral establerta en
el conveni sociosanitari signat l’any passat, la realitat és que s’introdueixen
dins d’aquesta jornada tres dies de lliure disposició que tindran la
consideració de temps de treball efectiu, fet que comporta automàticament que
aquells que se’ls prenguin veuran com la seva jornada anual queda reduïda.
Em preocupa la
facilitat amb la que els negociadors modifiquen obertament o més o menys
dissimulada la jornada laboral. De fet, partint de la jornada de 40 hores que
va servir de referència a Espanya i a Europa fa molts anys, aquesta es va anar
reduint progressivament a cada conveni que es signava, i en el cas de la
sanitat aquesta reducció de jornada anava sempre acompanyada d’un increment
salarial. La confluència dels dos factors comportava un efecte pervers que
situava el cost de l’hora efectiva treballada a uns nivells que de cap manera
es podien mantenir en funció dels recursos de que disposaven les empreses
sanitàries. Tot plegat ha comportat una pressió permanent sobre el CatSalut per
anar incrementant les tarifes i permetre
així que les empreses poguessin fer front a uns costos cada vegada més
insostenibles.
Fruit de tot això
(i no només per això), finalment ha esclatat la bombolla i ha esdevingut la
pitjor crisi i les majors retallades que la sanitat catalana ha patit mai. En
el conveni col·lectiu del sector sociosanitari signat l’any passat es va incrementar
per primera vegada en la història la jornada laboral, i es van reduir en un 5%
els sous del personal. Per primera vegada i única fins el moment per que a la
primera oportunitat que patronals i sindicats han tingut, ja hi hem tornat:
increment de sous del 5% i decrement encobert de la jornada. L’increment de
sous és del tot raonable i fins i tot insuficient, però la reducció encoberta
de jornada és discutible. Val a dir que l’increment de jornada de l’any passat
no va venir com a conseqüència d’un acord en la negociació, sinó que va ser
introduït pel mediador en la seva proposta de conveni.
Davant d’aquesta
“alegria” amb que uns i altres tracten el tema de la jornada, crec que valdria
la pena obrir una mica l’horitzó,
posar-hi imaginació i pensar si no hi haurien altres fórmules de negociació
diferents al que s’ha vingut fent “tota la vida”. Cal fer-ho per que si continuem pel camí de
sempre, d’aquí a una temporada tornarem a estar exactament en el mateix punt,
patint retallades i situacions injustes, i posant en risc la sostenibilitat del
model. Tant patronals com sindicats disposen d’assessors amb preparació
suficient per intentar imaginar nous paràmetres de negociació que no posessin
en risc la viabilitat del sistema com per exemple la productivitat. Si s’aconseguís un consens en com “mesurar la productivitat”, els salaris futurs i la jornada laboral podrien anar lligats a
aquesta mesura de la productivitat, de manera que el manteniment de la
productivitat comportés el manteniment de les condicions laborals, i un
increment de productivitat comportés millores salarials o reduccions de jornada
proporcionades els uns amb els altres. Es coneguda la dificultat de mesurar la productivitat sobre tot en l’àmbit dels serveis públics, però sinó s’entén que
qualsevol increment de costos ha d’anar acompanyat d’un increment de
productivitat, s’està posant novament en risc la sostenibilitat del sistema
sanitari públic.
No té cap sentit,
vist amb objectivitat, que el conjunt de treballadors de la sanitat pública
catalana vegin incrementar els seus sous i reduir la jornada encara que de
forma encoberta, sense assolir cap compromís amb al reducció de les llistes
d’espera tant quirúrgiques com d’accés a especialistes o a proves diagnòstiques
per posar un exemple. No té cap sentit que els diners de més que caldrà
invertir en el sistema per pagar aquestes noves condicions retributives i de
jornada, no tinguin un retorn en forma d’una aportació de més valor afegit per
la societat per part dels treballadors sanitaris.
Definitivament, els
temps que venen hauran de comportar sens dubte, un nou enfocament de la
negociació col·lectiva sobretot en el camp dels serveis públics, on caldrà
cercar un equilibri més estable entre els impostos que els ciutadans paguen, i
els servei que reben.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada