L’Ordre del ministeri que adopta mesures en matèria de recursos humans per a la gestió de la crisi del coronavirus, ignora la realitat del sistema públic de salut català."

Escrit per Francesc José Maria Sánchez
 soci-director de fjmadvocats

En aquesta entrada al blog, Francesc José Maria senyala els inconvenients derivats d’una visió del Sistema Nacional de Salut  que obvia que les comunitats autònomes  no tenen totes la mateixa configuració. En aquest sentit incideix en les dificultats d’interpretació d'algunes normes estatals que estan pensades exclusivament per a sistemes sanitaris organitzats segons l'anomenat model Insalud: gestió directa per part dels serveis autonòmics de salut i personal estatutari.

Com passa habitualment les normes de caràcter general que es dicten des del Govern d’Espanya  que afecten a l’àmbit de la salut ignoren la realitat del model sanitari català. No ha estat una excepció l’Ordre SND/232/2020 que publicava el BOE del proppassat diumenge.

Tota ella està pensada per a l’organització i el règim de treball del que tradicionalment hem anomenat model Insalud. És a dir, uns serveis autonòmics de salut, als que s’ha d’afegir INGESA per les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla, que gestionen directament els centres, serveis i establiments sanitaris que conformen el sistema públic d’atenció sanitària de cada comunitat autònoma i  ho fan amb personal estatutari o funcionari, llevat algunes excepcions minoritàries. A Catalunya el Servei Català de la Salut no gestiona res des de les seves pròpies estructures i el personal estatutari a la nostra comunitat depèn de l’empresa pública ICS.

Res a veure amb el nostre Sistema Sanitari Integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT) que té en la seva composició una elevada presència d’entitats privades i entitats públiques de l’àmbit local amb plantilles de personal en règim laboral. Fins i tot les empreses del sector salut participades per la Generalitat –entitats de dret públic o consorcis- el personal que tenen és laboral, excepte el de l’Institut Català de la Salut que és personal estatutari amb una petita quota de funcionaris.

La ignorància de la realitat del model sanitari català s’evidencia en diferents apartats de l’Ordre esmentada:

• Quan es plantegen mesures per a la reincorporació al servei actiu de metges/esses o infermeres/ers menors de 70 anys es preveu que “se realitzarà el nombramiento estatutario que corresponda” i declara aquest nomenament compatible amb la pensió de jubilació. Una interpretació literal de la norma ens faria concloure que només l’ICS pot reclutar personal jubilat. La pregunta que ens fem és: I la resta  d’entitats públiques o privades del SISCAT no podran contractar laboralment als seus jubilats?
• Quan es planteja la contractació d’estudiants dels graus de medicina i infermeria només es preveu que puguin subscriure els contractes “las autoridades sanitarias de las comunidades autònomes”. Des de la lògica de la mirada centralitzada de la composició del Sistema Nacional de Salud i  de les funcions  que desenvolupen els serveis autonòmics de salut, aquesta regulació té tot el sentit perquè a la resta de l’Estat espanyol són aquests serveis autonòmics (i INGESA) els que actuen directament contractant personal dels sector públic de la salut. 
• La mateixa mirada  esbiaixada es posa de manifest quan es regula el règim de prestació de serveis: “Las comunidades autònomes podrán ... imponer a los empleados públicos y trabajadores al servicio de las mismas ... servicios extraordinàrios por su duración o naturaleza”. S’està referint sens dubte a la realitat del model que podríem dir “ortodox” que han seguit la resta de comunitats autònomes per a la construcció dels seus sistemes sanitaris, que bàsicament  consisteix en la regionalització de l’antic Insalud i l’aposta majoritària per a la gestió directa des de les pròpies estructures del respectius serveis autonòmics de salut

Com tots sabem Catalunya té un model sanitari propi i diferenciat de la resta que ha estat fruit d’una realitat històrica a partir de la qual s’ha anat desenvolupant una xarxa de proveïdors diversa de diferents titularitats.

Seria molt d’agrair que aquesta realitat diferenciada es tingués en compte en la promulgació de normes i més ara que l’autoritat delegada per a l’àmbit sanitari en tot el territori espanyol mentre duri l’estat d’alarma i té atribuït el comandament suprem de tot el personal del Sistema Nacional de Salut és català. De moment em conformo en que es puguin aclarir els dubtes d’aplicació que ha suscitat aquesta ordre en el sector concertat.