“Buen porte y buenos modales, abren puertas principales...”

Aquest refrany castellà era plenament vigent al segle passat; ara, des que els partits polítics han deixat de banda la professionalitat, l’experiència, el coneixement i la idoneïtat a l’hora de cobrir càrrecs de responsabilitat, la militància política i el carnet del partit, és el que realment compta a l’hora de decidir a qui es nomena... o a qui es cessa... Ara, les “puertas principales” les obre un carnet de militant polític. Ves per on... 

Malauradament el sectarisme polític sempre ha existit, tanmateix mai tant com en els nivells actuals en els que la gosadia per nomenar “gerents” o “directors generals” al primer que passa, sempre que tingui carnet del partit, està arribant a uns nivells preocupants.

Les cartes financeres implantades per alguns partits, que obliguen als càrrecs triats a dit, a pagar un determinat percentatge del seu sou al partit, estan en la base d’aquesta pràctica, que té una conseqüència immediata: la mediocritat envaeix els càrrecs de l’administració i això acaba perjudicant als ciutadans, que veuen com la ineptitud s’instal·la en el poder.

Ara, els partits polítics, es financen via “quota revolucionaria” que obliguen a pagar als seus afiliats quan aquests accedeixen a ocupar càrrecs públics. Perceben per tant un sou pagat amb diner públic una part del qual va directament als comptes corrents del partit que l’ha anomenat. Hem passat del vergonyós 3% a un altre sistema que també es basa en el finançament dels partits polítics amb diners públics, transformats en diners privats,  després de passar pel compte corrent d’un militant del partit. 

Els partits polítics estan obrint noves vies de finançament. Més enllà de les quotes dels seus afiliats, i de les subvencions que reben en funció dels seus resultats electorals, més enllà també de les donacions de particulars i empreses, cada cop s’està instaurant més la “quota revolucionària” que els afiliats als partits polítics han de pagar quan accedeixen a un càrrec públic. Aquesta quota revolucionària, varia segons el partit, i segons la retribució del càrrec, i alguns partits, com per exemple ERC, ho tenen perfectament estipulat a través del que anomenen la seva “Carta Financera”.

En el passat immediat, partits com el PP a nivell estatal o Convergència en el cas de Catalunya, han acudit a mètodes vergonyosos i delictius a l’hora de finançar-se, alterant els preus dels concursos públics i cobrant comissions de les adjudicacions fetes. Una activitat mafiosa per finançar il·legalment els seus partits o les seves fundacions amb diners públics. Tanmateix cal preguntar-se si la quota revolucionària que paguen els afiliats a un partit quan  accedeixen a un càrrec públic, és o no una situació ètica, i fins i tot legal, quan a través d’un afiliat al partit es converteix el diner públic en diner privat, a canvi d’un càrrec a l’administració. Per valorar fins a quin nivell són reprovables aquestes pràctiques, val la pena parar compte en les conseqüències que es deriven d’aquesta manera d’actuar. 

En primer lloc, val a dir que els afiliats als partits, no tenen necessàriament l’etiqueta de ser bons professionals; poden ser-ho o no. També cal tenir en consideració que els sous que paga l’administració no són, en general, sous molt elevats, motiu pel qual els bons professionals difícilment accepten ocupar càrrecs en l’estructura administrativa del govern.  En conseqüència, els partits es veuen obligats a triar d’entre els seus afiliats a aquells que acceptin salaris per sota dels que guanyarien en el mercat de treball. I ho fan independentment de la seva idoneïtat i de la seva preparació per ocupar el càrrec. Si algú accepta aquell sou, i a partir del sou pagar la quota al partit, automàticament és promocionat al càrrec.

En el fons, als partits els interessa molt poc que els alts càrrecs de l’administració siguin bons professionals. Només els interessen dues coses, que paguin la quota per tenir un finançament addicional pel partit, i que segueixin les directrius marcades pel partit tan si són bones com si són dolentes; com passava a la mili, pensar està prohibit. Es tracta doncs d’obeir. 

Per tant, com que els partits necessiten més i més diners, cada dia accedeixen als càrrecs de l’administració més persones sens idoneïtat per el càrrec, i cada dia l’administració és més i més ineficient. És ètic que això passi? És reprovable que per interès econòmic dels partits, els ciutadans rebin cada dia pitjors serveis? 

Doncs precisament en això estem al departament de Salut; hem sortit del vergonyós 3% i hem entrat en la poc ètica “quota revolucionària”. En la legislatura anterior, entre el conseller Comin i el director del CatSalut David Elvira, varen intentar mantenir un cert grau de professionalitat en les diferents incorporacions que es varen anar produint, satisfent les exigències del partit a l’hora de col·locar militants d’ERC, però respectant criteris de professionalitat en els llocs  de treball més importants. Segurament aquesta manera de fer, és un dels motius pels quals David Elvira no va arribar a ser conseller de Salut...                            

Per tot plegat, pels perfils professionals que s'han incorporat al departament aquest últim any, aquesta legislatura està resultant de les menys efectives per a la sanitat pública catalana... pur continuisme... absoluta mediocritat...