Les dificultats econòmiques dels centres del SISCAT

Cada dia als centres del SISCAT els resulta més complicat mantenir l’equilibri dels seus comptes.

Entre els cords derivats del Conveni Col·lectiu del sector, les decisions judicials, i la manera com el CatSalut calcula les compensacions als centres, mantenir els comptes sanejats esdevé un exercici gairebé impossible. O hi ha un replantejament global, o els problemes dels centres dels SISCAT seran cada vagada més complicats i més difícil serà trobar-hi solucions.        

Recentment, les patronals signants del II Conveni Laboral del SISCAT han donat a conèixer el grau d’assoliment dels diferents acords previstos en el Conveni, d’acord a les previsions d’implementació en el temps de cada un d’ells. Fins ara els diferents acords s’han anat acomplint segons el calendari previst.

Una majoria d’aquests acords tenen una repercussió econòmica: els increments retributius de l’1,95 % al novembre, del 2,25% al gener i del 0,25%  al juliol, les diferents equiparacions salarial pactades, les reduccions de jornada, etc. En teoria els centres del SISCAT  haurien de recuperar tots aquests increments de despesa via l’increment de tarifes aplicat per el CatSalut que també ha acomplert els compromisos adquirits quan es va signar el Conveni. Tanmateix molts centres del SISCAT han empitjorat la situació del seus comptes i es veuen obligats a iniciar plans de reconversió per assegurar l’equilibri pressupostari. Perquè?

Per altre banda, durant el període de vigència d’aquest Conveni s’han produït  decisions de caràcter jurídic que també han incidit negativament en els comptes dels centres. En concret la sentència sobre la paga de vacances que obliga als centres del SISCAT a retribuir als seus treballadors el mes que fan vacances, amb alguns dels complements que perceben regularment la resta de mesos de l’any, com per exemple la mitjana de les guàrdies mèdiques de presència física o localitzades, el complement d’atenció continuada o els complements per festius. 

Tot plegat, atenent a que l’increment de tarifes del CatSalut en la pràctica és finalista atès que s’ha de dedicar enterament a salaris, deixa al centres del SISCAT en una situació molt complicada per atendre altres necessitats com per exemple la renovació d’equipaments o l’accés a noves tecnologies. Només algunes organitzacions pateixen un efecte neutre en aquesta cassos.

Com és fàcil entreveure la realitat és diferent i les coses no són tan senzilles. Per fer els càlculs de tarifes segons l’increment salarial que es vol assolir, l’administració actua segons valors d’un “model” teòric. Entén que un centre “ordenat” ha de tenir una massa salarial que dins del seu compte de despeses pesi entre el 63 i el 65%. Per tant els càlculs que fa a l’hora de determinar quin és l’increment de tarifes necessari per compensar un determinat increment de sou, els fa pensant en aquests empresa “model” i determina que per un increment de sou de l’1% li correspon un increment de tarifa entre el 0,63 i el 0,65%. 

En totes aquelles organitzacions sanitàries que estiguin en una situació de plantilla similar a la del “model”, la pujada salarial tindrà uns efectes neutres atès que es veurà compensada per l’increment de tarifes que rebran. Però que succeeix en aquelles organitzacions en els que en la seva estructura de costos la massa salarial s’allunya de la prevista en el model? La resposta és evident, hi haurà qui hi sortirà guanyant i qui hi acabarà perdent.

Qui hi guanya? Aquelles empreses en els que els serveis subcontractats a empreses externes són nombrosos hi sortiran guanyant atès que la seva massa salarial, al tenir serveis subcontractats, serà inferior a aquest 63-65% i podran dedicar una part de l’increment de tarifes a altres finalitats diferents a incrementar els salaris. Per contra aquelles organitzacions en les que la seva massa salarial pesi un 70% o més en el seu compte de despeses hi sortiran perdent amb tota seguretat, i tindran problemes a l’hora de pagar els nous salaris amb el conseqüent desequilibri pressupostari.

És per això que caldria que l’Administració canviés de procediment i en lloc de pagar els increments salarials via tarifes, el pagués cas per cas, en funció de les necessitats reals derivades de les característiques de cada organització. És clar que això és una feinada però és infinitament més just i al mateix temps també podria servir per endreçar una mica aquelles institucions que tinguin desequilibris clars en les seves plantilles.