Mentre el CatSalut no pagui adequadament l’atenció dels malalts protegits per la sanitat pública, és del tot lògic que els centres intentin equilibrar els seus comptes via els ingressos derivats de l’activitat privada. En el fons, si es vol llegir així, que els centres públics atenguin malalts privats, no deixa de ser una transferència de diners privats al sector públic.
Si es prescindeix dels malalts privats per qüestions de biaix polític, com s’assegurarà la viabilitat econòmica d’aquells centres que avui es mantenen amb uns comptes equilibrats gràcies als ingressos que es deriven d’aquesta activitat?. Se’ls impedirà també fer l’activitat derivada dels accidents de trànsit? Com es justifica que uns privats si (els accidentats de trànsit) i uns altres privats no?
Sembla que el departament de Salut està acabant de definir una nova formula jurídica que permeti a BarnaClínic, (entitat de l’Hospital Clínic responsable de la seva activitat privada), poder continuar exercint aquesta activitat, tot i que segons ha transcendit això seria en uns espais físics diferenciats dels que utilitza l’hospital públic. Hi ha qui relaciona això amb la compra recent d’un edifici d’oficines situat al Carrer Casanova davant mateix de la Facultat de Medicina.
La solució que s’adopti per permetre que l’Hospital Clínic continuï fent activitat privada afectarà a tots els altres hospitals de la xarxa pública que també fan activitat privada. Segons va explicar la consellera Vergés es pretén que els circuits de l’activitat pública i la privada estiguin clarament diferenciats.
Val a dir que les temptacions d’eliminar la pràctica privada dels centres de la xarxa pública van aparèixer en paral·lel al desembarcament d’ERC al departament de Salut. El conseller Comin, en un primer moment volia eliminar aquesta pràctica no només de BarnaClínic sinó també de tots els centres integrats al SISCAT. Els talibans de “lo públic” no podien entendre que el sistema sanitari públic pogués atendre també malalts privats. Tanmateix el propi conseller Comin va haver de rectificar quan els seus col·laboradors li varen fer veure que molts centres de la xarxa pública mantenien un cert equilibri pressupostari gràcies als diners que ingressaven per l’activitat privada, i que si se’ls prohibia continuar fent-la es posava greument en risc la seva viabilitat econòmica.
Com que el departament de Salut no té capacitat econòmica per compensar els ingressos privats dels centres públics, es va decidir que es buscaria una manera de fer compatibles l’activitat pública i la privada. Sembla que una de les grans preocupacions de la consellera Vergés passa per evitar una “barreja de circuits”, quan la solució per impedir-ho és ben senzilla: qui entra a l’Hospital per la porta de la privada, surt per la porta de la privada, i qui ho fa per la de la pública surt per la porta de la pública, sense possibilitat d’intercanviar els circuits. Cada circuit organitzativament i física ha de ser independent l’un de l’altre. Poder aplicar això no ha de resultar tan complicat.
Fins i tot al CatSalut s’havia compromès a regular l`activitat privada mitjançant una Instrucció que encara no ha vist la llum després que el 26 de març del 2015, la Instrucció 05/2015 fou derogada. Portem per tant més de quatre anys pendents d’aquesta normativa que segons ha anunciat la consellera de Salut ben aviat serà pública. A molts els resulta preocupant que aquesta Instrucció pugui ser restrictiva pel que fa a l’activitat privada en centres de la xarxa pública. I aquesta preocupació es fonamenta en diferents raons:
Tal com el conseller Comin finalment va entendre, la viabilitat econòmica de molts centres de la xarxa pública depèn dels ingressos que obtenen de l’activitat privada.
El CatSalut no paga adequadament els costos de l’activitat ordinària que els centres fan per a la sanitat pública, perquè no disposa dels recursos econòmics necessaris per fer-ho.
Com a conseqüència de la situació econòmica actual molt centres estan sotmesos a plans de reestructuració que es poden veure greument desestabilitzats si no poden comptar amb ingressos per l’activitat privada.
S’anuncia una nova crisi econòmica (o continuació de l’existent) que fa impossible pensar que hi puguin haver més diners per a la sanitat pública, ni en el curt ni en el mitjà termini ni tan sols en el supòsit que Catalunya pogués assolir la independència.
Preocupa molt que un tema tan transcendent com aquest, vital per assegurar la sostenibilitat econòmica de molts centres del SISCAT, sigui tractat des de la inexperiència dels responsables actuals del departament de Salut.
També resulta preocupant que aquesta qüestió s’abordi des d’un biaix exclusivament polític que acabi anul·lant els efectes positius que es deriven d’aquesta pràctica. Tenim un exemple que s’ha donat en un altre àmbit, de com aquests biaix polític de curt abast, ha deixat fora del programa PADRIS a recercadors d’universitats privades, o no incorpora en el “big data” les dades dels malalts dels centres sanitaris privats. Tota una concessió a la “galeria política i mediàtica” que ha restat eficiència a una eina bàsica per a la recerca.
No repetim errors si us plau i deixem a la política i als seus biaixos de banda; ens hi juguem la viabilitat de molts centres de la xarxa sanitària pública de Catalunya. Als talibans de la cosa pública els recordaria que els accidents de trànsit, atesos en tots els hospitals públics, estan coberts per pòlisses d’assegurança de companyies privades que són les que acaben pagant l’atenció de l’accidentat. També obligaran que a BarnaClínic els accidents de trànsit siguin atesos en un edifici diferent al de l’Hospital públic? Quina diferència hi ha entre que la factura d’un accidentat de trànsit la pagui la mútua “A” o que aquesta mateix mútua pagui la prestació sanitària a un malalt operat d’apendicitis per exemple? Si la mútua és la mateixa perquè pot pagar els serveis a uns afiliats i a uns altres no? On és la lògica de tot plegat?
No fa pas gaire temps, entre el ministre Jorge Fernández Díaz i el cap de l'Oficina Antifrau de la Generalitat Daniel de Alfonso es volien "carregar"la sanitat pública de Catalunya. A veure quin altre nom il·lustre harem d'afegir a aquesta llista. Si els centres públics no poden desenvolupar activitat privada, molts hospitals del SISCAT posaran en risc la seva viabilitat econòmica. Prou demagògies, amb la sanitat no s'hi juga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada