dijous, 17 d’agost de 2017

Els inconvenients de les revisions lineals de salaris i tarifes


La revisió lineal dels salaris perpetua les injustícies del sistema retributiu de la sanitat pública catalana.


Un sistema de pagament que no tingui en compte la qualitat de la feina feta podria ser equiparable a una utilització poc ètica del diner públic. Pagar per un mal producte el mateix preu que per un bon producte no és propi d’un sistema de pagament mínimament coherent.



Fa ja algunes setmanes que vàrem comentar al blog que el CatSalut havia decidit apujar les tarifes d’aquest any 2017 un 0,63%, però amb una dedicació finalista com era la d’incrementar els salaris dels treballadors un 1% per a tothom. Avui voldria reflexionar al voltant de com els increments lineals, tant de salaris com de tarifes, amaguen disfuncions no desitjables.

Començant pels salaris, hem de convenir que el salari hauria d’estar en relació al grau de responsabilitat que un treballador assumeix en el si d’una organització. Per tant, seria lògic que a més responsabilitat major salari. En aquests supòsits res a dir respecte als increments lineals atès que la seva aplicació no modificaria la relació entre els diferents nivells de responsabilitat. Ara bé, al sector sanitari català el salari mesura el grau de responsabilitat assumida pels treballadors? Decididament no; és ben sabut que en el nostre sistema sanitari públic els salaris de metges i infermeres estan per sota del que correspondria a la responsabilitat que uns i altres assumeixen, i en sentit contrari, hi ha categories laborals amb salaris superiors als que percebrien exercint la mateixa responsabilitat en sectors diferents al sanitari. La raó d’aquest des-ajustament del sector cal cercar-la en la història de la negociació col·lectiva que sempre va prioritzar els salaris de les categories professionals més baixes en detriment dels salaris de metges i infermeres. Segurament, aquesta és també una de les raons, no la única, de l’aparició en l’àmbit social de sindicats específics dels col·lectius de metges (Metges de Catalunya) i infermeres (SATSE) amb el clar objectiu d’intentar els seus interessos que altres sindicats no defensaven.

Sent aquesta la situació real, què passa quan s’aplica un increment salarial lineal? Doncs que es perllonga en el temps la situació injusta i es converteix en normal un desequilibri salarial que no està justificat en funció de les responsabilitats assumides pels treballadors. I les conseqüències de tot plegat són ben conegudes, creant desinterès i passotisme i una manca de sentiment de pertinença en els col·lectius maltractats, i el que és pitjor, fomenta la sortida del país de molts professionals molt ben formats, en busca d’una millor retribució de la responsabilitat que assumeixen en el seu dia a dia. Tots sabem que metges i infermeres han emigrat a Gran Bretanya per posar un exemple, però ho han fet les auxiliars de clínica, els zeladors o els de manteniment? Per tant, alguna cosa passa a banda del sense sentit que significa formar a bons professionals que se’n van a treballar a un altre país.

Els increments retributius lineals en el sector sanitari català són per tant un element que perpetua les injustícies. Aquí s’opta pel cafè per a tothom, sense voler entrar en l’anàlisi del valor aportat per cada treballador al “producte salut”, fet que afavoreix a aquells que menys valor aporten a la feina col·lectiva i perjudica notablement als que assumeixen responsabilitats.

Però què passa quan l’assignació lineal finalista de la tarifa es fa a les empreses del sector? Millor explicar-ho amb l’exemple de la pujada del 2017 de l’0,63% que s’hauria de transferir a un increment de la massa salarial de l’1%.

L’Administració calcula que en una situació ideal, quan la massa salarial té un determinat pes dintre de l’estructura de costos (al voltant del 65%) un 1% de massa salarial equival a un 0,63% de la tarifa. A partir d’aquí l’increment de tarifa tindrà un efecte nul en totes aquelles empreses sanitàries en les que el pes de la massa salarial sigui el que l’Administració ha calculat, és a dir, l’empresa transformarà l’increment de tarifa en un increment de l’1% dels sous i no li sobrarà, però tampoc li faltarà ni un Euro.

Què passarà a les organitzacions en les que la plantilla pesi més d’aquesta proporció establerta per l’administració? Doncs que amb l’increment de tarifa no en tindran prou per apujar a tothom l’1%. És el cas dels hospitals terciaris en els que el pes de la massa salarial pot arribar a superar fins i tot el 70% dels costos. En aquest cas, la pujada de l’1% dels salaris comportarà un dèficit a l’empresa malgrat l’increment de tarifes.

I que succeeix a les organitzacions més petites en les que el pes de la massa salarial està per sota de la xifra calculada per l’Administració? Doncs que l’empresa, una vegada aplicat l’1% d’increment als salaris, tindrà uns excedents perquè l’increment de tarifa cobreix amb escreix el cost de l’increment salarial. Es el cas dels hospitals de dimensions més reduïdes, i en particular dels sociosanitaris en els que el pes dels metges sobre la massa salarial és més aviat baixa.

A l’incrementar linealment les tarifes estem creant unes desigualtats que castiguen als centres amb un pes elevat de la seva massa salarial sobre el conjunt de les despeses, i beneficien a aquells que la seva massa salarial pesa menys dels previst en els seus càlculs per l’Administració. Com més “sanitaritzat” està un centre més se’l perjudica. Tot plegat comporta que aparèixin els “llestos” de la classe que es dediquen a “externalitzar” tots els serveis que poden per aconseguir unes masses salarials els més baixes possibles amb un detriment evident de la qualitat assistencial. I si a més les empreses a les que s’externalitzen els serveis pertanyen al mateix grup empresarial, i entre elles constitueixen el que s’anomena un grup d’IVA que permet compensar els IVA entre les empreses que formen el grup pels serveis que unes presten a les altres, doncs oli amb un llum. El guany és molt superior, i l’Administració ni se’n assabenta. 

Què fàcil és aplicar revisions (de sous o tarifes) amb caràcter lineal, i com al mateix temps es perpetuen diferències salarials injustes, o es genera negoci en uns i dèficits a uns altres. No; la linealitat no és la solució. El sistema sanitari, si vol ser eficient i sostenible, ha de caminar indefectiblement cap a la mesura de la productivitat per les revisions salarials, tant a nivell individual com dels equips, i cap el pagament selectiu per la feina ben feta, és a dir, pagant la qualitat de la feina realitzada per les empreses del SISCAT.  

Cap comentari:

Publica un comentari