dimarts, 27 de novembre de 2018

El conveni col·lectiu del SISCAT i les contradiccions que l'han acabat configurant


Un procés de negociació atípic, amb intervenció directa del CatSalut, ha propiciat la signatura d’un conveni que s’havia encallat per la manca de recursos econòmics que impedien satisfer mínimament les demandes sindicals.


Tanmateix, aquesta actuació de l’administració sanitària, obre les portes a que les futures negociacions del conveni del SISCAT es facin directament en el despatx del director del CatSalut.

El conveni signat inclou millores salarials sense què les entitats del SISCAT tinguin garantit poder-hi fer front, més enllà de “compromisos” futurs del CatSalut. Això demostra clarament la necessitat reclamada històricament de dotar al sistema sanitari públic de pressupostos plurianuals.        






La primera contradicció que cal assenyalar fa referència a la tendència que segueix el conveni des de fa molts anys. Amb la única excepció del conveni signat al bell mig de la crisi econòmica, els diferents convenis col·lectius signats han implicat uns plantejaments molt clars: cobrar més i treballar menys. La pregunta és si aquesta realitat és sostenible i si un país com Catalunya, amb un deute elevat, podria sortir-se’n si tot el seu sistema productiu anés en la mateixa direcció. 

Sens dubte, la resposta a aquesta pregunta és un rotund no. L’objectiu de la negociació col·lectiva en un país seriós no pot passar en cap cas per cobrar més i treballar menys. Es pot aspirar a cobrar més és clar que sí, però treballant millor, i incrementant la productivitat individual i/o col·lectiva. Això en el sector salut vol dir millorar la capacitat resolutiva dels problemes de salut, qualitatius i quantitatius, a través del coneixement dels professionals, ajudats per la tecnologia més moderna i dels tractaments farmacològics més eficients.

En conseqüència, agradi o no als sindicats, el futur de la negociació col·lectiva passa per posar en valor la productivitat individual i del conjunt dels treballadors del sector sanitari. Cal canviar el cobrar més treballant menys per cobrar més, produint més, i amb més qualitat. Aquesta enfoc si que dona com a resultat una economia sostenible per a un país modern. Per cert, val a dir de passada, que les DPO, que en el seu origen quan foren concebudes anaven en aquesta direcció, s’han acabat desvirtuant, convertint-se en una mena de cafè per a tothom, que no satisfà ningú, i que no tenen cap incidència en la productivitat del sistema. Al final les DPO són la conseqüència d’aquella dita castellana: “entre todos la mataron y ella sola se murió...”  

Una segona contradicció derivada del procés de negociació del conveni fa referència al fet que es ve repetint des de fa molts anys, consistent en deixar als metges fora del conveni col·lectiu. El sistema de representació sindical fa que els sindicats de tipus professional tinguin moltes dificultats a l’hora d’aconseguir un nombre significat de representants en la mesa de negociació en comparació amb els sindicats generalistes. Aquest fet comporta que els representants d’aquests últims dominin les meses de negociació fet que els permet tancar acords amb les patronals, deixant de banda al sindicat de metges. Aquesta situació l’aprofita molt bé la patronal, que sempre troba la manera d’oferir algun caramel als sindicats majoritaris, per tal de poder tancar convenis amb ells, deixant de banda les reivindicacions i les propostes del col·lectiu mèdic. Aquesta manera de procedir topa amb una reflexió molt senzilla: a quin cap cap, que a l’hora de parlar de com s’organitza el funcionament dels centres sanitaris es deixi de banda als metges ?.   

El resultat d’actuar d'aquesta manera és un conveni col·lectiu que es centra en regular salaris, jornada de treball, permisos retribuïts, etc., sense entrar en altres qüestions relacionades amb la millora de la qualitat assistencial fonamentada amb disposar del coneixement més actual, dels equips tecnològics més moderns i del suport farmacològic més eficient. El conveni esdevé un document purament administrativista i s’allunya de l’objectiu de transformar-se en un element de modernització dels nostres centres assistencials de la xarxa pública. El que resulta contradictori és que les patronals, que fomenten aquesta manera de fer pactes per la porta del darrere per excloure als metges de la negociació, després s’esquincen les vestidures quan els metges reclamen el seu propi conveni. Són les pròpies patronals les que amb el seu plantejament miop estan propiciant que els metges acabin tenint el seu propi conveni.   

Aquest II conveni col·lectiu del SISCAT signat recentment, ha viscut a més un fet mai vist fins ara. La irrupció del CatSalut al bell mig de la negociació oferint a sindicats i patronals allò que pocs dies abans els negava; això ha creat un precedent desafortunat, desautoritzant als negociadors de les patronals i mostrant als sindicats que el camí de la negociació col·lectiva passa per el despatx del director del CatSalut. Un mal precedent.

El CatSalut va assegurar als sindicats l’assumpció de la majoria de les seves reivindicacions (llevat del sindicat mèdic), i va tranquil·litzar les patronals informant-los que els pressupostos dels anys 2019 i 2020 incorporarien uns increments de tarifes que farien possible compensar el creixement dels costos derivats d’aquest II Conveni, i fins i tot quedaria un cert marge per la reposició de tecnologia. I si aquestes revisions de tarifes no es duen a terme a conseqüència per exemple d’un avançament electoral? 

Finalment, una última consideració sobre les hipoteques de futur que aquest conveni representa. Sembla que l’economia espanyola pot presentar problemes de creixement de cara als anys 2019 i 2020, i per això l’OCDE ha modificat a la baixa les previsions de creixement del PIB espanyol. Si això és així, com s’ho faran els centres del SISCAT per assumir uns costos que poden quedar compromesos per uns ingressos insuficients?. Per evitar aquestes incerteses resulta evident que el sistema sanitari català hauria de comptar amb uns pressupostos plurianuals. Quin sentit té hipotecar despeses per els pròxims anys, si es desconeixen els paràmetres econòmics que les faran, o no, possibles?

Cap comentari:

Publica un comentari