dilluns, 12 de novembre de 2018

Els tres problemes prioritaris de la sanitat pública


Recuperar el poder adquisitiu dels professionals, reduir les llistes d’espera a uns nivells acceptables i compatibles amb una sanitat de qualitat, i fer possible  la renovació tecnològica dels centres del SISCAT, són els tres elements bàsics que l’acció de govern de la Generalitat s’hauria de plantejar. I això vol dir necessàriament més recursos econòmics per el sistema sanitari públic.



A banda d’aquests elements prioritaris hi hauria altres qüestions també importants, en un segon nivell de prioritats, i entre elles, la necessària autonomia de gestió, no només en la governança de cada una de les institucions que configuren el SISCAT, sinó també en el terreny de l’organització de la feina en els equips d’atenció primària, que esdevé clau davant de la feminització de la professió  mèdica.



Fa temps que diferents veus coincideixen en el diagnòstic dels problemes prioritaris de la sanitat pública a Catalunya, i tot i així el govern de la Generalitat no està posant sobre la taula les mesures que caldrien per solucionar els problemes que graviten sobre el sector. Són de sobres coneguts per tothom: recuperació del poder adquisitiu dels professionals, reducció de les llistes d’espera i reposició de tecnologia. I li donem les voltes que li donem, i ens hi posem com ens hi posem, la solució a aquestes tres qüestions passa ineludiblement per dedicar més pressupost al departament de Salut. No hi ha altre. 

De res serviran els intents d’allargar els problemes en el temps, o de mirar a una altre banda; sinó es posen més recursos econòmics a disposició de la sanitat pública tindrem el problema cada vegada més enrevessat, i malgrat que metges i infermeres no voldrien recórrer a les vagues, finalment aquestes acaben arribant. I quan això passa se n’acaba ressentint la qualitat del serveis sanitaris.

Més enllà de la necessitat urgent que el govern de la Generalitat apliqui més pressupost al departament de Salut, aquest té altres qüestions que també hauria d’abordar si vol disminuir la conflictivitat dels professionals de la sanitat pública. I una d’aquestes qüestions és sens dubte l’Autonomia de Gestió, que contràriament al que seria raonable s’ha anat laminant en el temps en comptes d’anar avançant en la seva implementació.

D’una certa autonomia de gestió, molt limitada d’inici, s’ha passat històricament a una re-centralització de la capacitat de decisió. I això ha passat a l’ICS i ha passat també a les empreses públiques i consorcis del CatSalut. Perquè s’ha experimentat aquest retrocés? Doncs bàsicament per dues raons: d’una banda la legislació ha anat posant cada vegada més traves a una autonomia de gestió real, i per altre, la tendència re-centralitzadora ha estat conseqüència del tarannà professional d’alguns dels responsables de la sanitat catalana. Dos factors que han anat en contra del que els temps exigeixen i exigiran cada vegada més en el futur. 

I quan em refereixo a l’autonomia de gestió no ho faig exclusivament en referència a la dels òrgans de govern de les institucions, sinó sobretot a l’autonomia de gestió dels professionals en aspectes com l’organització de la seva feina, la configuració de les seves agendes, la planificació de les seves vacances, etc. La feminització de la professió mèdica comporta unes necessitats creixents pel que fa a la conciliació de la vida familiar i la professional, i això requereix una flexibilitat que avui, en la majoria de centres, no existeix. 

És curiós observar com aquesta flexibilitat sí que es dona en unes entitats que poden organitzar la seva feina sense imposicions de les estructures sanitàries intermèdies. Faig referència a les EBA a l’assistència primària. Les entitats en base associativa no estan subjectes a les directrius que emanen de l’ICS, ni de les seves estructures intermèdies,  ni del CatSalut pel que fa referència a com organitzen l’atenció sanitària. Les Instruccions de l’ICS, per sort, no els són d’aplicació. Són els propis membres de l’equip els que determinen com s’organitzen les agendes, els malalts que atenen, els horaris d’atenció, etc. I això ho fan a plena satisfacció dels usuaris que se senten perfectament atesos per els seus metges, al temps que els seus resultats assistencials estan per sobre de la mitjana a l’assistència primària. Serà aquesta la forma d’organització del futur? Pel moment els professionals que formen part d’una EBA manifesten un grau de satisfacció personal força més elevat que la resta de professionals de l’assistència primària. 

Les EBA avui en dia representen aproximadament un 4% del total d’equips d’atenció primària existents en el país. Si el model EBA és més satisfactori per els professionals, els seus resultats assistencials estan per sobre de la mitjana, no representen cap sobre-cost per el sistema, i es corregeix alguna disfunció que puguin presentar, podria l’ICS adoptar aquest model per altres ABS del territori?. I si es fes alguna prova pilot experimental per implementar alguna EBA en algun servei  d’un hospital de la xarxa pública?

Quan no hi diners, és el gran moment per a les idees, per la creativitat i per la innovació, ara que aquest concepte està tan de moda...

Cap comentari:

Publica un comentari