Venen temps difícils

L’endèmica manca de pressupost que possibiliti una recuperació del poder adquisitiu dels professionals ha fet esgotar la paciència: o recuperació d’uns salaris dignes i d’unes condicions de treball adequades, o tindrem conflicte

El tradicional copet a l’esquena, agraint l’esforç i la dedicació ja no compensa. S’ha de passar de les bones paraules als fets.     

La presa de possessió de la consellera Vergés.   

Sovint, parlant amb la gent del sector, hi ha qui amb raonaments més o menys ben travats, basant-se amb la seva intuïció augura conflictes en el sector, que després afortunadament no s’acaben materialitzant. Tanmateix poques vegades he vist tanta unanimitat com ara a l’hora de preveure una tardor complicada com moltes veus diuen que es produirà. Ho he sentit anunciar a gent seriosa integrada professionalment en el propi departament de Salut, però ho he sentit comentar també des de la vessant sindical, dels professionals i de les seves organitzacions. Com deia abans poques vegades tanta unanimitat. Per tant la pregunta és: en el sector sanitari tindrem una tardor calenta?

Per donar una resposta a aquesta pregunta cal fer una mirada a l’entorn econòmic i social del país. Per una banda ens trobem que l’Estat espanyol ha marcat un objectiu de dèficit per a les comunitats autònomes del 0,1% per a l’any 2019, fet que en el cas de Catalunya implica una reducció important del seu pressupost real. Per altre banda, el ministre Montoro, poc abans de veure’s obligat a deixar el càrrec per la moció de censura presentada per el PSOE, havia acordat amb els sindicats el que es coneix com els “acords Montoro” que comportarien una pujada salarial per els funcionaris que podria arribar al 8,79% en tres anys, lligada a l’acompliment dels objectius de creixement del PIB. A Catalunya, atenent a les peculiaritats d’un sistema públic de salut que inclou una diversitat de proveïdors de diferents titularitats, sembla que aquests “acords Montoro” afectarien al personal de l’ICS i al de les EPiC, però no a la resta d’institucions integrades en el SISCAT, la pujada salarial dels quals no estaria contemplada en els pressupostos generals de l’Estat. 

A aquest doble efecte negatiu explicat, cal afegir-hi que el sector sanitari públic català està sotmès en un procés  de negociació del conveni col·lectiu, que per enèsima vegada vull denunciar per obsolet. A Catalunya, sistemàticament, la negociació col·lectiva (llevat d’una única excepció en tota la seva història) consisteix a disminuir la jornada laboral i incrementar els salaris, acompanyat d’alguna guarnició extra complementària. Això comporta un cost de l’hora real treballada doblement encarit, i ens agradi o no, els efectes sobre l’economia productiva del país són molt perjudicials. Per altre banda, les patronals a l’hora de negociar són mers intermediaris: abans de seure’s amb els sindicats se’n van al CatSalut i els demanen “quan em dones per negociar” sense aportar cap valor afegit per part seva, i sovint pactant acords complementaris amb els sindicats que acaben tenint unes repercussions econòmiques molt perjudicials per al sistema de salut. Avui en dia, els sistemes de revisió salarials moderns relliguen els increments salarials als increments de productivitat, individual i col·lectiva, i aquí s’han acabat imposant unes DPO que són cafè per a tothom i per tant, se’ls ha donat una significació contrària a la que haurien d’haver tingut.

En aquest escenari en el que no hi ha capacitat econòmica per afegir diners al pressupost de Salut, què passarà amb la negociació del conveni col·lectiu?. La frustració del professionals és evident, i el ja clàssic “donar les gràcies pel seu esforç” ha esgotat la seva capacitat d’acontentar al col·lectiu que necessitat d’una vegada que les paraules es transformin en fets i puguin recuperar el poder adquisitiu que se’ls ha manllevat durant tots aquests anys de crisi econòmica. A tot això cal afegir-hi el descontentament generalitzat per l’increment de feina que no s’ha vist compensat per un increment dels recursos humans per fer-hi front. El contractes precaris, les dificultats de conciliació de la vida laboral i familiar, les difícils condicions de treball i la manca de reconeixement econòmic de la seva feina han portat la situació al límit i tothom coincideix a augurar una tardor complicada perquè els professionals han dit “ja n’hi ha prou !”.

I quan els professionals diuen això... alguns ja sabem que passa... tant de bo aquests mals auguris no es confirmin.