dimarts, 28 de juny del 2011

Sense Rumb



Aquesta és la sensació que està donant la sanitat catalana: sembla que a banda de les retallades, ningú sàpiga cap a on es va.

Fa pocs dies, en una entrada al blog del dia 5 de juny, jo comentava content que semblava que finalment es podria començar a parlar en el Departament de Salut del “Govern dels millors” atès que era imminent el nomenament d’en Jaume Raventós com a gerent de l’ICS. I era imminent per que el seu nom s’havia propagat des del mateix ICS, i des del Departament de Salut. Tan imminent que en Josep Maria Via president del Consell Rector del consorci  Mar Parc de Salut, del qual en Jaume Raventós n’era el gerent, es va posar ràpidament  i eficient a cercar un substitut. I certament el va trobar amb rapidesa: Olga Pané i Mena gerent del Cosorci Sanitari de l’Anoia fou la persona escollida.

Josep Maria Via president del consorci  Mar Parc de Salut  


El cert és que amb un nou gerent a l’Hospital del Mar, en Jaume Raventós ha de deixar la gerència del centre, i es queda sense feina a casa seva. Que consti que en Jaume Raventós havia estat felicitat públicament per diferents institucions entre elles l’UCH. Dic això per que no voldria que es pensés que el nomenament d’en Raventós era només una possibilitat  si no que s’havia donat per fet en el propi ICS i tot el sector ho coneixia

Olga Pané, nova gerent del consorci Mar Parc de Salut


Tot per que els comissaris polítics que el govern de la Generalitat té al Departament de Salut per controlar al conseller  Ruiz en teoria “independent” pel que fa a la seva adscripció política,  han decidit vetar el nomenament d’en Raventós, enviant informes sobre la seva persona, sembrant dubtes sobre la seva capacitat, i relacionant-lo políticament amb el govern del tripartit. Tot plegat actuant com un país tercermundista. Això és propi de persones sense categoria ni política ni humana. Senzillament, en un país seriós això no hauria de passar mai. És la pitjor manera d’entendre la política.  




Francesc Sancho, secretari d'estratègia i coordinació
del Departament de Salut

Precisament el sectarisme polític va ser una de les principals “virtuts” del tripartit. Sembla que alguns no han après d’aquells errors i s’entesten en actituds sectàries, que acabaran sens dubte significant el seu propi fracàs. No han estat parlant en la campanya electoral del “Govern dels millors”?; mal anirem si en els llocs claus de gestió, en lloc dels millors ens decantem pels afins, pel clientelisme ideològic, independentment se la seva capacitat professional.

Què se’n deriva de tot aquest caos del Departament de Salut? Doncs molts perjudicis. El més perjudicat de tots, en Jaume Raventós que era gerent del Parc de Salut Mar, i va cometre “l’error” d’acceptar la proposta d’en Josep Prat, president del Consell d’Administració de l’ICS, per assumir  la gerència d’aquesta institució. Ara en Raventós està sense feina a l’espera de que professionalment algú se’n recordi d’ell algun dia.

Josep Prat, president del consell d'administració de l'ICS


El segon perjudicat és el propi Josep Prat, que s’ha vist totalment desautoritzat, atès que no se li ha respectat a la persona que ell havia escollit per gerent de l’ICS.

El tercer perjudicat és el conseller Ruiz, que també havia beneit el nomenament d’en Raventós i ha vist com el consell de govern de la Generalitat li ha tombat la proposta.

El quart perjudicat de tot plegat serà el proper gerent de l’ICS. Sigui qui sigui la persona escollida serà vista com un serf del partit, i haurà perdut la credibilitat professional abans de prendre possessió del càrrec. Suposant que el nomenament recaigui en un bon gestor, li costarà Déu i ajut recuperar la credibilitat, si és que finalment ho acaba aconseguint.

Tanmateix cal dir que no serà fàcil trobar un substitut d’en Jaume Raventós; i no ho serà per que a veure qui és el maco que s’arrisca a córrer el mateix tracte que ha rebut en Raventós. Si  a algú mitjanament intel·ligent li proposen el càrrec, amb aquests antecedents segur que els diria que quan tinguessin la certesa de poder-lo anomenar  en tornessin a parlar, i tot i així ja veuríem. El Departament de Salut, i en particular el seu conseller, han perdut molta credibilitat, per no dir tota.




 Jaume Raventós, el més perjudicat per la manca de
seriositat del Departament de Salut


Ja se que no succeirà així per que en aquest país mai dimiteix ningú (llevat d’honroses excepcions) però en Josep Prats, i en Boi Ruiz  haurien de pensar seriosament la possibilitat de presentar la seva dimissió. Han estat clarament desautoritzats.

Finalment i per acabar, deixin-me recordar amb enyorança,  el nomenament dels primers gerents que hi va haver a l’ICS: ningú ens va demanar mai quines eren les nostres afinitats polítiques ni res semblant. Hi havia algun gerent nacionalista, algun altre progressista, en recordo un amb marcat accent espanyolista i afí a alianza popular fins i tot algú proper a l’antic PSUC va ser nomenat gerent d’un hospital proper a Barcelona. També n’hi havia algun apolític fins i tot. En definitiva es va prioritzar la professionalitat per sobre del clientelisme...”que tiempos aquellos...” com han canviat les coses... 


diumenge, 26 de juny del 2011

Caurem dues vegades en la mateixa pedra?



El dia 26 de juliol de l’any 2001, la junta que administrava la fallida de l’Hospital General de Catalunya va decidir, amb el canvi a última hora del sentit del vot de l’Ajuntament de Sant Cugat, que IDC (Ibérica de Diagnósticos i Cirugía) fos l’adjudicatària de l’Hospital General de Catalunya, davant de l’altre candidata, la Mútua de Terrassa.

L'Hospital General de Catalunya

Aquella decisió va comportar moltes coses, entre elles que el Departament de Salut pagués cada any 2.000 milions de pessetes (12 milions d’Euros) al General de Catalunya, a canvi de que aquest donés suport a la sobrecàrrega que patia l’Hospital Taulí al servei d’urgències i es fes càrrec d'una part del terciarisme que la sanitat pública generava en els vallesos (cardiologia i tractaments de radioteràpia fonamentalment). Aquest pagament en el transcurs dels anys ha acabat sent una quantitat de diners major a la inicialment prevista

Va comportar també que IDC es presentés al concurs amb el nom de Catalana de Diagnòstics i Cirurgia, per tal que no es pogués dir que l’adjudicació s’havia fet en favor d’una empresa madrilenya. Tanmateix, Catalana va ser dissolta poc temps després de l’adjudicació.

La decisió d’adjudicar l’Hospital General a una empresa madrilenya va ser presa en uns moments de desànim polític de CiU, fins el punt que es comenta que la decisió d’adjudicar aquest hospital a una empresa madrilenya va ser molt discutida dins del propi govern de la Generalitat, i que va ser  conseqüència del compromís que dirigents de convergència tenien amb un efímer exconseller que va tenir un paper molt actiu com a representant de l’empresa madrilenya a Catalunya.



Sigui com sigui, el fet és que aquesta adjudicació va comportar que diners públics catalans se’n anessin a Madrid en forma de dividends. Per primera vegada un hospital privat de Catalunya, era majoritàriament d’accionistes madrilenys

En els acords de venda, es contemplava que IDC invertiria en 5 anys 6.000 milions de pessetes (36 milions d’€) per millorar les instal·lacions, cosa que només s’ha fet en part, però en qualsevol cas molt per sota d’aquesta xifra.

Poc mesos després de l’adjudicació, ja a començaments de 2002, aquell  exconseller del que parlàvem abans ingressava al consell d’administració de la societat adjudicatària (IDC), diuen que com a  compensació pel paper jugat en tot el procés d’adjudicació. També ingressava en el mateix consell, una persona vinculada a la banca que dona suport a les activitats de IDC.

Anys després (2005) IDC va ser comprada per CAPIO. Aquest és un grup inversor suec, amb una forta presència a la sanitat europea. La compra no va implicar canvis en l’equip directiu, que va continuar sent el de IDC.


Curiosament quan cerques la pàgina web del grup suec www.capio.com, s’observa com tenen activitats sanitàries a Suècia, Noruega, França, Alemanya i Regne Unit. En cap cas s’indica cap mena d’activitat a Espanya.



Però les curiositats continuen: si entres a Google i li demanes pel Grup Capio, no et fa ni un sol esment de Capio (Suècia) i en canvi hi surten molts hospitals espanyols gestionats per CAPIO, sobre tot els nous hospitals fets a la comunitat de Madrid a banda dels centres històricament gestionats per IDC.

Per altre banda s’ha llegit fa ja alguns mesos que la divisió sanitària del Grup Capio ha estat negociant amb un  grup inversor anglès la venda de la seva participació en hospitals espanyols, la qual cosa complica encara més la comprensió de tot plegat. Aquest grup és un fons britànic de capital risc anomenat CVC, qui casualment ja participava en l'accionariat d'IDC abans de la venda a CAPIO. 


Quan a Espanya parlem del Grup CAPIO, estem realment parlant del Grup Capio Suec? La única cosa que tenen en comú els dos grups CAPIO és el logotip (aquella ma, recorden?), però no s’entén que amb l’activitat important que desenvolupen a Espanya, en la pàgina web del grup suec, ni se’n parli.


Tot plegat sembla molt rar, per no dir tèrbol...  



Hospital Sagrat Cor de Barcelona


Comento això per que just el dia anterior a l’assemblea de l’Aliança d’aquest mes de juny els directius de l’Aliança i CAPIO van signar un protocol d’acord per la compra per part de CAPIO de la gestió dels centres Hospital Sagrat Cor de Barcelona i Hospital L’Aliança de Sabadell. L’Aliança conservaria la propietat dels edificis, i CAPIO es quedaria el negoci. Negoci ruïnós per cert, tant a Sabadell com  a Barcelona on a més hi ha un contracte amb el CatSalut. Tornarem doncs a repetir el mateix error de fa 10 anys?.

Hospital de l'Aliança a Sabadell

Pel que es sent en l’entorn sanitari, semblaria que la Generalitat no està massa d’acord amb l’operació, i diuen que el CatSalut tampoc. També se sent dir que la tàctica que està seguint IDC en tot el procés és molt similar a la seguida a l’any 2001 amb aquell exconseller que comentàvem abans, i que ara s’hauria ofert l’entrada en algun consell d’administració a algun dels directius de l’Aliança.

M’ensumo que es tornarà a repetir l’error estratègic comès a l’any 2001...m’ho veig a venir.


Em resulta difícil d'admetre que dues institucions emblemàtiques de la sanitat catalana passin a mans d'accionistes madrilenys. No ho puc entendre...Què hi ha al darrere de tot plegat?


  

diumenge, 19 de juny del 2011

Les primeres respostes a les retallades



A mesura que hem anat coneixent les diferents decisions preses per racionalitzar la despesa sanitària, s’han produït en paral·lel les primeres reaccions d’alguns hospitals.

D’aquestes reaccions n’hi ha algunes que no han de sobtar gens, atès que en menor mesura s’aplicaven ja des de fa forces anys: em refereixo al tancament de llits a l’estiu.  



De sempre els hospitals catalans han tancat llits a l’estiu, o més ben dit en el període comprès entre l’1 de juliol i el 30 de setembre. La raó és senzilla: la pressió assistencial disminueix molt a l’estiu, degut a les vacances i al fet que l’estiu no és precisament el moment millor per ingressar a l’hospital encara que sigui per raons d’hoteleria, o de seguretat en el personal sanitari que t’haurà d’atendre. És ben sabut que al mes d’agost molt poca gent es vol operar, i que l’activitat quirúrgica es redueix moltíssim. El que fan doncs els hospitals és adaptar-se a aquesta realitat per poder donar les vacances al seu personal en aquests períodes de tancament de llits el que comporta evidentment un necessitat molt menor de contractar suplències, i en els hospitals més allunyats on no resulta senzill trobar suplents, s’evita allargar les contractacions de manera que s’estalvien que molt personal sobrepassi el còmput d’hores a final d’any. 



Segons informacions de TV3, aquest estiu es tancaran a Barcelona  (hi inclouen Bellvitge a la informació) una mica més de 1000 llits entre els hospitals de Vall d’Hebron, Bellvitge, Clínic i Hospital del Mar. Si hi afegim St. Pau, contem segurament al voltant d’uns 1400 llits tancats a la ciutat. Quants habitants marxen de vacances en aquest període? Mig milió de persones pel cap baix sortiran de Barcelona per fer les seves vacances. És a dir una mica menys del 20% dels habitants de la zona sortiran de la ciutat, quan el nombre de llits que es tanca és en el pitjor dels cassos equivalent  a aquest tant per cent. En conseqüència el fet de tancar aquests llits no ha de comportar excessius problemes si el seu tancament  es gestiona correctament, amb flexibilitat i intentant en cada moment ser el màxim de sensibles possible a les necessitats que es puguin produïr.



Per tant no és el fet de tancar llits el que més em preocupa. Em sembla força més conflictiu els expedients de regulació d’ocupació que a hores d’ara ja s’estan anunciant, la majoria d’ells semblen EROS d’extinció, el que implica  la pèrdua indefectible del llocs de treball.

L’Hospital del Mar acaba d’anunciar al comitè la seva intenció de fer un ERO per 194 persones.
L’Hospital de la Santa Creu de VIC ha fet ja un ERO, aquest de reducció de jornada.
A l’Hospital Plató la Generalitat ha aprovat ja un ERO per acomiadar 38 treballadors
A l’abril, el Clínic va presentar un "pla de xoc" per acomiadar 450 treballadors.

Cal veure com evolucionaran aquests ERO, considerant que la patronal ha ofertat als sindicats una plataforma amb tres condicions (ampliació de jornada, parta variable en funció del resultats empresarials, tornar a les taules salarials del 2007 amb el 5% de reducció inclós) a canvi de no fer cap ERO d'extinció de contractes. Encara no és coneix la resposta sindical a la proposta patronal.


Aquesta realitat ens ha de fer pensar a tots plegats per entendre que en nom de l’estat del benestar no es poden anar generant expectatives que després acaben sent una enganyifa pels ciutadans. La salut no té preu. Però té un cost; per això és tan important que els ciutadans en siguin conscients, sobre tot aquells que en fan un mal us, que abusen de les prestacions d’un sistema que per universal i gratuït, no controla amb eficiència a aquells que n’abusen. I els països han de ser capaços de generar els recursos per pagar aquest cos. Si no es així, el conflicte està assegurat.


dijous, 16 de juny del 2011

Segona fase de les retallades: ja comencem a saber el què.




Ahir, mentre tots estàvem pendents del debat pressupostari al Parlament de Catalunya i de si els diputats podrien arribar-hi o no, degut a la democràtica, educada i progressista actuació dels “indignats”,  el Director del Servei Català de la Salut va començar a perfilar la segona part de les retallades als hospitals catalans.

D’entrada es volen contractar un 7% d’altes menys que l’any passat, fet que afegit a la reducció d’un 2% de la tarifa, equival a un descens de la facturació d’un 9%.

A més, es pensa eliminar en la pràctica la compra addicional, el que implicarà menys ingressos a afegir al 9% anterior, no a tots els hospitals de la XHUP però si a bona part d’ells.














També es volen reunificar guàrdies de manera que determinats hospitals, per segons quines patologies, en lloc de tenir cada un d’ells un equip de guàrdia, s’estructuri entre aquests hospitals una guàrdia única per el conjunt d’hospitals afectats. Aquest criteri portat tant al límit com es pugui, pot representar un estalvi molt important pel conjunt de la sanitat catalana: ho veurem clar amb un exemple: La neurologia intervencionista permet actuar sobre malalts d’ictus. Avui Bellvitge, Vall d’Hebron i Germans Trias tenen cada un d’ells una guàrdia. A partir d’ara entre els 3 hospitals tindran una sola guàrdia. El pacient podrà anar a qualsevol dels 3 hospitals però serà atès per un metge de guàrdia localitzable, independentment de a quin dels 3 hospitals pertanyi.

Un altre canvi substancial és la cirurgia oncològica complexa i curativa (no la pal·liativa), que serà feta només en 7 equips, en lloc dels 20 actuals.

També els transplantaments es veuran afectats doncs no és raonable que tots els centres que fan transplantaments  tinguin cada un, un equip de guàrdia per si a cas.

On també afectarà la reorganització dels serveis és a l’assistència primària, i en particular a l’atenció continuada. En l’actualitat hi ha 186 dispositius d’atenció continuada funcionant a tot Catalunya. D’aquests 17 deixaran de funcionar íntegrament, i de la resta n’hi ha 73 que només funcionaran de dia i tancaran a la nit. Aquesta reorganització s’ha establert en funció de la utilització real que tenien els serveis existents en l’actualitat i l’ús que se’n feia per part de la població.



D’aquestes mesures n’hi ha algunes que acabaran tenint uns efectes perversos per l’economia dels hospitals, sobre tot els petits i mitjans. El fet que no puguin fer determinades patologies complexes, comportarà indefectiblement que el seu case-mix perdrà complexitat, i en conseqüència els baixarà l’IRR. Aquest IRR (que com saben és un índex que mesura el grau de complexitat del conjunt d’altes que fa un hospital) baixarà amb tota certesa, atès que l’hospital deixarà de fer les altes més complexes, i aquest IRR que és un dels element que més pesa a l’hora de determinar la tarifa de les altes de cada hospital, redundarà en una tarifa més baixa.

Per tant, a l’any 2012, quan es determini la nova tarifa dels hospitals, tots aquells que hagin baixat el seu IRR veuran com automàticament els baixa la tarifa. I això de propina a la baixada del 9% com a mínim d’aquest any 2011.

Amb l’Administració de Sanitat sempre passa el mateix: la perversitat manifesta de les seves actuacions acaba castigant als menys importants. Ha passat històricament sempre.

Val a dir que algunes de les mesures que ahir en Josep Maria Padrosa, director del CatSalut va exposar, ja les veiem a venir: són del tot lògiques i esperables; el que és autènticament criticable és que no es posin en marxa fins ara. Segurament durant massa temps s’ha volgut contemporitzar amb els interessos econòmics d’alguns professionals.

Tot i això en trobem a faltar, i segurament cal pensar que s’aplicaran en una segona tongada: Què passa amb el SEM? Hi han hospitals en els que el personal del SEM no forma part de la plantilla de l’Hospital, si no que són del SEM pròpiament dit. Això fa que el personal es passi moltes hores al dia totalment ociós, fent guàrdies per si de cas. Però aquestes guàrdies es podrien fer exactament igual si en lloc d’estar ociosos, col·laboressin en l’hospital al que estan adscrits, treballant al servei d’urgències per exemple. I què passa amb els hospitals que no arriben a fer un part al dia? Hem de continuar pagant entre tots una guàrdia de toco-ginecòleg, pediatra, i llevadora?

Queden doncs mesures per prendre per que està molt clar que hem de continuar racionalitzant el sistema i eliminant  totes les ineficiències que encara té.



Per cert, en aquesta ocasió cal aplaudir al Dr. Padrosa per la manera com ha portat el tema, ben diferent a com a principis d’any ho estava fent el Conseller, que en aquesta ocasió ha optat per callar...



  


dilluns, 13 de juny del 2011

Indignació amb els indignats


La veritat és que els dies posteriors a l’aparició en públic d’aquest grup hi van haver uns certs dubtes al voltant de les seves característiques. En principi semblaven gent “normal” en el sentit  de persones que o tenien algun treball mileurista o una mica superior, o bé estaven a l’atur. Fins i tot semblava que algun d’ells havia patit alguna situació injusta en referència als desnonaments per impagament d’alguna hipoteca. Crec no anar errat si afirmo que en una primera instància aquest moviment va comptar amb les simpaties de molts ciutadans farts ja de tanta injustícia social.


 










En poc temps van coincidir informacions relatives a desnonaments, taxes d’atur mai vistes, prebendes dels diputats a nivell de sou i pensions, ajuts a la banca que mentre per una banda demanava auxili, per l’altre pagava retribucions de vergonya a tot un seguit de directius que han demostrat sobradament la seva ineptitud, retallades socials degudes a la manca de diners al país, etc., etc.

A molta gent els feia gràcia això de les votacions en assemblea de determinats temes. Donava la sensació que s’acabava de descobrir la sopa d’all amb això de les assemblees: els mitjans de comunicació se’n feien ressò amb titulars com “demà es vota això o allò.

Mica en mica però ha anat guanyant visibilitat la realitat:

En primer lloc els moviments assemblearis es poden manipular amb tota facilitat. Aquells que ja tenim uns anys recordem com en l’època franquista van començar aparèixer a la Universitat les primeres assemblees d’estudiants. I el fàcil que era excitar els ànims i portar al grup allà on es volia. 



En segon lloc, passar-se tot el sant dia discutint en comissions per acabar votant a l’assemblea les diferents conclusions, sembla que ha de tenir un límit: tampoc hi ha tants temes sobre els que discutir i votar un dia i un altre i un altre.

En tercer lloc, mica en mica es va anar observant com l’aspecte dels indignats començava a canviar:  cada cop apareixien més crestes de coloraines al cap dels acampats, i per tant donava la impressió que el moviment okupa, havia ocupat també la plaça Catalunya.



En quart lloc, algunes de les conclusions a les que estan arribant ja estan clarament esbiaixades cap a determinades orientacions polítiques: nacionalització de la banca, impostos a les grans fortunes, circumscripció  electoral única, dubtes en el reconeixement al dret d’autodeterminació dels pobles, etc.

És cert que les propostes inicials semblaven interessants (una bona part d’elles) però és cert també que ells mateixos (els indignats) les han anat desvirtuant amb la seva actitud. Actitud que s’ha manifestat amb claredat aquest dissabte quan han portat les seves protestes a les portes dels ajuntaments intentant evitar que alguns d’ells poguessin constituir-se. Sembla també que el 15 de juny volen acampar davant del Parlament de Catalunya, i fer una cadena humana per evitar que els diputats de les diferents formacions puguin accedir a l’hemicicle per votar els pressupostos catalans.




En les seves reivindicacions inicials hi figurava una democràcia real en deien. No sembla que ells siguin partidaris d’una autèntica democràcia quan volen impedir que els diputats del Parlament català puguin accedir als seus escons. Aquesta és la democràcia real que prediquen?

Però no és només això el que els desacredita; el fet que algun partit polític ha intentat infiltrar-se en el col·lectiu per condicionar les assemblees i portar “l’aigua al seu molí” ha servit també per posar en evidència una politització encoberta dels que s’han erigit com a líders del moviment, i manipulen els seus col·legues per obtenir declaracions del col·lectiu que no són més que consignes polítiques del partit que hi ha al darrere de tot plegat. Els postulats contra les retallades de sanitat en són un bon exemple, o l’exigència del dret a l’habitatge per tothom, la nacionalització de la banca, la reducció de la jornada laboral mantenint els salaris,  un no rotund a la llei "omnibus" qye el govern català vol aprovar, etc. Tot això ja tinc la impressió d'haver-ho sentit abans...jo diria que en veu del noi de la bicicleta..serà casualita?



La guinda final ens la donen aquest cap de setmana: resulta que divendres passat els indignats reunits en assemblea a la Plaça Catalunya de Barcelona, van decidir que aquest diumenge abandonaven l’acampada. Doncs bé, sembla que el nucli dur del moviment (el que està en mans d’un partit polític) ha decidit no fer cas a l’assemblea i continuar l’acampada per aquestes dues raons: divendres, en el moment de la votació plovia a la Plaça Catalunya i hi mancava gent, i alguns dels que van votar no formaven part pròpiament dita del moviment.



Crec que aquest fet és prou significatiu de la “democràcia real” que defensen i del crèdit que haurien de merèixer a la societat, si no fos per alguns mitjans de comunicació que s’esforcen per presentar a aquest moviment com els salvadors de la pàtria, quan en el fons el que són és uns canta manyanes, especialment aquells que se sumen a la massa per tal de ser degudament manipulats.

Quin és el final que albiren pel moviment? Quin serà l’estadi següent en el que es mouran? Quins són els propers passos a seguir?



Jo personalment voldria que rebessin justament el mateix tracte que rebria jo si demà agafo la tenda i la instal·lo al bell mig de la Plaça Francesc Macià per exemple. Segur que em vindria un cotxe de la Policia Municipal que em prendria la tenda i em posaria una multa per acampar en un espai públic. Em pregunto perquè a ells no els passa el mateix...  


dilluns, 6 de juny del 2011

I les patronals existeixen...!!!




Qui deia que les patronals estaven desaparegudes en combat? Qui deia que les patronals amb les retallades havien amagat el cap sota l’ala? Qui s’havia atrevit a dir que amb el paper de la trista figura que les patronal havien adoptat, havien perdut el poc crèdit que els hi quedava?

Doncs vet a qui que tot d’una s’han posat les tres d’acord per fer una proposta als sindicats, que entre altres mesures passa per un increment de la jornada laboral de 10 a 15 minuts de mitjana al dia.

ACES, CAPPS (la patronal del Consorci) i l’UNIÓ han decidit finalment sortir dels amagatalls en els que havien desaparegut des de fa mesos i donar la cara defensant els interessos dels seus afiliats, que per això paguen les seves quotes, i déu ni do quines quotes per cert.



Pel que diu la nota conjunta que han emès, sembla que els sindicats s’han compromès a estudiar la plataforma presentada per les patronals. També això és un avenç positiu. Fins ara els sindicats han estat totalment tancats en banda: no passaran! Clamaven, i ara sembla que estan disposats a estudiar aquestes propostes. Ja era hora: aquesta decisió es pren amb 5 mesos de retard, i després que molta gent en el sector, i particularment des d’aquest blog, se’ls hagi reclamat defensar els interessos dels associats. Sembla que la progressiva pèrdua de llocs de treball en el sector  ha fet entendre als sindicats que així no es pot continuar.  Si volen estabilitat en les plantilles cal ser competitius i productius, i ara no és pas el cas.



Havíem comentat en entrades anteriors, que un dels problemes de la nostra economia era una molt baixa productivitat. Havíem explicat en aquest sentit que la política de pujar salaris i baixar jornada laboral ens havia portat a un cost real de l’hora treballada que superava en molt l’increment de la inflació del període que es considerés, i per tant, es produïa menys i molt més car: tot el contrari que els països amb una economia capdavantera en el mon. Teníem moltes prebendes socials, cobràvem massa, i produíem poc. Heus aquí els problemes del país.


Cal valorar també com a positiu, que la proposta patronal incorpora l'intent de relacionar el pagament d'una part de la retribució variable amb l'obtenció de resultats positius a l'empresa. Queda clar que aquest intent és curt i contradictori. Algú sap d'algun país civilitzat que es puguin pagar retribucions variables si l'empresa presenta pèrdues? Doncs això és exactament el que proposen les patronals. Això si, si els sindicats ho accepten pagaran menys que si tenen beneficis. Increible. 

Finalment sembla que les patronals s’han adonat que han de servir d’alguna cosa a banda de gaudir de poltrones ben remunerades, i han decidit presentar als sindicats una proposta de negociació, que entre altres mesures pretén recuperar una mica la productivitat perduda durant anys.



Tanmateix, queden curts. Ja és molt que s’hagin decidit a fer aquesta proposta, però ens cal anar més enllà si volem ser un país seriós: ens cal, a banda de treballar més i cobrar el mateix, evitar que el pas dels anys ens torni dur al mateix punt on som ara. Cal per tant des indexar els increments dels sous de les variacions de l’IPC. Cal ser  capaços de relacionar els increments de sous amb els increments de productivitat. És la única manera de fer que el sistema sanitari català sigui sostenible. Cal també negociar de nou amb el CatSalut algunes retallades que són del tot inasumibles.

És clar que  esperar això de les nostres patronals sanitàries és molt esperar. Sembla que això del govern dels millors, als directius de les patronals no els afecta... i no es senten al·ludits.   Què hi farem; tot es qüestió d’anar insistint... 


diumenge, 5 de juny del 2011

Comença la segona fase de les retallades. Al Departament de salut, s’albira el que pot ser el govern dels millors



Ja ha començat la segona fase de les retallades: el conseller Ruiz, a l’hora d’explicar les peculiaritats del pressupost 2011 del seu departament, ha entrat ja en la concreció de les mesures que haurà d’endegar per tal de poder donar una resposta de gestió a les limitacions del pressupost i a la manca de recursos econòmics del país. Encara queda però tot un seguit de mesures que sens dubte anirem coneixent les properes setmanes.




Però no és només la sanitat catalana qui està a l’UCI, si no també la gallega que segons paraules del president de la Xunta Sr. Nuñez Feijoo haurà d’aplicar també una bona retallada al serveis de salut gallecs. De fet el Sr. Feijoo  demana que el Govern Central  pagui a totes les autonomies el fons de competitivitat que els correspongui per tal d’apaivagar una mica el dèficit important que té aquella autonomia.



Estem doncs davant d’una situació que afecta no només a Catalunya, si no a Espanya, com ho demostra el fet que a Castilla la Mancha, el nou govern autònom entrant digui que no tenen diners ni per pagar la propera nòmina dels funcionaris.

Queda clar que no ha estat només Catalunya qui ha estirat més el braç que la màniga aquests últims anys, si no que també pràcticament tota Espanya està sota els malèvols efectes d’uns governs socialistes que han dut al país a la ruïna econòmica. En aquest sentit cal reconèixer que els avenços socials que aquests governs han aportat han estat positius; tanmateix  els efectes beneficiosos per la població s’han vist amargament compensats atès que els recursos amb que s’havien de finançar totes les mesures adoptades o no existien o no existien en la quantitat que calia.

Mentre tant a Catalunya sembla que aquesta vegada els màxims responsables del Departament hagin après dels erros comesos durant el primer trimestre de l’any, i ara l’anunci de noves retallades es faci amb el que sembla una major i millor planificació. Lligant pressupost i mesures a endegar, sembla que han aconseguit donar una imatge molt més seriosa i coherent que no pas ara fa uns mesos.

Des d’aquest blog sempre he demanat lideratge i un pla ben estudiat per dur a terme les retallades. Ara sembla que finalment hi és; està per veure si haurà lideratge, i qui l’assumirà. Una de les altres condicions que sempre he demanat, és el donar exemple, és adir, reforçar-se des del punt de vista ètic a l’hora de demanar sacrificis, sent els primers a auto retallar-se. Sembla, per les explicacions que he llegit en boca del conseller Ruiz, que efectivament, el departament veu “aprimat” el seu propi pressupost en quasi un 26% en estructura administrativa. És un primer pas, però un primer pas important.



Abans d’entrar en un segon aspecte sobre el lideratge, si que vull mostrar el meu desacord amb la demagògia que els partits polítics, la societat civil en general, però també els mitjans de comunicació estan esgrimint davant les “retallades”. Explicaré un comentari que m’ha fet una persona a la que aprecio particularment. És tracta d’algú que treballa en un CAP de Barcelona que en dues plantes diferenciades té dos equips d’atenció primària un a cada planta. Al preguntar-li de quina manera s’havien concretat les retallades en el seu ambulatori, la resposta ha estat en que no hi han hagut nous contractes per baixes o d’interinitat, i que dels dos directors mèdics i d’infermeria que hi havia a cada un dels equips d’atenció primària, ara han deixat un sol director mèdic i d’infermeria pels dos equips. Li he hagut d’explicar a aquesta persona que això no són retallades; això és senzillament aplicar el sentit comú en una situació complicada en la que el que cal és reduir allò superflu per poder mantenir allò que és bàsic: l’assistència.

Així mateix, en un CAP que hi ha a les rodalies de Terrassa, en el mostrador que hi ha per atendre a la gent, han desplegat un llençol amb un “no a les retallades”. Darrere d’aquest mostrador hi han 4 llocs de treball, ocupats per 4 administratius/ves. Dels 4, en molt poques ocasions n’he vist treballar al mateix temps a 2; vol dir que en aquest CAP es podria prescindir alegrement de dos llocs de treball que no serveixen per res a banda de generar despesa.

I així, es podria anar posant exemples de la demagògia que en general hi ha al voltant de les retallades. Estic segur que algú em podria dir, escolta que a tal lloc ha passat això o allò, i segurament els hauria de donar raó; segur que moltes coses s’han fet malament, però tampoc tan malament som alguns demagògicament estan denunciant. Una mica més de rigor de tots plegats ens aniria molt bé


Nous lideratges a la sanitat a  Barcelona

Nous lideratges a al sanitat pública catalana













Per això, per evitar aquestes demagògies i aquestes lectures que sovint es fan sense cap mena de rigor és pel que reclamo lideratge. I haig de confessar que les notícies que m’estan arribant aquests últims dies, sobre les persones que han d’ocupar determinats càrrecs molt importants en l’estructura de la sanitat al nostre país em tranquil·litzen: sembla que al final aquest lideratge tan necessari l’acabarem tenint. Fa alguns mesos vaig criticar l’expressió “govern dels millors”. Ara li començo a donar credibilitat al departament de Salut, en funció dels noms que m’estan arribant. Bona noticia!!!