Campi qui pugui

 

Segurament, dec estar equivocat

 

Aquests dies estem veient com la xifra de contagis diaris assoleix valors què només s’havien donat en moments de forta incidència de la pandèmia. El pont de la Puríssima ha tornat a comportar, igual que l’any passat, un elevat nombre de contagis que posa en perill de nou, la capacitat de resposta dels hospitals del sistema sanitari doncs la pressió sobre els llits dia a dia es va incrementant. 

L’experiència de l’any passat ha servir de ben poc, atès que aquest pont hem tornat a omplir hotels, allotjaments rurals, pistes d’esquí, restaurants, camps de futbol, i el que es vulgui. La situació avui és molt pitjor que la de fa un any, malgrat que pel mig més de 6 milions de catalans han rebut ja la pauta complerta de vacunació.  

Risc de brot per municipi
el dia 16/12/2020

Tinc la sensació, segurament equivocada, què les administracions públiques han canviat de paradigma davant la pandèmia. S’ha passat de l’etapa de les restriccions i els confinaments a una nova fase en la que, a partir d’un cert nivell d’immunitat de grup,  s’intenta que hi hagi una convivència entre el virus i l’activitat econòmica, i per tant les administracions ja no actuen per limitar la mobilitat dels ciutadans. 

De fet, a l’inici de la pandèmia, els anglesos varen ser els primers que es van plantejar que el virus anés fent de les seves mentre la població no arribava a assolir la immunitat de manada, però la gravetat que el virus comportava als malalts infectats, la pressió sobre els sistema sanitari, la mortalitat que se’n derivava, i les crítiques del món científic els varen fer rectificar i, com la resta del món, van tenir que aplicar mesures restrictives i confinaments per fer front a la situació que se’ls estava creant. 

Avui la majoria de països europeus hem assolit un nivell d’immunitat elevat entre persones vacunades i persones que ja han patit la malaltia i han sobreviscut, i a partir d’aquesta realitat dona la sensació que els governs espanyol però també el català, estan optant per una manera de fer similar a la que Boris Johnson plantejava per als anglesos a l’inici de la pandèmia: permetre que mica en mica s’arribi a la immunitat de grup, i no actuar sobre la mobilitat de les persones i per tant, mantenir un elevat nivell d’activitat econòmica. 

De moment, i al contrari del que va succeir l’any passat, no hi ha límits de persones per els àpats familiars de Nadal, ni limitacions del nombre de bombolles que es poden reunir ni altres limitacions que es van implementar ara fa un any, tot i que la situació avui és molt pitjor. És fa difícil no veure una certa contradicció entre una situació i l’altre, i més davant les informacions d’experts que pronostiquen que la variant Òmicron del virus és molt més contagiosa que altres variants anteriors.           

Sembla per tant que hem de conviure amb el virus. Sembla que els nostres dirigents han decidit que el virus ha de continuar entre nosaltres i això exigeix una disciplina que els ciutadans no tenim. Si el virus i les persones hem de coexistir cal prendre unes mesures mínimes que aportin certa seguretat als ciutadans. L’ús de la mascareta hauria de continuar sent obligatori tant en els espais tancats com en els oberts i això exigeix un esforç de comunicació per part dels governs que avui per avui no és evident si més no a Catalunya. Si hem de coexistir amb el virus, cal exigir a determinats col·lectius professionals l’obligatorietat de la vacunació, i en aquest sentit cal que la Justícia ho posi fàcil, fent prevaldre els drets de tothom per sobre dels drets individuals. Una Justícia que avui sembla mol més orientada a assumir graus de protagonisme en la presa de decisions, que no pas a defensar els drets col·lectius a la salut de la població.

Risc de brot per municipi 
el dia 16/12/2021

Hi ha un altre element a considerar relacionat amb l’alta taxa de persones contagiades que havien rebut la pauta de vacunació completa. Ningú dona xifres concretes d’aquesta realitat, només algunes veus han avisat que en determinats hospitals la meitat dels ingressats per Covid-19 havien estat prèviament vacunats com és el cas de l’Hospital de Mataró entre altres. Aquest fet porta a una reflexió: si les vacunes tenen una eficàcia del 95-96% certificada pels assajos clínics fets en el seu moment, quines són les causes que justificarien que tantes persones vacunades s’hagin infectat? Doncs ningú parla amb claredat sobre el tema i això obre diferents interrogants: Les dosis de vacuna que ens apliquen són les correctes? La conservació de la vacuna s’ha fet en les condicions estipulades pel laboratori? Les diferents variants del virus que van apareixen burlen la vacuna? 

Davant la manca d’una resposta rotunda a aquests interrogants, als ciutadans responsables només ens queda una alternativa: vacunació, mascareta, distància, higiene personal, evitar esdeveniments massius, evitar el transport públic, reduir tant com sigui possible la mobilitat, i molta, molta atenció a la manera com ens relacionem  amb altres persones. 

Només una observació abans d'acabar: les dues imatges corresponen al mateix dia: 16 de desembre. La primera de l'any 2020; la segona de l'any 2021. Difícil d'entendre, oi?                         

 

Malgrat la Covid-19, Barcelona ha acollit el 44 Congrés Internacional d’Hospitals

Organitzat per la Unió Catalana d’Hospitals (UCH) i la IHF (Federació Internacional d’Hospitals) la ciutat de Barcelona ha acollit del 8 a l’11 de Novembre, el 44 Congrés Internacional d’Hospitals que s’havia d’haver celebrat l’any passat, però què la pandèmia va obligar a ajornar a aquest any 2021. Al congrés hi han participat més de 1500 congressistes, 300 dels quals hi han assistit de manera telemàtica. 

Malgrat la psicosi col·lectiva que el món sencer viu a conseqüència dels efectes terribles de la Covid-19 per la salut de les persones, l’assistència pot considerar-se prou elevada, i això és conseqüència de diferents factors: la capacitat d’atracció que té la ciutat de Barcelona per aquesta mena d’esdeveniments, un programa interessant i d’absoluta actualitat, la confiança que la gent d’UCH ha sabut conrear entre els que han decidit inscriure’s i les mesures de seguretat preses per l’organització per la bona marxa del Congrés. 

Tanmateix cal esmentar a una persona que ha estat l’ànima de l’èxit d’aquest Congrés i que ha dedicat molt temps a l’organització i als preparatius que un esdeveniment d’aquesta envergadura comporta. Es tracta de la directora de l’Àrea Internacional d’UCH, la Dra. Anna Riera que ha liderat tota la organització i el desplegament del Congrés. La Dra. Riera, que ja tenia l’experiència d’altres congressos i pel seu càrrec a UCH mantenia les relacions amb IHF, ha comptat també amb el suport d’un comitè directiu que ha ajudat a anar configurant el model i a prendre les decisions més estratègiques.  

Més enllà de tot això, què ens deixa aquest Congrés? Doncs la millor manera d’explicar-ho consisteix en repassar les conclusions finals que la pròpia Dra. Riera va presentar en la cloenda del Congrés. Vegem-ne un resum:

Aparició de nous models de lideratge

No hi haurien d’haver motius per parlar del balanç de gènere; s’hauria de parlar de persones i professionals. 

La resiliència dels sistemes de salut s’ha de fonamentar en estar preparats per a les incerteses de futur

Per articular serveis propers a les persones, eficaços i eficients, els professionals d’infermeria hi tenen un paper clau.

D’aquesta pandèmia els sistemes sanitaris han de sortir reforçats.

La tecnologia és bàsica per els serveis de salut. Tanmateix no s’ha de deshumanitzar l’atenció i cal dedicar temps a escoltar als malalts i poder-los mirar als ulls.

El sector salut també té un paper important en minimitzar els efectes del canvi climàtic.

El Congrés també ha servit per compartir coneixements i per tant enriquir a tots els participants, i ha fet evident que la col·laboració accelera les transformacions.

Aquestes van ser les paraules finals de la Dra. Riera:

“El coneixement compartit i la col·laboració són la millor eina per avançar. Estic convençuda que sortim més savis de que hem entrat. Esdeveniments com aquest demostren la força i la potència de la col·laboració en els sector salut, entre les organitzacions sanitàries de tot tipus, professionals, experts de diferents àmbits, empreses i ciutadans, per colze a colze construir un món millor”.

Un congrés que ha aplegat a congressistes de més de 70 països, i en el que hi han participat més de 300 conferenciants repartits en més de 70 sessions i on s’han presentat més de 200 posters.   

Els assistents s’han donat cita per el 45é Congrés que es celebrarà l’any vinent a Dubai.

Felicitats a la UCH per l’èxit de la convocatòria, i per com han sabut fer front a les dificultats derivades de la situació sanitària 

La Innovació en Salut, una pràctica del dia a dia, cada vegada més necessària i transversal a l'Hospital de Bellvitge

 

L’Hospital de Bellvitge té un equip directiu que vol situar el Centre, com un dels hospitals punters de la Unió Europea. Per aconseguir-ho compta amb uns professionals que excel·leixen en la pràctica assistencial, amb el suport de les tecnologies més modernes i amb unes infraestructures actuals estrenades recentment. Només li manca acabar d’adequar els espais destinats a l’hospitalització dels malalts per esdevenir sens dubte el millor hospital de Catalunya. Compta també amb un equip gerencial encapçalat per la Dra. Montserrat Figuerola i la Dra. Encarna Grifell com a estreta col·laboradora, molt motivades per introduir la cultura de la innovació a tots els nivells de l’organització. 

Per això m’ha semblat d’interès conèixer l’opinió de la Dra. Grifell, impulsora d’aquesta estratègia de la innovació en tot el conjunt assitencial, que com és sabut acaba de celebrar el seu primer cinquantenari           

 

 

¿Per què la innovació esdevé un pilar estratègic cabdal d’un hospital d’alta complexitat com l’Hospital Universitari de Bellvitge (HUB)?

 

Tenint en compte que innovar vol dir transformar, fer les coses de manera diferent per afegir valor a allò que fem, està clar que la innovació és cabdal per a tot tipus d’organització i, molt especialment, per a les organitzacions que prestem serveis de salut. Per què? Perquè els nostres serveis tenen l’objectiu fonamental de promoure, mantenir i millorar la salut de la població, un element bàsic del benestar d’una societat. Per tant, per a nosaltres és essencial afegir valor als nostres processos clau. Per altra banda, tenim clar que la innovació és un element de diferenciació estratègica per a les organitzacions i la nostra es troba, a més, en un entorn complex, amb molts reptes i amb canvis accelerats als quals t’has d’adaptar i, si és possible, avançar-te. 

Quin són els grans eixos sobre els quals s’ha de desplegar la cultura de la innovació al si de l’HUB?

 

El model de la Gerència Territorial Metropolitana Sud (Hospital Universitari de Bellvitge, Hospital de Viladecans i Atenció Primària Metropolitana Sud) es basa en tres grans eixos: la gestió de les idees per a la transferència del coneixement, el foment de la cultura de la innovació i la potenciació d’un ecosistema intern i extern. Aquest model s’ha definit de manera participativa entre professionals referents dels tres dispositius i, posteriorment, cada dispositiu l’ha adaptat a nivell intern. La gestió de les idees inclou des de la identificació de necessitats no cobertes fins a totes les activitats que permeten fer realitat la transferència del coneixement i la seva aplicació a la pràctica clínica o al mercat. El foment de la cultura de la innovació es refereix a les activitats orientades a la promoció i desenvolupament del talent innovador dels professionals. I, finalment, la potenciació d’un ecosistema intern i extern comprèn tot allò que fomenti les col·laboracions en l’àmbit de la innovació entre els professionals de la GTMS i també amb altres entitats, tant públiques com privades. A més, el model incorpora un àmbit transversal d’avaluació de les accions i projectes, per tal de monitorar-lo i anar-lo adaptant i millorant. 

 

Quins són els trets definitoris del model d’innovació de l’HUB i la GTMS i com s’estan concretant?

 

Un dels elements claus del desplegament d’aquest model a nivell de la GTMS és el seu abast territorial i l’enfocament transversal multicèntric. Aquesta visió és essencial per a nosaltres, ja que potencia l’atenció integral i integrada, tenint en compte el triangle domicili–atenció primària–hospital. Un altre element clau és el treball col·laboratiu amb els instituts de recerca i innovació relacionats amb els hospitals i amb l’atenció primària, com són l’IDIBELL i l’IDIAP. Aquesta col·laboració es concreta en la Unitat Funcional de Suport a la Innovació de la GTMS, des d’on s’impulsen els tres eixos del model d’innovació esmentats però especialment el de gestió de les idees. A nivell de l’HUB, hem promogut la innovació com a palanca per impulsar les estratègies de millora de l'experiència del pacient, de desenvolupament professional i de treball en xarxa. A través de la innovació, estem incorporant nova tecnologia per afavorir la transformació digital, la reenginyeria del procés assistencial amb visió integrada i territorial, l’ús de la intel·ligència artificial, la comunicació entre professionals per a la gestió compartida dels pacients, i l’apoderament de pacients i cuidadors.

Quins són els principals projectes en marxa ara a la GTMS i quina millora implicaran en la salut dels ciutadans?

 

Ara mateix hi ha 22 projectes en marxa a la GTMS amb diferents components innovadors, 13 dels quals estan finançats amb fons competitius europeus i locals (Compra Pública d'Innovació, Transformació Digital, Programa Horizon 2020, Programa d’Especialització i Competitivitat Territorial, entre d’altres). Aquests projectes estan dirigits a pacients amb diferents patologies com ara l’ictus, la insuficiència cardíaca, les arrítmies, procediments quirúrgics de diferents especialitats, el diagnòstic de patologies infeccioses, oncològiques i neurodegeneratives, i els pacients crítics, entre d’altres. Pel que fa als components d’innovació orientats a afegir valor a l’atenció que prestem, vull destacar l’abordatge integral de la persona mitjançant la reenginyeria del procés assistencial amb visió territorial i amb unitats transversals, on participen pacients i familiars i on s’aplica tecnologia digital que permet el monitoratge continu a distància i el seguiment a domicili. Un altre component altament innovador i que han de tenir molt impacte en la millora de l’assistència és la tecnologia de les dades amb intel·ligència artificial i machine learning, que ens permetrà millorar les decisions clíniques a través de la identificació dels diferents patrons i perfils de pacients. D’aquesta manera, podrem personalitzar i ajustar les mesures de prevenció, diagnòstic i tractament a les necessitats i característiques de cada pacient. Finalment, cal destacar l’ús d’eines de realitat immersiva i gamificació que faciliten les decisions clíniques compartides, amb la participació activa del pacient en la cura de la seva salut.  

 

Com es promou la innovació activa entre els professionals d’una organització com l’HUB sense perdre de vista l’assistència i l’atenció a la ciutadania?

 

Si recordem que, com hem dit, la innovació és fer les coses de manera diferent per afegir valor a allò que fem, entendrem que no es pot separar la innovació de l’assistència i l’atenció a la ciutadania. La promoció de la innovació s’aconsegueix quan orientes la cultura de l’organització a afegir valor al que ja s’hi fa. En el nostre cas, hem apostat per definir un model d’innovació territorial que inclou un marc d’actuació general, elements de difusió, formació i sensibilització, i un entorn de suport i acompanyament als professionals per facilitar el pas de les idees a projectes. Això es fa des de la Unitat Funcional de Suport a la Innovació de la GTMS, en el qual s’integra l’equip de innovació de la Gerència i, en el cas de l’HUB, també de l’IDIBELL.

Per acabar, quines són les línies de futur que s’estan treballant?

 

Una de les nostres prioritats és la progressiva transformació digital de l’organització i l’ús intel·ligent de les dades, amb l’objectiu de millorar l’experiència del pacient i els resultats en salut. La nostra aposta estratègica passa per impulsar iniciatives i projectes que fomentin el treball en xarxa, posant el focus en la millora de l’experiència del pacient i dels seus cuidadors, i treballant per incorporar eines tecnològiques que ens ajudin a millorar la presa de decisions compartides. Volem generar un entorn que faciliti la humanització de l’atenció i l’apoderament del pacient a tots els nivells assistencials. Així, si fa cinc anys vam activar la necessitat de difondre la cultura de la innovació a l'HUB com a objectiu estratègic, ara ja s’ha convertit en un aspecte transversal i estructural que incideix en tota l’organització. 

25 anys de l’ABS Vic Sud: la primera EBA constituïda a Catalunya per gestionar l’assistència primària. (i II)

 

......Continua de l’entrada anterior.

Més enllà del relat del desenvolupament de l’acte, voldria aportar alguna reflexió sobre el fet de l’estancament de la constitució de més EBA a Catalunya si considerem l’èxit i l’acceptació de la majori d’EBA existents. Reflexió què no és només meva, sinó que ha estat contrastada amb persones expertes i coneixedores de ben a prop, de la realitat d’aquestes organitzacions. Algunes d’aquestes persones amb les que he intercanviat punts de vista, estan implicades professionalment en alguna d’aquestes 13 EBA existents

 

Una de les dificultats què hi ha a l’hora de voler fer més EBA, rau en el mateix departament de Salut, reticent a diversificar la provisió de serveis d’atenció primària més enllà de l’ICS i d’algunes organitzacions del SISCAT què han tingut prou pes per poder gestionar algunes ABS en el territori. Al departament de Salut li resulta molt més còmode que la provisió de serveis d’atenció primària estigui en mans de pocs proveïdors davant de les dificultats de tenir-ne una diversitat significativa. Mentre l’ICS acapari la majoria d’ABS de Catalunya es fa molt difícil que puguin aparèixer oportunitats per crear noves EBA. 

El fet que la provisió de serveis d’atenció primària hagi estat molt majoritàriament en mans de l’ICS ha contribuït a crear entre els professionals una sensació de “comoditat estatutària”, que ha deixat en segon terme l’essència del professionalisme mèdic que reclama una autonomia no només professional sinó també de gestió. En aquesta línia d’organitzar l’atenció primària sota plantejaments funcionarials, els sindicats i alguns partits polítics han exercit una pressió important que ha arribat a l’opinió pública, mobilitzant a sectors de la població davant de l’amenaça de la “privatització”. Encara què sembli mentida costarà sortir d’aquesta dinàmica què posa en valor la titularitat de les organitzacions per sobre de la qualitat dels serveis que presten. Fins i tot alguns polítics poc valents s’han vist atrapats per aquest discurs populista. En altres paraules, alguns prefereixen que un servei sanitari públic sigui deficient però que sobre tot sigui de titularitat pública, això si. 

En aquest sentit cal reconèixer també que en la fase inicial, alguna EBA es va allunyar de l’esperit fundacional d’aquestes organitzacions amb alguna pràctica si més no discutible, com per exemple la compra-venda d’accions entre els socis de la EBA. Per això el CoMB va promoure la assumpció d’un codi de bones practiques per eliminar la possibilitat que hi haguessin alguns abusos i salvaguardar l’ètica d’aquestes organitzacions fomentant la transparència de les mateixes. 

 

Per resumir en poques paraules els motius que han contribuït a l’estancament d’aquestes organitzacions com a proveïdors de serveis d’atenció primària, destaquen tres aspectes claus: La manca d’un suport polític decidit i valent malgrat les campanyes en contra, la manca d’interès per assumir riscos per part dels professionals sanitaris, i la impossibilitat que l’ICS pogués formar part com a soci minoritari d’aquestes entitats en base associativa. Tanmateix els bons resultats en salut d'aquestes organitzacions, la satisfacció de professionals i usuaris, i l'eficiència econòmica d'aquestes entitats són arguments de pes, que no han estat rebatudes ni tan sols pels populismes i que els polítics que les defensen haurien d'utilitzar sense complexos i difondre abastament totes les dades que justifiquen la bona feina feta per la majoria d'EBA del país.         

 

Per acabar un altre reflexió, aquesta si absolutament personal. Vull contraposar la visió de dues ciutats de Catalunya amb mentalitats oposades respecte a la innovació i als avenços en noves fórmules de gestió:

D’una banda Lleida, on la pressió social i populista exercida per sindicats i alguna organització política van fer tirar enrere la constitució d’un consorci sanitari que hauria estat clau per millorar la sanitat a les terres de Ponent, i de l’altre Vic, què va acollir el segon consorci sanitari que es va crear a Catalunya, i que ha celebrat els 25 anys de la constitució de la primera EBA. El conservadorisme populista front la innovació i la millora contínua del sistema sanitari. Lleida estancada sanitàriament, vivint del passat i queixant-se sempre del govern català com causant de tots els seus mals i Vic enfocant amb encert el seu futur sanitari. La societat lleidatana pateix els resultats d’haver donat suport a la seva “marea blanca”, mentre què la gent de Vic gaudeix de sistemes de gestió de la sanitat pública innovadors i eficients. Les dues ciutats pateixen sovint de la presència de la boira, però tot i així els vigatans saben veure-hi millor al seu través les solucions de futur, si més no pel que fa al sistema públic de salut .

Fins avui hem vist néixer 13 EBA a Catalunya, què no són més que una petita anècdota en el context de l’assistència primària. Per quan les properes? Venceran els metges la por a iniciar una activitat empresarial sense la “protecció” de l’estructura de l’ICS, però també sense la cotilla administrativa, de gestió, i a vegades assistencial què l’ICS representa?  Per quan una EBA experimental en un hospital de la xarxa pública? Són interrogants què cal respondre, però què exigeixen una estabilitat política important, d’uns polítics valents, uns lideratges professionals molt clars i potents, la voluntat de sortir de la zona de confort per part dels professionals i una societat civil què no es deixi entabanar per marees populistes. En salut el què compta, el que realment és important, és la qualitat de l’atenció sanitària rebuda.

La qualitat de l’assistència per sobre, molt per sobre, de la titularitat.  Per a mi això és el que compta. Altres característiques com per exemple si aquestes organitzacions formen part o no del que s’anomena l’economia social, o d’altres consideracions em sembla que s’han de tenir en consideració, però el fonamental, el que realment importa és la qualitat de l’assistència entenent com a qualitat no només els resultats en salut que són bàsics, sinó a més aquells altres factors que donen un context de qualitat com per exemple la facilitat per accedir als serveis, el tracte amable i respectuós, la puntualitat, la facilitat per accedir a proves diagnòstiques o complementàries, la capacitat de resolució, etc...                             

25 anys de l’ABS Vic Sud: la primera EBA constituïda a Catalunya per gestionar l’assistència primària. (I)

 

S’han complert 25 anys des que una modificació de la LLOSC va permetre que s’implementés a Catalunya una nova fórmula de gestió: les Entitats en Base Associativa (EBA), una mena de cooperatives integrades per professionals sanitaris que gestionaven una Àrea Bàsica de Salut. Un plantejament Innovador, sorgit de la necessitat de dotar als metges d’una autonomia de gestió real, desenvolupat pel conseller Trias amb el suport decidit del Col·legi de Metges de Barcelona. La idea va ser posada en pràctica a Vic com a prova pilot i sota el lideratge del Dr. Ledesma, amb un conjunt de metges que varen demanar l’excedència de les places estatutàries que venien ocupant, i constituir l’Equip d’Atenció Primària Vic SLP. Al setembre de 1996 aquesta empresa va resultar adjudicatària del concurs públic de gestió i l’1 d’octubre d’aquell mateix any començaven aquesta aventura professional en el Cap El Remei, responsabilitzant-se de la gestió de l’ABS Vic-2. 25 anys mes tard aquella experiència ha resultat tot un èxit com ho demostren diferents indicadors: la satisfacció dels usuaris, la satisfacció dels professionals, la qualitat de l’assistència prestada, l’eficiència del model, etc.

Aquest 25è aniversari ha tingut un acte central al teatre l’Atlàntida de Vic, perfectament organitzat amb total respecte a les mesures sanitàries vigents. Llàstima que alguns dels assistents, especialment els VIPS de les primeres files, de manera ocasional i abans de l’inici de l’acte, van formar grupets de 5, 6, o més persones, amb mascareta si, però sense respectar cap distància de seguretat, situació de la què l’organització de l’acte n’és absolutament aliena. Vaig veure pocs cops de colze i masses abraçades. Entenc que el fet de retrobar-se entre companys va ser un moment efusiu per expressar sentiments, però els professionals sanitaris són els primers que haurien de mostrar la màxima cautela davant del virus. Tot i estar vacunats cal tenir present què l'eficiència de la vacuna, en el millor dels cassos, es situa al voltant del 95%. És una qüestió de disciplina, però en aquest país som com som...  

Tornant a l’esdeveniment, l’acte va comportar diferents intervencions entre les quals destaco aquestes aportacions:

 

Dra. Marta Serrarols gerent de l’Equip Assistencial Vic, SLP:

“Els professionals són els propietaris de l’empresa i s’impliquen en la gestió del pressupost”. 

“Ha estat un procés complicat però ho tornaríem a fer”

Va destacar l’aposta per la qualitat assistencial i va reclamar que al conjunt de l’assistència primària se li assigni el pressupost que realment requereix si realment es vol posar l’atenció primària de salut al centre del sistema tal com el polítics no paren d’assegurar. També va alertar sobre el perill que les noves tecnologies deixin enrere a alguns col·lectius.

 

Sra. Anna Erra, alcaldessa de Vic: 

“La ciutat de Vic se sent orgullosa de l’èxit d’aquest equip d’atenció primària”. “Ha estat una fórmula d’èxit”.“L’element transformador de les organitzacions és el compromís i la EBA del CAP El Remei ho ha demostrat”.   

Va destacar el compromís de tots els professionals amb el projecte, la qualitat dels serveis que presten, la capacitat de resolució i tot amb un cost més baix que altres equips d’atenció primària comparables.  

 

Tot seguit la Dra. Magda Campins Cap de Servei de Medicina Preventiva i Salut Pública de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron va explicar com l’Hospital es va reorganitzar per fer front a les necessitats derivades de l’atenció a la pandèmia. 

Va explicar l’aparició de les consultes telemàtiques, la reorganització de determinats serveis, el suport preferent al servei d’Urgències per part d’alguns professionals d’altres serveis, la preparació de les plantes exclusives per malalts Covid-19, preparar noves àrees per poder ser utilitzades com a UCI, treballar amb clau territorial amb els hospitals propers Pere Virgili, Sant Rafel, Quiron, Delfos, Sociosanitari Isabel Roig i al primària del territori.

També va explicar el suport que van donar als “hotels salut” per pacients convalescents i com es va habilitar el pavelló olímpic Vall d‘Hebron, situat just en front de Hospital, per malalts Covid-19. 

Va concloure la seva intervenció destacant que “El treball en equip, és la gran ensenyança que hem aprés en aquesta pandèmia”

Després es va celebrar una taula rodona moderada per l’exconsellera Dra. Marina Geli i actual Coordinadora del Centre d'Estudis Sanitaris i Socials de la Universitat de Vic amb el títol “Dibuixant el futur del nostre sistema sanitari”La Dra. Geli va destacar el sentiment de pertinença i l’orgull de pertànyer al sistema sanitari de tots els professionals afirmant què “sense lideratge i sense compromís, el món no es mou”.

Tot seguit va fer diverses preguntes als membres de la taula rodona:

 

La Dra. Olga Pané gerent del Parc de Salut Mar va destacar els lideratge dels professionals en la lluita contra la pandèmia i va incidir en els 5.000 milions de finançament addicional que necessita el sistema sanitari per assegurar la seva sostenibilitat.

 

La Dra. Gemma Craywinckel directora del CatSalut va alertar sobre la crisi de sostenibilitat del model sanitari, no només per el seu finançament insuficient, sinó a més per els costos de la farmàcia, per l’increment de la cronicitat, i altres factors. També va incidir en que cal replantejar el model sanitari, millorar la compra de serveis relacionant-la amb uns resultats en salut què soguin avaluables, destacant que els bons resultats en salut haurien de tenir premi, mentre que els mals resultats haurien de tenir conseqüències. 

Va acabar la seva intervenció reflexionant sobre el fet que la pandèmia ha comportat que a Catalunya, la doble cobertura s’hagi incrementat fins el 30-31% quan en condicions normals estava en el 20-22, i va demanar també canvis significatius en el model de relacions laborals.

 

El Dr. Jaume Padrós president del CoMB va començar la seva intervenció explicant que respondria a les preguntes de la consellera Geli, però que a més parlaria d’altres temes que considerava importants.

Va valorar la modificació de la LLOSC que va permetre la creació de les EBA, i va aprofitar per recordar que és del tot necessari que es respecti la voluntat amb què aquesta Llei va ser creada. També va incidir en el desenvolupament de l’autonomia professional com un camí de futur, i va recordar que tanmateix, això també vol dir assumir riscos. 

Es va referir a l’EBA de Vic com un model d’èxit expressant però un sentiment agredolç atès que ja fa forces anys què no s’ha creat cap EBA nova arreu de Catalunya des que al 2013 es crees la del CAP Muralles de Tarragona. 

Va comentar que “hem passat masses anys discutint al titularitat dels centres sanitaris, i això ens ha portat a un estancament del sistema”

Pel Dr. Padrós, el final de la pandèmia és el moment per reprendre aquestes iniciatives: “si el sistema és eficient, si els professionals estan satisfets i els resultats en salut són bons, perquè no hi ha més EBA? Hem perdut del temps! Europa no discuteix sobre les  titularitats del serveis sanitaris”

Va acabar la seva intervenció afirmant què: “Calen els instruments i les condicions perquè els professionals s’interessin per models avaluables de l’autogestió”. Va demanar als metges que siguin valents per assumir aquests riscos. 

 

Va tancar la taula rodona la Dra. Anna Forcada gerent territorial de l’ICS a la Catalunya Central, què va destacar el treball en equip a la seva regió sanitària, indicant que un  80%  de pacients Covid-19 de la regió han passat per l’assistència primària, destacant el paper d’aquest nivell d’assistència en tot el procés. “L’administratiu sanitari, ha estat una gran descoberta en aquesta pandèmia”, reclamant la consolidació d’aquesta figura de cara al futur. 

 

Al final de l’acte hi va haver un moment pel record: la compareixença telemàtica del conseller Antoni Comin des del l’exili a Bèlgica. Toni comin va destacar què:

El Cap del Remei és una història d’èxit.

Què el sistema de salut és una història col·lectiva; què aquesta obre col·lectiva necessita bons lideratges i què en aquest sentit calia fer un reconeixement al Dr. Ledesma.

El cooperativisme és molt positiu i va recomanar una major pes de les EBA en l’assistència primària

La pandèmia ens ha permès veure que el sistema de salut ha confirmat les seves fortaleses i ha evidenciat les seves debilitats. L’assistència primària és fonamental i bàsica en qualsevol sistema sanitari. 

El conseller Comin, va rebre grans aplaudiments de tot l’auditori. 

 

Va cloure l’acte la Sra. Meritxell Budó 

 

Des del blog, vull fer arribar la meva felicitació al Dr. Ledesma i a tot el seu equip, com a grans líders d’aquest projecte, per la trajectòria seguida i pels resultats assistencials assolits i per l’arrelament en el barri vigatà on han dut a terme aquesta experiència innovadora. Sens dubte han marcat un camí i han obert les portes a la innovació en els models de gestió de dispositius sanitaris. Felicitats.  

Continuarà...     

20 mesos després d’iniciada la pandèmia a casa nostra, el departament de Salut crea finalment un comitè assessor

Després de mesos amb opinions i comentaris a vegades contradictoris d’alguns experts sobre les diferents mesures que en matèria de Covid-19 el govern català ha anat prenent, finalment el conseller Josep Maria Argimon s’ha decidit a envoltar-se d’un comitè assessor constituït per persones del món de la ciència, de diferents professions i àmbits de treball, què l’assessoraran en la definició de les estratègies més adequades en cada moment per poder controlar la pandèmia.  

Després de l’intent fallit de l’expresident de la Generalitat Quim Torra quan va voler incorporar a Oriol Mitjà com assessor del govern per fer front a la Covid-19, intent que va fracassar per l’oposició frontal d’ERC que defensava que el departament de Salut que llavors dirigia Alba Vergés estava suficientment capacitat per abordar la pandèmia sense necessitat d’ajudes externes, ara, gairebé 20 mesos després de l’aparició dels primers cassos de la Covid-19, el departament de Salut s’ha adonat de la necessitat d’unificar criteris i enviar un missatge únic a la població, evitant així que el desconcert s’apoderi dels ciutadans quan veuen com diferents veus prou autoritzades s’han fet sentir per criticar algunes de les decisions preses pel govern respecte a com afrontar la crisi sanitària.

Per evitar aquesta imatge de desconcert, el conseller Argimon ha decidit envoltar-se d’un nombrós grup d’experts en el que s’hi integren la major part de veus que durant aquests quasi dos anys de pandèmia han anat manifestant-se públicament sobre els encerts i desencerts del govern i discrepant obertament quan ho han considerat oportú, d’aquelles decisions preses que posaven en perill el control de la pandèmia com per exemple quan es va autoritzar la des-escalada de les restriccions adoptades després de la primera onada entre altres ocasions.

 

És bo per tothom, per la ciutadania, pels professionals i per el propi departament de Salut què quan es prenen mesures per combatre el virus, aquestes siguin consensuades entre totes les persones amb prou autoritat científica per poder opinar. Les discrepàncies que sovint ha existit entre veus expertes i departament, a banda de desorientar a la població, segurament també tenen a veure amb el desinterès que alguns manifesten per vacunar-se. Si des d’un primer moment, el discurs oficial sobre la pandèmia no s’hagués vist qüestionat per experts externs, potser ara el nivell de vacunació de la població catalana seria superior a aquest 72 i escacs per cent que fa setmanes que sembla que es situa com el sostre de població vacunada a Catalunya. La situació de desconfiança de la població contra la vacuna comporta què gairebé 70.000 vacunes hagin caducat i per tant no siguin utilitzables.

 

Aquest comitè assessor incorpora alguns experts que es poden considerar persones què habitualment es mostren properes a les tesis del departament de Salut, però inclou també perfils en una línia habitualment critica amb les posicions “oficials”. El presideix la Dra. Magda Campins cap del servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Vall d’Hebron i l’acompanyen altres 32 persones, amb independència de criteri, expertes en diferents àmbits del coneixement. Com a curiositat, senyalar què en el grup hi ha fins i tot un periodista.

 

El que no m’agrada d’aquest comitè assessor és que es reunirà en sessió plenària ordinària com a mínim cada 3 mesos. Entenc què mentre la pandèmia es mantingui activa entre nosaltres, aquest comitè hauria de reunir-se gairebé amb caràcter setmanal, tal com ho fa per exemple el govern, o com ho solen fer els comitès de direcció de les empreses, també els dels hospitals. En sessió extraordinària es podrà reunir tantes vegades com el conseller de Salut el convoqui. El fet de reunir-se amb una periodicitat de tres mesos, pot donar la sensació què el comitè s'ha creat molt més per dir què existeix què no pas perquè el cregui realment en la seva necessitat.   

La creació d’aquest comitè respon d’una banda al sentit comú, però per l’altre és conseqüència d’una demanda de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que ha assenyalat com a bona pràctica per als governs, en la gestió de la pandèmia, el fet de comptar amb un comitè científic assessor de caràcter independent.

 

Tant de bo, aquest comitè aporti la necessària unitat de criteri a l’hora d’abordar les diferents fases de la pandèmia.    

Brindis al sol del govern català: promet 5.000 milions addicionals per el pressupost de Salut, sense especificar d’on sortiran els diners.

El Govern de Catalunya ha aprovat el Pla de Govern de la XIV legislatura en el què marca els objectius què vol assolir en els propers 5 anys. El Pla s’articula en 5 eixos, entre els que destaca el segon titulat: “Per un país de drets, d’igualtat d’oportunitats i de benestar”. En aquest eix el govern es proposa, entre d’altres objectius reforçar i ampliar l’estat del benestar en els àmbits de l’educació, la salut, les cures i la protecció social. 

Pel que fa a la salut de les persones, el Pla persegueix una sanitat pública que impulsi la cohesió social, redueixi les desigualtats i generi valor. 

En aquest sentit, el govern vol incrementar en 5.000 milions d’€ addicionals el pressupost de la sanitat pública, de manera gradual, en els propers cinc anys i destinar el 25% de tot el pressupost de Salut a l’atenció primària. També preveu que l’atenció a la salut mental vegi reforçat el seu pressupost  amb 80 milions d’€ addicionals.

Aquest increment global de 5.000 milions d’€ permetria a la sanitat pública catalana equiparar-se amb països del nostre entorn i aquesta quantitat representa aproximadament el 50% del què actualment Catalunya destina cada any a la despesa sanitària pública.

Aquests 5.000 milions no són el resultat de fer volar coloms sinó que són fruït d’un treball molt seriós dut a terme per Guillem López-Casasnovas i Marc Casanova Roca, titulat “La malaltia de la sanitat: finançament i governança”. 

Si fos cert, si realment el govern complís allò que ha anunciat, jo també aplaudiria entusiasmat aquest anunci. Tanmateix tinc molt present a la memòria que els governs, malauradament, són molt més partidaris de fer grans anuncis que no pas de fer-los realitat. En aquest sentit recordo els 800.000 llocs de treball de Felipe González, la pluja de milions per Catalunya de Rajoy, o més recentment a Catalunya allò de doneu-me 68 diputats i proclamaré la independència.

Posats en la tessitura què en aquesta ocasió el govern vulgui complir el seu compromís, es planteja un interrogant elemental: d’on han de sortir els diners per fer-ho possible? Veiem les diferents alternatives.

D’una millor gestió de tot el pressupost de la Generalitat deixant de fer coses que no aporten valor a la societat. Aquesta possibilitat cal descartar-la de manera immediata atès que els 5.000 milions representen gairebé el 14% de tot el pressupost de la Generalitat, i és del tot inviable què una millor gestió de tot el pressupost pugui aportar uns estalvis del 14% global. Voldria dir senzillament què alguns departaments del govern han malbaratat molts diners durant anys, quan la realitat no és aquesta. 

Un altre alternativa podria ser una millora en el sistema de finançament estatal, però atès que els diners són els que són, millorar el finançament de Catalunya voldria dir empitjorar el d’altres comunitats fet què en bona lògica cap govern espanyol acceptaria. Ni en el supòsit d’una major recaptació d’impostos per part de l’Estat derivada d’una millora de l’economia, altres comunitats acceptarien de cap manera què Catalunya se’n veiés beneficiada amb un 50% addicional als ingressos actuals del departament de Salut.

Existeix la possibilitat d’incrementar els impostos autonòmics per arribar a aquesta xifra, però cal tenir en compte que en aquests moments Catalunya és la comunitat de l’Estat espanyol amb la càrrega impositiva més elevada. Algun govern de la Generalitat gosarà pujar els impostos als catalans per millorar el finançament de la sanitat catalana?. No ho veig factible, sincerament. Com tampoc veig factible avui en dia pensar en copagaments per us dels serveis de salut, per obtenir aquesta quantitat.

Finalment queda la via de l’endeutament. Tot i què el dèficit de la Generalitat ho pogués permetre, cosa què no està gens clara, seria just traspassar la millora del finançament de la sanitat a la Catalunya d’avui, a les generacions futures? Opino què no. Entenc que som els responsables d’haver creat aquest estat de coses els que hi hem de trobar remei, i no pretendre que les nostres mancances, la nostra incompetència, i els nostres dèficits de gestió els hagin d’acabar pagant generacions futures. L’endeutament, sinó s’explica molt clarament com es pagarà, no és una solució equitativa per les generacions que vindran.

Queda clar doncs que aquests 5.000 milions no semblen fàcils d’aconseguir per poder millorar el finançament de la sanitat catalana. És important que tota proposta que representi una major despesa, hagi d’anar sempre acompanyada de la corresponent memòria econòmica on s’especifiquen les vies de finançament de cada una de les accions previstes. I en aquest cas hauria de ser igual. No es poden crear falses expectatives anunciant que es farà una cosa que ningú sap com es podrà materialitzar. I mentre no ens expliquin amb claredat d’on sortiran els 5.000 milions és millor no fer-se il·lusions; avui per avui aquesta proposta no deixa de ser un brindis al sol, tal com va passar entre molts altres anuncis dels governs, amb la Llei de la Dependència què va néixer sense la seva memòria econòmica i encara avui no està desenvolupada al 100% i han passat 15 anys des de la seva aprovació al 2006.    

Comença un nou curs... i resten pendents les gairebé les mateixes assignatures de cada any...

HC Argimon... no n’hi ha prou amb que no li hagi agradat el que ha vist; cal evitar que algunes situacions es puguin tornar a repetir...

 

Aquests darrers dies l’HC Josep Maria Argimon ha dit repetidament que determinades concentracions de persones a l’espai públic no li havien agradat. Ho va dir per la celebració de revetlles i per determinats concerts multitudinaris i ho ha tornat a repetir ara, durant la celebració de la festa major de Gràcia. Aquests dies ha començat la festa major de Sants: tornarà a dir el mateix? O potser es decidirà a prendre mesures més dràstiques ?

 

En un acte què no s’acostuma a prodigar-se gaire en el món de la política el conseller Argimon va reconèixer públicament que haver autoritzat la celebració de revetlles i concerts a l’estiu va ser un error atès què la situació epidemiològica a Catalunya no ho aconsellava. El conseller va assegurar que les imatges que es varen publicar en alguns mitjans no li van agradar gens, amb joves sense mascareta, cantant, ballant i bevent sense respectar les distàncies de seguretat, assegurant que no s’havien fet bé les coses. 

 

Ara, el conseller ha tingut l’oportunitat de veure les imatges de la festa major de Gràcia, què, com era de preveure, tampoc no li han agradat. Fins i tot ha anat més enllà dient que el que ha vist a Gràcia encara li ha agradat menys què les imatges què havia vist dels festivals d’estiu. En concret el conseller Argimon ha dit “molt probablement hi haurà contagis, hi havia moltes persones pel que es veu no vacunada, amb poca mascareta i gens de distància”. Cal agrair-li al conseller la seva sinceritat, però un cop fet l’agraïment cal anar més enllà demanant-li certs aclariments.

Com pot ser què després d’haver patit 5 onades de la pandèmia, després d’haver vist imatges de les revetlles i dels concerts del mes de Juliol, o d’haver contemplat la invasió ciutadana a les platges de Barcelona, i tants disbarats més, no s’hagin pres encara decisions efectives per minimitzar els efectes del virus? Es dirà amb raó què el TSJC no col·labora gens en la lluita contra la pandèmia i en els intents del govern català de reduir la mobilitat dels ciutadans, però qui autoritza festivals i festes majors no és el TSJC. Suposo que els ajuntaments i el govern de la Generalitat alguna cosa hi deuen tenir a veure, no?

 

És cert què el caràcter mediterrani és poc disciplinat i només amb advertiments és molt difícil que la gent faci cas als missatges del departament de Salut què insisteix a demanar als ciutadans responsabilitat atès que els tribunals de justícia no deixen anar més enllà. Per això el conseller Argimon demana a la ciutadania que s’evitin les aglomeracions i què es sigui mols curós a les nits atès que “la nit convida a determinades actituds i les mesures de protecció es relaxen”

 

De fet, estem patint els efectes de la dicotomia salut-economia. Portem any i mig intentant fer compatible la salut dels ciutadans amb l’activitat econòmica i aquesta és una equació què no té solució. L’activitat econòmica requereix mobilitat i aquesta mobilitat és precisament la que utilitza el virus per la seva propagació. Per tant, o una cosa, o l’altre. Intentar fer compatibles les dues alternatives ens ha portat a la cinquena onada, i alguns comencen a prevenir ja sobre la possibilitat de la sisena.  

 

Per això costa entendre com s’autoritzen festivals i festes majors què a l’estiu, a Catalunya, cada poble té la seva. Atenent al caràcter mediterrani es fa molt difícil que el 100% dels ciutadans compleixin les mesures que “recomana” l’administració i què tothom actuï amb “responsabilitat”. És més, els governants saben que no serà així. Per tant només existeix una possibilitat de reduir contagis: la prohibició d’actes multitudinaris bé siguin concerts, festes majors, assistència de públic als partits de futbol, etc.

 

El problema rau en què si l’administració prohibeix aquests espectacles, el dany econòmic infringit als empresaris i treballadors dels sectors implicats, és elevat, i el govern català prefereix triar un camí menys perjudicial per els afers econòmics, permetent un cert nivell de mobilitat i en conseqüència, permetent indirectament què el virus s’expandeixi. I així onada rere onada... Davant l’evidència contrastada què salut i activitat economia,  en una pandèmia com la què patim, són dos variables dependents i antagòniques, el govern té l’obligació d’establir prioritats. I aquestes, tractant-se de la salut de les persones, semblen molt clares.

Per cert, cal fer una reflexió col·lectiva sobre el paper de la justícia en la societat. Portem uns quants anys en els què els dèficits de la política han atorgat a la justícia un protagonisme què no li pertoca. Al món de les togues, li toca impartir justícia, de cap manera li correspon governar i últimament estan prenent decisions què no els corresponen. 

 

Viure en un país què “judicialitza” el dia a dia dels ciutadans no és viure... Al César el què és del César, i a Salut el que és de Salut Pública... i agraïts als jutges si finalment, algun dia, ho tornen a entendre així. 

... i de nou, el TSJC

 

Una vegada més els tribunals de Justícia han interferit en les decisions de caràcter sanitari preses per les autoritats sanitàries de Catalunya per combatre el maleït SARS-CoV-2. Com si la ciència mèdica estigués a l’abast dels juristes, el tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha tombat l’ordre de la Generalitat per la qual es declarava el confinament nocturn en 148 municipis què presentaven una incidència de la Covid-19 de 125 cassos per 100.000 habitants en els últims 7 dies. La saviesa sanitària dels jutges del TSJC ha establert el límit per aplicar el confinament nocturn a localitats què presentin una incidència de 250 cassos per 100.000 habitants en els últims 7 dies. D’aquesta manera el confinament nocturn afectarà només a 19 municipis, i ciutats com Barcelona queden fora del confinament nocturn. Només el fet que una ciutat com Barcelona quedi fora del confinament per decisió de la justícia, ja parla prou clarament dels elevats i profunds coneixements què els Srs. jutges del TSJC tenen en matèria de salut i del perjudici contra la salut pública què aquests decisió del TSJC representa.

       

Com si els estudis jurídics tinguessin en el seu pla d’estudis continguts en matèria de salut pública, el Tribunal corregeix el criteri del govern català, fet què als ciutadans normals ens costa molt d’entendre. Aquesta interferència de la Justícia en els criteris de salut pública per els quals es fixen les restriccions en matèria de mobilitat, ens ha de fer pensar molt en el paper de la Justícia en la vida diària dels ciutadans. Sembla com si tot d’una, des què els jutges han decidit intervenir en els avatars de la política, s’hagin auto-proclamat no només com a salvadors de la pàtria, sinó també com a sers superiors què estan per sobre del bé i del mal, i que segurament es creuen què seuen a la destra del Pare, què entenen de tot, i què la seva saviesa és universal, quan de fet són exactament iguals que qualsevol dels mortals, i les seves decisions estan plenes d’errors com aquell famós cas de la sentència de “la manada”, o sense anar tan lluny, quan han passat per sobre de la voluntat popular expressada a les urnes pels ciutadans, inhabilitant un president de la Generalitat que va practicar un dret tan elemental i dels considerats fonamentals per la Constitució espanyola, com és el de la llibertat d’expressió. 

Res ens pot ja estranyar, després de veure com el Tribunal Constitucional té alguns dels seus  membres què continuen prenent decisions tot i tenir el seu mandat caducat, o el consell general del poder judicial, què continua sense poder-se renovar. Un sistema judicial que a nivell europeu està sent ja fortament criticat per les seves moltes irregularitats. Però no és nomes a Europa on critiquen les decisions d’aquesta Justícia què sembla que ha perdut el mocador que li tapava els ulls. Diferents veus s’han aixecat a Catalunya per denunciar aquesta decisió del TSJC, fins el punt que l’investigador Àlex Arenas assegura que serà l’origen de la sisena onada de la pandèmia. El CoMB per la seva banda, per boca del seu vicepresident el Dr. Jaume Sallarès també hi ha dit la seva, alertant sobre el risc que s’incrementin els contagis. El Dr. Sallarès ha afirmat que seria bo afavorir el diàleg entre jutges i facultatius per poder ponderar decisions en què sovint xoquen drets fonamentals i recomanacions sanitàries. Ha afegit què “en el camp de la judicatura, els experts són els jutges, però en el terreny de la ciència ho són els metges. Amb aquesta col·laboració es podria facilitar que els conceptes epidemiològics siguin entesos per tota la judicatura, i que el debat jurídic sigui també entès pels metges”.

Un altre expert com el Dr. Antoni Trilla, cap d’epidemiologia de l’Hospital Clínic també s’ha manifestat demanant als jutges que facin un esforç per entendre què la situació és prou complexa, i què els epidemiòlegs poden ajudar als jutges a prendre les decisions. El Dr. Trilla ha afegit que derogar el confinament nocturn farà que el nombre de contagis torni a augmentar, tal com havia indicat també l’investigador Àlex Arenas. Per la seva banda la Dra. Carmen Cabezas secretària de Salut Pública també s’ha manifestat en la necessitat de mantenir el toc de queda per raons epidemiològiques, atès que reduir la mobilitat de les persones i la interacció social s’ha demostrat molt eficaç a l’hora d’evitar contagis. El propi govern català ha manifestat la seva preocupació per la decisió del TSJC i sembla que farà un nou intent per tal que el TSJC revisi de nou la situació dels molts municipis als què han denegat el confinament nocturn. 

Quan en un país la Justícia intervé constantment en la vida política dels seus habitants o en les decisions de caràcter sanitari, és què alguna cosa falla. La Justícia no està per això; ha de perseguir als delinqüents i no ficar-se en intervenir en qüestions polítiques per sobre la voluntat dels ciutadans o encara pitjor, voler regular les condicions de vida de la ciutadania al bell mig d’una pandèmia. És com si els ciutadans intervinguéssim fent canviar una sentència quan aquesta ens sembla equivocada. Seria com canviar la lògica de les coses, oi? Doncs això és el que fan els jutges...

 

“Zapatero... a tus zapatos...”