Els mitjans propis del CatSalut: una solució, o un problema?

De fet, analitzant la pràctica del dia a dia, els consorcis ja fa força temps que funcionen com a mitjà propi del CatSalut, encara que formalment no ho fossin, i els seus gerents estan molt més a prop d’actuar com administradors que no pas com a gerents.

Fa temps que parlar d’autonomia de gestió en un Consorci Sanitari no té raó de ser. Qui ha acabat amb l’autonomia de gestió de les EPiC no és el fet de ser considerats mitjans propis de l’administració, sinó la progressiva intervenció del departament d’Economia collant els pressupostos, les finances, la presa de decisions i el funcionament general d’aquestes institucions.

     

Com a efecte col·lateral derivat de convertir-se en mitjà propi, les organitzacions patronals si que haurien d’estar preocupades atès que podrien perdre la representació de les EPiC, que en matèria laboral sortirien del conveni col·lectiu del sector, i els seus treballadors podrien rebre el mateix tracte salarial i de condicions de treball que el personal de l’ICS.         

L'empresa pública Banc de Sang i Teixits ha passat recentment
 a ser considerada mitjà propi del CatSalut

Aquests dies ha tornat a estar sobre la taula la problemàtica de les empreses públiques i consorcis que són obligats a declarar-se mitjans propis per part del departament de Salut. Ben mirat, aquesta situació no fa més que oficialitzar una realitat que ja fa temps que forma part del dia a dia del sector sanitari català. Per ser declarat mitjà propi (o servei tècnic) de l’Administració calen un seguit de condicions que per conegudes no cal reproduir aquí. L’efecte més immediat de ser considerat mitjà propi de l’Administració consisteix en la substitució dels contractes per “encàrrecs de gestió” i aquests encàrrecs de gestió tenen com a característica la seva obligatorietat. Aquells que reben un encàrrec de gestió, en aquest cas per part del CatSalut, venen obligats a fer allò que els hi ha estat encomanat en les condicions imposades per aquell que fa la l’encomana, sense que l’ens de govern de la institució tingui possibilitat de dir-hi la seva. Es fa allò que decideix el CatSalut en les condicions, en el moment, en la quantitat i al preu que el CatSalut decideix. 

Més enllà de la substitució de la normativa de contractació pública aplicable, per encàrrecs de gestió, la declaració de mitjà propi no comporta en la pràctica res de nou si ho comparem amb la situació immediatament anterior a la seva declaració. Des del moment en que Economia va decidir que els comptes de les EPiC computaven amb els de la Generalitat, va anar estrenyent mica en mica la capacitat decisòria d’aquestes organitzacions, reduint progressivament l’autonomia de gestió fins al punt de convertir als gerents en mers administradors, i als seus òrgans de govern en meres comparses de les decisions preses des de l’Administració. Polítics del món local i persones rellevants de la societat civil integrats  en els òrgans de govern de les EPiC  han vist com la seva opinió compta molt poc a l’hora d’aplicar el rodet implacable del CatSalut. Però això, insisteixo, no ve d’ara una vegada han passat a ser mitjà propi, sinó que ja era així des de molt abans de que aquest fet purament administratiu es produís. Ens diguin el que ens diguin, fa molts anys que a les EPiC l’autonomia de gestió va passar a ser una absoluta entelèquia. 

El Consorci Sanitari del Parc Taulí de Sabadell és un
mitjà propi del CatSalut

El cert és que davant de la declaració de mitjà propi de les EPiC, “el sector” s’ha començat a posar nerviós constatant que la voluntat del CatSalut passa per fer més gran aquest grup atès que vol disposar d’una empresa pública en cada regió sanitària, i ja ha anunciat la creació de dues noves empreses a la Catalunya Central i a les Terres de l’Ebre a banda de la creació del nou Consorci Sanitari de Reus. Això suposa que juntament amb l’ICS,  les EPiC suportaran la major part de la provisió de serveis mitjançant encàrrecs de gestió mentre que la resta del SISCAT restarà sotmesa a la normativa de contractació pública. Es configuraran per tant dos grups “propis” del CatSalut, amb presa de decisions centralitzades i controlats per el Servei Català de la Salut. El que quedi serà per a la resta d’institucions del SISCAT non profit. Les que tenen ànim de lucre... ho tindran molt complicat, si tota aquesta estratègia tira endavant. Tanmateix tornem a estar com en el cas de l’autonomia de gestió: és que abans de ser declarats mitjans propis, aquests dos grans holdings “propietat” del CatSalut no estaven ja constituïts i la seva contractació era preferent per part del CatSalut?. A què venen doncs de repent aquests temors?. Fa temps que la realitat del model sanitari s’està orientant en aquesta direcció, i en canvi els autoanomenats “defensors” del model fins avui no havien dit res al respecte. 

Hi ha però un punt, que el CatSalut, amb la boca petita, ja fa temps que ve anunciant i que fa referència a temes laborals. Si es constitueixen dos gran grups “propietat” de l’administració pública (CatSalut) com són  l’ICS i les EPiC, en els que el CatSalut ho decideix tot, la pregunta seria perquè les retribucions dels treballadors d’un gran holding com acabaran sent les EPiC les han de decidir tercers? El més probable és que una vegada les EPiC siguin en la seva totalitat mitjans propis del CatSalut, aquests centres hagin de sortir del conveni col·lectiu del sector, per passar a formar part del col·lectiu funcionarial de les administracions públiques, les retribucions dels quals no es regeixen per les previsions del conveni col·lectiu del sector. Els treballadors de les EPiC, a nivell salarial tindrien la mateixa consideració que el personal de l’ICS, amb unes retribucions determinades pel pressupost de la Generalitat. Una vegada fet això, el pas següent és evident. Quina necessitat tindria el CatSalut de que els diferents centres integrats a les EPiC estiguin enrolats en organitzacions patronals, si serà la Generalitat qui decidirà les retribucions d’aquest personal? 

El Consorci Mar Parc de Salut, és un mitjà propi
del CatSalut

L’impacte econòmic que aquesta decisió  suposaria per les organitzacions patronals és significatiu i podria afectar directament a la seva viabilitat, repercutint també a tots aquells consultors, assessors, i altres professionals varis que treballen al voltant de les diferents institucions que configuren les EPiC. Per tant, aquesta “revisió” del model, a més d’alguna institució, pot acabar afectant també a la butxaca de més d’un.   

 Per mirar de ser objectiu en la presentació del problema he volgut saber la mirada del propi CatSalut sobre aquesta problemàtica dels mitjans propis. Segons m’expliquen, la intervenció de la Generalitat veu a les EPiC com ens propis de l’administració pura i dura, i per tant les voldria finançar a través del Capitol IV (transferències corrents) del pressupost mitjançant contractes-programa tal com fa amb l’ICS i no pel Capítol II (despeses en bens corrents i serveis) que és com es retribueix als centres del SISCAT. Això seria nefast per al sistema atès que la retribució de les EPiC seria idèntica a l’iCS, independent de l’activitat duta a terme, traspassant les ineficiències pròpies de l’ICS a les EPiC. Convertir-se en mitjà propi permet que per la via de l’encàrrec de gestió puguin continuar sent retribuïts com si se’ls pagués per el Capitol II del pressupost de la Generalitat (via tarifes), a banda de que també tranquil·litza a algunes EPiC al apartar-les de la via del concurs per assegurar-se un paper en la provisió de serveis.

Tanmateix el tema és controvertit i cal una lectura assossegada analitzant pros i contres, i deixant de banda els interessos particulars dels uns i dels altres (que lamentablement hi són).      

Balanç de la legislatura del conseller Comin al front del departament de Salut (i II)

A nivell estratègicament, cal destacar la sensibilitat pel territori mostrada pel departament de Salut, volent estructurar el CatSalut amb una empresa pública ubicada en cada regió sanitària. Aquest fet pot ser un element clau per l’organització territorial del sistema sanitari públic a Catalunya dels propers anys.  

  

Tanmateix, l’èxit més important del conseller Comin, en la meva opinió, ha estat el fet de treure la sanitat pública del debat de baix nivell pseudo-polític, evitant que es continuessin produint atacs populistes infundats al sistema sanitari, i falses acusacions de corrupció contra els seus directius. 

  

(... Continua de l’entrada anterior)

En l’àmbit territorial l’acció de govern del departament de Salut també s’ha vist reflectida amb diverses actuacions remarcables. Davant de la greu crisi derivada d’haver construït un hospital desmesurat a Reus, el departament de Salut ha hagut de sortir a salvar l’Hospital Sant Joan de Reus, i ha decidit entrar a formar part de la governabilitat del centre mitjançant la constitució d’un consorci que haurà de possibilitar la sostenibilitat de la institució sanitària reusenca. Val a dir però, que això hauriA de passar forçosament per una adequació de la cartera de serveis d’aquest hospital al que realment sigui necessari per atendre les necessitats de la població de referència. No intervenir en aquesta qüestió, voldria dir posar el cap sota l’ala i no afrontar el problema de l’Hospital de Reus a través d’una solució real del problema econòmic existent.  

La crisi de l’Hospital de Reus va tenir altes conseqüències col·laterals com per exemple a l’Hospital Comarcal de Mora d’Ebre, que era gestionat per una entitat jurídica del grup SAGESSA. La crisi de SAGESSA va deixar orfe a l’Hospital de Mora, i el departament de Salut va decidir la creació d’una empresa pública “Salut Terres de l’Ebre” que es dedicaria a gestionar entre altres dispositius sanitaris, aquest Hospital. 

La idea que el CatSalut disposés d’una empresa pública en cada regió sanitària va continuar desenvolupant-se i seguint aquesta línia estratègica  es va decidir la constitució de l’empresa pública “Salut Catalunya Central” que va néixer amb l’objectiu de gestionar l’Hospital Sant Bernabé de Berga. Aquest Hospital jurídicament era un organisme autònom de l’Ajuntament de Berga i d’acord a la legislació, el seu pressupost i per tant els seus resultats econòmics computaven amb els comptes de l’Ajuntament, fet que posava en dificultats a l’Ajuntament però també a l’Hospital que veia perillar la seva viabilitat econòmica. Per tot plegat, es va decidir la creació d’aquesta empresa pública a la Catalunya central, que hauria de servir per resoldre els problemes endèmics de l’Hospital Comarcal de Sant Bernabé.

Afavorir la recerca també ha estat una prioritat en aquesta legislatura passada, i aquesta priorització no s’ha manifestat només per situar l’àmbit de la recerca en un  lloc destacat en l’organigrama del departament de Salut sinó que la recerca en ciències de la salut és un objectiu i una estratègia clau per millorar la qualitat dels serveis sanitaris i la salut de la població de Catalunya. Per això si han dedicat fons econòmics per a estimular-la amb la posada en marxa del PERIS (Pla estratègic de recerca i innovació en salut) que ha estat tot un encert.  

    

Encara hi ha un camp en el que l’actuació del departament dirigit pel conseller Comin ha estat en la meva opinió més remarcable. Es tracta en el camp “polític”. Abans de l’arribada d’Antoni Comin al departament de Salut, aquest estava sotmès a tota mena de crítiques infundades, però que feien mal al sistema. Ni el propi departament de Salut, ni les organitzacions sanitàries, ni les associacions patronals, ni els directius dels centres havien estat encertats a l’hora de respondre a aquestes acusacions de corrupció, de privatització, de mercantilització de l’assistència, de propiciar negocis obscurs, de portes giratòries, etc. Una gran mentida que estava però instal·lada en l’ideari d’alguns partits de caire populista, que utilitzaven perillosament la sanitat com a arma llancívola per captar vots. Una actuació sens dubte mesquina que hauria d’avergonyir als que varen dissenyar aquesta estratègia de descrèdit contra un sistema tan delicat com el sistema sanitari públic, que és molt sensible per la ciutadania. 

Quan el conseller Comin es va fer càrrec del departament de Salut, va explicar que accedia al càrrec amb l’objectiu de rebaixar la tensió política i populista existent sobre el sistema sanitari, i que per assumir aquest compromís calia fer-ho des de la política, i per això en aquelles circumstàncies el millor era que hi hagués un conseller polític. Aquesta mena de “presentació” del conseller va ser molt criticada pel sector, i entre aquestes crítiques no hi va faltar la meva. Passat el temps, he de reconèixer el meu error, demanar disculpes, i posar en valor que la legislatura d’Antoni Comin al front del departament de Salut ha estat sens dubte controvertida, amb decisions a vegades equivocades, però una de les més fructíferes per a la sanitat catalana, si comparem l’activitat desenvolupada pel departament, en relació al temps efectiu que ha durat la legislatura d’encara no dos anys.

Al Cèsar el que és del Cèsar...

Balanç de la legislatura del conseller Comin al front del departament de Salut (I)

Disposicions legals, millores organitzatives, propostes per millorar la qualitat de l’assistència, i una visió amb una elevada sensibilitat territorial són algunes de les característiques de la legislatura passada.

La legislatura s’ha distingit entre altres característiques per una esforç per clarificar primer i combatre després, el problema de les llistes d’espera, tot i que no es va poder disposar dels pressupostos necessaris. Els resultats obtinguts milloren clarament la situació existent a l’inici de la legislatura. 

L’Any 2016 va començar amb un petit terratrèmol al sector sanitari. Antoni Comin acabava d’aterrar al departament de Salut, i ho feia sense tenir un coneixement profund del sistema sanitari català. Aquest fet junt amb algunes declaracions d’intencions explicitades per el propi conseller varen posar en alerta al sector sanitari que es veia desemparat davant dels canvis radicals que s’anunciaven. 

Mica en mica, uns i altres van anar modulant els seus discursos, de manera que l’embranzida inicial del conseller es va anar amortint, mentre que per l’altre banda els temors també varen anar disminuint. El temps va demostrar que més enllà de la polèmica amb la Clínica del Vallès, les amenaces de publificació de la xarxa sanitària pública de Catalunya no varen prosperar.

A nivell legislatiu, el conseller Comin va anunciar algunes iniciatives interessants: la Llei d’universalització de l’Assistència Sanitària que va ser molt ben rebut per tot el sector, el decret català de prescripció infermera, que el conseller Comin va abordar amb valentia tot i tractar-se d’un tema espinós, i la Llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària que va ser rebuda amb certa polèmica per part del sector. La primera iniciativa va ser aprovada al Parlament de Catalunya tot i que després el govern espanyol la va recórrer al TC. El decret de prescripció infermera es va encallar en el tràmit parlamentari i la preparació del referèndum de l’1-O va impedir que pogués ser votat al Parlament. La tercera Llei, la de fórmules de gestió de l’assistència sanitària, controvertida per bona part del seu contingut, tampoc va poder ser aprovada finalment pel Parlament.  

De totes aquestes iniciatives legislatives destaca per sobre de les demés la Llei d’universalització de l’assistència que va ser aplaudida per tot el sector sanitari i en particular per els professionals, el Col·legi de Metges i el sindicat Metges de Catalunya. Va ser una iniciativa que ara, el nou govern espanyol sorgit després de la moció de censura al Sr. M. Rajoy, vol recuperar també a nivell estatal.

Els dos anys del conseller Comin al front del departament de Salut, han servit també per promoure millores organitzatives del nostre sistema sanitari. L’element més exitós en aquest àmbit ha estat el PLANUC (Pla Nacional d‘Urgències de Catalunya) que aquest hivern passat ha mostrat ja l’encert de la seva posada en marxa. Altres iniciatives com l’ENAPISC (Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària), no han estat per ara tan encertades com el Pla d’Urgències, i caldrà veure com acaba evolucionant. El Pla de Salut, eina bàsica de planificació sanitària sembla que ha perdut pes respecte a etapes anteriors; avui el Pla de Salut de Catalunya sembla com si hagi passat a un segon pla pel que fa a les prioritzacions del departament de Salut. 

El conseller Comin, i la consellera Vergés en una sessió de
la comissió de Salut al Parlament de Catalunya 

A nivell de qualitat assistencial, cal destacar l’esforç dut a terme per departament de Salut per reduir les llistes d’espera. Un pla de xoc que preveia destinar-hi una quantitat de diners que finalment no si ha pogut abocar del tot, però que tot i això ha permès assolir uns resultats destacables tan en la reducció dels temps d’espera per una intervenció quirúrgica, com per accedir a la consulta de l’especialista, o per ser sotmès a proves diagnòstiques. Bon balanç per tant en aquest àmbit.

La salut mental ha estat també un dels àmbits d’actuació prioritària del departament de Salut en aquesta passada legislatura, i les actuacions no s’han limitat només a posar-hi més diners, sinó que els esforços s’han dirigit al desplegament d’un model d’atenció comunitària d’acord a les estratègies derivades del Pla director de salut mental i addiccions, que s’adoptaran els propers anys a Catalunya, en coherència amb les polítiques europees sobre el tema. El salt qualitatiu de la salut mental en aquest darrer any a casa nostra ha estat molt important. Segurament el més important pel que fa a la salut mental a Catalunya.  

(Continuarà...)

La Dra., Cristina Nadal sortirà molt reforçada amb el nou organigrama del CatSalut, pendent d'aprovació

L’Àrea d’Atenció Sanitària del CatSalut, passarà de  tenir sota la seva dependència una gerència de serveis assistencials i l’OCATT, a tenir tres gerències i previsiblement també l’OCATT

La Dra. Nadal ha assumit també les funcions de la direcció general de Planificació en Salut del departament de Salut, que es trobava vacant des de la sortida de la Dra. Pilar Magrinyà. 

La Dra. Cristina Nadal és una persona que irradia energia al seu voltant, enamorada de la seva feina, molt motivada per els serveis públics de qualitat i amb una gran capacitat de treball. Després d'un temps d'adaptació a un nou àmbit de treball com és l'administració pública, amb les limitacions que això comporta a la gent amb empenta i ganes de fer coses, els bons resultats sobre qüestions que sempre han estat complicades de resoldre, han estat determinants a l'hora que els màxims responsables del departament de Salut hagin decidit ampliar les seves funcions atorgant-li un paper molt destacat en el funcionament del sistema de salut català     

L'Àrea d'Atenció Sanitària del CatSalut
tal com està configurada actualment

Ara fa uns dos anys i mig que la Dra. Nadal, oncòloga precedent de l’Hospital Clínic de Barcelona on ha treballat també en el camp de la recerca, va aterrar al CatSalut per ocupar-se de l’Àrea d’Atenció Sanitària. Dins d’aquesta àrea s’hi encabien diferents responsabilitats però en particular hi havia dues qüestions que estaven al bell mig de la polèmica a conseqüència de les difícils situacions que estava vivint el sector sanitari. Em refereixo a les urgències hospitalàries i a les llistes d’espera, autèntiques armes de la batalla política d’alguns col·lectius.

El  nou equip que es va constituir al departament de Salut presidit per el conseller Antoni Comin es va comprometre a abordar un Pla de Xoc per reduir les llistes d’espera i a elaborar un Pla d’Urgències (el PLANUC) que pal·liés les greus situacions que es produïen en la majoria d’hospitals catalans quan els serveis d’urgències es veien saturats per la gran afluència de malalts sobretot en temporada de grip, però circumstancialment també en altres èpoques de l’any. I per intentar resoldre aquests dues autèntiques “patates calentes”, el departament va decidir que se n’ocupés l’Àrea d’Atenció Sanitària del CatSalut dirigida per la Dra. Cristina Nadal. 

Dos any i mig més tard, els objectius s’han anat assolint: els temps d’espera per a ser operats en el sistema públic i el nombre de persones que estan esperant per a ser intervingudes ha disminuït, així com el de les que han d’acudir a un especialista o a una prova diagnòstica i aquest hivern passat, tot i una incidència notable de la grip, les urgències hospitalàries han deixat de ser notícia en els diaris catalans. I això que en ambdós cassos no s’ha pogut comptar amb els recursos econòmics que s’havien pressupostat. Aquests èxits han estat determinants a l’hora d’ampliar les responsabilitats de l’Àrea d’Atenció Sanitària del CatSalut que ara serà objecte d’una remodelació de les funcions que tenia assignades.

Abans de la remodelació l’Àrea de la Dra. Nadal tenia sota la seva dependència la gerència de Serveis Assistencials i l’OCATT. Ara, després de la remodelació l’Àrea passa a tenir tres gerències assignades a més de l’OCATT. Aquestes noves gerències són:

• La gerència de salut i atenció integrada
• La gerència d’ordenació i cartera de serveis assistencials
• La gerència d’informació i avaluació
• L’OCATT 

Com es veu, l’increment de responsabilitats de la Dra. Cristina Nadal en aquesta nova etapa, és molt important.

Pel que fa a l’equip que ha de donar suport a aquesta estructura, comencen a haver-hi noms sobre la taula, encara que no tots estan decidits. Per la gerència d’ordenació i cartera de serveis la persona triada és el Dr. Àlex Guarga, diplomat en gestió sanitària per ESADE, i ben conegut en el sector per les diferents funcions que al llarg dels anys ha anat assumint al propi CatSalut i al Consorci Sanitari de Barcelona. El Dr. Guarga està molt sensibilitzat per racionalitzar l’ús dels recursos de manera eficient. Al llarg dels anys ha emprés diverses iniciatives en aquest àmbit.

L'Àrea d'Atenció Sanitària del CatSalut després
de la propera remodelació

Per la gerència d’Informació i Avaluació s’ha escollit a Lluís Garcia Eroles. El Dr. Garcia Eroles era fins el moment gerent dels sistemes d’informació del CatSalut, amb una important trajectòria i experiència acumulada en l’àmbit dels sistemes d’informació, i pel que sembla és una persona de confiança del Sr. Pol Pérez que en matèria de sistemes d’informació vol ser una mena de gran responsable del SISCAT. La tercera gerència, la de Salut i Atenció Integrada, de moment l’exercirà la pròpia Dra. Nadal mentre no troben un metge assistencial motivat i amb experiència per poder assumir aquesta responsabilitat. 

Però no acaben aquí les responsabilitats de la Dra. Nadal. A l’organigrama del departament de Salut, hi ha una direcció general, la de Planificació en Salut que ocupava la Dra. Pilar Magrinyà que no continuarà en el càrrec i les seves funcions han estat assignades també a la Dra. Nadal. Aquesta direcció té sota la seva responsabilitat dos àmbits de molta transcendència: el Pla de Salut i la reforma de l’Assistència Primària. El Pla de Salut és l'eina més important de la sanitat catalana per poder planificar adequadament els serveis sanitaris del demà, i cal dir que aquests dos últims anys donava la sensació que el Pla de Salut havia perdut una mica d'empenta     

Per afrontar totes aquestes responsabilitats la Dra. Cristina Nadal estarà obligada a delegar molt en els seus col·laboradors immediats. Esperem que aquesta ampliació tan important de funcions de la Dra. Nadal no li resti eficàcia i els resultats de la seva feina continuïn sent tan brillants com fins ara.

Amb l’article 155 a la paperera de la història, la sanitat catalana pot reprendre el camí per continuar avançant

Dues noves entitats públiques donen continuació als compromisos adquirits en la passada legislatura per gestionar els hospitals de Berga i els consorcis del Garraf i l’Alt Penedès

Mica en mica, el nou equip del departament de Salut presidit per la consellera Alba Vergés, i amb el suport generós i encomiable de David Elvira, està donant continuïtat a projectes nascuts en la legislatura passada.

L'exconseller Comin i el seu equip, varen implementar
un seguit de polítiques públiques... 

Durant la legislatura avortada per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, s’havien anunciat la creació de dues noves empreses públiques, la unificació de dos consorcis per gestionar més eficientment la sanitat pública catalana i la creació d’un nou consorci per la gestió de l’Hospital Sant Joan de Reus.

D’aquests quatre projectes nous, n’hi ha dos que una vegada que Catalunya ha pogut desempallegar-se de la tremenda cotilla que ha representat l’aplicació de l’article 155 sembla que tindran una continuïtat immediata. Segons anunciava ahir el CatSalut en el sí del seu consell de direcció, s’ha decidit donar continuació als acords signats el seu dia amb l’Ajuntament de Berga, per la creació de l’empresa pública “Salut Catalunya Central” que entre altres funcions té per objectiu gestionar l’Hospital Sant Bernabé de Berga, que és un organisme autònom de l’Ajuntament, malgrat que utilitzi el nom de Fundació sense ser-ho.  

Que l’Hospital de Berga s’integri dins d’aquesta nova empresa pública és una gran notícia per tots els habitants del territori que l’Hospital té assignat per resoldre les necessitats immediates d’atenció especialitzada de la població. D’aquesta manera l’Hospital podrà assegurar la seva viabilitat econòmica i el manteniment dels serveis d’hospitalització d’aguts i sociosanitari, així com fer front a les necessitats d’inversió en noves tecnologies i reposició de les actuals, millorant el seu nivell de resolució i la qualitat de l’assistència oferta als berguedans. Val a dir, que aquesta solució satisfà plenament les reivindicacions dels treballadors del Hospital que a través del comitè d’empresa havien reivindicat aquell ja històric “volem que sens quedi l’ICS”.

L’altre anunci dut a terme pel consell de direcció del CatSalut feia referència a l’aprovació dels estatuts d’una nova entitat pública, el Consorci Sanitari de l’Alt Penedès i el Garraf, que sorgeix de la integració de dos consorcis preexistents: el Consorci Sanitari de l’Alt Penedès i el Consorci Sanitari del Garraf. Aquest nou consorci públic resultant de la “fusió” estarà participat majoritàriament per el CatSalut (com en quasi tots els consorcis sanitaris existents a Catalunya) i també comptarà amb la participació dels municipis del territori afectat. 

Aquesta integració es deriva, per una banda, dels esforços per millorar l’eficiència dels recursos esmerçats en aquest territori per atendre els problemes de salut de la seva població, coordinant serveis i prestacions, i augmentat per tant la qualitat de l’assistència oferta has habitants dels territori. Per altre banda, aquesta fusió també  permet sortir al pas de les dificultats de pervivència del Consorci del Garraf, no per connotacions econòmiques sinó sobretot legals, atès que era un consorci sanitari participats exclusivament per els municipis de la zona, i després de l’aparició de la RSAL (Llei estatal de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local) que regula les funcions de les entitats legals, i que va comportar, entre altres conseqüències, que el pressupost del Consorci, i el seu deute, computessin amb el de l’Ajuntament de Vilanova,  obligant també a que el personal que treballava en el consorci, fos personal procedent dels ajuntaments consorciats, entre altres conseqüències. Aquesta nova realitat va portar al consell rector del Consorci a demanar al govern de la Generalitat, que entrés en el Consorci ocupant els llocs dels ajuntaments, fet que ara amb aquesta fusió amb el Consorci Sanitari de l’Alt Penedès, ha permès resoldre també aquesta important qüestió.

... i ara el nou equip del departament de Salut presidit per la
consellera Alba Vergés vol donar continuïtat a aquelles
polítiques, amb la col·laboració de David Elvira que
 fa d'enllaç entre l'equip anterior i l'actual   

Queden pendents encara de la legislatura anterior dues iniciatives similars anunciades en el seu dia per el departament de Salut. Una és la creació del Consorci Sanitari de Reus, participat majoritàriament per el departament de Salut, i que hauria de comportar la sostenibilitat de l’Hospital Sant Joan de Reus, però que al mateix temps exigiria la re-definició de la cartera de serveis d’aquest centre. No pot ser que se’ns vulgui fer pagar a tots els catalans els excessos derivats de la construcció d’un hospital faraònic, amb unes prestacions més enllà del que correspondria.  L’altre iniciativa pendent seria la de la creació de l’empresa pública “Salut Terres de l’Ebre” que entre altres objectius tindria la gestió de l’Hospital de Mora d'Ebre, una vegada que aquest centre hagi deixat de ser gestionat per una entitat del grup SAGESA.

Aquestes dues últimes iniciatives, si es duen a terme, servirien per completar aquesta voluntat de l’equip actual del departament de Salut, de voler donar continuïtat als projectes i a les polítiques pendents de la legislatura anterior.   

Els gerents de la sanitat pública estatal posen en comú les seves preocupacions (i II)

Autonomia de gestió per intentar evitar que els gestors es converteixin en mers administradors, el sistema de pagament com a element clau a l’hora d’implementar les polítiques de salut, hospitals més humanitzats i de dimensions més reduïdes on la potenciació de l’hospitalització a domicili permeti una reducció de llits, són les demandes generalitzades dels gerents.

Ja en l‘època del conseller Boi Ruiz, Catalunya va ser pionera a l’hora d’integrar a les organitzacions de pacients en els debats sanitaris i en la presa de decisions.    

(...Continua de l’entrada anterior) 

El punt 1 també ha estat reivindicat per els gerents de la sanitat catalana però sense cap èxit fins al moment, atès que a Catalunya cada dia hi ha més limitacions a l’autonomia de gestió i ni els professionals de la gestió, ni les seves organitzacions professionals, ni les patronals, ni les institucions integrades al sistema sanitari han defensat amb prou força aquesta condició indispensable per poder ser anomenats gerents. La pressió creixent de l’aparell funcionarial i la visió miop d’alguns partits polítics, estan laminant l’autonomia de gestió dels centres, dels gestors, i també dels òrgans de govern de les institucions. A Catalunya, les constants limitacions a la funció gerencial estan convertint als gerents en mers administradors.

En relació al punt 2, val a dir que a Catalunya, avui, els únics que parlen de retribuir els serveis sanitaris segons els resultats en salut, són els responsables del CatSalut. Les institucions s’ho miren amb un cert recel, les patronals i els sindicats callen, i els gerents no tenen clar com es veurien afectats els ingressos econòmics dels seus centres si un plantejament com aquest es dugués a terme. El més calent és a l’aigüera, tot i que cal reconèixer que David Elvira, l’anterior director del CatSalut, va posar aquesta qüestió al bell mig del debat. Veurem quina continuïtat té aquest tema en aquesta legislatura recent estrenada.  

Del punt 3 vull destacar que aquest tema va ser abordat pel Consorci de Salut i Social en temps de la consellera Geli. Una OSI (Organització Sanitària Integrada) és una xarxa de serveis de salut, que ofereix una atenció coordinada a una població determinada, assegurant el contínuum assistencial. Integra per tant serveis d’atenció primària, especialitzada, sociosanitària i de salut mental, coordinats sota una sola direcció. Els resultats dels estudis realitzats al respecte demostraven l’eficiència d’aquest tipus de xarxa assistencial, tot i que des de llavors s’ha avançat poc en la generalització d’aquesta mena d’organitzacions.   

Pel que fa al punt 4, es tracta d’humanitzar els hospitals, fent-los més “habitables” per els malalts, i això comporta uns edificis més funcionals i menys agressius, més petits, i  canvis en l’organització dels serveis que implica una potenciació dels hospitals de dia de manera que els malalts puguin dormir a casa, més hospitalització domiciliària amb l’ajut de les TIC i de la telemedicina. El malalt on millor se sent és a casa seva, i això sembla que el sistema sanitari ho té força oblidat. Aquesta demanda està sent cada vegada més potent, i diferents experts internacionals estan opinant també en aquesta mateixa direcció. Els tractaments en hospitals de dia i l’hospitalització a domicili ens han d’acabar portant hospitals amb estades mitjanes de 3 o 4 dies, i per tant amb menys necessitats de llits, i en conseqüència de metres quadrats.   

El punt número 5 reivindica el paper dels gerents com a gestors i no com a polítics. Correspon a aquests últims determinar les polítiques de salut, mentre que els gerents s’han de limitar a establir aquelles estratègies que possibilitin la implementació de les polítiques de salut decidides per l’autoritat sanitària. A casa nostra, en alguna ocasió, ens hem topat amb algun gerent que ha volgut fer de polític... 

La vigència del punt 6 a casa nostra no té discussió. Des de fa temps s’ha plantejat el debat sobre l’autonomia de gestió dels hospitals de l’ICS. No hi pot haver autonomia de gestió mentre tot es decideixi a Gran Via/Balmes. I per trencar aquest cordó umbilical cal que els hospitals de l’ICS tinguin tots ells personalitat jurídica pròpia. Només així s’aconseguirà que la seva missió sigui la de satisfer les necessitats reals dels respectius territoris. Tanmateix aquest debat a casa nostra està del tot somort com a conseqüència de determinades postures  contràries que han impedit avançar en aquesta direcció per altre banda del tot necessària.

I l’últim punt, el punt 7, no per ser l’últim és el menys important. Es tracta d’apoderar als malalts en la gestió del seu procés de salut. En aquest sentit Catalunya ha estat pionera atès que el conseller Boi Ruiz va crear el Consell Consultiu de Pacients. Cal passar d’aquella frase de “tot per al pacient” a una nova realitat: “res sense el pacient” i per aconseguir-ho les diferents associacions de pacients juguen un paper fonamental

Els gerents de la sanitat pública estatal posen en comú les seves preocupacions (I)

La Fundació Bamberg congrega a Madrid a un conjunt de gerents de la sanitat pública estatal, que plantegen una sèrie d’inquietuds professionals que val la pena conèixer.

D’entre tots els temes apuntats destaca la reclamació que els serveis prestats per les institucions al sistema nacional de salut, siguin retribuïts en base als resultats en salut, i no en base al volum d’activitat feta

També cal situar com a reclamació significativa dels gerents, l’apoderament dels malalts en el seu procés assistencial i la potenciació de l’hospitalització domiciliaria tot plegat integrat en una visió molt més àmplia de les necessitats dels malalts       

L'exconseller de Salut Boi Ruiz va potenciar la presència dels
pacients en el procés assistencial mitjançant la cració del
Consell Consultiu de Pacients 

La Fundació Bamberg és una entitat madrilenya no governamental que té com a objectiu, entre d’altres, la promoció de la innovació en la gestió sanitària. Intenta aconseguir-ho mitjançant trobades d’experts, jornades, conferències, etc., sobre qüestions relacionades amb aquesta temàtica en les que hi participen els millors experts en els diferents àmbits que tracten. Fa precisament molts pocs dies han celebrat una trobada sota el títol “Exceléncia en la Gestión” en la que han participat diferents gerents hospitalaris d’àmbit estatal de primera línia i en la que es debatia sobre les avantatges i inconvenients de l‘autonomia de gestió, dificultats en la gestió del personal, el problema de les inversions i de la reposició de les tecnologies avançades, la innovació en la gestió, la compra pública amb valor afegit, etc.

Entre els participants en el debat, cal destacar els gerents de l’Hospital Clínico Sant Carlos de Madrid, l’Hospital Universitario Puerta de Hierro de Majadahonda, l’Hospital 12 de Octubre de Madrid, el Complejo Hospitalario Universitario de La Coruña, l’Hospital Unversitario Infanta Sofia de Madrid, l’Hospital Gregorio Marañon de Madrid, l’Hospital Universitario de la Princesa de Madrid, entre d’altres ponents no tan involucrats professionalment en el que podríem  anomenar la gestió pura i dura.

No explicaré les intervencions de cada un dels conferenciants, però si que voldria seleccionar aquells temes més rellevants i que sense ser una constant en totes les intervencions, sí que varen ser comentats per diferents intervinents. Són aquests:

1. Alguns dels ponents varen queixar-se de les limitacions imposades per l’administració, que els fa treballar amb les mans lligades i no els permet gaudir dels avantatges que proporcionen les eines de la gestió empresarial, i això els converteix molt més en administradors que no pas en gerents. 
2. La importància creixent d’avaluar correctament els resultats en salut i no l’activitat assistencial dels centres, de manera que els pagaments dels serveis als hospitals es facin en funció d’aquests resultats en salut i no per capitació o per activitat. 
3. Les OSIS com a unitats integrades de gestió, que permeten ser molt més eficients en els processos assistencials i que possibiliten també una major qualitat als malalts.
4. Hospitals haurien de ser més petits, més funcionals, potenciant els hospitals de dia, la telemedicina i l’hospitalització a domicili. Molt èmfasi en l’hospitalització a domicili coma eina que assegura al malalt sentir-se “com a casa”. 
5. Els gerents no han de definir les polítiques sanitàries sinó que la seva funció passa per dissenyar les estratègies que permetin implantar les polítiques sanitàries.
6. Els hospitals públics voldrien tenir una personalitat jurídica pròpia.
7. La participació dels pacients en el procés assistencial serà clau en els propers anys.

David Elvira, exdirector del CatSalut tenia molt clar que
els sistemes de pagament representaven una eina molt
potent per implementar les polítiques de salut, i entre
ells, el pagament en funció dels resultats en salut 

Abans d’entrar a comentar aquests 7 punts, voldria destacar que tots ells són d’una absoluta vigència a la sanitat catalana, i que fins i tot en algun d’aquests punts, la posició dels gestors de l’Estat espanyol és més avançada que la de la majoria de gestors sanitaris catalans, com és el fet de demanar un sistema de pagament que tingui en consideració els resultats en salut per sobre la quantitat de feina feta. Aquests és un canvi de paradigma dels sistemes de pagament  sobre el que se’n parlarà molt els propers temps. Com deia David Elvira, el CatSalut té l’obligació de comprar millor i el sistema de pagament és una eina excel·lent per aconseguir implementar polítiques de salut basades en la qualitat dels serveis.

De fet, el propi CatSalut ha assajat el concepte el nou model d’atenció sanitària més enfocat als resultats en salut, mitjançant els acords de risc compartit amb la indústria farmacèutica. Tot i que no és ben bé el mateix, els risc compartit en al compra de medicaments pretén ser una compra de medicaments per resultats. Conceptualment seria el mateix però aplicat a la compra d’activitat assistencial segons el resultat en salut obtinguts.       

(Continuarà...)

El company Jordi Mauri ens ha deixat

Només llicenciar-se com a metge, va ingressar en el cos de metges inspectors de la seguretat social, i el seu primer encàrrec de gestió el va assolir a l’any 1984 com a gerent de l’Hospital Josep Trueta de Girona 

El Dr. Jordi Mauri tenia una amplíssima experiència en el sector sanitari públic, en els àmbits de la gestió, de la consultoria, de la docència, com assessor i com a membre de diferents òrgans de govern d’institucions sanitàries.   

El Dr. Jordi Mauri serà recordat per damunt de tot com una excel·lent persona, entregat completament a l’altruisme i al servei a les persones, a banda dels seus èxits professionals. Va acabar la llicenciatura en medicina i cirurgia a l’any 1981 a la Universitat de Barcelona, i la seva formació acadèmica complementària incloïa una diplomatura en direcció i administració d’empreses cursada a ESADE, un altre Diploma en gestió d’empreses de serveis a EADA i un Màster en metodologia de la qualitat assistencial obtingut a la Universitat de Barcelona. La seva primera feina aconseguida el mateix any que va acabar els estudis de medicina va ser la de metge inspector de la seguretat social. Al 1984 va ser nomenat director gerent de l’Hospital Trueta de Girona i dos any més tard, s’integrava a l’equip de direcció de l’Hospital General de Catalunya, com a suport de l’equip del Dr. Casals.  

A l’any 1989, vàrem viure una experiència junts. Calia cobrir la plaça de gerent de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida. El procés de selecció l’havia portat el gerent de l’Àrea de gestió de Lleida de l’ICS, Emilià Astudillo, que em va demanar que com a gerent de l’ICS i coneixedor de la situació de Lleida, m’entrevistés amb els dos finalistes per  donar la meva opinió sobre les dues candidatures. Per tant, els vaig entrevistar a tots dos, i les ganes de fer coses, la il·lusió que demostrava per assolir aquella responsabilitat, junt amb la seva formació i experiència varen ser determinants. Tot i la gran igualtat entre els dos candidats, la plaça va ser per al Dr. Mauri.

A l’any 1992, per motius relacionats amb la salut del seu pare, Jordi Mauri volia retornar a Barcelona; per això es va centrar en la docència com a director de departament a l’escola de negocis EADA on va ser responsable de diferents programes de direcció. Posteriorment tot i continuar com a professor associat a EADA, va ser promogut a la direcció assistencial de la mútua ASEPEYO en el nou hospital de Sant Cugat, fins que va retornar a la sanitat pública a l’any 1997 com a gerent del que llavors era el Servei Coordinador d’Urgències de Barcelona-061. 

A l’any 2001 va ser nomenat gerent de la Regió “Costa de Ponent” del Servei Català de la Salut, fins els canvis polítics derivats de l’assumpció del poder per part del primer govern tripartit. A l’any 2004 Jordi Mauri es va incorporar a la Fundació Avedis Donabedian en qualitat de director de projectes, i a l’any 2007 va retornar de nou a la gestió hospitalària, aquesta vegada a l’Hospital Sant Rafael. Aquest va ser l’últim hospital en el que va exercir en qualitat de gerent. 

A partir de l’any 2012 s’incorpora com a vicepresident a la Fundació FADA, dedicada a l’acreditació i el desenvolupament assistencial, càrrec en el que hi va estar fins a l’any 2016. Paral·lelament també era soci director d’Ubicue Salud, empresa dedicada a la consultoria, i en la que ha estat la seva última activitat professional. 

Al marge de la seva trajectòria professional, Jordi Mauri ha tingut un paper rellevant en el sector sanitari català, aportant la seva experiència i la seva bonhomia a diferents òrgans de govern d’institucions sanitàries catalanes: ha estat membre del consell d’administració d’UCF Unió Consorci Formació; membre del consell d’administració de CSC S.A del Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC); membre del consell rector del Consorci Parc de Salut Mar i president del consell rector del Consorci Sanitari Integral (CSI).

Ara, tot just a punt d'estrenar la seixantena, la vida se l’emporta... Ja no el podré saludar més els diumenges al matí, comprant el diari a Matadepera... Descansa en pau, amic Jordi Mauri Santuré.

Els canvis per els canvis en l’administració pública no són una mostra de bon govern

Massa sovint, els partits polítics catalans propicien canvis en els càrrecs de l’administració pública, basats en criteris polítics, deixant de banda els efectes nocius que aquests canvis puguin tenir sobre les administracions i els administrats.

El departament de Salut és una víctima clara d’aquesta manera d’actuar: en dos anys i mig hi haurà hagut una important renovació de càrrecs, no sempre justificada per raons tècniques.      

Va ser al gener de 2016, quan els pactes entre els diferents partits que conformaven la coalició de “Junts pel Sí” va propiciar que per primera vegada en la història des del restabliment de la Generalitat el 1977, el departament de Salut passes a ser responsabilitat d’ERC. Es pot entendre com a normal que al fer-se càrrec per primera vegada de les responsabilitats d’un departament com el de Salut, ERC volgués imposar canvis en els principals llocs de responsabilitat del departament, situant-hi gent de la seva confiança. Aquests canvis, pretenien també acabar amb una imatge del departament massa relacionada amb el món de l’economia liberal. Els canvis varen afectar a bons professionals però varen permetre donar un gir a la imatge que s’havia anat apoderant del departament de Salut al llarg dels anys.

La nova consellera de Salut Alba Vergés i Bosch 

Alguns d’aquests canvis estaven justificats, però en canvi d’altres només es podien explicar sota una visió política de baixa volada: la col·locació d’afins al partit més enllà de la seva idoneïtat per ocupar aquell càrrec. Aquesta manera de fer comportava una primera conseqüència negativa, que és el temps que lògicament la persona que s’incorpora necessita per a posar-se al corrent de la matèria que té entre mans. Si aquesta persona és intel·ligent, es deixarà aconsellar, però si aquesta persona és d’aquelles que es pensen que pel fet de tenir un càrrec són més llestes que ningú, els danys causats per les seves decisions errònies poden ser importants.

Dos any i mig més tard... sant tornem-hi. Amb l’agreujant que aquesta vegada, el departament de Salut continua en mans d’ERC. Perquè tots aquests canvis? Quina necessitat hi havia? La imatge del departament de Salut s’havia recuperat respecte a etapes anteriors, tot i que a l'inici de la legislatura hi havia hagut algun problema precisament a causa de la inexperiència i el desconeixement del sector d’algun màxim responsable, però des d’un temps ençà, el departament rutllava. És cert que hi havia algun punt dèbil com per exemple a l’ICS, però és cert també que la resta estava prou cohesionada i tots plegats formaven un bon equip de treball. Canviar per canviar? Canviar per donar oportunitats a nous quadres del partit per formar-se en la gestió de serveis públics? Quin és l’objectiu de tota aquesta moguda només dos anys i mig després de la moguda anterior? La conclusió més fàcil de tot aquest ball de noms i càrrecs és que el que menys interessa a ERC és el bon funcionament de la sanitat pública. Els seus interessos passen per el partit, i el demés sembla secundari.

En conseqüència venen setmanes i mesos de baixa intensitat. La prudència aconsellarà als nouvinguts a anar amb peus de plom abans de prendre segons quines decisions. Començant per la nova consellera de Salut, continuant per la secretaria general del departament, i per la direcció del CatSalut. Tres llocs absolutament claus per el bon funcionament del sistema. De fet, a la consellera Vergés la problemàtica del departament de Salut no li és del tot aliena: ha estat membre de la comissió de Salut en dues legislatures consecutives i en aquesta última n’ostentava la presidència. Per tant, la música li sona. Altre cosa és tenir el millor criteri, i per aconseguir-lo caldrà que es rodegi d’un bon equip d’assessors. Per la seva banda, Laura Pelai la nova secretaria general del departament també coneix (tot i que de passada) el sector, atès que havia participat en tant que representant  de la UGT en el consell de direcció del CatSalut i en el consell d'administració de l'ICS. Tanmateix el seu coneixement es molt poc profund, centrat només en allò que s’hagi pogut parlar en el si dels òrgans en els que ha participat.  

Adrià Comella, nou director del CatSalut

Queda el director del CatSalut. Adrià Comella és un desconegut pel sector sanitari tot i ser metge. Prové de la secretaria general del departament de Justícia on havia format tàndem amb el conseller Mundó. Els que l’han tractat diuen que és un home eficient, que coneix bé el món de l’administració pública i que està ben valorat en el seu entorn de treball. Ve per tant precedit de bona fama però amb l’inconvenient que desconeix el món del sanitari tot i al seva formació de base. Segur que la transició que han acordat amb David Elvira serà per ell com un curs accelerat d’introducció al CatSalut, però això, tot i ser important no és el més important. Allò més important és formar-se criteri amb un profund coneixement de causa. Haurem d’esperar una mica a que això succeeixi.

A mi m’agradaria preguntar a les altes esferes d’ERC, si realment calia posar en risc novament al sector sanitari, només dos anys després de la primera moguda, i precisament quan l’equip anterior estava donant els millors fruits per al sistema sanitari.