Autonomia de gestió per intentar evitar que els gestors es converteixin en mers administradors, el sistema de pagament com a element clau a l’hora d’implementar les polítiques de salut, hospitals més humanitzats i de dimensions més reduïdes on la potenciació de l’hospitalització a domicili permeti una reducció de llits, són les demandes generalitzades dels gerents.
Ja en l‘època del conseller Boi Ruiz, Catalunya va ser pionera a l’hora d’integrar a les organitzacions de pacients en els debats sanitaris i en la presa de decisions.
(...Continua de l’entrada anterior)
El punt 1 també ha estat reivindicat per els gerents de la sanitat catalana però sense cap èxit fins al moment, atès que a Catalunya cada dia hi ha més limitacions a l’autonomia de gestió i ni els professionals de la gestió, ni les seves organitzacions professionals, ni les patronals, ni les institucions integrades al sistema sanitari han defensat amb prou força aquesta condició indispensable per poder ser anomenats gerents. La pressió creixent de l’aparell funcionarial i la visió miop d’alguns partits polítics, estan laminant l’autonomia de gestió dels centres, dels gestors, i també dels òrgans de govern de les institucions. A Catalunya, les constants limitacions a la funció gerencial estan convertint als gerents en mers administradors.
En relació al punt 2, val a dir que a Catalunya, avui, els únics que parlen de retribuir els serveis sanitaris segons els resultats en salut, són els responsables del CatSalut. Les institucions s’ho miren amb un cert recel, les patronals i els sindicats callen, i els gerents no tenen clar com es veurien afectats els ingressos econòmics dels seus centres si un plantejament com aquest es dugués a terme. El més calent és a l’aigüera, tot i que cal reconèixer que David Elvira, l’anterior director del CatSalut, va posar aquesta qüestió al bell mig del debat. Veurem quina continuïtat té aquest tema en aquesta legislatura recent estrenada.
Del punt 3 vull destacar que aquest tema va ser abordat pel Consorci de Salut i Social en temps de la consellera Geli. Una OSI (Organització Sanitària Integrada) és una xarxa de serveis de salut, que ofereix una atenció coordinada a una població determinada, assegurant el contínuum assistencial. Integra per tant serveis d’atenció primària, especialitzada, sociosanitària i de salut mental, coordinats sota una sola direcció. Els resultats dels estudis realitzats al respecte demostraven l’eficiència d’aquest tipus de xarxa assistencial, tot i que des de llavors s’ha avançat poc en la generalització d’aquesta mena d’organitzacions.
Pel que fa al punt 4, es tracta d’humanitzar els hospitals, fent-los més “habitables” per els malalts, i això comporta uns edificis més funcionals i menys agressius, més petits, i canvis en l’organització dels serveis que implica una potenciació dels hospitals de dia de manera que els malalts puguin dormir a casa, més hospitalització domiciliària amb l’ajut de les TIC i de la telemedicina. El malalt on millor se sent és a casa seva, i això sembla que el sistema sanitari ho té força oblidat. Aquesta demanda està sent cada vegada més potent, i diferents experts internacionals estan opinant també en aquesta mateixa direcció. Els tractaments en hospitals de dia i l’hospitalització a domicili ens han d’acabar portant hospitals amb estades mitjanes de 3 o 4 dies, i per tant amb menys necessitats de llits, i en conseqüència de metres quadrats.
El punt número 5 reivindica el paper dels gerents com a gestors i no com a polítics. Correspon a aquests últims determinar les polítiques de salut, mentre que els gerents s’han de limitar a establir aquelles estratègies que possibilitin la implementació de les polítiques de salut decidides per l’autoritat sanitària. A casa nostra, en alguna ocasió, ens hem topat amb algun gerent que ha volgut fer de polític...
La vigència del punt 6 a casa nostra no té discussió. Des de fa temps s’ha plantejat el debat sobre l’autonomia de gestió dels hospitals de l’ICS. No hi pot haver autonomia de gestió mentre tot es decideixi a Gran Via/Balmes. I per trencar aquest cordó umbilical cal que els hospitals de l’ICS tinguin tots ells personalitat jurídica pròpia. Només així s’aconseguirà que la seva missió sigui la de satisfer les necessitats reals dels respectius territoris. Tanmateix aquest debat a casa nostra està del tot somort com a conseqüència de determinades postures contràries que han impedit avançar en aquesta direcció per altre banda del tot necessària.
I l’últim punt, el punt 7, no per ser l’últim és el menys important. Es tracta d’apoderar als malalts en la gestió del seu procés de salut. En aquest sentit Catalunya ha estat pionera atès que el conseller Boi Ruiz va crear el Consell Consultiu de Pacients. Cal passar d’aquella frase de “tot per al pacient” a una nova realitat: “res sense el pacient” i per aconseguir-ho les diferents associacions de pacients juguen un paper fonamental
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada