dijous, 25 d’agost del 2011

Salaris indecents



Fa només algunes setmanes setmanes vaig llegir que el Sr. Rodrigo Rato, president de Caja Madrid, ex director del Fons Monetari Internacional, i ex ministre d’economia del govern espanyol quan el presidia el Sr. Aznar va decidir apujar-se el sou fins superar els 10 milions d’euros a l’any, pocs dies abans que Caja Madrid es convertís en banc (Bankia). El Sr. Rato s’ha auto apujat el sou a uns nivells estratosfèrics, per premiar la seva “excel·lent” gestió al front de l’antiga entitat madrilenya d’estalvi.  Al mateix temps que el Sr. Rato, tota la cúpula directiva de Caja Madrid ha aprofitat per fer el mateix.

El Sr. Rodrigo Rato, president de Bankia

Però no són només els directius de Caja Madrid els que han actuat d’aquesta manera: al Banc de Santander no s’ha quedat endarrere. El Sr. Emilio Botin, i tot el consell d’administració s’ha apujat la seva retribució (que estava per sobre dels 4 milions d’Euros anuals)  un 9,5%, però si hi afegim la retribució en accions alliberades de la pròpia companyia (accions que es reparteixen sense cost per qui les rep) l’increment ronda el 25%.

No podem deixar fora de la llista a l’insigne president de l’extinta Caixa Catalunya. El Sr. Narcís Serra poc temps abans de ser substituït en la presidència, també es va apujar significativament el sou (més d’un 40%) juntament amb tot el consell d’administració. Segurament amb aquesta decisió s’asseguraven una bona indemnització per quan fossin  acomiadats.

El Sr. Narcís Serra, ex president de Caixa Catalunya 

Els directius de la CAM (la caixa d’estalvis del mediterrani) que ha estat recentment intervinguda pel banc d’Espanya, també es van apujar el sou pocs dies abans de la intervenció de l’entitat que tan bé han gestionat. Recordem que la CAM ha finançat entre altres aventures valencianes d’un PP embogit pel totxo, el parc temàtic “Terra Mítica”, l’aeroport de Castelló, i altres construccions faraòniques a València amb motiu de la copa Amèrica, i de les probes automobilístiques.

Podríem seguir amb altres exemples de banquers que també han optat per sucosos increments de sou. Aquests mateixos banquers que han invertit els nostres estalvis en promocions immobiliàries ruïnoses, o comprant actius de bancs americans plens de enganyifes sota la denominació d’hipoteques sub prime, i que el Banc d’Espanya i el govern espanyol han hagut de socorre, per evitar que els nostres estalvis es volatilitzessin. Aquests banquers que han demostrat ser els pitjors gestors de la història de la banca, per premiar els seus desencerts, van i s’incrementen el sou en uns moments de crisi, amb molts treballadors (més de 4 milions) a l’atur, i amb moltes famílies sense ingressos cap tipus d’ingrés. No ho troben indecent?

El ministre Pepiño Blanco estudiant
el tros de salari que pot retallar a tots
 aquests directius sense escrúpols 

Segurament per aquest motiu el ministre Blanco (gallec de qui no em fiaria mai) va proposar no fa massa una regulació dels salaris “abusius” d’alguns directius bancaris. Pel moment d’aquesta proposta del ministre Blanco no se’n ha sentit parlar mai més...segurament algú va trucar a la Moncloa i li va dir al ZP: “oye, mira lo que anda diciendo este muchachito que has puesto de ministro...”

Però no és només la banca la que actua d’aquesta manera. Altres sectors de l’activitat econòmica com ara el de la construcció, precisament aquells que en les seves inversions econòmiques s’han equivocat absolutament i que han fet de l’especulació la seva font principal de riquesa, han seguit també el mateix camí d’apujar-se injustificadament el sou. És el cas del Sr. Luís del Rivero de Sacyr Vallehermoso que es va apujar el sou un 55%! l’any 2008. Just quan la crisi immobiliària ja havia fet esclatar la bombolla que durant tants anys va anar creixent a Espanya.

Però Sacyr Vallehermoso no és l’excepció!. L’any 2008 en plena crisi a FCC (Fomento de Construcciones i Contratas) la Sra. Esther koplovitz va incrementat la retribució del seu consell d’administració en un 128%, més del doble!. A Renta Corporación l’increment de les retribucions del consell d’administració va arribar al 65,8%. A Acciona aquest increment va ser del 24,5% i el Sr, Florentino Perez, va incrementar els sous del consell d’administració d’ACS en un 7,7%.

La Sra. Esther Koplovitz, que al 2008
va més que doblar  les retribucions del
 consell d'adminitració de FCC


Com hem de reaccionar amb aquesta situació? És o no indecent que determinats personatges que estan sens dubte a l’origen d’aquesta tremenda crisi cobrin aquests dinerals, quan la majoria d’ells haurien d’haver estat acomiadats per ineptes?

Per tenir una visió complerta de tot el panorama, voldria donar un cop d’ull al camp de la política. Què deuen haver fet els polítics amb els seus sous? Han estat prudents? S’han aplicat ells mateixos la solidaritat que tan reclamen?

Només adjunto un link en aquest cas d'alcaldes, dels molts que podria donar respecte als increments de sou dels polítics. En el cas dels polítics les quantitats no són escandaloses; el que és escandalós és que aquells que haurien de donar exemple, aquells que haurien de ser els primers a predicar amb l’exemple, en aquesta situació en que es troba el país el que han fet és preocupar-se per les seves butxaques, i els demés que s’espavilin...


Però el que em sembla més increible, és que en aquesta vergonyosa  escalada de sous, l'UGT no es queda enrera: amb els diners de tots els espanyols a través de les subvencions que reb de l'estat, els senyors de l'UGT aquest any 2011 s'han apujat el sou fins un 7%. No està malament no creuen? per no fer res (a banda de organitzar de tant en tan alguna vaga general), van i s'apujen el sou un 7% en el pitjor moment de la crisi. I després es queixen de les retallades...

Vull pensar que no tots els polítics, empresaris i sindicalistes són així, i se del cert que n’hi ha que no són així, però el mal ja està fet. L’exemple que alguns han donat taca a tot el col·lectiu.

Quin país! Sense diners, sense treball, sense il·lusió, sense liders...i sense valors...així no es va enlloc.


dissabte, 13 d’agost del 2011

Vacances si, però molts temes oberts...el copagament planeja de nou sobre els nostres caps



Abans de marxar de vacances el conseller Ruiz ha tornat a insistir en un tema que per repetitiu ja cansa una mica: per enèsima vegada ha parlat de la possibilitat del copagament. Segurament, aconsellat per algú que el vol bé s’ha apressat a dir que la Generalitat  no té competències per implantar pel seu compte el copagament, i que aquesta mesura cal que sigui presa a nivell estatal.



EL conseller s’ha limitat a explicar que en el proper consell interterritorial de salut es debatrà aquesta qüestió conjuntament amb els consellers de les altres comunitats autònomes i els representants del govern central. Pel que sembla el conseller Ruiz té ben estudiades les diferents modalitats de copagament que existeixen en alguns països europeus però no aclareix en les seves declaracions per quina d’elles es decanta. Preparem-nos doncs a incorporar el copagament sanitari en el nostre país a poc que el conseller Ruiz pugui convèncer als seus col·legues d’altres comunitats, segurament a partir de l’any 2012. És molt probable que la decisió no es prengui d’una manera ferma fins passades les eleccions generals del 20 de novembre proper. No crec que el PSOE li vulgui donar al PP encara més munició política de la que ja li ha donat fins ara ni que el PP vulgui fer el mateix amb el PSOE.

El consejo interterritorial de Salut
presidit per Leire Pajin

Des del meu punt de vista el copagament és necessari, no tant per generar nous recursos pel sistema sanitari, si no sobretot pels seus efectes com a “tiquet moderador” de la demanda.  Tanmateix, cal tenir en compte que els països on s’aplica algun tiquet moderador tenen una educació cívica i una disciplina col·lectiva  que nosaltres no tenim. Som un país de “listillos” i em temo que implantada la mesura,  aquesta només serà efectiva pels ciutadans disciplinats i honrats. Els llestos de sempre es buscaran la manera per esquivar-ne el  pagament.


El conseller Ruiz, intentant retenir
el sac de diners que no té...

En un altre ordre de coses, les vacances ens han agafat amb un seguit d’ERO,s pendents de resolució. En entrades anteriors al blog ja havíem comentat els diferents acords que s’han anat produint en diferents centres però hi ha hagut novetats des de llavors:  s’han produït  acords a Vic, Consorci de Terrassa i Berga gràcies als quals no s’aplicaran ERO,s d’extinció en cap d’aquests hospitals. A canvi, els treballadors renuncien a la part variable del sou (DPO,s) , i segons cada hospital renuncien a més a altres drets que els pertanyien (festius de lliure disposició, etc.). En cada hospital s’ha arribat a acords particulars que tenen en comú aquesta renúncia a la part variable del sou.

L'Hospital General de Vic

Però no tot són notícies positives; la Corporació de Salut del Maresme i la Selva ha presentat un ERO que afecta als hospitals de Calella i Blanes. Pel moment sembla que s’han encetat converses entre el comitè d’empres i la direcció, tot i que treballadors i part de la societat civil han sortit al carrer per manifestar el seu rebuig a la mesura. 

Per altre banda el conflicte de les ambulàncies continua actiu, i sembla que algunes empreses estan decidides a presentar ERO,s; es parla de tres. També es reduirà el nombre d'ambulàncies en servei. 

Protestes a l'Hospital de Blanes

Tampoc pinten bé les coses a Mútua de Terrassa; informàvem fa uns dies d’un preacord entre empresa i comitè. Doncs bé, l’assemblea de treballadors ha tombat el preacord al que s’havia arribat, i per tant l’ERO presentat per la direcció que afectava a prop de 900 treballadors continua endavant. Cal recordar que d’aquest ERO, unes 190 persones estaven afectades per l’extinció dels seu contracte, mentre que per les restants l’ERO era de reducció de jornada. Ara li toca al Departament de Treball decidir al respecte, una vegada fetes totes les actuacions que estimi oportú endegar.

La veritat és que la reacció de l’assemblea de treballadors de la Mútua m’ha deixat una mica descol·locat. Sobta força que s’hagi revocat el preacord per part de l’assemblea, sabent que l’ERO pot afectar al 40% aproximadament de la plantilla. Veurem quin és el final de tot el procés.





divendres, 12 d’agost del 2011

Canvis al Consorci de Salut i Social de Catalunya (l’antic CHC)...es quedaran només aquí?




Semblava que el mes d’agost  seria un mes amb poques notícies a comentar però finalment sembla que es van produint notícies interessants. I la que toca comentar avui a més d’interessant és transcendent.

A finals de juliol el Consorci va celebrar una Junta General Extraordinaria en la que es va produir un fet de rellevància: el seu històric president, el Sr. Josep Abelló va ser substituït en la presidència del consorci pel Sr. Manel Ferré alcalde  d’Amposta.

El Sr. Abelló president sortint

Feia temps que es parlava del relleu del Sr. Abelló en la presidència del Consorci, que arriba en uns moments de molt poca presència del Consorci en les bambolines  on sempre s’han  preparat els acords importants de la sanitat a Catalunya. El Consorci, fins fa no masses anys va tenir un paper molt significatiu i fins i tot m’atreviria a dir que decisiu en moltes de les decisions importants que al llarg del temps s’han anat produint en la sanitat del nostre país.  Des de la seva vocació municipalista el consorci va ser un dels artífex de la modernització de la xarxa hospitalària de Catalunya en particular dels hospitals de propietat municipal. Va jugar un paper molt important en l’orientació de determinades lleis que més tard van ser aprovades pel Parlament gràcies a que comptaven amb el suport del Consorci.

El Sr. Ferré, president entrant
Aquest paper important i transcendent ha anat minvant en el temps, coincidint amb la sortida d’en Carles Manté de l’organització, i sobre tot aquests últims anys, ha estat víctima del que podríem anomenar el “foc amic” del govern  tripartit.    

Alguns diuen que el Sr Abelló ja es veia conseller de Salut en el primer govern del president Maragall, fins que a última hora va veure frustrades les seves esperances amb el nomenament de la Sra. Marina Geli,  com a conseqüència segons deien els mitjans de que el president Maragall volia un govern paritari pel que fa a la presència d’homes i dones. 

També hi ha qui diu que la cohabitació de la consellera Geli i el Sr. Abelló no ha estat precisament una bassa d’oli: asseguren que el Sr. Abelló no li ha perdonat mai que li prengués la plaça i ha intentat exercir com a contrapoder a l’ombra.

L'exconsellera Geli, el Sr. Abelló entre altres personatges

Sigui com sigui, podríem dir que el relleu del Sr. Abelló que ha estat president del CHC durant 20 anys, ha arribat en un moment oportú: se’n venia parlant des de feia temps però el relleu no s’acabava de produir. Segurament el resultat de les eleccions del dia 22 de maig ha tingut un paper decisiu en aquesta substitució. Aquest canvi comporta en primer lloc la recuperació de l’esperit fundacional del Consorci atès que la seva presidència havia de recaure en un alcalde electe. Hem de recordar que el Sr. Abelló va ser alcalde de Reus on hi va arribar a través d'una moció de censura,  des del 1985 fins el 1999. Fa doncs 12 anys que el Sr. Abelló hauria d’haver deixat la presidència del consorci i no ho va fer gràcies a una modificació estatutària que desvirtuava l’esperit fundacional que comentàvem abans.

Però aquest canvi comporta altres plantejaments de futur: Si es considera que avui el Consorci no té ni de lluny, el reconeixement ni la visió estratègica de les que  va fer gala durant anys, i si per l’altre banda hom constata que a la Unió Catalana d’Hospitals li està passant pràcticament el mateix, la pregunta és molt evident. Calen en aquests moments dues organitzacions empresarials com aquestes en el sector? No es podria pensar en unificar-les?



Avui en dia, ambdues organitzacions fan pràcticament el mateix. Les mateixes funcions davant l’administració, donen els mateixos serveis als seus afiliats, treballen sobre els mateixos temes, estructuren comissions semblants, negocien conjuntament amb els sindicats els convenis col·lectius del sector, etc., etc. Tot repetit dues vegades....és necessari?

En uns moments de crisi com l’actual, en la que els recursos no arriben per garantir la prestació de tots els serveis de salut als ciutadans, cal doblar els costos d’unes organitzacions que fan exactament el mateix servei?

Cal que hi hagi un bon nombre d’hospitals que continuïn cotitzant a la vegada a les dues organitzacions?


Fa anys, segurament podria tenir una certa validesa el fet de la coexistència d’aquestes dues organitzacions per allò de la política: semblava que el PSC dominava en els ajuntaments, i per tant els calia un representant de la seva corda per defensar els seus interessos davant l’administració de Convergència i Unió, i aquesta funció la feia el Consorci. Però avui en dia, on el domini municipal del PSC s’ha vist considerablement minvat, ens cal mantenir aquesta doble estructura? No es pot reorganitzar tot plegat per aconseguir una major eficiència dels recursos escassos dels que disposem? I si amb els diners que es podrien estalviar es pogués estalviar algun dels ERO que hi ha en dansa? Valdria la pena?

Jo crec, hi ho crec sincerament que en la conjuntura actual cal estudiar totes, absolutament totes, les alternatives que ens permetin estalviar diners sobre tot aquelles que impliquen sortides de diners del sistema sanitari i que no es poden aplicar directament a la prestació de serveis de salut.



divendres, 5 d’agost del 2011

Anuncien més restriccions pressupostàries pel 2012...algú ha pensat en aprimar l'estructura de l’administració pública de Catalunya?


Fa pocs dies, tant el President de la Generalitat el Sr. Artur Mas, com el conseller d’Economia i Universitats el Sr. Andreu Mas-Colell anunciaven que els pressupostos 2012 haurien de ser també molt restrictius atesa la conjuntura econòmica que estem vivint. I segurament tenen raó: pel que s’està veient aquests dies la situació econòmica espanyola no és precisament de les que generen confiança, si no més aviat el que genera és preocupació.

De moment...de millor, res.


El tema està en determinar en quin àmbit cal actuar per disminuir novament les despeses de cara a l’exercici 2012. I em fa por que la decisió torni a passar per la reducció de les prestacions socials en general i les de la sanitat en particular. No voldria ser alarmista però em sembla que una nova retallada al Departament de Salut comportaria indefectiblement el tancament de tota una sèrie de dispositius sanitaris que després de la situació econòmica en que han quedat amb les retallades d’aquest 2011 no tindrien altre sortida que el concurs de creditors (el que fa pocs anys s’anomenava suspensió de pagaments).

Per tant, davant la perspectiva de noves retallades, jo em demano si aquestes restriccions del pressupost no es podrien dur a terme en algun àmbit diferent al de les prestacions socials. En concret estic apuntant a la pròpia administració.


El Conseller Mas Colell sembla tenir clara la situació:
 és dels pocs que sap on va

Des de la perspectiva dels ciutadans catalans amb els nostres impostos i cotitzacions, a banda de les prestacions socials estem mantenint una estructura administrativa que molts països amb el que hem de competir no tenen:

D’una banda l’estructura de l’estat, que amb competències no transferides a Catalunya, continua sent una administració que els catalans mantenim.

També mantenim tota l’estructura de la Generalitat amb les seves delegacions territorials.

Paral·lelament a aquesta estructura existeixen les Diputacions Provincials que no està massa clar a què es dediquen a banda de la titularitat d’algunes carreteres comarcals. Molta gent opina que les diputacions serveixen per mantenir a polítics sense feina, a través d’encàrrecs professionals o càrrecs de confiança (assessors, etc.)



En el cas de la conurbació de Barcelona ens trobem un altre administració opaca que no se sap massa bé que fa: la corporació metropolitana de Barcelona, on molta gent en nòmina cobra cada mes, diuen, per no fer res.

Però anant més al territori ens trobem els consells comarcals, amb les seves dotacions de funcionaris amb un President retribuït, i amb un gerent que tampos ho fa de franc.

Finalment i en la part més baixa de la piràmide hi han els ajuntaments que són els encarregats de proveir els serveis més bàsics per la població.

Sessió de treball? a la Diputació de Lleida

I afortunadament el tripartit no va tenir temps d’implementar-ho, per que entre Generalitat i Consells Comarcals encara hi volien les Vegueries, que un dia o altre en les trobarem a sobre, atès que serviran com a menjadora política de militants de partits sense càrrec.

Estem segurs que tota aquesta estructura és necessària en un país com el nostre? Quan ens costa el seu manteniment? Quins beneficis aporta a la ciutadania l’existència de tot aquest entramat administratiu, comparat amb el seu cost?

Crec sincerament que les respostes a aquestes preguntes són òbvies. No ens cal aquesta estructura per tirar endavant el país: preferim serveis d’urgències i llistes d’espera dignes a consells comarcals i diputacions que serveixen de ben poc. Aquesta és la resposta ciutadana als polítics que ens administren, a veure si en prenen nota.

Foto de familia del consell comarcal del Montsià

Ens cal doncs una urgent reforma administrativa. No estic en condicions de determinar quines són les estructures administratives que cal eliminar: això ho han de definir els tècnics que coneixen bé totes les administracions existents, però sembla obvi que les Diputacions haurien de desaparèixer d’una vegada per totes. També em demano si tots els pobles de Catalunya (més de 900), necessiten ajuntament. Potser alguns consells comarcals podrien assumir el paper dels ajuntaments en aquelles poblacions en les que el nombre d’habitants ho permeti.

No se que cal fer. Però se que cal fer alguna cosa, i que cal fer-la urgentment: les restriccions pressupostàries del 2012 haurien d’anar en aquesta direcció.   


dimecres, 3 d’agost del 2011

De la negociació col·lectiva a la desil·lusió de tots plegats

Fa molts pocs dies el president  Zapatero ha anunciat la celebració d’eleccions generals pel dia 20 de novembre.

Més enllà de les connotacions pròpies de la data escollida, el que més em preocupa és l’ajornament de temes de gran transcendència per la economia del país, i en particular de l’economia catalana: em refereixo a la reforma promesa però no resolta de la negociació col·lectiva i a l’aprovació dels pressupostos de l’estat pel 2012.



Aquests últims temps  hem assistit a través dels mitjans a la pugna entre sindicats i empresaris per tal de permetre que les empreses es puguin despenjar dels convenis quan la situació econòmica de les empreses tingui signe negatiu. De tots és sabut que la negociació ha estat un fracàs, tant per la postura totalment carca i mancada de visió dels sindicats com per la manca de lideratge i el poc poder de convenciment  dels empresaris.

Hi és precisament en aquest punt on el Sr. Zapatero una vegada més ens ha fallat. Resulta que com a conseqüència del fracàs de les negociacions entre sindicats i empresaris li tocava al govern legislar al respecte, se suposa que per facilitar aquest despenjar-se de les empreses respecte al conveni quan les pèrdues econòmiques ho justifiquessin. Doncs bé, aquesta convocatòria anticipada d’eleccions aplaça “sine die” un reforma del tot necessària.

I aquest aplaçament no és precisament una bona notícia per la sanitat catalana. Tots hem vist com aquestes últimes setmanes s’han produït un seguit d’acords entre alguns hospitals i els seus comitès d’empresa pels quals s’ha pactat que no hi hagi acomiadaments a canvi que els treballadors acceptin no cobrar les retribucions variables,  no fer  festius per assumptes propis a canvi de treballar una mica menys cada dia,  reduir jornada i per tant salari, etc. I aquets pactes s’han hagut de fer bordejant la legalitat atès que cap empresa (hospital) pot modificar les condicions bàsiques del conveni (jornada laboral i taules salarials) si no és per acord entre tots els signants del conveni. I com que alguns d’aquests signants ni tan sols han volgut assentar-se a negociar (sindicat de metges de Catalunya per no anar més lluny), les condicions establertes en el  VIIé conveni col·lectiu de la XHUP són inamovibles tot i que els comptes de les diferents organitzacions sanitàries estan abocats a la fallida  econòmica, només salvable acomiadant personal.





Els efectes de les retallades es farien notar molt menys sobre la qualitat assistencial si els hospitals de la XHUP amb dificultats econòmiques objectives poguessin despenjar-se del VIIé conveni; fins i tot els treballadors de la sanitat hi sortirien guanyant atès que cobrant menys per hora real treballada, assegurarien la pervivència dels seus llocs de treball i els dels seus companys.

I arribat aquest punt, voldria posar sobre la taula algunes consideracions i contradiccions a la vegada:

El sindicat Metges de Catalunya no vol flexibilitat en l’aplicació del conveni que permeti evitar acomiadaments de personal (també metges) i el Dr. Padrós vicepresident i portaveu del Col·legi  de Metges de Barcelona, no para de demanar que sobre tot no s’acomiadin metges.

El departament de Salut explica una vegada i un altre que les retallades no afectaran la qualitat del sistema, i miren cap a un altre banda quan centres de la XHUP com Mútua de Terrassa presenten ERO,s que afecten a quasi 900 persones.

Les retallades, que són necessàries, s’haurien de poder explicar amb normalitat a la ciutadania. En lloc d’això, el conseller Ruiz compareix al Parlament totalment a la defensiva no explica el seu Pla (que no el té) i intenta evitar que els diputats se li girin en contra i fa veure que no passa res.


El conseller Ruiz, en la seva compareixença al Parlament
transmetent optimisme a la societat i als polítics

Les actuacions del departament de Salut continuen sent del tot erràtiques: un col·lectiu de persones grans, elles soles, han estat capaces d’evitar el tancament d’un CAP: on és la planificació de les diferents actuacions? El mateix es pot dir del servei d’urgències de nit de l’Hospital de l’Esperança a Barcelona. Continuem sense saber cap a on es va. 





Certament, no se si entre el conseller Ruiz i el Sr. Zapatero hi ha masses semblances. Tanmateix n’he trobat una: tots dos estan amortitzats.

Necessitem nous lideratges a la sanitat catalana i no els tenim. En situacions de crisi com l’actual és evident que les mediocritats no serveixen per resoldre problemes, més aviat en creen d’afegits.




www.rbaestudisiprojectes.cat