dijous, 26 d’agost del 2021

HC Argimon... no n’hi ha prou amb que no li hagi agradat el que ha vist; cal evitar que algunes situacions es puguin tornar a repetir...

 

Aquests darrers dies l’HC Josep Maria Argimon ha dit repetidament que determinades concentracions de persones a l’espai públic no li havien agradat. Ho va dir per la celebració de revetlles i per determinats concerts multitudinaris i ho ha tornat a repetir ara, durant la celebració de la festa major de Gràcia. Aquests dies ha començat la festa major de Sants: tornarà a dir el mateix? O potser es decidirà a prendre mesures més dràstiques ?




 

En un acte què no s’acostuma a prodigar-se gaire en el món de la política el conseller Argimon va reconèixer públicament que haver autoritzat la celebració de revetlles i concerts a l’estiu va ser un error atès què la situació epidemiològica a Catalunya no ho aconsellava. El conseller va assegurar que les imatges que es varen publicar en alguns mitjans no li van agradar gens, amb joves sense mascareta, cantant, ballant i bevent sense respectar les distàncies de seguretat, assegurant que no s’havien fet bé les coses. 

 

Ara, el conseller ha tingut l’oportunitat de veure les imatges de la festa major de Gràcia, què, com era de preveure, tampoc no li han agradat. Fins i tot ha anat més enllà dient que el que ha vist a Gràcia encara li ha agradat menys què les imatges què havia vist dels festivals d’estiu. En concret el conseller Argimon ha dit “molt probablement hi haurà contagis, hi havia moltes persones pel que es veu no vacunada, amb poca mascareta i gens de distància”. Cal agrair-li al conseller la seva sinceritat, però un cop fet l’agraïment cal anar més enllà demanant-li certs aclariments.


Com pot ser què després d’haver patit 5 onades de la pandèmia, després d’haver vist imatges de les revetlles i dels concerts del mes de Juliol, o d’haver contemplat la invasió ciutadana a les platges de Barcelona, i tants disbarats més, no s’hagin pres encara decisions efectives per minimitzar els efectes del virus? Es dirà amb raó què el TSJC no col·labora gens en la lluita contra la pandèmia i en els intents del govern català de reduir la mobilitat dels ciutadans, però qui autoritza festivals i festes majors no és el TSJC. Suposo que els ajuntaments i el govern de la Generalitat alguna cosa hi deuen tenir a veure, no?

 

És cert què el caràcter mediterrani és poc disciplinat i només amb advertiments és molt difícil que la gent faci cas als missatges del departament de Salut què insisteix a demanar als ciutadans responsabilitat atès que els tribunals de justícia no deixen anar més enllà. Per això el conseller Argimon demana a la ciutadania que s’evitin les aglomeracions i què es sigui mols curós a les nits atès que “la nit convida a determinades actituds i les mesures de protecció es relaxen”

 

De fet, estem patint els efectes de la dicotomia salut-economia. Portem any i mig intentant fer compatible la salut dels ciutadans amb l’activitat econòmica i aquesta és una equació què no té solució. L’activitat econòmica requereix mobilitat i aquesta mobilitat és precisament la que utilitza el virus per la seva propagació. Per tant, o una cosa, o l’altre. Intentar fer compatibles les dues alternatives ens ha portat a la cinquena onada, i alguns comencen a prevenir ja sobre la possibilitat de la sisena.  

 

Per això costa entendre com s’autoritzen festivals i festes majors què a l’estiu, a Catalunya, cada poble té la seva. Atenent al caràcter mediterrani es fa molt difícil que el 100% dels ciutadans compleixin les mesures que “recomana” l’administració i què tothom actuï amb “responsabilitat”. És més, els governants saben que no serà així. Per tant només existeix una possibilitat de reduir contagis: la prohibició d’actes multitudinaris bé siguin concerts, festes majors, assistència de públic als partits de futbol, etc.

 

El problema rau en què si l’administració prohibeix aquests espectacles, el dany econòmic infringit als empresaris i treballadors dels sectors implicats, és elevat, i el govern català prefereix triar un camí menys perjudicial per els afers econòmics, permetent un cert nivell de mobilitat i en conseqüència, permetent indirectament què el virus s’expandeixi. I així onada rere onada... Davant l’evidència contrastada què salut i activitat economia,  en una pandèmia com la què patim, són dos variables dependents i antagòniques, el govern té l’obligació d’establir prioritats. I aquestes, tractant-se de la salut de les persones, semblen molt clares.


Per cert, cal fer una reflexió col·lectiva sobre el paper de la justícia en la societat. Portem uns quants anys en els què els dèficits de la política han atorgat a la justícia un protagonisme què no li pertoca. Al món de les togues, li toca impartir justícia, de cap manera li correspon governar i últimament estan prenent decisions què no els corresponen. 

 

Viure en un país què “judicialitza” el dia a dia dels ciutadans no és viure... Al César el què és del César, i a Salut el que és de Salut Pública... i agraïts als jutges si finalment, algun dia, ho tornen a entendre així. 

diumenge, 22 d’agost del 2021

... i de nou, el TSJC

 

Una vegada més els tribunals de Justícia han interferit en les decisions de caràcter sanitari preses per les autoritats sanitàries de Catalunya per combatre el maleït SARS-CoV-2. Com si la ciència mèdica estigués a l’abast dels juristes, el tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha tombat l’ordre de la Generalitat per la qual es declarava el confinament nocturn en 148 municipis què presentaven una incidència de la Covid-19 de 125 cassos per 100.000 habitants en els últims 7 dies. La saviesa sanitària dels jutges del TSJC ha establert el límit per aplicar el confinament nocturn a localitats què presentin una incidència de 250 cassos per 100.000 habitants en els últims 7 dies. D’aquesta manera el confinament nocturn afectarà només a 19 municipis, i ciutats com Barcelona queden fora del confinament nocturn. Només el fet que una ciutat com Barcelona quedi fora del confinament per decisió de la justícia, ja parla prou clarament dels elevats i profunds coneixements què els Srs. jutges del TSJC tenen en matèria de salut i del perjudici contra la salut pública què aquests decisió del TSJC representa.




       

Com si els estudis jurídics tinguessin en el seu pla d’estudis continguts en matèria de salut pública, el Tribunal corregeix el criteri del govern català, fet què als ciutadans normals ens costa molt d’entendre. Aquesta interferència de la Justícia en els criteris de salut pública per els quals es fixen les restriccions en matèria de mobilitat, ens ha de fer pensar molt en el paper de la Justícia en la vida diària dels ciutadans. Sembla com si tot d’una, des què els jutges han decidit intervenir en els avatars de la política, s’hagin auto-proclamat no només com a salvadors de la pàtria, sinó també com a sers superiors què estan per sobre del bé i del mal, i que segurament es creuen què seuen a la destra del Pare, què entenen de tot, i què la seva saviesa és universal, quan de fet són exactament iguals que qualsevol dels mortals, i les seves decisions estan plenes d’errors com aquell famós cas de la sentència de “la manada”, o sense anar tan lluny, quan han passat per sobre de la voluntat popular expressada a les urnes pels ciutadans, inhabilitant un president de la Generalitat que va practicar un dret tan elemental i dels considerats fonamentals per la Constitució espanyola, com és el de la llibertat d’expressió. 


Res ens pot ja estranyar, després de veure com el Tribunal Constitucional té alguns dels seus  membres què continuen prenent decisions tot i tenir el seu mandat caducat, o el consell general del poder judicial, què continua sense poder-se renovar. Un sistema judicial que a nivell europeu està sent ja fortament criticat per les seves moltes irregularitats. Però no és nomes a Europa on critiquen les decisions d’aquesta Justícia què sembla que ha perdut el mocador que li tapava els ulls. Diferents veus s’han aixecat a Catalunya per denunciar aquesta decisió del TSJC, fins el punt que l’investigador Àlex Arenas assegura que serà l’origen de la sisena onada de la pandèmia. El CoMB per la seva banda, per boca del seu vicepresident el Dr. Jaume Sallarès també hi ha dit la seva, alertant sobre el risc que s’incrementin els contagis. El Dr. Sallarès ha afirmat que seria bo afavorir el diàleg entre jutges i facultatius per poder ponderar decisions en què sovint xoquen drets fonamentals i recomanacions sanitàries. Ha afegit què “en el camp de la judicatura, els experts són els jutges, però en el terreny de la ciència ho són els metges. Amb aquesta col·laboració es podria facilitar que els conceptes epidemiològics siguin entesos per tota la judicatura, i que el debat jurídic sigui també entès pels metges”.


Un altre expert com el Dr. Antoni Trilla, cap d’epidemiologia de l’Hospital Clínic també s’ha manifestat demanant als jutges que facin un esforç per entendre què la situació és prou complexa, i què els epidemiòlegs poden ajudar als jutges a prendre les decisions. El Dr. Trilla ha afegit que derogar el confinament nocturn farà que el nombre de contagis torni a augmentar, tal com havia indicat també l’investigador Àlex Arenas. Per la seva banda la Dra. Carmen Cabezas secretària de Salut Pública també s’ha manifestat en la necessitat de mantenir el toc de queda per raons epidemiològiques, atès que reduir la mobilitat de les persones i la interacció social s’ha demostrat molt eficaç a l’hora d’evitar contagis. El propi govern català ha manifestat la seva preocupació per la decisió del TSJC i sembla que farà un nou intent per tal que el TSJC revisi de nou la situació dels molts municipis als què han denegat el confinament nocturn. 


Quan en un país la Justícia intervé constantment en la vida política dels seus habitants o en les decisions de caràcter sanitari, és què alguna cosa falla. La Justícia no està per això; ha de perseguir als delinqüents i no ficar-se en intervenir en qüestions polítiques per sobre la voluntat dels ciutadans o encara pitjor, voler regular les condicions de vida de la ciutadania al bell mig d’una pandèmia. És com si els ciutadans intervinguéssim fent canviar una sentència quan aquesta ens sembla equivocada. Seria com canviar la lògica de les coses, oi? Doncs això és el que fan els jutges...

 

“Zapatero... a tus zapatos...”             

diumenge, 15 d’agost del 2021

El Procicat i “La Yenka”





“La Yenka” és una cançó que va estar de moda allà per als anys 60. Va arribar a ser considerada el que en aquelles èpoques s’anomenava “la canción del verano”, i la seva lletra incloïa una estrofa què deia així:

"Izquierda, izquierda, derecha, derecha,
adelante, detrás, un dos tres.
Izquierda, izquierda, derecha, derecha,
adelante, detrás, un dos tres !"
 
I vet aquí per on, això és exactament el que fa el Procicat amb les mesures contra la Covid-19. Canvis continus en les restriccions que han acabat sembrant el desconcert en la ciutadania, de manera que a dia d’avui seria força complicat trobar un sol ciutadà que sabés amb certesa quines són les restriccions vigents en aquest moment.
Un exemple ben evident: fa pocs dies, l’inefable Procicat havia autoritzat que en el proper partit del Barça al Camp Nou, hi podrien assistir 30.000 espectadors, un 30% de l’aforament. Doncs bé, avui, a poques hores del començament del partit, el Procicat ha canviat de criteri i ara diuen que hi podran entrar entre 20.000 i 22.000 persones.
Si de mi depengués, no hi entraria ningú, perquè al virus no se li ha de donar cap facilitat que permeti la seva propagació, però els savis del Procicat canvien cada dos per tres de criteri sense explicar-ne ni tan sols les raons. 
Em crida molt l’atenció què fa tan sols uns dies el conseller Argimon reconegués què amb la permissivitat del Procicat vers els concerts i altres esdeveniments com les revetlles, s’havien equivocat, i posteriorment, pocs dies després, es rebaixi la xifra entre 20.000 i 22.000 persones. Sincerament són contradiccions que costa entendre; sembla que continuem sense aprendre res. Sembla que restringir la mobilitat dels ciutadans sigui un gran pecat. Calen mesures dràtiques què impedeixin els contagis. Cal ma dura contra aquells que contravenint totes les restriccions fan el que els sembla contribuint amb la seva manca de solidaritat a l'expansió de la pandèmia.   
Cansat de tanta contradicció i segurament també de tantes interferències i pressions interessades, el conseller Argimon va anunciar a la comissió de Salut del Parlament la creació d’un comitè científic independent, que assessori en matèria de salut pública. Aquest comitè estarà integrat per especialistes en epidemiologia, salut pública, altres experts clínics i en anàlisi de dades, per donar un pas endavant i ser més eficaços en les polítiques contra la pandèmia.
Veurem com salva totes les reticències i si és així celebrarem la creació d’aquest comitè què en la pràctica acabi substituint aquesta “cosa” del Procicat què com ja he denunciat en altres entrades al blog té una composició en la que el personal sanitari és minoritari.
La possible creació d’aquest comitè científic ha estat ben acollida per la comunitat científica. Salvador Macip, és un conegut i reconegut investigador català què en una piulada a Twitter ha dit: “No passa sovint que un polític reconeix errors, és un pas endavant. Un comitè científic independent en seria un de més gran encara. I que hi posi algun dels molts científics que sí que vam predir aquesta onada (perquè era molt fàcil fer-ho)”
Tanmateix és urgentíssim què aquest comitè sigui una realitat. Avui mateix s’ha sabut que gràcies a la poca sensibilitat i a la total inoperativitat del Procicat què en el seu moment va permetre les colònies d’estiu per als més joves, què aquest més de Juliol, entre casals d’estiu, cases de colònies i campaments, s’han produït més de 200 brots amb gairebé 2000 joves contagiats.
I és què mentre les decisions què tenen a veure amb la salut dels ciutadans estiguin en mans de persones què tenen altres interessos, o que la seva expertesa estigui en àrees de coneixement diferent a la de la salut, les decisions que es prenguin no seran mai les més adequades. En alguna ocasió la podran encertar però en general passarà com ha passat amb la Covid-19 que hem anat de fracàs en fracàs. Cinc onades de contagis, són moltes onades... i moltes decisions mal preses.
Tanmateix i per ser positiu, cal destacar que aquesta cinquena onada sembla que va de baixa. Si més no, sembla que els indicadors així ho evidencien. Tant de bo no sigui un efecte miratge relacionat ambla forta calor d’aquests dies...  

dimarts, 10 d’agost del 2021

El curs 2020-21 al sector sanitari ha estat marcat per dos fets importants: la Covid-19 i el canvi de titular al departament de Salut

 

La pandèmia ho ha capgirat tot. El sistema sanitari català ha patit un fort trasbals com a conseqüència de la Covid-19 des de molts punts de vista. Pel que ha significat per la salut dels catalans, però també per mostrar les mancances d’un sistema sanitari que no és excel·lent. Tenim un sistema sanitari amb molts bons professionals però en canvi la pandèmia ha posat de manifest què ens manquen molts mitjans humans, materials, tècnics i organitzatius, què sobren mirades polítiques al departament de Salut, on el què hi manca són càrrecs que sàpiguen el que tenen entre mans. 



La Covid-19 ens va sorprendre amb una secretaria de Salut Pública què no estava mínimament preparada per donar respostes eficients als reptes. Per altre banda, la manca d’una estratègia sanitària prou sòlida per combatre la pandèmia va possibilitar que el virus s’instal·lés còmodament al bell mig de la nostra estructura social. El sistema sanitari va respondre a la nova situació centrant la seva activitat d’una manera molt clara en l’assistència als malalts afectats per la Covid-19 tant a l’assistència primària com a l’hospitalària. Segons un estudi recent de l’activitat duta a terme a l’assistència primària a conseqüència de la Covid-19, realitzat pel CRES de la UPF i l’ICS  revela, entre d'altres dades, una disminució mitjana del 31,1% en els nous diagnòstics, essent les neoplàsies els tipus de codis que experimenten el descens més gran (49,7%). Pel que fa a la freqüència de visites, s'observen reduccions importants en les visites relacionades amb hipertensió arterial (-32,73%) i la diabetis (-21,13%), així com obesitat (-48,58% ) i lesions corporals (-33,70%). Molts malalts que no han sucumbit a la Covid-19 a dia d’avui, poden tenir greus problemes de salut en el futur immediat perquè les seves malalties o no han estat diagnosticades a temps, o no han tingut el tractament que una bona pràctica assistencial exigiria. Un sistema sanitari què atén d’aquesta manera les necessitats de salut de la seva població no es pot considerar de cap manera com un sistema sanitari d’excel·lència. 

 

Malgrat aquest enfocament del sistema sanitari, la lluita contra la Covid-19 no només no ha acabat sinó que estem ja en la cinquena onada de contagis. Des de l’inici de la pandèmia Catalunya ha registrat gairebé 23.000 morts sobre un total d’infectats que ronda les 860.000 persones, el que representa una taxa de mortalitat als voltants del 2,7%. Lo únic que en la pràctica està funcionant adequadament és el procés de vacunació què a dia d’avui registra pràcticament un 60% de població vacunada amb la pauta complerta. Com es notori, el sistema sanitari català està del tot trasbalsat a conseqüència de la Covid-19, i no sembla clar que la situació es pugui normalitzar aquest any 2021. Haurem d’estar amatents a l’evolució de la pandèmia quan s’hagi assolit el 70% de persones vacunades al país. 

 

L’altre fet destacat del curs ha estat el canvi de titularitat del departament de Salut, com a conseqüència de les eleccions del 14 de febrer. L’equip de la consellera Alba Vergés ha deixat pas a l’equip del conseller Josep Maria Argimon. Un canvi que a priori havia aixecat moltes expectatives però què a l’hora de la veritat sembla que continuem en la mateixa línia de desencerts de l’etapa abterior. El començament del mandat de la consellera Vergés no va ser massa bo, amb una secretaria General molt fluixa i un  secretari de Salut Pública no massa entonat. Amb el temps la imatge del departament va anar millorant sobretot a partir del moment en què el Dr. Argimon es va fer càrrec de la secretaria de Salut Pública i el Dr. Marc Ramentol va ser nomenat secretari General del departament. A partir d’aquests nomenaments la consellera Vergés es va veure molt més reforçada i arropada sanitàriament, tot i què amb la instrucció de voler afectar tan poc com fos possible a l’economia es varen acabar masses decisions errònies. 

 

Exactament igual que el nou equip què regeix els destins del departament de Salut. Tal com ha reconegut el mateix conseller Argimon, amb les dades esgarrifoses de l’efecte de la pandèmia queda ben clar, per si algú entenia dubtes, què “no hem fet bé les coses... permetre grans festivals ha estat un error i donar el missatge que ja estàvem sortint del túnel, també”.

 

El conseller reconeix els errors és cert, circumstància aquesta a la què no estem massa acostumats en un polític, però hi haurà capacitat per reaccionar i evitar repetir decisions equivocades? Quan les dades millorin una mica, tornarem a repetir els mateixos errors? Mantindrem la tònica de les des-escalades precipitades? Avui he llegit què l’inefable "Procicat" què és molt més un perill públic que no pas un ens que trameti confiança, què aquest cap de setmana vinent hi pugui haver 30.000 persones al camp del Barça per seguir el primer partit del campionat. Segur que aquest és el camí?  

dissabte, 7 d’agost del 2021

La formació sanitària especialitzada a Catalunya és qüestió només de “quantitat”?


Una oferta “record” de formació especialitzada a Catalunya hauria de garantir que els nostres centres assistencials disposaran, d’aquí a uns anys, del nombre de professionals que es requereixen. Però serà realment així? 
El departament de Salut ha anunciat què Catalunya ha assolit un “rècord històric” oferint gairebé 1700 places per formar especialistes de la salut. D’entrada la xifra impacta en el lector i certament és una notícia positiva que la sanitat catalana es preocupi per donar resposta a les necessitats de professionals sanitaris i d’acord a la planificació d’aquestes futures necessitats vagi preparant als professionals que faran falta d’aquí a uns anys per poder satisfer les demandes de salut dels catalans. Però, n’hi ha prou incrementant les places per a formació d’especialistes? No hi ha altres factors què incideixen en la futura disponibilitat de professionals?



El nombre de places de formació especialitzada ha anat mica en mica incrementant-se a Catalunya, després d’uns anys en els que la crisi del 2010 va comportar un estancament en el nombre de places que s’oferien. Respecte a l’any passat, aquest 2021 l’oferta de places creix quasi un 4%. Aquesta oferta de places abasta diferents especialitats com medicina, infermeria, farmàcia, psicologia, biologia, o física i química. Aquests últims anys l’increment en el nombre de places respon a criteris de planificació atès què dels treballs efectuats per la direcció general de professionals, juntament amb el departament d’Universitats i Recerca, s’ha aconseguit una previsió de necessitats d’especialistes de la que abans no es disposava.


Tanmateix observant la realitat dels nostres dispositius assistencials, i la dificultat de moltes institucions a l’hora de poder contractar als professionals de diferents especialitats que els calen, es fàcil adonar-se que a banda de les xifres què una planificació de necessitats ben feta determina, hi ha altres factors sobre els que caldria intervenir.  

 

El primer que cal posar sobre la taula és la capacitat de retenir talent dels centres sanitaris catalans. Els nostres hospitals acaben completant l’oferta docent que fan cada any, però lamentablement es dona massa sovint el cas què el professional, una vegada format, decideix exercir en un altre àmbit geogràfic diferent al de Catalunya. En ocasions la raó es deguda a la voluntat del professional de voler tornar al seu lloc d’origen una vegada ha completat la formació, però succeeix a vegades que el professional se’n va perquè rep ofertes de feina més interessants. En altres paraules, altres àmbits geogràfics els resulten més atractius independentment del seu lloc d’origen. Per tant, una primera conclusió és què a Catalunya no sabem retenir d’una manera eficaç el talent que formem en els nostres centres. Això resulta notablement punyent en el cas de la infermeria. Catalunya és la comunitat que més infermeres especialistes forma, però aquestes, majoritàriament,  acaben marxant una vegada assolida la seva especialitat. Cal tenir en compte a més, què el fet de no saber retenir el talent què formem a Catalunya té un doble cost per la sanitat catalana: el derivat del procés de formació de l'especialista què es paga només contra el pressupost del departament de Salut sense cap aportació específica de l'Estat, i el derivat de perdre un talent format aquí què se'n va a exercir la professió a un àmbit geogràfic diferent.


Un segona qüestió que cal abordar fa referència al tipus de professionals que venen a formar-se a Catalunya, i en aquest sentit tampoc podem estar massa contents del nostre sistema se salut, atès què només és capaç de ser atractiu per als MIR què formen part del quart quartil de les notes què obtenen en els exàmens. Segons informacions d’experts en aquestes dades, Catalunya és la comunitat autònoma que adjudica més places al conjunt de MIR què han obtingut els últims números. Si el nostre sistema sanitari és excel·lent, com no ens cansem de repetir, perquè no és capaç d’atreure als estudiants més brillants amb notes més altes i només ens venen (en general, i llevat dels autòctons) estudiants amb notes situades entre el 75 i el 100% en una classificació de millor nota a pitjor nota? Perquè el sistema sanitari català no és prou atractiu per els estudiants què han tret les millors qualificacions?


Un altre aspecte què cal considerar és la distribució territorial dels MIR que arriben a Catalunya, atès què fonamentalment es concentren en l’àrea metropolitana de Barcelona quan caldria que es distribuïssin uniformement per tot el territori. Cal millorar les estructures docents, i homologar per a la docència a alguns hospitals allunyats de l’àrea metropolitana de Barcelona on també es pugui aprendre una bona pràctica assitencial.   

 

Ser els primers en oferir places és, sens dubte, un bon punt de partida, però no garanteix què en el futur siguem capaços de disposar del nombre de professionals necessaris si abans no resolem aquests dos grans temes amb estructures docents suficientment atractives en primer lloc, i retenció d’aquest talent un cop l’hem format.                                 

dijous, 5 d’agost del 2021

Declaracions de càrrecs de responsabilitat què no ajuden gens a què els ciutadans respectem seriosament les restriccions imposades per combatre la pandèmia


Entre la ciutadania, que ho estem fent tan malament com podem i sabem, i alguns polítics i responsables de l’administració què amb les seves declaracions no ajuden gens a crear consciència de la perillositat de la malaltia, el virus continua movent-se entre nosaltres “como Pedro por su casa”, danyant persones i malmetent un sistema econòmic que no hem sabut preservar ni les unes ni a l’altre. Fins avui gairebé 850.000 catalans han patit la Covid-19 i a prop de 23.000 han mort. Paral·lelament en alguns moments s’han perdut més de 500.000 llocs de treball entre l’atur estructural i atur derivat de la Covid-19, i això sense comptar els treballadors afectats per ERTO. Catalunya s’ha situat entre les regions europees que pitjor han gestionat la pandèmia. Un balanç què requereix una profunda reflexió, què exigeix dimissions, i què necessita canvis urgents en un sistema sanitari què no era tan excel·lent com creiem. I entre aquests canvis, cal una estructura de finançament diferent per resoldre satisfactòriament totes les necessitats, però què requereix també d’un anàlisis de la eficiència del sistema eliminant despeses supèrflues lligades a unitats ineficients i a “xiringuitos” interns què no tenen cap justificació. Millor finançament de la sanitat i una neteja d’estructures que no aporten res però consumeixen recursos. 



 


Ente la classe política sembla que s’ha instal·lat un discurs molt poc alarmista del què no sembla massa clar quina és la seva intencionalitat, però que molt em temo què va en la línia d’afavorir una certa mobilitat què comporti al seu temps activitat econòmica per evitar la el col·lapse de l’economia catalana. Hi ha declaracions què no ajuden gens a què els ciutadans es prenguin seriosament les mesures per protegir-se de la malaltia. Vegem-ne alguna:

 

Dra. Carmen Cabezas secretaria de Salut Pública del departament de Salut: “Els festivals han tingut un cert paper en la transmissió de la malaltia, un més entre altres activitats... No podem dir que els festivals són un súper “disseminador”... De la variant delta sabem coses ara què no sabíem quan es van fer els festivals... a posteriori les coses sempre són més fàcils”. No està en qüestió la capacitació professional de la Dra. Cabezas; tanmateix cal saber comunicar bé, i quan la facilitat per comunicar no t'acompanya millor que comuniqui un altre...


I què ha passat amb els festivals Vida, Canet Rock i Cruïlla que tan alegrement van ser autoritzats per el govern? Doncs que més de 2000 assistents van resultar positius de Covid-19, i amb la velocitat de transmissió situada als valors que estava, això implica molts més contagis els dies següents. I això quan veníem d’una experiència negativa similar, per la revetlla de Sant Joan. Però no, s’havien d’autoritzar els festivals perquè no sé quins empresaris què els organitzaven es guanyessin la vida, diguessin públicament que els seus festivals eres segurs, i després què els mitjans de comunicació els donessin suport a les seves queixes i perquè el jovent s’airegés una mica. Quina poca responsabilitat dels uns i dels altres.    

 

Aquesta realitat contrasta amb declaracions com les del conseller de Salut, Josep Maria Argimon qui en un exercici d’autocrítica havia reconegut que “Amb aquestes xifres de contagis, clarament no hem fet bé les coses”. El conseller Argimon va anar més enllà en la seva autocrítica, dient què des del departament de Salut havien contribuït a la sensació que les coses ja anaven bé. "El missatge que ja estàvem sortint del túnel no ha sigut el millor", va dir, lamentant també  que en el seu moment no es recomanés als més joves no marxar de viatge de final de curs.

 

Sobta molt que el dia 16 de juliol, el conseller Argimon hagi fet aquest exercici d’autocrítica clar i rotund i en canvi 15 dies després la secretària de Salut Pública vulgui fer veure que el problema estava en què de la varant delta en sabien molt poc. Des de l’inici de la pandèmia ha passat prou temps per què determinats errors no es reprodueixin. Cal actuar amb ma de ferro davant d’una crisi sanitària com la que estem patint i sobretot, cal conscienciar a la població de la gravetat de la situació en lloc de enviar missatges de què les vacunes estan funcionant i per tant el perill ja no és tan preocupant.


Tot plegat dona la sensació que el conseller Argimon encara no ha tingut temps de cohesionar el seu equip, ni de unificar el missatge que cal transmetre, però els ciutadans no en tenim la culpa. Els missatges contradictoris no ajuden gens, i difuminar la crua realitat què estem davant d’un virus perillós no beneficia gens atès què crea una falsa sensació de seguretat entre els ciutadans. Estem en perill malgrat les vacunes, estem en perill malgrat les mesures de protecció, i continuarem en perill mentre no aconseguim eradicar el virus de entre nosaltres... M’agradaria dir que ja no estem en perill gràcies a les actuacions del departament de Salut, però malauradament, avui, encara no ho puc dir.