divendres, 30 de desembre del 2011

Apujar impostos no és la solució!




El flamant govern del PP acaba d’apujar els impostos: en el consell de ministres celebrat avui han decidit entre d’altres mesures apujar l’IRPF i l’IBI per tots els ciutadans de l’estat.

Cal anar enrere un any i mig i situar-se al juliol de 2010, quan el  govern del Sr. Zapatero va apujar l’IVA del 16 al 18%. Alguns ja vàrem dir llavors que apujar els impostos era un error. En aquella ocasió apujar l’IVA va comportar en un primer moment un increment de la recaptació de l’estat, però uns mesos més tard, al ser més costoses les coses pels ciutadans, aquests van anar reduint el consum i al baixar aquest, va baixar també la recaptació de l’estat per IVA. És a dir: l’increment de l’IVA de juliol 2010 ha servit per que els ciutadans consumeixin menys  i en conseqüència que l’estat recapti menys que abans d’apujar l’impost. Com tothom ha tingut ocasió de llegir aquestes últimes setmanes el creixement del PIB aquest últim trimestre del 2011 serà negatiu. El país està entrant pràcticament en una nova recessió  tot i l’increment de l’IVA de l’any 2010.


Aquests personatges tots ells somrients, explicaven avui al mig dia la pujada d'impostos aprovada pel govern Rajoy

Dit en altres paraules, si la quantitat de diners d’un país és X, i l’estat incrementa la pressió fiscal, el que aconsegueix és que la quantitat de diners que té l’estat s’incrementi, però a canvi de disminuir els diners disponibles per particulars i empreses. Aquesta reducció de diners de particulars i empreses  fa que el consum baixi i en conseqüència l’estat acabi recaptant menys. 

Doncs bé, recent estrenat el nou govern, acaba de cometre el mateix error que varen fer els socialistes fa any i mig: apujada d’impostos. Aquesta vegada no es farà sobre l’IVA si no respecte a l’IRPF. A mig termini l’efecte sobre els ciutadans és el mateix: menys diners en mans dels ciutadans, i per tant menys consum. Aquest menys consum implicarà menys recaptació d’IVA per part de l’estat, i l’efecte de l’increment de l’IRPF s’haurà diluït. La diferència està en les empreses que no es veuran  afectades inicialment, però si els seus treballadors. Podríem dir que apujar l’IRPF té d’entrada uns efectes nuls per les empreses, però a la llarga a aquestes també els costarà més poder vendre els seus productes per la baixada del consum i per tant  baixarà la seva xifra de negocis i es posarà en risc els llocs de treball que encara quedin en l’empresa.

El Sr. Rajoy el dia de la seva presa de possessió
 No compareix mai davant dels mitjans

Per sortir de la crisi cal reduir les despeses públiques al mínim imprescindible. I fet això cal dotar al sistema productiu d’ajuts de tot tipus per fomentar l’activitat i el creixement econòmic. Cal flexibilitzar les lleis que dificulten el funcionament normal de les empreses; Cal eliminar obstacles legals; Cal flexibilitzar la negociació col·lectiva i el mercat de treball; Cal centrar-se en inversions productives;  i Calen lideratges capaços de generar il·lusió.

Jo em pregunto on és ara mateix la Sra. Sánchez-Camacho presidenta del PPC. Fa tan sols unes hores compareixia cofoia davant de l’opinió pública dient que havia interposat una esmena a la totalitat del pressupostos 2012 de la Generalitat, per que en ells es preveia un increment de la pressió fiscal pels ciutadans de Catalunya, i que el Partit Popular no podia consentir que als ciutadans  de Catalunya se’ls obligués a pagar més, i per evitar això presentaven una esmena a la totalitat.

Demagoga, populista, i ara enxampada en
 les seves pròpies mentides

Hores després d’aquest discurs “populista” (i mai millor dit), apareix el Sr. Rajoy apujant els impostos a tots els espanyols (també als catalans) Què diu ara la Sra. Sánchez-Camacho? On està amagada? Se l’ha empassat la terra? No la tornarem a veure mai més? Em temo que ben aviat...en aquest país mai dimiteix ningú, i encara menys per dignitat.

No vull acabar aquest comentari sobre aquesta pujada d’impostos sense contraposar l’opinió de dues persones amb enfocs ben diferenciats davant de la vida: el Sr. Duran Lleida cap del grup parlamentari de CiU al congrés de diputats, que en bona lògica critica aquesta apujada de la pressió fiscal en aquests moments de crisi, i el Sr, Joan Coscubiela, recentment estrenat diputat a Madrid per ICV que amb el seu discurs dogmàtic i populista troba insuficient la pujada d’impostos del Sr. Rajoy.  Estem en uns moments en que respectant totes les opinions, cal deixar de banda dogmatismes i consignes per treure el país endavant. El problema és que molts encara no s’han assabentat (o no volen assabentar-se)  de la enorme gravetat de la situació que estem vivint.







dilluns, 26 de desembre del 2011

Massa PPC




Les eleccions al Parlament de Catalunya de la tardor del 2010, varen deixar un resultat clar però a la vegada difícil de gestionar, atès que CiU no va aconseguir la majoria absoluta.


Aquí varen començar uns acords que sense cap mena
 de dubtes no poden ser bons per Catalunya
Des del primer moment, el president Mas va anunciar que no volia cap acord estable amb cap formació política de l’arc parlamentari català i  preferia anar teixint acords amb els diferents partits, en funció del tema a tractar, el que va ser conegut com la “geometria variable” 

En un primer moment, per la investidura com a president de la Generalitat, va ser el PSC el partit que va donar suport al govern (abstenint-se en una segona votació) i va permetre que el Sr. Mas fos investit President de la Generalitat per majoria simple.

El Sr. Mas va parlar de "geometria variable"
per cercar acords al Parlament.
És cert que aquells acords li van costar molt cars al president de la Generalitat, atès que ha tingut que aguantar durant un any sencer a l’equip directiu de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió  nomenat per l’anterior govern tripartit, i que tots hem tingut ocasió de veure com ha tractat al govern actual, aprofitant per criticar totes les seves principals decisions encara que fossin correctes, cosa que mai s’havia vist en una televisió pública  i democràtica. D’acord a criticar al govern, només faltaria, però criticar-lo fins i tot quan té raó em sembla una mica massa fort, sobre tot quan aquesta mateixa televisió mai va fer cap crítica clara a les desafortunades decisions de l’anterior govern tripartit.

Lamentablement, i vist el preu a pagar, el govern de CiU ha teixit tot un seguit d’acords amb l’altre opció política que se’ls ha brindat a fer-ho: es tracta del Partit Popular de Catalunya (PPC).


El tàndem Mas-Sanchez Camacho està més vist a Catalunya
 que el tàndem Merkel-Sarkozy a Europa

El que passa és que aquesta situació és tan injusta com antidemocràtica: en el govern tripartit, un dels partits integrants de la coalició era ICV. Aquest partit va obtenir uns resultats electorals molt minsos en el conjunt de Catalunya. En canvi, gràcies als acords de despatxos, varen aconseguir unes conselleries que tenien una transcendència important en la vida política catalana. El resultat de tot plegat fou que un partit que els catalans havien decidit amb els seus vots que havia de tenir un paper secundari  va acabar tenint un pes polític molt més important que el que l’essència de la  democràcia (els vots) havia decidit a les urnes. 

Doncs ara tornem a estar en una situació no ben bé igual, però conceptualment semblant: el PPC ha obtingut en resultat electoral a Catalunya que tampoc és per tirar coets, doncs CiU els supera  amb 3,5 vegades més d’escons, i el PSC els supera en 1,5 vegades més d’escons. Vist així és un resultat minso tot i que al PPC li sembli que són qui sap què.
Pel que sembla, de moment la única geometria variable
 està en la vestimenta del dos personatges 
Doncs bé, la tercera força política de Catalunya, com a conseqüència dels pactes post electorals esta tenint una influència al meu entendre excessiva en les decisions del govern de Catalunya. Crec no equivocar-me si dic que el pes que estan assolint no és de cap manera proporcional als seus resultats. I això no és democràtic. No ho és. Els catalans amb el seu vot varen decidir que el paper del PPC en la vida política catalana havia de ser secundari, i la realitat és que el paper del PPC està resultant molt més important que el que els catalans varen decidir. Estem repetint un “deja vu” tal com he explicat abans. 

L'alcalde Trias també s'ha vist forçat a recòrrer al PPC

Les “col·laboracions CiU-PPC són forces en un any de  legislatura:


Encara no és pot donar per tancat però tot sembla indicar que hi haurà també entesa amb la Generalitat per l’aprovació dels pressupostos 2012

Aquesta llista no pretén ser exhaustiva, però és prou amplia i sobre tot amb temes tan transcendents que tot fa pensar que aquesta col·laboració no ens ha sortit de franc. No només pels temes que han hagut de ser objecte de transacció, sinó també per les penyores que CiU ha de pagar i que de ben segur no ens han explicat. Per tot això m’atreveixo a preguntar-li al Sr. Mas on és la geometria variable. El PPC és un mal negoci pels catalans: només cal recordar que són ells els que van recórrer al Tribunal Constitucional l’Estatut de Catalunya que ha quedat en paper mullat  i els que estan en contra de la immersió lingüística, i que no volen ni sentir parlar del pacte fiscal. Amb aquesta gent hem de bastir acords? Segur que no són de cap manera  bons per Catalunya. I pensar que la Sra. Sánchez Camacho ha ofert un acord de col·laboració estable a Ciu. Només ens faltaria això...Tanmateix val a dir que últimament sembla com si a CiU algú s’hagi adonat de la situació i es vulgui corregir el rumb, però fins que no ho vegi no m’ho creuré...  


divendres, 23 de desembre del 2011

Bon Nadal!







 BON NADAL

A TOTHOM

I UN 2012 QUE DEIXI ENRERE LA CRISI !!!!


Els millors també s’equivoquen




Aquests dies hem assistit  a la polèmica generada pel fet que la Generalitat ha pagat la nòmina de desembre als funcionaris descomptant de la mateixa l’IRPF  corresponent a la paga extra de Nadal que no els ha estat abonada.

El conseller Mas-Colell és amb diferència el millor
conseller d'Economia de la Generalitat moderna
És evident que es tracta d’un “error” pel qual el president de la Generalitat ja ha demanat excuses. Tanmateix, amb una errada d’aquestes característiques no hi ha excuses que valguin: el que toca és que els funcionaris o bé recuperin aquest IRPF descomptat il·legalment, o bé que se’ls aboni amb immediatesa la paga extra, sense afectar-la de cap descompte per l’IRPF.

La pregunta és: com s’ha pogut produir una errada d’aquestes característiques? És realment una errada? Quines en són les causes?

Totes aquestes preguntes me les faig per que no acabo de veure clar que es tracti d’una errada “involuntària”.  Si llegim els comentaris que ha fet el conseller Mas-Colell aquests últims dies veurem com tots ells tenen un factor comú: la manca de tresoreria a les arques de la Generalitat. I Aquest fet pot estar relacionat amb els 759 milions que l’ínclit Pepiño Blanco ja exministre de foment no va voler pagar a Catalunya les últimes setmanes del seu mandat.

El president Mas, s'ha hagut de disculpar per aquest greu error del govern 

Podria  ser molt bé, que el conseller Mas-Colell hagi intentat disposar de tresoreria sense tenir que pagar interessos per uns diners que no són d’ell. Si és així, el conseller Mas-Colell aquesta vegada s’ha equivocat. Em sap greu dir-ho per que aquest conseller és un dels pocs membres de l’executiu català que es mereix el qualificatiu dels millors. Ja vaig comentar en el primer escrit en aquest blog del dia 21/01/2011 (“el govern dels millors”) que aquesta denominació dels “millors” pocs dels consellers actuals se la podia atribuir. Des del meu punt de vista el conseller Mas-Colell és un dels pocs que mereix aquesta consideració, tot i que en aquesta ocasió s’hagi equivocat.

Val a dir tanmateix que aquesta actuació desafortunada i a la vegada il·legal del conseller, té però una explicació. Tot neix a partir del moment en que Catalunya comença a endeutar-se fins a límits del tot insostenibles. El primer govern tripartit, va prendre decisions per aconseguir “prestigi” en la societat civil catalana, que no estaven basades en la suficiència econòmica per fer-les: el desdoblament de l’eix transversal, l’eix diagonal, l’aeroport d’Alguaire, etc., en són un clar exemple. Però qui va reblar el clau va ser el segon tripartit que va dur a terme tots aquests projectes ideats en l’època Maragall, i a més per acabar-ho d’adobar van crear les “ambaixades” a diferents ciutats del mon, van fer diferents autovies a Girona, han fet hospitals totalment desproporcionats (Reus, Puigcerdà, Mollet, etc.), la monstruosa i luxosa línia 9 del metro de Barcelona, van eliminar peatges d’autopistes etc., etc.

Aquest és el màxim responsable de l'endeutament
tan brutal que ofega Catalunya

Sobre aquest tema de l’eliminació del peatge de les autopistes voldria fer alguna consideració. Abans d’implantar les exempcions de peatge, aquest era abonat per tots aquells que circulaven per les autopistes afectades; ara, per obra i gràcia del tripartit, aquestes exempcions en el pagament d’alguns peatges la paguem tots els ciutadans de Catalunya, fins i tot aquells que no circulem per les vies afectades, a través del peatge “a l’ombra” que paga la Generalitat. Ple de sentit comú no troben?. Afortunadament per tots els catalans sembla que la majoria d’aquestes exempcions s’eliminen a partir de l’1 de gener proper.

El conseller Nadal ha hipotecat Catalunya amb
obres faraòniques que tardarem a pagar

La situació avui és catastròfica. Cal saber que a partir de l’1 de gener la Generalitat haurà de pagar cada dia 6 milions d’Euros d’interessos pel deute generat en bona part pels governs del tripartit. És una quantitat  no assumible que requereix de mesures urgents, poc agradables pels ciutadans, que generen frustració, i que si a sobre s’expliquen malament poden acabar generant un conflicte social de dimensions incalculables.    A més, Madrid hi posa el seu gra de sorra, asfixiant tant com pot el govern de Catalunya. 

Per tot plegat no puc estar d’acord amb la manera d’actuar del conseller Mas-Colell, tot i que hi han raons per prendre mesures excepcionals  que permetin solucionar aquest greu problema de tresoreria. El propi conseller Mas-Colell  ha explicat el “tancament temporal de caixes” al govern espanyol (la Generalitat ha deixat de pagar l’IRPF i les cotitzacions a la seguretat social dels seus treballadors) Com es pot suposar la situació es dramàtica.   



dimarts, 20 de desembre del 2011

Ja hi ha pressupost pel 2012!



Ha costat, però finalment ja hi ha avantprojecte de pressupost per l’any 2012 al Departament de Salut.

Es tracta d’un pressupost que redueix en un 4,7% el pressupost inicial del 2011, i del que no sabem quina reducció representa en termes reals és a dir comparat amb el tancament del pressupost d’aquest any.

El conseller Mas Colell ha presentat avui a la Presidenta
del Parlament l'avantprojecte de pressupostos pel 2012  

Tal com es desprèn de la informació passada al Consell de Direcció del CatSalut  aquest 4,7% es pot reduir fins a un 1,6% si s’acompleixen determinats supòsits per aquest any 2012. Aquests temes que podrien millorar el pressupost estan relacionats amb comptabilitzar com a  menys despesa algunes de les mesures correctores empreses al llarg de l’any 2011 i que impliquen recurrències en menys pel 2012, per un import de 157 milions d’€; també es compta amb una reducció de les despeses de 49 milions d’€ com a conseqüència del impacte de les mesures preses pel govern  en la gestió de la Funció Pública per aquest 2012; finalment s’incorporen 81 milions d’€ provinents del tiquet moderador per les receptes mèdiques que el govern vol implementar. Si tot això es compleix, el pressupost del Departament de Salut pel 2012 baixaria només un 1,6% respecte al pressupost inicial del 20


Si volem ser seriosos convindrem que la reducció real dels pressupostos inicials del 2012 respecte del 2011 estarà compresa entre aquest 1,6% i el 4,7%. Com més rigorosa sigui la gestió del departament més propers estarem del 1,6%. Per contra, si continuen les bosses d’ineficiència actuals i el departament no ho corregeix és probable que la reducció real del pressupost s’apropi molt al 5%. 

Sembla que el compromís del conseller Ruiz de no retallar més
 ni tarifes ni activitat serà veritat aquest any 2012

Pel que fa a l'assignació per càpita dels pressupost  es constata que el pressupost 2012 ens fa tornar a les xifres dels anys   2006-2007 

En dies posteriors avaluarem amb una mica més de detall aquest avantprojecte de pressupost. Pel moment i a tall de resum, avanço aquests aspectes:

Assignació al CatSalut:                                              8.505.357.160,53 €
D'aquesta assignació al CatSalut, correspon a l'ICS:    2.657.868.315,19 €

A banda d'aquests ingressos, l'avantprojecte de pressupost del Departament de Salut preveu que el Catsalut recapti altres 1.100.500 €, i l'ICS pel seu compte en assoleixi 70.000.000 € més, sense especificar d'on ni com.

A més el pressupost 2012 preveu:   

Reducció real d’un 4,7% respecte al pressupost inicial del 2011
Reducció d’un 0,9% (37 milions d’€) en la partida de contractes amb proveïdors
Només l’ICS ell sol es menja un 31,25% dels recursos assignats al CatSalut
El Propi Departament de Salut, descomptant ICS i CatSalut, es fon ell tot sol 180 milions d’€ en agències, programes, estructures, etc. (un 2% del pressupost).

Són molts temes a comentar que mereixen per la seva importància una reflexió al voltant de la seva aplicabilitat. Ho abordarem els propers dies.








dimecres, 14 de desembre del 2011

L’Estatut de Catalunya és paper mullat


Els països seriosos es caracteritzen per el respecte estricte a la Llei. És el que s’anomena l’Estat de Dret, en el que tothom està obligat per les lleis que democràticament promulguen els seus parlaments. I l’aparell de l’Estat és el primer que està obligat al compliment d’aquestes lleis.

Espanya és totalment diferent: el govern espanyol és el primer que incompleix cada vegada que ho considera oportú lleis aprovades en el propi Parlament espanyol. Ho podríem definir com un govern de república “bananera” on les lleis són "interpretables" en funció dels interessos dels que governen.

La Sra. Salgado, vicepresidenta del govern espanyol
no vol pagar els que deu a Catalunya, tot i que té els
diners consignats en una partida del pressupost

A aquestes alçades no crec que moltes persones es preguntin pe què faig aquesta afirmació; els fets d’aquests últims dies al voltant dels 759 milions d’€ que el govern espanyol deu a la Generalitat parlen per si sols.

Però anem per parts: el Parlament de Catalunya va aprovar en data  30 de setembre de 2005 la proposta de nou Estatut per Catalunya. Al març del 2006 varen ser les Corts Generals al Parlament espanyol qui el va aprovar i dos mesos més tard, és a dir al maig del 2006 fou el Senat espanyol qui en va ratificar l’aprovació.

El dia 18 de juny de 2006, els ciutadans de Catalunya varen votar en referèndum aprovant també el nou Estatut da Catalunya. Aquest nou Estatut preveu en la seva clàusula addicional tercera que cada any el govern espanyol haurà de compensar al govern català per aquelles inversions que l’Estat hauria d’haver fet a Catalunya segons les quantitats que el propi estatut estableix, i no les  ha fet.

El Sr Zapatero s'ha rigut de Catalunya i els catalans
 tan com ha volgut. És un dels governants més
mentiders de la història política
 espanyola més recent

Quan al novembre del 2005 aquest Estatut va entrar al Congrés dels Diputats, paral·lelament el partit Popular va presentar davant del Tribunal Constitucional un recurs  d’inconstitucionalitat contra l’Estatut. Després de molts i llargs debats, dimissions de magistrats, discussions, recusacions entre els propis magistrats etc., etc., finalment, el dia 28 de juny de 2010 el Tribunal  Constitucional va trinxar l’Estatut i el va deixar reduït a miques i bocins. Fins i tot la llengua, que fins llavors sempre havia estat respectada a nivell legal pels espanyols, va ser objecte de la tisorada.

Però tot i aquesta castració de l’Estatut hi va haver alguns punts que els van passar desapercebuts i van continuar vigents:  entre ells aquesta disposició addicional tercera que ara el govern espanyol es nega a fer efectiva, segons explica la Sra. Salgado per manca material de temps. No tenen nom.

El fet és que hi ha una part de l’Estatut que és legal, i està vigent. Que el Sr. Zapatero es va comprometre amb el Sr. Mas a que faria efectiu aquest pagament en el decurs de l’any 2011. Perquè Espanya se salta les lleis i aquí no passa res?   

Dir que Espanya  és una república “bananera” és una manera suau de dir allò que la Sra. de Gispert presidenta del Parlament de Catalunya va voler prohibir: Espanya ens roba, i Catalunya està sotmesa a l’espoli fiscal que practiquen aquells que ens van sotmetre per la força de les armes.  Això és intolerable!

La ministra Chacon, només ve a Catalunya
a demanar vots. Després se'n oblida 
Aquests dies, mentre segueixo les informacions relatives a l’actualitat, trobo a faltar a la Sra. Chacon que ve de tant en tant a demanar el vot als catalans. Ella està encara al govern d’Espanya, i a més és propera al president Zapatero. Com és que no intercedeix per tal que Espanya compleixi amb Catalunya i per tant amb les lleis aprovades i en vigor? Com és que està ben callada, fent veure que el tema no va amb ella, amagada en un racó?

La Sra. Chacon s’estima tant Catalunya que prefereix no fer res per el país no sigui que qualsevol actuació que pogués fer la perjudiqués en les seves aspiracions a la secretaria general del PSOE. D’això se’n hi diu fer prevaler els interessos personals per sobre dels de Catalunya. Amb aquesta classe de catalans defensant els nostres interessos estem apanyats... 


dissabte, 10 de desembre del 2011

El Pla de salut de Catalunya 2011-2015




Fa pocs dies va ser presentat el document base del que ha de acabar sent el Pla de salut de Catalunya pel període 2011-2015. La seva presentació va representar una important injecció d’oxigen per un Departament, el de Salut, que estava força baix de moral arrel de les nombroses i desafortunades intervencions amb que sovint ens obsequia el seu conseller. 

El cert és que molta gent ha quedat gratament sorpresa pel contingut del Pla, començant pel propi Col·legi de Metges de Barcelona i amb ell els partits polítics que contràriament al que és habitual en ells, tampoc han fet cap crítica ferotge ni tan sols tèbia al Pla. Però els mes sorpresos han estat sen dubte els professionals  de la salut del nostre sistema sanitari.




1) orientació als malalts crònics 
2) un major nivell resolutiu en tots els àmbits de l’atenció (també en la primària)
3) una major qualitat en l’alta especialització.

Al mateix temps el Pla determinarà altres 3 eixos bàsics d’actuació sobres els tres pilars comentats:

1)  programes de salut
2)  transformació del model assistencial
3) modernització del model organitzatiu

Tot plegat implicarà canvis importants:

a) els ciutadans  tindran una millor qualitat de vida i un model d’atenció més adaptats a les seves necessitats
b) els professionals estaran molt més involucrats respecte a les decisions del sistema fins a convertir-se en els principals agents del canvi
c) el Pla impulsarà un canvi en la provisió de serveis de salut a través d’un sistema de contractació basat en incentius, i
d)  el sistema serà sostenible

És el que el propi conseller ha definit com a “Pla de salut de bata blanca” en contraposició a la coneguda divisió entre els “de la bata blanca i els de la corbata”. Aquesta definició del conseller és probablement excessivament demagògica, i el que busca realment  és recuperar una mica la depauperada imatge que d’ell tenen avui en dia la majoria de professionals de la salut.

En Josep Maria Via va ser impulsor i autor
del primer  Pla de Salut de Catalunya

Jo no voldria destacar en cap cas ni la bata blanca ni la corbata; jo prefereixo fer èmfasi en les millores importants que el Pla pot significar per a la salut dels ciutadans  de Catalunya si s’acaba d’elaborar amb rigor, i d’una manera fidel a la filosofia que l’inspira. Les fases que s’han de seguir fins la seva aprovació seran molt importants per la bondat final del Pla de salut. Tan de bo tot es faci amb els mateixos criteris de professionalitat que han inspirat fins ara la seva elaboració, i els polítics es mantinguin tan allunyats com sigui possible de la concreció final del Pla.

Val a dir que tot i que molta gent ha manifestat la seva sorpresa per unes bases del Pla de salut tan ben estructurades, a mi no m’ha sorprès gens un treball tan ben fet, tenint en compte la persona que hi ha estat al davant: en Carles Constante.

En Carles Constante es va iniciar a l’ICS de la ma d’en Salvador Rofes i en Jaume Bergadà a la subdirecció general de serveis sanitaris. Allà va anar adquirint experiència fins que va tenir un paper destacat col·laborant amb en Josep Mª Via  en l’elaboració del primer Pla de salut de Catalunya 1993-1995. Més tard va substituir al propi Via i es va convertir en la ma dreta del conseller Rius, sent en aquella època la única persona que descollava una mica en aquella grisor que enfosquia el Departament de Salut.

En Carles Constante és qui presideix la mesa


Més tard,  a l’any 1999 en Constante que volia tastar el gust de la responsabilitat de la gestió, va assumir el càrrec de President del consorci sanitari de Creu Roja a Catalunya, director assistencial del Parc sanitari Pere Virgili, gerent de l'Hospital Sant Antoni Abad de Vilanova, Director general dels serveis de salut andorrans, etc., etc.

En Carles Constante és un home dialogant, ple d’experiència tant en l’àmbit de la gestió com en el de l’administració pública, i amb unes qualitats personals molt destacables. Tot això en fa augurar un bon futur per aquest Pla de salut, del qual fa pocs dies n’hem conegut els seus trets bàsics. Tant de bo no m’equivoqui...