divendres, 30 de març del 2018

Nova tisorada del govern del PP a la sanitat


El consell de ministres aprova l’avantprojecte de pressupostos generals de l’Estat per al 2018, que preveuen una reducció de la despesa sanitària pública en relació al PIB del 6% al 5,8%.



L’objectiu del govern espanyol és reduir el pes de la sanitat pública en el PIB fins el 5,57% a l’any 2020, segons els compromisos adquirits amb l’UE.



Els pressupostos estatals continuen prioritzant altres conceptes de despesa per davant de les despeses en serveis socials públics, i entre elles les de sanitat.



El govern espanyol, de la mà del ministre Montoro, continua la seva creuada personal de limitar els drets socials dels espanyols. Això es pot corroborar donant un cop d’ull als diferents exemples existents: el progressiu buidatge de la guardiola de les pensions fins exhaurir-lo, els recursos presentats al Tribunal Constitucional contra algunes disposicions de la Generalitat per combatre els desnonaments i la pobresa energètica o aprofitant l’article 155 posar traves i restriccions a la renda mínima garantida.  Finalment, tal com explicava en la última entrada al blog, recorrent la Llei catalana d’universalització de l’assistència sanitària pública. 

Ara, culmina la seva “obra social” aprovant uns pressupostos generals de L’Estat en els que es consolida una reducció de la despesa sanitària pública que en relació al PIB baixa del 6% al 5,8% per a l’any 2018. Sent això molt greu, el que ens espera pels propers anys si no es fa fora Montoro de la responsabilitat d’elaborar els pressupostos és encara pitjor. El govern espanyol està complint fil per randa amb els compromisos adquirits amb l’UE sobre la reducció de la despesa pública que portarien a la sanitat pública espanyola a l’any 2020 a rebre en relació al PIB una quantitat equivalent al 5,57% del mateix. Per entendre que significa aquesta xifra, comentar només que la mitjana dels països de l’OCDE, pel que fa a la despesa de la sanitat pública, està situada al voltant del  6,5%. No cal dir que un punt de PIB a Espanya equival aproximadament a 10 mil milions d’€.

Hi ha qui creu que com que el PIB espanyol al 2018 creixerà per sobre de la reducció respecte al PIB prevista en el pressupost de la sanitat, de fet vindran més diners pel sistema sanitari públic. Tanmateix als que confien en que això sigui així, cal aclarir-los que en qualsevol cas haurien vingut més diners al pressupost de sanitat si no es rebaixés de dues dècimes, el pes del pressupost de sanitat en relació al PIB. Per tant, s’haurien pogut atendre molt millor les múltiples demandes de tot tipus que pesen sobre el sector.    

Com ja he insistit en alguna ocasió, i tal com repeteix l’exconseller de Salut Boi Ruiz, l’assignació de diners al pressupost sanitari públic és una qüestió de voluntat política. És a dir, si un país gasta en sanitat pública una quantitat equivalent al 5,8% del PIB, i per tant, per sota del que ho fan altres països, vol dir que el seu govern prefereix destinar a altres finalitats els diners que no destina a la sanitat. I en el nostre cas, és ben conegut que el govern espanyol no té miraments a l’hora de prioritzar les despeses militars, o la construcció dels trens AVE que van de Madrid a enlloc, o les despeses de la casa real, entre moltes altres decisions que voregen el malbaratament dels diners públics.

Quan un govern prioritza els serveis públics essencials, i entre ells la sanitat, els pressupostos ho reflecteixen, i quan un govern prioritza altres conceptes de despesa, evidentment  els pressupostos  també se’n fan ressò. Per tant, i deixant clar que la priorització del serveis sanitaris públics és conseqüència de la voluntat política dels governs, Catalunya hauria de fer un esforç per situar la despesa sanitària pública en la mitjana dels països de la UE dels 27 o de la OCDE que són molt similars. Aquest exercici requereix depurar els comptes públics i deixar de donar suport pressupostari a determinades accions que en altres països del nostre entorn tenen un altre consideració.

Aquesta reducció del pes econòmic de la sanitat pública en el PIB, forçada per la voluntat de l’executiu espanyol presidit pel Sr. M. Rajoy, afectarà de ple a la sanitat catalana, atès que els seus pressupostos en la pràctica venen determinats per Madrid. De fet Catalunya és una de les comunitats espanyoles que més ha patit les retallades de Montoro, forçant a la Generalitat a tenir que reduir dràsticament els pressupostos destinats a sanitat. Des de l’any 2010, els diferents governs d’Artur Mas es varen veure atrapats per les disposicions pressupostàries del govern espanyol i això ha situat a la despesa per càpita de la sanitat pública catalana entre les més baixes d’Espanya. Amb els pressupostos elaborats per Montoro per a l’any 18 hi haurà serioses dificultats per poder donar una resposta adequada a dues necessitats peremptòries del nostre sistema sanitari: la millora dels salaris dels professionals, i la reposició d’equipaments situats en l’obsolescència des de fa anys. 


Al govern espanyol, la sanitat, la dependència, les pensions, i altres prestacions socials els preocupa ben poc. I al ministre Montoro encara menys.  

dimecres, 28 de març del 2018

El govern espanyol interposa un recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei d’universalització de l’assistència de Catalunya.


La Llei queda pràcticament inservible atès que el recurs afecta gairebé a la seva totalitat



Josep Maria Argimon, subdirector del CatSalut, afirma en un article al diari ARA, que els recurs no tindrà efectes a Catalunya atès que el CatSalut donarà instruccions als centres sanitaris per que aquests continuïn garantint l’assistència sanitària a tota la població resident a Catalunya.



Al mes de juny de l’any passat el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 9/2017 d’universalització de l’assistència sanitària a Catalunya amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut. Aquesta Llei pretenia estendre l’assistència sanitària pública a tota la població resident a Catalunya, sense exclusions.

Tal com han defensat diferents experts i com proven nombrosos estudis, una assistència sanitària amb una cobertura molt àmplia millora la salut de tota la població i en especial la dels col·lectius més febles. Les autoritats sanitàries catalanes varen ser conscients d’aquest situació ja en temps de Boi Ruiz com a conseller de Salut. Va ser llavors quan el departament de Salut a través del CatSalut va elaborar la Instrucció 08/2015 que regulava l’accés a l’assistència per a les persones estrangeres que no tenien la condició d’assegurats o beneficiaris del Sistema Nacional de Salut. El departament de Salut, tal com varen fer altres comunitats autònomes, va voler sortir al pas de les limitacions que el govern del PP havia introduït en l’accés als serveis sanitaris d’aquests col·lectius. La normativa del CatSalut introduïa però una certa barrera d’entrada, atès que exigia l’empadronament per accedir al primer nivell de l’assistència, i un mínim de 3 mesos d’empadronament previ per accedir al segon nivell de l’assistència.

Ja en època del conseller Comin, es va decidir eliminar aquesta restricció que havia introduït el CatSalut, i universalitzar l’assistència sanitària. A aquest efectes el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 9/2017, impulsada pel conseller Comin, que entre altres qüestions eliminava les barreres existents. Les condicions establertes en aquesta Llei per accedir a l’assistència sanitària per part dels col·lectius en qüestió estaven recollides en l’article 2 de l’esmentada Llei que diu:

1. L'accés a l'assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut de les persones que tenen la condició d'assegurades o beneficiàries del Sistema Nacional de Salut de l'Estat s'ha d'ajustar al que estableix la normativa sectorial específica per raó de la qual se'ls ha reconegut aquesta condició.
2. L'accés a l'assistència sanitària pública per mitjà del Servei Català de la Salut de les persones que no tenen la condició d'assegurades o beneficiàries del Sistema Nacional de Salut de l'Estat requereix que acreditin la residència a Catalunya i que no tinguin accés a l'assistència sanitària, amb càrrec a fons públics, per mitjà d'una entitat diferent del Servei Català de la Salut.
3. Als efectes d'aquesta llei, s'entén per residents:
a) Les persones empadronades en un municipi de Catalunya.
b) Les persones que acreditin l'arrelament a Catalunya mitjançant els criteris que es despleguin per reglament i que han de tenir per objecte donar accés a l'assistència sanitària, amb càrrec a fons públics, a persones i col·lectius en risc d'exclusió social.

Així les coses, el consell de ministres de divendres passat, va decidir interposar un recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei del Parlament de Catalunya. En concret, es recorren els articles 1, 3, 4, i 5 de l’esmentada Llei, així com els apartats 2 i 3 de l’article 2. També són objecte de recurs les disposicions addicionals segona, tercera, quarta i setena, així com la disposició final primera. Tenint en compte que la Llei catalana només té 5 articles, queda clar que el govern espanyol el que fa és deixar la Llei del tot inservible.

Aquesta situació ha estat denunciada via Twitter pel director del CatSalut, però especialment per Josep Maria Argimon, subdirector del Servei Català de la Salut, que en un valent article publicat al diari ARA, diu que aquest atac del govern espanyol a l’autonomia legislativa de Catalunya és un altre més de les nefastes conseqüències de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Argimon assegura que aquesta situació creada pel govern de M. Rajoy, no tindrà efectes a Catalunya atès que “el CatSalut donarà instruccions als centres sanitaris que integren el SISCAT perquè continuïn garantint l’atenció sanitària a tota la població resident a Catalunya. Pel que fa a la població no resident a Catalunya, rebrà com fins ara atenció en situacions d’urgència; les persones que no disposin de recursos hauran de continuar signant una declaració responsable fent constar que no poden assumir el cost de l’assistència”. Vol dir que la intenció del CatSalut sembla prou clara; continuar atenent a la població que ho necessiti. Ningú pot posar cap mena de retret a una situació de manual si ens mirem les coses des d'un punt de vista ètic.   

Josep Maria Argimon acaba el seu article dient que “coneixent el tarannà de la ministra de Sanitat, i sabent que està d’acord a oferir una atenció justa i equitativa a tota la ciutadania, estic segur que no s’oposarà al fet que el subdirector del CatSalut desobeeixi el Tribunal Constitucional i des de Catalunya es continuï garantint l’atenció al conjunt de la nostra població”. Tot un desafiament a la Sra., ministra, i un risc personal important del Dr. Argimon que tots li hem d’agrair, atès que s’arrisca personalment en benefici de tota la població de Catalunya. Val a dir que el sindicat Metges de Catalunya i els Col·legis de Metges de Catalunya han manifestat també el seu desacord amb la suspensió de la Llei, que ha suscitat també una onada de crítiques dels professionals de la salut.   
    

Com diu Josep Maria Puig, secretari del sindicat Metges de Catalunya, l'aplicació del 155 ha facilitat que l'Estat hagi recorregut la normativa catalana. Segons el Dr. Puig el problema és ètic i moral.