El Conveni del sector, escalfa motors (i II)

Les patronals estan molt allunyades de les propostes sindicals atès que l’administració catalana, degut a la situació política i econòmica del país, està subjecta a unes limitacions que fan impossible poder assumir la totalitat de la plataforma sindical

Per altre banda, algunes de les propostes dels sindicats afecten a aspectes organitzatius de l’assistència que les patronals tampoc s’hi mostren conformes.

Lligar les revisions salarials a l’IPC sembla cosa del passat. Avui té molt més sentit relacionar els increments retributius amb l’increment de la productivitat, individual i/o col·lectiva. 

(...Continua de l’entrada anterior)

Vista la posició i les demandes dels sindicats, veiem ara quina ha estat la reacció inicial de les patronals. En principi veuen inviable l’acceptació de tots els punts inclosos en la plataforma sindical no només des de la vessant econòmica sinó també des de la vessant organitzativa. Ara estan quantificant el cost de les propostes incloses en la plataforma i s’han compromès a donar a conèixer la seva postura en una propera reunió que està prevista pel dia 18 d’abril. Tanmateix la proposta sindical sembla impossible d’acceptar. Tal com va dir el dia de la reunió un representant d’una de les patronals presents a la mesa negociadora dirigint-se als sindicats “ens ho poseu difícil a les patronals per decidir per on comencem a dir que no”. 

Davant de la realitat del país, tots plegats hauríem de fer una reflexió i analitzar on estem. És del tot cert que qui ha suportat amb més duresa els efectes de la crisi són els treballadors del sector sanitari públic. També és cert que tot i així, la seva dedicació i el seu interès han estat claus per mantenir la qualitat del sistema sanitari. Però també és cert que el país no es pot pagar avui per avui tot el que els sindicats demanen en la seva plataforma. Crec sincerament que fer una “carta al reis” en la que s’inclouen absolutament totes les reivindicacions possibles, no és propi d’uns sindicats seriosos. Dona més la sensació de que es pretén que et diguin que no, que no pas discutir una plataforma de conveni que pugui ser considerada seriosament. Així no anem enlloc. 

Més enllà d’altres consideracions tornem a estar davant del dilema de qualsevol negociació de conveni a la sanitat pública. Sempre és el mateix plantejament: increment de les retribucions, i menys jornada de treball. És a dir un encariment insostenible de l’hora real treballada, i una caiguda de la productivitat que ni tan sols un país molt ric se la podria permetre.

Vull tornar a insistir en un plantejament que ja he exposat en altres ocasions. La negociació col·lectiva no pot estar permanentment centrada en la reducció de jornada i els increments salarials. Ja hem vist quins han estat els resultats d’actuar d’aquesta manera. L’activitat econòmica ha de servir per aportar riquesa al país, als que s’hi juguen els seus diners i als treballadors que són en darrer terme els qui fan possible que uns i altres puguin obtenir rendiments. Sense gent que s’hi jugui els seus diners no hi ha activitat econòmica; sense governs que regulin, facilitin i controlin les regles del mercat tampoc no hi ha activitat econòmica, i si n’hi ha és coma la selva, la llei del més fort. Però sense treballadors que aportin el factor treball tampoc hi pot haver activitat econòmica. Per tant són tres elements que es necessiten els uns als altres, i que exigeixen un tracte just i equitatiu a les seves aportacions. Per tant, estic del tot d’acord a la retribució digna i adequada dels professionals dels sector sanitari públic. Només faltaria.

Discrepo de la manera de fer-ho. Lligar les retribucions a un índex com l’IPC no sembla el més adequat quan aquest índex no mesura en cap cas la generació de riquesa. Si un treballador ha de cobrar més, ha de ser perquè la seva empresa generi els recursos necessaris per poder retribuir millor als seus treballadors, i per això cal que l’empresa sigui eficient, i millori any rere any la seva productivitat. Per això trobo molt més raonable que els salaris vagin d’acord a la productivitat. Els anys que l’empresa va molt bé, els salaris pugen i quan l’empresa no va també els salaris no pugen tant o no pugen gens, o fins i tot baixen.

No dec estar tan equivocat quan la Secretaria d’Estat de la funció pública i els sindicats han arribat a un acord a nivell estatal (que en el cal de Catalunya afectarà a les empreses públiques i consorcis del CatSalut) pel qual entre altres coses l’increment retributiu pel trienni 2018/19/20 contempla una part fixa i una part variable, aquesta última vinculada al creixement de l’economia en aquest cas mesurada segons el PIB. Alguns comencen a anar en la bona direcció. Per cert, com a benefici col·lateral de lligar l’increment de les retribucions a l’increment de la productivitat, els sindicats no tondrien ja cap interès a continuar baixant la jornada laboral atès que a menys jornada, menys productivitat i per tant menys salari...        

Tornant a casa nostra, i a les possibilitats d’èxit d’aquesta plataforma de reivindicacions presentada pels sindicats, pel que sembla avui, les possibilitats d’un acord són remotes. Caldrà seguir la negociació per veure si al final de les negociacions és possible un acord que satisfaci a les dues bandes. Molt complicat ho veig...