Nova tisorada del govern del PP a la sanitat

El consell de ministres aprova l’avantprojecte de pressupostos generals de l’Estat per al 2018, que preveuen una reducció de la despesa sanitària pública en relació al PIB del 6% al 5,8%.

L’objectiu del govern espanyol és reduir el pes de la sanitat pública en el PIB fins el 5,57% a l’any 2020, segons els compromisos adquirits amb l’UE.

Els pressupostos estatals continuen prioritzant altres conceptes de despesa per davant de les despeses en serveis socials públics, i entre elles les de sanitat.

El govern espanyol, de la mà del ministre Montoro, continua la seva creuada personal de limitar els drets socials dels espanyols. Això es pot corroborar donant un cop d’ull als diferents exemples existents: el progressiu buidatge de la guardiola de les pensions fins exhaurir-lo, els recursos presentats al Tribunal Constitucional contra algunes disposicions de la Generalitat per combatre els desnonaments i la pobresa energètica o aprofitant l’article 155 posar traves i restriccions a la renda mínima garantida.  Finalment, tal com explicava en la última entrada al blog, recorrent la Llei catalana d’universalització de l’assistència sanitària pública. 

Ara, culmina la seva “obra social” aprovant uns pressupostos generals de L’Estat en els que es consolida una reducció de la despesa sanitària pública que en relació al PIB baixa del 6% al 5,8% per a l’any 2018. Sent això molt greu, el que ens espera pels propers anys si no es fa fora Montoro de la responsabilitat d’elaborar els pressupostos és encara pitjor. El govern espanyol està complint fil per randa amb els compromisos adquirits amb l’UE sobre la reducció de la despesa pública que portarien a la sanitat pública espanyola a l’any 2020 a rebre en relació al PIB una quantitat equivalent al 5,57% del mateix. Per entendre que significa aquesta xifra, comentar només que la mitjana dels països de l’OCDE, pel que fa a la despesa de la sanitat pública, està situada al voltant del  6,5%. No cal dir que un punt de PIB a Espanya equival aproximadament a 10 mil milions d’€.

Hi ha qui creu que com que el PIB espanyol al 2018 creixerà per sobre de la reducció respecte al PIB prevista en el pressupost de la sanitat, de fet vindran més diners pel sistema sanitari públic. Tanmateix als que confien en que això sigui així, cal aclarir-los que en qualsevol cas haurien vingut més diners al pressupost de sanitat si no es rebaixés de dues dècimes, el pes del pressupost de sanitat en relació al PIB. Per tant, s’haurien pogut atendre molt millor les múltiples demandes de tot tipus que pesen sobre el sector.    

Com ja he insistit en alguna ocasió, i tal com repeteix l’exconseller de Salut Boi Ruiz, l’assignació de diners al pressupost sanitari públic és una qüestió de voluntat política. És a dir, si un país gasta en sanitat pública una quantitat equivalent al 5,8% del PIB, i per tant, per sota del que ho fan altres països, vol dir que el seu govern prefereix destinar a altres finalitats els diners que no destina a la sanitat. I en el nostre cas, és ben conegut que el govern espanyol no té miraments a l’hora de prioritzar les despeses militars, o la construcció dels trens AVE que van de Madrid a enlloc, o les despeses de la casa real, entre moltes altres decisions que voregen el malbaratament dels diners públics.

Quan un govern prioritza els serveis públics essencials, i entre ells la sanitat, els pressupostos ho reflecteixen, i quan un govern prioritza altres conceptes de despesa, evidentment  els pressupostos  també se’n fan ressò. Per tant, i deixant clar que la priorització del serveis sanitaris públics és conseqüència de la voluntat política dels governs, Catalunya hauria de fer un esforç per situar la despesa sanitària pública en la mitjana dels països de la UE dels 27 o de la OCDE que són molt similars. Aquest exercici requereix depurar els comptes públics i deixar de donar suport pressupostari a determinades accions que en altres països del nostre entorn tenen un altre consideració.

Aquesta reducció del pes econòmic de la sanitat pública en el PIB, forçada per la voluntat de l’executiu espanyol presidit pel Sr. M. Rajoy, afectarà de ple a la sanitat catalana, atès que els seus pressupostos en la pràctica venen determinats per Madrid. De fet Catalunya és una de les comunitats espanyoles que més ha patit les retallades de Montoro, forçant a la Generalitat a tenir que reduir dràsticament els pressupostos destinats a sanitat. Des de l’any 2010, els diferents governs d’Artur Mas es varen veure atrapats per les disposicions pressupostàries del govern espanyol i això ha situat a la despesa per càpita de la sanitat pública catalana entre les més baixes d’Espanya. Amb els pressupostos elaborats per Montoro per a l’any 18 hi haurà serioses dificultats per poder donar una resposta adequada a dues necessitats peremptòries del nostre sistema sanitari: la millora dels salaris dels professionals, i la reposició d’equipaments situats en l’obsolescència des de fa anys. 

Al govern espanyol, la sanitat, la dependència, les pensions, i altres prestacions socials els preocupa ben poc. I al ministre Montoro encara menys.