diumenge, 10 de novembre de 2019

La soledat dels hospitals comarcals


Tenir una xarxa d’hospitals comarcals com la que té Catalunya no està a l’abast de molts països. Construir-la va costar molts esforços i consolidar-la també. Ha estat la feina de moltes generacions de catalans les que han fet possible que avui en dia, qualsevol ciutadà de Catalunya tingui un hospital al seu abast a menys de mitja hora en cotxe des de casa seva.


Tanmateix el futur d’aquests dispositius sanitaris perilla, no tant per la seva viabilitat econòmica sinó sobretot per les dificultats de accedir a contractar talent i a la possibilitat de retenir-lo. Cada dia és fa més difícil que els hospitals allunyats de l’àrea metropolitana de Barcelona puguin completar les seves plantilles de professionals. No només de metges sinó també d’infermeres i llevadores entre altres especialitats. Mantenir una cartera de serveis sense una estructura de plantilla mínima es fa molt complicat en aquests centres, que veuen com a causa d’aquestes situacions els professionals treballen estressats per la pressió assistencial que pateixen sense que les direccions dels hospitals els puguin aportar solucions.



Per pal·liar aquests problemes la majoria d'hospitals comarcals es veuen obligats a recórrer a metges estrangers, bàsicament d’Amèrica del Sud, però ni així se’n surten. Quan després de molts esforços aconsegueixen una certa estabilitat en algun servei apareix algun hospital de l’àrea de Barcelona que actuant sense masses escrúpols fa una oferta als professionals que treballen en aquests hospitals allunyats i es tornen a des-estructurar els serveis. I això una vegada i un altre. Hi ha algun hospital (Consorci per ser més exacte) especialitzat en captar professionals d’hospitals allunyats.    

Treballar en un hospital allunyat és complicat per diverses raons: els professionals estan pràcticament sols, sense recolzament d’altres companys quan estan davant d’un cas complicat. Tenen dificultats per accedir a la formació continuada, precisament per aquesta manca de companys en els serveis. Si acudeixen a un congrés ningú atén als malalts perquè moltes especialitats són unipersonals. L’accés als circuits de recerca també els comporta dificultats de manera que atractius per continuar treballant en aquests hospitals, quan reben una bona oferta professional, n’hi ha ben pocs.   

Per altre banda la sobrepressió assistencial a la que estan sotmesos amb una elevada càrrega de guàrdies sobre les seves esquenes, encara que siguin localitzades, també propicia que se sentin atrets per propostes professionals que els assegurin una vida més còmoda. I si a sobre hi ha la possibilitat de guanyar més diners, la decisió és clara: a treballar a Barcelona o a la seva àrea metropolitana.

Per pal·liar aquests problemes últimament s’estan propiciant aliances entre els centres per tal de donar-se suport els un als altres. És el que han fet als hospitals d’Olot i Campdevànol donant forma a un servei de Cirurgia que atén les necessitats dels dos hospitals. En la mateixa línia l’aliança de la C-17 també té components en aquesta direcció, en aquest cas a partir de professionals de l’Hospital Clínic que es desplacen a hospitals a banda i banda de la C-17 amb l’objectiu d’apropar a aquests centres unes especialitats que altrament els costaria molt de tenir. En aquest cas, l’Hospital Clínic és un centre molt versàtil que veu clarament que aquests tipus d’aliances són bones per els malalts, per els hospitals amb qui col·laboren i pel propi Hospital Clínic que s’assegura un flux de malalts provinents d’aquests hospitals. Un altre exemple d’aquesta línia de treball és l’acord entre l’Hospital Sant Joan de Déu d’Esplugues i l’EBA Pediatres del Pirineu per assegurar els serveis de pediatria a l’Alt Urgell. Segur que la llista de col·laboracions és més llarga.    

Sigui como sigui, tot això equival a donar forma a aquella proposta que havia fet l’exconseller Boi Ruiz quan deia que lo important no era tenir “hospitals amb serveis, sinó serveis en els hospitals”. És el que ara se’n diu treball en xarxa

Tot i la utilitat d’aquests acords, cal preguntar-se si aquest és el plantejament de futur per la xarxa hospitalària pública de Catalunya. Si és així caldria que els hospitals de l’ICS s’afegeixin a aquesta manera de treballar i els seus professionals donin servei tal com fa el Clínic o Sant Joan de Déu als hospitals catalans. Ja sabem que l’ICS té una immensa cotilla que l’impedeix poder actuar ambla flexibilitat que actuen el Clínic o Sant Joan de Déu, però si aquest és el model cal que l’ICS també hi participi.

Tampoc estaria malament que des del departament de Salut s'incentivés d'alguna manera, a metges joves, recent titulats, que les primeres passes com a especialistes les fessin en aquests centres allunyats, abans d'incorporar-se als grans centres hospitalaris del país. 

Sigui com sigui calen solucions.    

divendres, 8 de novembre de 2019

A l’entorn del concepte d’empatia en el sector sanitari


Cal passar de l’empatia de les persones, a l’empatia de les organitzacions



Mentre en el centre del sistema sanitari públic hi continuï havent les necessitats de les organitzacions i de l’administració en lloc de les necessitats dels malalts, la sanitat catalana tindrà un dèficit de qualitat per més que els polítics vulguin fer veure el contrari.  


L’empatia és la capacitat de percebre, compartir i comprendre, els sentiments i emocions i els interessos dels altres. Identificar i reconèixer allò que un altre pot sentir, i participar d’una realitat aliena per saber posar-se en el lloc de l’altre. Normalment parlem de l’empatia com una qualitat de les persones; hi ha persones que saben identificar allò que preocupa als altres, i a partir de compatir les mateixes preocupacions poden ajudar a superar situacions difícils. Les organitzacions sanitàries estan plenes de persones amb empatia, però també de persones amb una capacitat d’empatia pràcticament nul·la. Quan accedeixes als serveis sanitaris públics et pots trobar qualsevol dels dos tipus.

Però més enllà de l’empatia individual, hi ha un altre empatia que deriva de la vocació de les organitzacions per preocupar-se verdaderament de les persones. A nivell de la sanitat pública la manca d’empatia és manifesta, i diria que a la sanitat privada passa el mateix. Lamentablement, diguin el que diguin els polítics, al centre del sistema sanitari mai hi són les persones; només hi trobem les necessitats de les organitzacions quan no les de la pròpia administració.

En un centre sanitari hi port haver, de fet hi ha, persones que tenen aquesta capacitat de ser empàtics vers els altres, però si les directrius que emanen de la pròpia organització i direcció dels serveis o de determinada normativa de l’administració pública,  posen traves a l'exercici d'aquesta facultat, la capacitat de ser empàtics d’alguns professionals no es pot materialitzar de forma concreta i el resultat és el propi de centres sanitaris en certa mesura deshumanitzats

Posaré dos exemples sorgits de la vida real, tots dos d’aquest any 2019. El primer viscut en una policlínica privada, en la que un cirurgià va practicar una biòpsia ambulatòria, i en acabar li va dir al malalt que ell mateix hauria de portar la mostra al laboratori que estava a poques mançanes... Prova evident que el que hi ha al centre del sistema són les necessitats de l’organització. Algú pot entendre que a un malalt després de fer-li la biòpsia se li demana que ell mateix porti la mostra al laboratori? Empatia de l’organització igual a zero !

Un altre exemple, ara en un gran hospital públic de Barcelona: un altre biòpsia a un malalt. Aquesta biòpsia serà determinant sobre la gravetat de l’afecció. Mentre que l´informe del resultat portava data de 9 dies després d’haver-li practicat la biòpsia, no se li va comunicar al malalt fins al cap d’un mes i mig. Durant aquest temps, lògicament el pacient no estava gens tranquil per no dir que molt preocupat i ansiós. On és l’empatia vers una persona que ha estat patint per la seva salut gratuïtament pràcticament un mes?. Novament, la manca d’empatia d’uns professionals i les necessitats de l’organització posats pel davant deixen ben clar que en aquesta qüestió de situar les necessitats del malalt al centre del sistema ens queda molt per avançar... però molt...  

Escoltava fa poc per televisió a algú que explicava que a partir d’ara la empatia tindria una consideració especial a les facultats de medicina. Potser pot ajudar, però el problema de la empatia no es manifesta només a nivell dels professionals sinó sobretot rau també en la gran majoria d’organitzacions que vetllen bàsicament  pels seus interessos i posen les necessitats dels malalts en un segon ordre de prioritats. És això el que cal corregir, i això no és un problema només de les facultats de medicina. És també responsabilitat de les escoles de negoci on es formen molts dels directius de la nostra sanitat i on sembla que es centren molt en remarcar la necessitat de ser eficients en la utilització d'uns recursos escassos quan els directius prenen decisions. Eficiència si, tota, però posada al servei de les persones, no de les organitzacions  sanitàries ni de l’administració pública. 

Fa poques setmanes, en aquest mateix blog, comentava que podria ser bo per el sistema que els malalts poguessin incidir d’alguna manera en la retribució que l’hospital rep per la seva atenció. Es parla molt d’apoderar als pacients; doncs potser seria hora de deixar-los decidir sobre una part de la retribució que rep el centre que els atén... segur que l’atenció seria molt més personalitzada i alguns fins i tot situarien al malalt en el centre de del sistema sanitari... ves per on...                 

dimecres, 6 de novembre de 2019

VII Congrés Internacional Dependència i Qualitat de Vida (i III)






(...Continua de l’entrada anterior)

Què ens queda al final d’aquest VII Congrés?
En la seva intervenció durant la presentació del Congrés, Josep Maria Via president del Comitè de Programa, va plantejar alguns dels problemes que es volien abordar durant el transcurs del Congrés i entre altres situacions va assenyalar les següents: 
“Els nostres serveis sanitaris i socials no estan suficientment coordinats ni integrats”.
“Ara parlem d’integració de serveis però avui per avui això es correspon més a un desig que no pas a una realitat”.
“Tot i les millores assolides, la realitat va pel davant”
“Ni l’atenció primària, ni els hospitals, estan encara adaptats a les necessitats reals”
“Cal reconvertir estructures assistencials desfasades i poder integrar adequadament els serveis sanitaris i socials” 
“Cal repensar l’organització de l’atenció primària de salut i social davant de la cronicitat, enfocar adequadament l’atenció domiciliària i treballar la prestació de serveis de salut en centres residencials, i en general millorar la qualitat dels sistema sociosanitari”


Davant d’aquesta foto que reflecteix molt bé la situació actual del sector, si més no a Catalunya, els diferents participants varen fer les seves aportacions la majoria plenes d’interès, i al final del Congrés van quedar ben definits aquests cinc eixos de treball que caldrà abordar a partir d’ara per part de tots els actors que configuren el sector: 

1.- Cal una millor integració del serveis socials i sanitaris per atendre l’increment de cronicitat, l’augment de l’esperança de vida i evitar la soledat de la gent gran.
2.- Cal un control qualitatiu i una avaluació permanent dels serveis que es presten en els àmbits sociosanitaris i residencials. Tot i que el nivell de l’assistència és en general molt correcte, cal garantir que ho sigui en tots els dispositius sociosanitaris i socials.
3.- Cal potenciar l’atenció domiciliària en detriment de les estades innecessàries en els hospitals; les persones estan molt millor si poden ser ateses en el seu domicili que no pas en residències, a banda dels problemes que es creen quan s’ocupen innecessàriament llits de malalts aguts en els hospitals.
4.- Cal repensar l’atenció primària de salut. Front l’actual “epidèmia” de cronicitat que ens afecta, l’assistència primària necessita adaptar-se a aquesta realitat i això requereix una revisió del seu funcionament i de les seves prestacions.
5.- Cal obrir pas a les noves tecnologies que poden ser una eina molt valuosa a l’hora de millorar la qualitat de tots els serveis sanitaris i socials i permetre innovacions interessants en els sector.

De la cloenda del Congrés no hi ha massa a dir, més enllà de la intervenció de la Sra. Maria Luisa Carcedo ministra de Sanitat, que en la seva intervenció no va baixar del núvol en el que sembla viure, ben allunyada de la realitat d’un sector que mereix un lideratge polític que malauradament no té, ni a nivell de l’Estat ni a nivell de Catalunya. La Sra. Carcedo va dir que calia elaborar una proposta d’Estratègia Estatal de Lluita contra la soledat de les persones grans i actualitzar els programes d’oci, entre altres accions dirigides a promocionar l’envelliment actiu, destacant la longevitat i l’increment del nombre de persones grans com dos dels grans desafiament demogràfics als que ens enfrontem.  També va afirmar que “Espanya és el país que millor protegeix a la seva gent gran” (doncs menys mal...), per a continuació afegir que una de les prioritats és la reducció de les llistes d’espera d’atenció a la dependència. No s’acaba d’entendre aquesta gran protecció a la gent gran i l’existència de les llistes d’espera, oi Sra., ministra? S’esperava una mica més d’una ministra que a banda d’això es va dedicar a lloar el sistema de protecció social, la universalització de l’assistència sanitària o el sistema de pensions entre altres consideracions.

No es pot acabar el resum d’aquest VII Congrés sense parlar de la intervenció de Chakir el Homrami, conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, que va rebre una forta ovació de l’auditori quan va recordar a la seva antecessora en el càrrec, la consellera Dolors Bassa, de la que va comentar que el seu empresonament no ha representat ca solució al conflicte existent.  Va reconèixer molt encertadament la realitat del sector dient que estava molt tensat a causa de les dimensions espectaculars que està assolint i va voler entrar al debat amb la ministra parlant de presos polítics, exiliats, i independència,  però la Sra. ministra no es va voler donar per al·ludida. Va explicar als presents que mentre la Generalitat l’any passat la Generalitat va aportar quasi 1.500 milions al sector de la dependència, el govern de l’Estat només en va aportar 172. La ministra ni tan sols es va posar vermella...

dilluns, 4 de novembre de 2019

VII Congrés Internacional Dependència i Qualitat de Vida (II)






(...Continua de l'entrada anterior) 

Atès l’ampli abast del programa d’aquest VII Congrés, presento només un breu resum del que varen donar de sí els 5 mòduls del programa. Les sessions paral·leles i els tallers que es van dur a terme, tot i el seu interès, queden fora d’aquest resum.


El Mòdul 1 del programa versava sobre “l’atenció domiciliària”
Tazim Virani, Managing Director, SE Global al Saint Elizabeth Health Care (SE Health) a Ontàrio va explicar els detalls dels serveis d’atenció domiciliària al Canadà, país que ha transferit a les regions les competències en aquest àmbit. Segons Virani l’atenció domiciliària al Canadà té com reptes l’atenció en situacions d’agudització dels processos, la identificació de les patologies en fases inicials abans no esdevinguin cròniques, mantenir als malalts crònics al domicili fora dels hospitals, i crear estratègies de prevenció.
Astrid Lindström, consultora de política social de la Universitat d’Estocolm va explicar l’alt nivell de descentralització de l’atenció domiciliària als països nòrdics en general i particularment a Suècia. El model suec es caracteritza per ser un servei públic, de caràcter universal centrat en la comunitat. La coordinació entre els serveis de salut i els socials a Suècia es resol gràcies a la col·laboració entre regions i municipis en base a programes, seguiments qualitatius, protocols d’actuació per grups de població, etc. 
Finalment va intervenir en aquest mòdul el Sr. Lluís Torrens, director d’Innovació Social de l’Ajuntament de Barcelona  que va centrar la seva exposició en explicar el projecte pilot de les “superilles” socials que l’Ajuntament ha dissenyat, com un model de proximitat, que consisteix en equips formats per entre 10 i 15 professionals que atenen entre 45 i 90 persones residents en aquests petits barris definits per les “superilles”. Aquest model permet millorar la continuïtat de l’atenció gràcies a la proximitat, i permet una atenció molt més personalitzada. El model també permet millorar les condicions de treball dels professionals i assegurar la seva sostenibilitat econòmica.  
                
El Mòdul 2 del programa feia referència a “l’Atenció al Final de la Vida” 
Patxi del Campo San Vicente, director del Instituto MAP va presentar el projecte Vivir con voz pròpia” nascut al 2103 per reflexionar sobre el final de la vida. Aquest projecte engloba els seus objectius en un projecte holístic anomenat “Vitória- Gasteiz, Vecindario Compasivo”, que pretén construir una ciutat més sensibilitzada i preparada per cuidar persones que fan front en soledat a una malaltia avançada o al final de la seva vida. 
Julio Gómez, coordinador del servei de Cures pal·liatives de l’Hospital de San Juan de Dios de Santurce, va incidir en al necessitat d’humanitzar l’atenció al final de la vida. Va assegurar que les ciutats cuidadores i compassives només es poden construir amb una implicació important de la societat civil i amb el lideratge de l’administració pública i amb el suport de grups que siguin referents en el territori. A Santurce han implementat un projecte que no es basa en els professionals sinó sobretot en les comunitats i les persones que les configuren, fent-los participar de la responsabilitat de tenir cura de la vida a la comunitat, amb l’objectiu que ningú mori sol, amb por i en soledat.  
Libby Sallnow, professora de la Unversitat College London, experta en medicina pal·liativa va centrar la seva intervenció en el desenvolupament de les comunitats compassives o cuidadores i en l’atenció pal·liativa com una apart de l’atenció sanitària universal. Des la perspectiva se la salut pública va demanar que es posi en valor la prevenció, la intervenció precoç per tal de minimitzar el danys de la malaltia. 

El Mòdul 3 portava per títol “Millorar la Qualitat de l’atenció a les persones grans” 
Maria Dolors Navarro especialista en medicina preventiva, va dir que els pacients crònics i les persones grans s’estan incorporant cada vegada més en el procés de presa de decisions sanitàries i per això és fonamental que les institucions situïn als pacients en el centre de del sistema sanitari. Amb aquest objectiu va reclamar una planificació estratègica que inclogui pacients, professionals i institucions.
Henk Nies, Membre del Consell executiu de Vilans a Utrecht va dir explicar el programa del ministeri de Salut i Benestar holandès que permet una avaluació contínua de les residències per a persones grans per conèixer la qualitat de l’atenció que ofereixen. Va recordar que les persones han d’estar al centre de les atencions però també les necessitats dels professionals intentant trobar un equilibri entre tot plegat.
Claire Drummond inspectora del servei de Salut a Escòcia, va explicar que el govern ha implementat una nova metodologia i un nou marc d’actuació per la inspecció de centres residencials per a persones grans, segons els nous estàndards de salut i assistència social desenvolupats per el govern escocès, dissenyat per facilitar l’autoavaluació per part dels proveïdors d’aquests serveis.                  

El títol del Mòdul 4 era “Experiències internacionals d’atenció integrada i integral”
Ana Maria Miquel col·laboradora de a Càtedra d’Innovació i Gestió sanitària de la desprestigiada Universitat Rey Juan Carlos va presentar un treball realitzat per la Universitat de Berkeley, que tenia per objectiu explorar, identificar, descriure i analitzar les principals iniciatives innovadores d’atenció integrada implementades a Madrid, País Basc i Catalunya
Robin Miller, codirector del Center for leadership in Health & Social Care, va explicar el model d’atenció integrada del Regne Unit, i va dir que els quatre nacions que l’integren tenen autonomia per desenvolupar les seves pròpies polítiques sanitàries i d’assistència social, sempre sota una estreta coordinació entre elles, centrada en la persona. Va explicar que havien treballat d’acord al model “Rainbow” d’atenció integrada.
Rhona Radley, manager  de millora de serveis al NHS Calderdale Clinical Commisioning  Group va explicar el programa de “cerca de la qualitat en els centres residencials” i va ressaltar els beneficis que es deriven d’un treball integrat  entre l’assistència sanitària i al social, i de quina manera la tecnologia els ha ajudat

El Mòdul 5 corresponia a “Experiències nacionals d’atenció integrada i integral” 
Pilar Rodríguez presidenta de la “Fundació Pilares para la Autonomia Personal” va explicar el projecte “Cuidamos Contigo” implementat a Madrid i a alguns municipis de la Vega Baixa alacantina que té per objectiu millorar l’atenció i la qualitat de vida de persones amb malalties cròniques i dependència. Amb instruments i tècniques innovadores  garantint la continuïtat de l’atenció. 
Carlos Raúl de Pablos Pérez, gerent regional de Serveis Socials de la Junta de Castella i Lleó va explicar la creació de la plataforma ARGOSS que incorpora solucions innovadores que afavoreix l’actuació simultània dels serveis sanitaris i els socials, millorant la seva eficiència i possibilita l’atenció integrada a tota la comunitat especialment en els entorns rurals, disminuint les visites i els desplaçaments i millora els temps de resposta del sistema d’atenció integrada.
Conxita Barbeta, directora de la Residència Assistida Feixa Llarga “Laia González” de l’Hospitalet, va subratllar que el perfil actual dels usuaris de les residències geriàtriques requereix la creació d’una nova cultura integradora del serveis socials i sanitaris en els entorns residencials. Va defensar el PIAISS de la Generalitat de Catalunya quan tots sabem que per el moment és una eina insuficient que no permet una integració eficient dels serveis sanitari i social a Catalunya. 

(Continuarà...) 



              

dissabte, 2 de novembre de 2019

VII Congrés Internacional Dependència i Qualitat de Vida (I)

Dimarts 29 i dimecres 30 d’octubre s’ha desenvolupat a l’auditori AXA de Barcelona el VII Congrés Internacional de Dependència i Qualitat de Vida organitzat per la “Fundació Edad i Vida” en el que els 500 assistents han debatut sobre la necessària integració dels sistemes social i sanitari i sobre la problemàtica cada dia més accentuada de la cronificació de patologies que exigeix una reorganització dels serveis sanitaris en funció d’aquesta nova realitat.El Congrés ha comptat amb la participació de ponents de reconeguda vàlua, tant del sector sanitari i social català i estatal, com  d’alguns països referents mundials en aquests àmbits com per exemple el Canadà o els països nòrdics, que han enriquit amb les seves aportacions els coneixements dels participants en aquest VII Congrés. 


    

Més enllà de les aportacions de caràcter tècnic, era interessant saber quina era l’opinió dels polítics per veure si les necessitats reals i les posicions polítiques estaven ben alineades. I en aquest sentit, només es salven les intervencions del conseller de Treball, Afers Socials i Famílies Chakir El Homrani i també la de Gemma Tarafa, i això és  tota una novetat, regidora de Salut de l’Ajuntament de Barcelona. Per contra decepció absoluta amb la intervenció de la ministra de Sanitat en funcions del govern espanyol, la Sra. Carcedo, amb un discurs que no va aportar res de nou; també va decebre, tot i que això no és cap novetat, la intervenció de la secretaria general del departament de Salut, la Sra. Laura Pelai. Ens hem quedat sense saber la posició de la consellera de Salut Alba Vergés, atès que sembla que no va mostrar excessiu interès en fer sentir la seva veu en aquest Congrés. El Congrés s’ha desenvolupat segons dos eixos bàsics: d’una banda l’atenció integrada social i sanitària, amb una visió integral de les necessitats de la persona i de l’altre aportar solucions al repte que suposa l’envelliment de la població, la cronicitat i la pluripatologia.



La inauguració del VII Congrés Internacional Dependència I Qualitat de Vida  va comportar algunes intervencions no massa afortunades com la de la Sra. Laura Pelay, secretària general del departament de Salut, que va centrar la seva intervenció en la frase encunyada des del departament de Salut de la Generalitat, de “posar a la persona i al pacient al centre del sistema sanitari i social”. Aquesta frase, per repetida i mal utilitzada, és d’una falsedat notòria perquè està molt clar que el que realment està al centre del sistema són les necessitats de les organitzacions i de la pròpia administració. Lamentablement les persones no són al centre del sistema i exemples se’n poden posar tants com es vulgui. Ja n’hi ha prou de preparar discursos per “quedar bé” encara que el que s’expliqui sigui pura entelèquia. La Sra. Pelay va cometre un altre errada quan va voler donar per bona l’organització actual dels serveis sanitaris i socials a Catalunya, parlant d’una “visió coordinada dels sistemes sanitari i social”. A la Sra. Pelay encara no li han explicat que aquesta coordinació avui a Catalunya entre Salut i Treball, presenta moltes disfuncions i genera no pocs problemes.
En la inauguració també va intervenir Gemma Tarafa, regidora de Salut de l’Ajuntament de Barcelona, que habitualment s’ha distingit per mantenir una posició molt negativa davant del sistema sanitari català; en aquesta ocasió va preparar un discurs correcte en el que va demanar que l’envelliment i la dependència, són reptes que han de guanyar importància en les polítiques públiques, i que les administracions han d’abordar aquests reptes de forma conjunta, vetllant també per les persones que fan de cuidadores d’aquells que ho necessiten.
Un altre intervenció destacada d’aquesta inauguració va ser la de el Dr. Josep Maria Via president del Comitè de Programa de la Fundació “Edad i Vida”, que va prevenir als assistents de la “epidèmia de cronicitat” que ens afecta, lamentant que avui en dia els sistemes sanitari i social encara no estiguin  ben coordinats ni prou integrats. Segons va dir, més enllà del País Basc i Catalunya i aïlladament en alguna altre comunitat de l’Estat, no existeix encara una verdadera atenció sociosanitària que permeti atendre persones grans afectades d’una plirupatologia crònica i una problemàtica social associada, el que provoca moltes ineficiències.
El Dr. Rafael Bengoa durant la seva intervenció en el Congrés 
Tot seguit es va desenvolupar la conferència inaugural del Congrés. S’esperava amb especial interès la conferència del Dr. Rafael Bengoa, exconseller del govern basc, que en la seva intervenció va fer un anàlisi dels problemes que presenta el sistema nacional de salut com per exemple les llistes d’espera, la insatisfacció dels usuaris i la fragmentació entre les prestacions socials i les sanitàries entre altres. Va posar molt d’èmfasi en la necessitat d’estructurar amb immediatesa una solució a aquesta fragmentació existent entre el sistema social i el sanitari i va advocar per un sistema integrat de caràcter local amb una planificació dels recursos necessaris a mig termini que permeti atendre les necessitats específiques dels habitants de cada zona geogràfica. Va explicar que en l’àmbit polític els raonaments no es basen sempre en l’evidència i en la ciència, i això comporta que els serveis que rep la gent no siguin sempre satisfactoris. Entén que cal caminar cap a un model de salut poblacional i comunitari, que permeti als ciutadans poder estar molt més a casa seva que no pas als hospitals.

(Continuarà...)

dijous, 31 d’octubre de 2019

Sanitaris per la República, una entitat solidària


Sanitaris per la República fa una tasca arriscada socorrent persones al bell mig dels aldarulls, posant en risc la seva pròpia integritat física. Són un col·lectiu que va néixer fa tot just un any, arrel de la idea que va tenir el seu fundador, veient les actuacions de la policia nacional i la guàrdia civil l’1-O, i dels ferits que hi va haver a Barcelona el dia de la detenció del president Puigdemont a Alemanya
 



Actuen uniformats, amb un casc groc i unes armilles del mateix color, van equipats amb una motxilla on porten el material sanitari i sempre porten una bandera que els identifica. La seva missió és donar suport sanitari en les manifestacions i concentracions de caràcter social per una Catalunya Republicana, Independentista, Feminista i Antifeixista i respondre a les necessitats sociosanitàries amb la màxima celeritat i eficiència, emprant tots els recursos possibles.




Fa uns dies, ressaltava l’actuació del SEM en els aldarulls viscuts a Catalunya des que es va fer pública la sentència contra els presos polítics catalans. Ferits de diversa consideració, contusionats, quatre persones que havien perdut un ull és un balanç lamentable fruit d’alguns incontrolats violents i també de la violència policial. Aquesta excel·lent actuació del Servei d’Emergències Mèdiques ha estat reconegut per la pròpia consellera Alba Vergés als quals ha agraït l’assistència exemplar que varen prestar.

Tanmateix, la prestació d’assistència sanitària als ferits dels dos bàndols (manifestants i forces de la policia) va tenir també uns altres protagonistes. Es tracta de “Sanitaris per la República”, que és una associació sense ànim de lucre, altruista, fundada per el rubinenc Màrius Pallarès, infermer que treballa a l’Institut Guttmann, que avui compta amb més de 800 voluntaris de totes les professions sanitàries. Metges, infermeres, auxiliars, socorristes, etc. Van uniformats per tal que siguin clarament identificats, i es situen, a diferència del SEM, al bell mig del lloc on creuen que es poden produir els enfrontaments violents.

Cal aclarir que el SEM no es pot situar en els llocs que ocupen els “Sanitaris per la República” atès que com és obvi les ambulàncies no poden estar al mig de les manifestacions. Sanitaris per la República cobreix doncs unes necessitats no cobertes fins ara com és el fet d’estar dons de la manifestació fet que els permet una atenció molt més ràpida als ferits.      

Sanitaris per la República intenta cobrir el màxim d’espai possible, interpretant com serà la manifestació  i distribueixen els equips de sanitaris en els llocs on preveuen que hi hauran càrregues policials; quan aquestes apareixen identifiquen els ferits i fan una primera intervenció i si cal avisen al Servei d’Emergències Mèdiques per transferir els ferits i que aquests els portin als hospitals.  

Des de la seva aparició ara ja fa un any, han anat superant les dificultats que van sorgir a conseqüència de la seva aparició en els llocs de conflicte. Mica en mica, tan la policia com el SEM han entès el seu paper i accepten i respecten la seva presència per la bona feina que fan. Com ja ha quedat explicat anteriorment, tot i que ells són independentistes i defensors de la república catalana, atenen a qualsevol ferit independentment de si porta o no porta uniforme, i de les característiques d’aquest uniforme si és que en porta; abans de tot són sanitaris. En una nit d’una manifestació “normal” poden fer entre 70 i 80 atencions, però divendres 25 d’octubre, van quedar desbordats per els greus enfrontaments i van haver d’atendre a més de 300 ferits. 

L’associació es finança per la via de les aportacions dels voluntaris i de la gent en general. Com exemple de com obtenen els recursos cal explicar que volien comprar un desfibril·lador i un ninot per fer pràctiques; van obrir un procés de micro-mecenatge demanant 3.500€. A les poques hores, ja n’havien recollit 20.000. Això els ha permès poder comprar 10 desfibril·ladors.

El seu objectiu és dissoldre’s quan siguem una república


dimarts, 29 d’octubre de 2019

La voracitat de l’Ajuntament de Reus amb els diners de la sanitat pública arriba a uns límits inadmissibles


   

L’Ajuntament reusenc aprova la venda de GECOHSA (empresa propietat de l’Hospital de Reus que gestionava l’Hospital de Mora), al Servei Català de la Salut per 1,5  milions d’€. 
Recordem que GECOHSA va manllevar un mínim de 7,2 milions d’€ de l’Hospital de Mora per evitar la liquidació de l’Hospital de Reus, que arrossega des de fa uns anys un dèficit impossible, malgrat el tracte de favor que rep des del CatSalut. 



La pàgina web de l’Hospital de Reus no dona cap informació sobre la liquidació dels últims exercissis econòmics fet que impossibilita fer un seguiment dels seus resultats; per tant no es pot saber, entre altres coses,  que ha passat a l’any 2018. Aquesta manca de transparència resulta del tot inadmissible; l’opinió pública té dret a saber que està passant realment a l’Hospital de Reus.   


Des de fa ja uns anys, el CatSalut no ha deixat d’injectar diners a l’Hospital de Reus per intentar salvar la sostenibilitat d’un centre que per les seves característiques no podrà equilibrar els seus números mentre els polítics no deixin de ficar les seves urpes en el que hauria de ser només un problema de gestió. Plantilles excessives en alguns àmbits i escasses en altres, espais que no serveixen per a res, però tenen un cost de manteniment, cartera de serveis que no es correspon amb el volum de població de l’àrea de referència, condicions laborals per sobre de les del sector, etc., són, entre altres, les causes d’un disbarat que va començar en el disseny d’un centre monumental i que ha acabat com el rosari de l’aurora per la intervenció dels polítics coartant les decisions de gestió que no han permès aplicar.

L'Hospital de Mora
L’Hospital de Reus està rebent per part del CatSalut un tracte de favor que ja voldrien per a ells la majoria d’hospitals dels sistema sanitari públic de Catalunya. Malgrat això el dèficit de l’Hospital ha anat persistint any rere any, sempre al voltant dels 3 o 4 milions d’€ anuals. A l’any 2016, per evitar al seva liquidació, l’Hospital de Reus va haver de manllevar 4 milions d’€ dels comptes de l’Hospital de Mora, que era gestionat per l’empresa GECOHSA propietat de l’Hospital de Reus. A l’any 2017 es va repetir l’espoli de l’Hospital de Mora per un import de 3,2 milions d’€. No ha transcendit que va passar al 2018, tot i que l’Hospital de Reus va continuar amb números vermells.

Després de diferents alternatives sobre el futur de l’Hospital, que encara no estan aclarides, més enllà que el CatSalut l’integrarà a la seva xarxa d’empreses públiques i consorcis, han aparegut diferències d’apreciació entre el departament de Salut i l’Ajuntament de Reus  en diferents àmbits de l’acord que hauran d’acabar signant. Entre el desacords destaca que l’Ajuntament de Reus vulgui cobrar un lloguer per la cessió de l’edifici del nou Hospital al CatSalut quan el cost de mateix va ser pagat íntegrament per el CatSalut. Sembla com si el consistori reusenc ens vulgui prendre el pel a tots els catalans, cobrant lloguer per un edifici que li han pagat els ciutadans de Catalunya amb els seus impostos. Una vergonya si això acaba sent així.

Com és sabut, l’exconseller de Salut Toni Comin va anunciar la constitució de l’empresa pública “Salut Terres de l’Ebre” que l’actual conseller d’economia Pere Aragonès ha estat vetant fins que finalment s’ha adonat que mantenint aquesta actitud li estava costant més el farcit que el gall. Tanmateix la decisió final passa per que el CatSalut  compri a l’Hospital de Reus l’empresa GECOHSA, i una vegada adquirida, transformar-la en la nova “Salut Terres de l’Ebre”.

Coneguda la decisió del conseller d’Economia de la Generalitat, l’Ajuntament de Reus ha corregut a valorar el preu de GECOHSA i aprovar-ne la venda al CatSalut per un import d’1,5 milions d’€. Un nou intent de prendre el pel als catalans, perquè cal tenir present que GECOHSA deu, pel cap baix, 7,2 milions d’€ a l’Hospital de Mora. I els actius de GECOHSA, més enllà del contracte amb el CatSalut no semblen a priori que siguin significatius com per compensar el deute amb l’Hospital de Mora, per més que ara intentin fer veure que estan invertint a l’Hospital de Mora; tot plegat misèria i companyia. Cal afegir a més que una bona part del personal de GECOHSA, serà subrogat per la nova empresa “Salut Terres de  l’Ebre”. D’on surt per tant aquest 1,5 milions d’€ ?. Qui s’ho ha tret del barret?

Tinc el convenciment que el CatSalut pararà molta atenció abans no signi cap acord amb l’Ajuntament de Reus. Les coses no poden quedar així, amb el consistori reusenc, origen del problemes, rient-se de tot Catalunya. Acceptar aquests plantejaments del consistori reusenc seria com donar pàbul a aquells que comencen a dir que la clau del problema rau en el fet que la presidència del consell d’administració de l’Hospital de Reus, recau des de fa anys, en persones vinculades a ERC. Confiem doncs en la bona praxi del CatSalut.