......Continua de l’entrada anterior.
Més enllà del relat del desenvolupament de l’acte, voldria aportar alguna reflexió sobre el fet de l’estancament de la constitució de més EBA a Catalunya si considerem l’èxit i l’acceptació de la majori d’EBA existents. Reflexió què no és només meva, sinó que ha estat contrastada amb persones expertes i coneixedores de ben a prop, de la realitat d’aquestes organitzacions. Algunes d’aquestes persones amb les que he intercanviat punts de vista, estan implicades professionalment en alguna d’aquestes 13 EBA existents
Una de les dificultats què hi ha a l’hora de voler fer més EBA, rau en el mateix departament de Salut, reticent a diversificar la provisió de serveis d’atenció primària més enllà de l’ICS i d’algunes organitzacions del SISCAT què han tingut prou pes per poder gestionar algunes ABS en el territori. Al departament de Salut li resulta molt més còmode que la provisió de serveis d’atenció primària estigui en mans de pocs proveïdors davant de les dificultats de tenir-ne una diversitat significativa. Mentre l’ICS acapari la majoria d’ABS de Catalunya es fa molt difícil que puguin aparèixer oportunitats per crear noves EBA.
En aquest sentit cal reconèixer també que en la fase inicial, alguna EBA es va allunyar de l’esperit fundacional d’aquestes organitzacions amb alguna pràctica si més no discutible, com per exemple la compra-venda d’accions entre els socis de la EBA. Per això el CoMB va promoure la assumpció d’un codi de bones practiques per eliminar la possibilitat que hi haguessin alguns abusos i salvaguardar l’ètica d’aquestes organitzacions fomentant la transparència de les mateixes.
Per resumir en poques paraules els motius que han contribuït a l’estancament d’aquestes organitzacions com a proveïdors de serveis d’atenció primària, destaquen tres aspectes claus: La manca d’un suport polític decidit i valent malgrat les campanyes en contra, la manca d’interès per assumir riscos per part dels professionals sanitaris, i la impossibilitat que l’ICS pogués formar part com a soci minoritari d’aquestes entitats en base associativa. Tanmateix els bons resultats en salut d'aquestes organitzacions, la satisfacció de professionals i usuaris, i l'eficiència econòmica d'aquestes entitats són arguments de pes, que no han estat rebatudes ni tan sols pels populismes i que els polítics que les defensen haurien d'utilitzar sense complexos i difondre abastament totes les dades que justifiquen la bona feina feta per la majoria d'EBA del país.
D’una banda Lleida, on la pressió social i populista exercida per sindicats i alguna organització política van fer tirar enrere la constitució d’un consorci sanitari que hauria estat clau per millorar la sanitat a les terres de Ponent, i de l’altre Vic, què va acollir el segon consorci sanitari que es va crear a Catalunya, i que ha celebrat els 25 anys de la constitució de la primera EBA. El conservadorisme populista front la innovació i la millora contínua del sistema sanitari. Lleida estancada sanitàriament, vivint del passat i queixant-se sempre del govern català com causant de tots els seus mals i Vic enfocant amb encert el seu futur sanitari. La societat lleidatana pateix els resultats d’haver donat suport a la seva “marea blanca”, mentre què la gent de Vic gaudeix de sistemes de gestió de la sanitat pública innovadors i eficients. Les dues ciutats pateixen sovint de la presència de la boira, però tot i així els vigatans saben veure-hi millor al seu través les solucions de futur, si més no pel que fa al sistema públic de salut .
Fins avui hem vist néixer 13 EBA a Catalunya, què no són més que una petita anècdota en el context de l’assistència primària. Per quan les properes? Venceran els metges la por a iniciar una activitat empresarial sense la “protecció” de l’estructura de l’ICS, però també sense la cotilla administrativa, de gestió, i a vegades assistencial què l’ICS representa? Per quan una EBA experimental en un hospital de la xarxa pública? Són interrogants què cal respondre, però què exigeixen una estabilitat política important, d’uns polítics valents, uns lideratges professionals molt clars i potents, la voluntat de sortir de la zona de confort per part dels professionals i una societat civil què no es deixi entabanar per marees populistes. En salut el què compta, el que realment és important, és la qualitat de l’atenció sanitària rebuda.
La qualitat de l’assistència per sobre, molt per sobre, de la titularitat. Per a mi això és el que compta. Altres característiques com per exemple si aquestes organitzacions formen part o no del que s’anomena l’economia social, o d’altres consideracions em sembla que s’han de tenir en consideració, però el fonamental, el que realment importa és la qualitat de l’assistència entenent com a qualitat no només els resultats en salut que són bàsics, sinó a més aquells altres factors que donen un context de qualitat com per exemple la facilitat per accedir als serveis, el tracte amable i respectuós, la puntualitat, la facilitat per accedir a proves diagnòstiques o complementàries, la capacitat de resolució, etc...
