dijous, 24 de febrer del 2011

Per això no us hi han posat en aquests càrrecs...



Llegeixo al “Periodico de Catalunya” d’avui dia 24 de febrer, que els alts responsables del CatSalut s’han reunit amb els directius dels grans hospitals de la xarxa pública de Barcelona per explicar-los-hi que rebaixaran la contractació 2011 un 10%. Ignoro a hores d’ara si aquest 10% es suma al 5% que varen reduir ja l’any passat, o si es tracta d’un 10% addicional. Si fos addicional com sembla, tindríem que en 2 anys, la contractació dels hospitals de la XHUP s’hauria reduït en un 12,5% atès que la reducció de l’any passat es va fer a partir de Juliol. Si a això hi sumem la inflació del període, ens trobem amb una reducció que pot superar el 15%; i això és molt.

El que sembla clar és que els màxims responsables del CatSalut han decidit que si a ells, Economia  i Coneixement els redueix el pressupost un 10%, ells apliquen sense més aquesta reducció a “tutti quanti” i entre ells als hospitals de la XHUP.

Davant d’aquesta situació jo em pregunto on és el valor afegit que tot directiu ha d’aportar i la responsabilitat professional d’aquests alts càrrecs que es limiten a traspassar el problema a tercers sense intentar, a través de mesures de gestió, minimitzar l’impacte d’aquesta reducció en els centres de la XHUP?. Està clar que per prendre la decisió que ells han pres no fa falta esforçar-s’hi massa, ni pensar-hi molt, qualsevol les podria prendre...fins i tot un junior debutant.

Em sap greu, molt de greu, per que aquests que manen ara són els “meus”. Però tot i així haig de dir que tinc la sensació que al Departament de Salut continuen instal·lats en la mediocritat que des de fa ja forces anys (al voltant de 10 o 12) hi impera. Però no és només al Departament de Salut on la mediocritat està ben implantada: si llegeixen la nota del Periodico que he comentat abans, veuran com un nou vingut al camp de la gestió (tothom s’atreveix a “gestionar”) opina sobre les conseqüències que la retallada del 10% tindrà segons el seu criteri. Aquesta mateixa persona, quan al mes de juny passat es va anunciar una retallada del 5% no va dir ni paraula...és clar que llavors manaven els “seus” i ell havia de ser bon minyó, faltaria més...Resumint: mediocritat generalitzada al Departament i fora del Departament

Jo penso que abans de repercutir aquest 10% directament als hospitals, calen moltes altres accions: Cal eliminar totes les ineficiències de la pròpia administració, que n’hi ha moltes. Sobra personal administratiu i de gestió arreu: al Departament de Salut, al CatSalut, a l’ICS, a les empreses públiques, a les agències, als ene “xiringuitos” que molts “listillos”  s’han muntat. Sobren viatges a congressos i altres bagatel·les d’aquest tipus pagades per l’erari públic. Sobren dinars i sopars  de treball. Sobren telèfons mòbils pagats per tots i utilitzats per converses particulars i privades. Sobren publicacions que ningú llegeix, fetes amb paper de gran qualitat i molts colors. Sobren fotocopies i més fotocopies; sobren documents impresos que se’n van a la paperera; sobren informes, actes, escrits que no serveixen per a res. Sobren tantes coses... Cal...posar-hi seny! I tal com passa amb els diners, es nota que el seny és un bé escàs...molt escàs...

Quan s’hagi acabat aquest exercici de retallar despeses supèrflues, és quan cal repercutir si és necessari la diferència als hospitals de la XHUP, però aquesta diferència estarà notablement per sota del 10%!

Com es pot pretendre que els malalts paguin els seus àpats als hospitals, si cada dia no se quants directius de l’Administració pública, però també dels hospitals de la XHUP dinen i sopen a càrrec dels impostos dels catalans? On és la coherència de tot plegat? En fi...que patirem...que no anem bé...que les coses així no s’arreglaran.



diumenge, 13 de febrer del 2011

paperassa i més paperassa...és sostenible? on és l’eficiència?




Dies enrere vaig assistir per raons professionals a la presentació de la proposta dels objectius 2011 per assolir la part variable del contracte que el CatSalut ha preparat per un centre sociosanitari que  té llits de llarga estada, cures pal·liatives i convalescència.  Haig de reconèixer que la persona del CatSalut que ho va presentar, dominava el tema i fins i tot va aconseguir que les quasi dues hores esmerçades no es fessin excessivament llargues. Aquesta persona va desgranar un per un els 41 objectius que el CatSalut ha marcat per aquest any 2011: 15 per llarga estada, altres 15 per convalescència i 11 per cures pal·liatives.

Entre aquests objectius n’hi havia del Vincat i de Salut Pública. En aquest punt vull fer una reflexió al respecte: avui en dia, hi ha gent que troba el seu modus vivendi a Salut, inventant-se programes que ven al polític com si tinguessin una gran transcendència, de manera que el polític, si aquella persona li cau bé, doncs deixa fer. Aquesta persona vol fer-se important i imprescindible, i no para fins que aconsegueix que el seu “programa” sigui tingut en compte en les més altes instàncies del CatSalut, i s’acabin recollint com objectius del sistema sanitari català alguns ítems d’aquests programes de dubtosa eficiència, que només serveixen per que aquelles persones inventores d’aquests programes es consolidin ells, i la despesa tremenda i inútil que generen.

Tornant al tema dels objectius del centre sociosanitari anterior, haig de dir que aquella persona del CatSalut que s’havia explicat tan bé, en acabar la seva exposició va renyar als responsables del centre per que no havien assolit una xifra acceptable dels PIA que calia complimentar pel Departament de Benestar i Família. Encara recordo esfereït la resposta del gerent del centre: “és que cada PIA requereix 6 hores de feina de la treballadora social...”  es queixava amb raó.

Per acabar-ho d’adobar, aquesta persona del CatSalut ens va avisar que en les properes setmanes sortiria al DOG l’ordre d’acreditació dels centres sociosanitaris...(més paperassa vaig pensar)

Mentre assistia impertèrrit (en aparença) a tot això, em va venir a la memòria que estant de gerent a Berga, a banda de haver viscut reunions molt similars amb els objectius CatSalut, em va tocar a més donar suport organitzatiu i de personal als diferents reponsables que et venien a veure i t’explicaven la importància del seu programa. Sense voler ser exhaustiu que jo recordi, em va tocar estructurar el codi ictus, el codi infart,  el programa per la detecció dels maltractaments infantils, atenció als afectats per la síndrome de fatiga crònica, fibromiàlgia i hipersensibilitat química múltiple i moltes altres.

Evidentment, tots aquests programes calia dotar-los a nivell organitzatiu i amb personal i en ocasions fins i tot altres recursos addicionals. El modus operandi consistia en que et venia a veure el responsable del programa, i et deia que tenia ordres de la Consellera de que se li donés suport en el conjunt de necessitats que plantejava. Quan tu preguntaves “però això qui ho pagarà?”, la persona en qüestió arronsava les espatlles i et deia “parla amb el gerent de la Regió” donant a entendre molt clarament que aquell no era el seu problema i a més l’importava molt poc si algú pagava o no pagava. Òbviament quan parlaves amb el gerent de la Regió la resposta era sempre la mateixa: “però Ricard, si no tenim un Euro...tanmateix fes-ho, ho heu de fer, i quan puguem ja buscarem la manera de pagar-ho”. Evidentment mai s’ha pagat ni mig Euro per tots aquests invents de discutible necessitat en temps de crisi.

Com a complement a tot plegat, i per posar una cirereta al pastís, només afegiré que un contracte de serveis d’un hospital de la XHUP amb el CatSalut, avui no té menys de 50 clàusules diferents...

Explico tot això, per que l’altre dia vaig sentir al Conseller Mena, que al Parlament responia la interpel·lació d’una diputada d’ICV sobre la creació de llocs de treball i creixement de l’economia, i deia el Conseller que un dels seus objectius era eliminar la burocràcia i la paperassa per facilitar la feina a les empreses "eliminar les pedres del carro que arrosseguen les empreses" era la frase del Conseller. I que una de les raons per les que Yamaha tancava la fàbrica, era per l’excessiva pressió burocràtica que el govern tripartit exercia sobre les empreses en aquest cas en temes mediambientals. Quanta raó té el Conseller Mena!

Si tinc ocasió li proposaré al Conseller Mena començar aquesta tasca pel Departament de Salut. Segur que moltes empreses del sector li ho agrairien.

divendres, 4 de febrer del 2011

Re invenció del sistema de salut català?



Sovint ens trobem als mitjans manifestacions públiques del Conseller Ruiz, en les que va desgranant diferents propostes per fer front als problemes derivats de la manca de recursos econòmics en el país en general i al Departament de Salut en particular. 

Tot plegat dona la sensació d’una manca de rigor important: que si les mútues, que si la primària, que si sobra personal però no acomiadaran a ningú, que si no tots ho poden fer tot, que si les llistes d’espera, tornem-hi amb les mútues, que si el personal haurà de treballar més, que si donaran factures, etc., etc. Tot molt inconnex, sense que sembli mínimament travat. De tots aquests comentaris que el Sr., Conseller ha anat fent a tort i a  dret només n’hi ha 3, al meu parer, de certa consistència i amb plena coherència entre ells: no tothom ho pot fer tot; sobra personal no assistencial en l’estructura de l’administració; i el sistema públic no pot assumir totes les prestacions actuals: cal definir una cartera de serveis 

Ja vaig dir en un comentari anterior que algú li hauria d’explicar al Conseller que algunes de les mesures que proposa ja s’han intentat en etapes anteriors: la primària com a eix del sistema sanitari, o entregar factures als malalts del sistema públic, indicant el cost de la prestació assistencial que se l’hi ha donat. Fins i tot avui, encara hi ha algun hospital que continua entregant aquests factures en el moment de l’alta. La pregunta és: de què van servir aquestes factures? Segurament de no massa...

I ara, en un moment de crisi, on manquen diners per tot, al més alt responsable del Departament de Salut no se li acut altre cosa que fer gastar més paper en una mesura que no portarà cap resultat positiu a la sanitat pública o omplir caps i consultes externes dels hospitals amb panells electrònics que vagin indicant el cost d’una visita o d’una prova diagnòstica. 

Per altre banda, aquestes factures quin cost reflectiran? El cost per pacient? Un cost estàndard? Un cost arbitrari? Potser posaran com a cost el preu que el CatSalut paga com alta? Per altre banda, si parlem del cost de les proves diagnòstiques, ens trobem en una diversitat important d’equipaments a Catalunya, de manera que el cost d’una mateixa prova (una placa de tòrax per posar un exemple) pot tenir costos diferents en funció del cost inicial de l’aparell, de la seva antiguitat, del cost del seu manteniment, del consum energètic, del nombre anual de plaques de tòrax que es facin en aquell aparell, etc. I què dir del cost d’una visita al metge de família? El cost real dependrà del nombre de visites que cada metge faci al mes, o a l’any, dependrà també del temps de durada de la visita, o de si hi han participat o no la infermera o l’auxiliar  etc., de manera que el cost real d’una visita a un metge de família, serà diferent a tots els Caps de Catalunya, i probablement serà més car en els Caps on es faci menys activitat.

Faig totes aquestes preguntes i reflexions per que avui en dia no hi ha cap centre de la xarxa pública a casa nostra capaç de saber amb precisió el cost exacte d’un pacient.  A partir d’aquí, qualsevol persona que rebi aquesta factura pot pensar legítimament que allò no es correspon a l’atenció que ella ha rebut. És allò ben sabut que si el meu veí s’ha begut dues cerveses i jo no me’n he begut cap, estadísticament resulta que tots dos ens en hem begut una. Per tant, entregar factures als malalts és una pràctica que:

- ja s’ha fet i encara es fa en alguns centres a Catalunya sense cap resultat que justifiqui   tornar-hi
- la informació del cost és inexacta, i per tant no creïble.

Tot plegat em fa pensar que no tenim programa; que allò que ha comentat aquests dies algun líder de l’oposició en el sentit que es veu un govern una mica verd, és totalment cert en el cas del Departament de Salut. Segurament caldria que el Sr., Conseller posés a treballar als seus col·laboradors immediats analitzant tots els problemes  del sistema sanitari que són molts, i una vegada identificats i establertes les prioritats, fer públic el programa d’actuacions. En lloc d’això ens dediquem a anar fent comentaris a cada micròfon que veiem a prop donant la sensació de que en el fons no sabem on som, ni on volem anar. Quan a la vida no saps on vols anar, està molt clar que no trobaràs cap camí que t’hi porti...

Un exemple que palesa aquest anar i venir sense criteris sòlids: Fa poques setmanes es va decidir per part del CatSalut que no es finançaven més bombes d’insulina a la sanitat catalana. Evidentment, els professionals de la salut varen posar el crit al cel, i el Departament de Salut va rectificar. En lloc de reconèixer que no s’ha  estudiat un programa coherent, serio i racional per la reducció de la despesa, el departament s’ha limitat a dir que això va ser culpa d’un “economista” que passava per allà. És a dir, que a banda d’estar una mica verds, tampoc hi ha nivell suficient (en alguns cassos) per reconèixer errors. Està clar que en això de no reconèixer errors han tingut bons mestres, oi senyors del tripartit?.

Necessitem un full de ruta, un projecte ampli de reordenació dels serveis de salut a Catalunya, consensuat entre els polítics, l’administració, els professionals de la gestió, els professionals sanitaris, i els malalts. Sense aquest full de ruta podem tenir molts problemes en una situació com la que ara ens toca viure en la que la manca de diners ens enfronta a tots contra tots.  Així no anem bé.