Sovint ens trobem als mitjans manifestacions públiques del Conseller Ruiz, en les que va desgranant diferents propostes per fer front als problemes derivats de la manca de recursos econòmics en el país en general i al Departament de Salut en particular.
Tot plegat dona la sensació d’una manca de rigor important: que si les mútues, que si la primària, que si sobra personal però no acomiadaran a ningú, que si no tots ho poden fer tot, que si les llistes d’espera, tornem-hi amb les mútues, que si el personal haurà de treballar més, que si donaran factures, etc., etc. Tot molt inconnex, sense que sembli mínimament travat. De tots aquests comentaris que el Sr., Conseller ha anat fent a tort i a dret només n’hi ha 3, al meu parer, de certa consistència i amb plena coherència entre ells: no tothom ho pot fer tot; sobra personal no assistencial en l’estructura de l’administració; i el sistema públic no pot assumir totes les prestacions actuals: cal definir una cartera de serveis
Ja vaig dir en un comentari anterior que algú li hauria d’explicar al Conseller que algunes de les mesures que proposa ja s’han intentat en etapes anteriors: la primària com a eix del sistema sanitari, o entregar factures als malalts del sistema públic, indicant el cost de la prestació assistencial que se l’hi ha donat. Fins i tot avui, encara hi ha algun hospital que continua entregant aquests factures en el moment de l’alta. La pregunta és: de què van servir aquestes factures? Segurament de no massa...
I ara, en un moment de crisi, on manquen diners per tot, al més alt responsable del Departament de Salut no se li acut altre cosa que fer gastar més paper en una mesura que no portarà cap resultat positiu a la sanitat pública o omplir caps i consultes externes dels hospitals amb panells electrònics que vagin indicant el cost d’una visita o d’una prova diagnòstica.
Per altre banda, aquestes factures quin cost reflectiran? El cost per pacient? Un cost estàndard? Un cost arbitrari? Potser posaran com a cost el preu que el CatSalut paga com alta? Per altre banda, si parlem del cost de les proves diagnòstiques, ens trobem en una diversitat important d’equipaments a Catalunya, de manera que el cost d’una mateixa prova (una placa de tòrax per posar un exemple) pot tenir costos diferents en funció del cost inicial de l’aparell, de la seva antiguitat, del cost del seu manteniment, del consum energètic, del nombre anual de plaques de tòrax que es facin en aquell aparell, etc. I què dir del cost d’una visita al metge de família? El cost real dependrà del nombre de visites que cada metge faci al mes, o a l’any, dependrà també del temps de durada de la visita, o de si hi han participat o no la infermera o l’auxiliar etc., de manera que el cost real d’una visita a un metge de família, serà diferent a tots els Caps de Catalunya, i probablement serà més car en els Caps on es faci menys activitat.
Faig totes aquestes preguntes i reflexions per que avui en dia no hi ha cap centre de la xarxa pública a casa nostra capaç de saber amb precisió el cost exacte d’un pacient. A partir d’aquí, qualsevol persona que rebi aquesta factura pot pensar legítimament que allò no es correspon a l’atenció que ella ha rebut. És allò ben sabut que si el meu veí s’ha begut dues cerveses i jo no me’n he begut cap, estadísticament resulta que tots dos ens en hem begut una. Per tant, entregar factures als malalts és una pràctica que:
- ja s’ha fet i encara es fa en alguns centres a Catalunya sense cap resultat que justifiqui tornar-hi
- la informació del cost és inexacta, i per tant no creïble.
Tot plegat em fa pensar que no tenim programa; que allò que ha comentat aquests dies algun líder de l’oposició en el sentit que es veu un govern una mica verd, és totalment cert en el cas del Departament de Salut. Segurament caldria que el Sr., Conseller posés a treballar als seus col·laboradors immediats analitzant tots els problemes del sistema sanitari que són molts, i una vegada identificats i establertes les prioritats, fer públic el programa d’actuacions. En lloc d’això ens dediquem a anar fent comentaris a cada micròfon que veiem a prop donant la sensació de que en el fons no sabem on som, ni on volem anar. Quan a la vida no saps on vols anar, està molt clar que no trobaràs cap camí que t’hi porti...
Un exemple que palesa aquest anar i venir sense criteris sòlids: Fa poques setmanes es va decidir per part del CatSalut que no es finançaven més bombes d’insulina a la sanitat catalana. Evidentment, els professionals de la salut varen posar el crit al cel, i el Departament de Salut va rectificar. En lloc de reconèixer que no s’ha estudiat un programa coherent, serio i racional per la reducció de la despesa, el departament s’ha limitat a dir que això va ser culpa d’un “economista” que passava per allà. És a dir, que a banda d’estar una mica verds, tampoc hi ha nivell suficient (en alguns cassos) per reconèixer errors. Està clar que en això de no reconèixer errors han tingut bons mestres, oi senyors del tripartit?.
Necessitem un full de ruta, un projecte ampli de reordenació dels serveis de salut a Catalunya, consensuat entre els polítics, l’administració, els professionals de la gestió, els professionals sanitaris, i els malalts. Sense aquest full de ruta podem tenir molts problemes en una situació com la que ara ens toca viure en la que la manca de diners ens enfronta a tots contra tots. Així no anem bé.
Per una vegada i que no serveixi per a creure que em sumaré incondicional i positivament a les teves afirmacions, Soc plenament d'acord amb la opinió que expresses. És més...la sensació d'improvisació acompanyada de la logorrea del conseller generen una sensació de msorpresa i estupor en el sector que ara no convé. "Pulutant" anàlisi en silenci i propostes coherents és el que cal. Encara som dins dels 100 dies de cortesia que no de confiança!
ResponElimina