dimarts, 29 d’octubre del 2013

UCH reclama solucions a les Administracions Públiques...


...i passa de puntetes sobre el trist paper del Departament de Salut



Pel seu interès reprodueixo l’escrit que sota el títol “Recuperar la Confiança”, Manel Jovells President de la Unió Catalana d’Hospitals ha publicat avui a La Vanguardia



“Vivim moments complexos en què predominen la incertesa i la desconfiança, i el sector sanitari, i també el social, no són aliens a aquesta dura realitat. Aquests sectors han fet un esforç importantíssim en la seva gestió. El sector sanitari, concretament, ha assumit una reducció del pressupost de gairebé un 16% entre el 2010 i el 2013. A part, ha hagut de suportar un increment de costos (de l’IPC, de l’IVA, reducció de bonificacions a la Seguretat Social i més costos financers pel retard en els pagaments de l’Administració) que ha suposat que l’esforç total sigui superior al 25% durant aquests anys. Un esforç que ha estat inevitable que repercutís en les condicions laborals dels nostres professionals, que han vist reduïda la seva capacitat adquisitiva en més d’un 20% de mitjana entre el 2009 i el 2013, per l’efecte combinat de reduccions retributives i no increments de l’IPC, cosa que ha permès mantenir prestacions i serveis públics. Malgrat això, han continuat fent la seva feina amb la mateixa professionalitat i dedicació de sempre, cosa que els hem de reconèixer. No els podem demanar més esforços. El Govern de Catalunya ja ha anunciat que no hi haurà més retallades, però ens preocupa que la situació tan greu de la seva tresoreria pugui provocar que determinades empreses sanitàries tinguin dificultats per poder afrontar els pagaments, també de les nòmines, en els terminis establerts, cosa que perjudicaria aquests mateixos professionals una vegada més. També és preocupant constatar que la disminució d’ingressos afecta el nivell d’inversió i reposició en els centres, de manera que la recuperació no serà fàcil.

Hem d’evitar això tant sí com no, i per aquesta raó demanem que s’efectuï el primer tram de l’ICO proveïdors com més aviat millor, si pot ser demà, millor que demà passat. Que s’agiliti el pagament del segon tram, preferentment abans de final d’any, i mai després del gener. Instem al diàleg i a l’acord necessari entre administracions perquè a partir de l’any que ve hi hagi prou liquiditat en el sistema que els garanteixi que puguin complir la llei de Morositat. Reclamem que els pressupostos generals de l’Estat per al 2014 incorporin la disposició addicional que permeti la moratòria del deute històric sanitari a la Seguretat Social, com passa des de l’any 1995.

Crec que aquestes mesures són possibles, i només la falta de voluntat política pot impedir que es duguin a terme. Espero que la sensatesa i la responsabilitat de tots evitin que es torni a perjudicar un sector, unes empreses i uns professionals que són tan importants per a la nostra societat. A més a més, ajudaria a no incrementar aquesta incertesa i desconfiança que deia al principi, i això també és molt important.”

Quan Boi Ruiz i Roser Fernandez van ser nomenats conseller
de Salut i Secretaria General del Depatament van
 ser substituits en els seus càrrecs a UCH per
 Manel Jovells i Helena Ris   
L’escrit centra el seu objectiu en els pagaments ICO, fet que recolzo absolutament. Ara bé, no fa cap menció sobre el trist paper que en tot plegat hi està jugant el Departament de Salut. És cert que el Sr. Montoro ministre d’Hisenda del govern espanyol té la clau dels pagaments de l’ICO, i que el govern espanyol és en part responsable dels greus problemes de tresoreria de la Generalitat. Però també és cert que el sector sanitari català ha estat i està del tot orfe davant dels ajustos dramàtics que el conseller Mas-Colell ha aplicat a la sanitat catalana. En l’escrit d’UCH trobo a faltar una crítica al silenci del conseller de Salut Boi Ruiz. Trobo a faltar que no es reclami una mica més de compromís a un conseller que a l’hora de la veritat ha estat molt més procliu a seguir les directrius que emanaven d’Economia i Finances, que no a defensar al sector Salut. En paraules molt de moda en la política catalana, a Sanitat s’han trepitjat més d’una línia vermelles, amb la aquiescència del conseller Ruiz, o si més no amb el seu silenci. Està molt bé que UCH defensi “a un sector, unes empreses i uns professionsals que són tan importants per a la nostra societat”, però està molt clar que qui en té la màxima responsabilitat, és qui hauria de sortir públicament en la seva defensa. 

Tanmateix valoro molt positivament l’escrit de Manel Jovells. Ja és hora que des del sistema sanitari català,  es defensi públicament els interessos del sector de la Salut, que és, sens dubte, qui ha pagat amb més duresa els efectes de la crisi mentre els seus líders naturals feien veure que  miraven cap a un altre banda. Confiem que aquesta crida a “recuperar la confiança” tingui ressò, i tots plegats puguem sortir d’aquesta situació amb els mínims danys possibles.

De fet, i a banda dels greus problemes de tresoreria que estem patint tot el sector, hi ha encara un altre amenaça, que Manel Jovells en el seu escrit sembla que dona per desactivada. Em refereixo als pressupostos 2014 i al fet que no hi hagi més retallades. Després de les experiències viscudes des de l’any 2010, fins que no ho vegi, no m’ho creuré. 


www.rbaestudisiprojectes.cat            

diumenge, 27 d’octubre del 2013

La desaparició de l’Agència de Salut Pública de Catalunya


Perillen les polítiques de Salut Pública?


Escrit per:

Dr. Toni Iruela
Metge de Família. EBA Vallcarca SLP.
@airuelal















El passat 22 d’octubre es vapublicar al DOG el Decret Llei 5/2013, de mesures de racionalització i simplificació de l'estructura del sector públic de la Generalitat de Catalunya. Pel que fa al departament de Salut implica els següents aspectes:
  1. Regularitza la ubicació de l’Institut Català de la Salut (ICS) dins del Servei Català de la Salut (empresa pública proveïdora de CatSalut)
  2. Es proposa l’extinció de la personalitat jurídica de l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques i Sanitàries (ICAMS) i l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT)
  3. Situa algunes funcions de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya, sota la supervisió immediata de les unitats directives del Departament de Salut.
  4. L’extinció dels governs territorials de salut.

El Govern ha optat per fer aquest Decret Llei que en certa forma, dona resposta a les mocions aprovades en el debat de política general (en especial a les conjuntes de CiU, ERC i PSC). Tinc la sensació que aquest Decret Llei ha passat fins el moment força desapercebut malgrat tenir gran transcendència. Dels punts tractats al mateix,  l’únic que em sembla positiu és el que està en relació a l’ICS. Tindrem ocasió de comentar-ho en aquest blog.

Em referiré en aquest post en les implicacions que té aquest Decret Llei pel que fa a l’ASPCAT. L’ASPCAT (Agència de Salut Pública de Catalunya) va ser el resultat del consens reflectit en la Llei de SP del 2009, aprovada per unanimitat. Semblaria que per la seva modificació caldria el mateix consens i d’un procés polític almenys tan transparent i argumentat com el que va permetre la seva aprovació.

No entenc l’anunci de la seva desaparició, ni les escasses explicacions que s’han donat per justificar aquesta decisió. La suposada racionalització i simplificació del sector públic no ho pot justificar.
  • Els objectius que van marcar la creació de l’ASPCAT van ser:
  • Separació de les funcions polítiques de les tècniques i executives.
  •  Modernització de la provisió, amb major agilitat en les seves funcions;
  •  Governança amb participació interdepartamental i local;
  • Desplegament d’una estructura territorial fortament connectada amb la resta de recursos locals; Autonomia de gestió i possibilitat de captació de recursos propis. 

S’ha comentat que la idea és reconvertir l’ASPCAT en una estructura central de l’Administració, depenent de la Secretaria de Salut Pública. Entre les possibles avantatges que s’han esmentat, tot i que no les comparteixo totalment:
  • Reduir un NIF, contribuint al procés de reducció dels ens autònoms i empreses públiques de l’Administració;
  • Mantenir el règim de funcionariat de tot el personal de Salut Pública (SP), evitant haver de fer front a la possible laboralització (opcional) que podia comportar el model agència;
  • Simplificar la governança de la SP:
    • unificant la cadena de comandament, acumulant la direcció política de la Secretaria Sectorial de SP amb la direcció tècnica-professional de la Direcció de l’ASPCAT;
    • anul·lant el Consell d’Administració, sense haver-se de sotmetre a cap altre òrgan de rendiment de comptes que no sigui el Conseller de Salut 

Què podem perdre amb la desaparició de l’ASPCAT?   

  • Un model organitzatiu per respondre a les necessitats que enfronta la SP i al repte del seu encaix integrador amb el sistema de salut (especialment l’atenció primària i salut comunitària) en la protecció i promoció de la salut.
  • Una eina de gestió de la SP per les administracions, especialment la municipal i supramunicipal, que veurà com es perd l’agilitat d’establir convenis de col·laboració per la prestació de serveis, alterant la coordinació i la capacitat resolutiva eficient.
  • La pèrdua del marge de maniobra i d’autonomia i responsabilitat de les estructures regionals per actuar, que no podran ser el primer nivell de resolució, amb el resultat que moltes situacions i problemes acabaran afectant als nivells centrals de decisió, de manera semblant als models de països en desenvolupament.
  • Deixarà de tenir sentit la relació amb el CatSalut, el contracte programa i la integració amb el sistema assistencial, deixant el concepte de prestació dels serveis de SP i el seu assegurament, en suspens. 

Espero que aquesta no sigui una decisió definitiva (de fet penso que el Parlament ho haurà de ratificar, i aquí caldrà veure quina serà l’actitud dels diferents grups parlamentaris i molt  especialment d’ERC) i que hi hagi la voluntat del Govern i en particular del Conseller en trobar el consens necessari amb tots els sectors implicats incloent l’Administració local, els agents socials i les entitats professionals i científiques del sector.

La situació actual de crisi fa més necessària que mai les polítiques de Salut Pública, i avançar en aquesta línia de desaparició de l’ASPCAT no faria més que donar raons als crítics del Conseller en aquelles declaracions en les que  deia que "la Salut és un bé privat".


www.rbaestudisiprojectes.cat

dijous, 24 d’octubre del 2013

Sembrant el desconcert


Una part del pagament d’octubre dels concerts del CatSalut està en perill


Sembla que un 28,6% del total es podrà cobrar, i contràriament al que alguns han assegurat, no hi ha previsions sobre novembre i desembre



Sembla que aquella dita de “a perro flaco todo son pulgas” continua tenint vigència. Aquests dies ha estat notícia que el CatSalut no pot fer front al pagament del 100% de les factures dels centres concertats que hauria d’abonar a finals de mes. Tot ve derivat de “l’efecte Montoro”. Com es sabut, divendres farà 15 dies que el ministeri d’Economia del Sr. Montoro va comunicar a la Generalitat, que el Fons de Liquiditat Autonòmic i els pagaments de proveïdors via ICO no eren complementaris. Aquest fet comporta que la Generalitat disposarà de 1700 milions menys dels previstos per pagar a proveïdors. Aquesta realitat implica disposar de menys tresoreria i per tant no poder pagar la totalitat dels compromisos que el CatSalut té amb els diversos proveïdors sanitaris.


Una de les habituals "gràcies" del ministre Montoro,
pot deixar sense tresoseria per uns dies a alguns
hospitals, fet que pot dificultar el pagament
d'algunes nòmines  
Per tal d’entendre la complexitat de la situació actual, convé aclarir una mica quin és el panorama global: en aquests moments, la Generalitat  deu als centres concertats per factures vençudes i  pagades parcialment uns 840 milions d’€. La totalitat d’aquests diners sembla que els centres la rebran el dia 31 d’octubre via el que s’anomena ICO proveïdors. Tanmateix val a dir que el Sr. Montoro no seria la primera vegada que ens fa la guitza retardant pagaments, circumstància  que atenen a que l’1 de novembre és festiu, podria portar els cobraments efectius al 4 o 5 de novembre. Per tant, per aquesta banda, en el moment en que es liquidi aquest deute, podríem dir que els comptadors es posen a “zero”. 

Tanmateix l’alegria dura ben poc a casa del pobre, per que paral·lelament a aquest fet, se’n produeix un altre de negatiu, atès que sembla que a 31 d’octubre el CatSalut només pagarà als centres el 28% de l’import de les factures del mes, generant-se a partir d’aquest fet un nou deute, és a dir, els comptadors es posarien novament en marxa.

A efectes de tresoreria pels centres, això comporta un greu problema: el dia 31 cal pagar la nòmina i si el CatSalut no pot pagar la totalitat de la factura, i si el Sr. Montoro retarda uns dies el pagament, els centres es veuran en la impossibilitat de pagar nòmines  i per tant hauran de retardar els pagaments uns quants dies (cal suposar que 4, 5 o màxim 6 dies). Això és vàlid només per els centres del SISCAT que no són ni ICS, ni empreses públiques, ni consorcis, atès que aquests organismes, al estar el seu personal assimilat a funcionaris, el pagament de nòmines estaria del tot assegurat. Per tant el retard en el pagament de nòmines, si es produeix, afectaria exclusivament entre un 20 i un 25% del personal del SISCAT. 
Manel Jovells president d'UCH i Helena Ris directora
general d'aquesta organització "donant explicacions"
sobre les dificultats de pagament del CatSalut 
Espero que amb aquests aclariments hagi contribuït a posar llum sobre la situació, i sobretot hagi pogut contribuir a reduir el desconcert causat per algunes notícies principalment d’un mitjà de comunicació que vull pensar que sense intencionalitat ha sembrat el pànic entre els directors econòmic financers del sistema, i per extensió a tot el personal que treballa a sanitat.  

Per acabar voldria fer un comentari. Els centres sanitaris ja fa forces anys que estan patint impagaments per part de l’Administració. De fet, la primera vegada de la que tinc consciència que s’hagi produït un fet així és a l’any 2010, quan el conseller Castells va començar a pagar parcialment les factures als centres. Des de llavors aquest ha estat un recurs massa utilitzat per Economia i Finances. Jo entenc els problemes del Sr. Mas-Colell, però també entenc que la solució de no pagar factures és una solució massa senzilla per un home de la seva vàlua i capacitat. Tinc la sensació que els interessos de les institucions sanitàries no estan prou ben defensats ni per part de les patronals, que es limiten a fer declaracions, manifestos i mirar cap a un altre banda, ni per part de l’autoritat sanitària que tot i col·laborar (només faltaria) amb la situació delicada de la Generalitat, ha deixat que masses vegades, des d’Economia i Finances es trepitgin excessives ratlles vermelles. El sector ja no pot més.







dimecres, 23 d’octubre del 2013

Comissió d’Investigació de la Sanitat: última sessió



La comissió es tanca a l'espera de que els tribunals dictin sentència sobre tots aquells cassos que estan sub judice.


La Sanitat Catalana queda fora de tota sospita, amb el reconeixement que hi ha coses que caldrà millorar


Això comporta una reflexió immediata: de què serveixen les comissions d’investigació del Parlament?



Dimarts passat es va celebrar al Parlament de Catalunya la última sessió de la Comissió d’Investigació de la Sanitat. En aquesta sessió cada Grup parlamentari va fer una exposició sobre les seves conclusions després dels diferents treballs que s’han elaborat al voltant d’aquesta comissió. Afortunadament, sembla que la Comissió conclou que en general no hi ha situacions irregulars a la sanitat catalana, i que en tot cas es remeten en aquests temes més controvertits al que decideixin els tribunals de justícia. Millorar la transparència, disposar d'un codi ètic i regular més estrictament les incompatibilitats sembla que seran les recomanacions que incorporarà el dictamen final de la Comissió.  Personalment no hi ha cap dubte de que aquesta conclusió m’alegra. I ho fa, perquè després de quasi 35 anys de treballar en aquest sector, mai he tingut ocasió de conèixer cap  situació que des d’un punt de vista ètic m’hagi fet pensar que estava treballant en un context de corrupció. Escoltant les intervencions d’alguns grups polítics, semblava com si el món de la Sanitat fos la cova d’Alí Babà que realment ni ho és, ni ho ha estat, i tinc la certesa que mai ho serà. I no ho serà perquè treballar a la sanitat és una mica com aquells que havíem fet la “mili”  en que se’ns deia que “la milicia imprime caràcter”. No se si fer la mili imprimia o no caràcter, però si que tinc molt clar que la gent que treballa a la sanitat estan fets d’una “pasta” especial, on parlant en termes generals, tinc la certesa que ningú ha ficat ma a la caixa. Que algú pot haver intentat en alguna ocasió treure’n un  profit personal? Segur; però ficar ma a la caixa després de quasi 35 anys de conèixer a quasi tothom...no ho crec.

Per això sentir parlar a alguns diputats de endogàmia, “portes giratòries”, d’entramats empresarials, d’enriquiments personals, de presumptes incompatibilitats, de corrupteles, de malversació de fons públics, etc, em dolia a l’ànima. Ara ha quedat clar que llevat d’aquells cassos en el que la justícia hi determini irregularitats, la resta de situacions reflecteixen  normalitat en el sector sanitari i honestedat en aquells que han d’exercir càrrecs de responsabilitat. I dic això conscient de que en aquest procés algú se’n va “de rositas” quan segurament li haurien d’haver pujat els colors a la cara per “listillo”. Ara bé: "listillo, no quinqui".

Ara les conclusions de la comissió que formalment encara no s’han donat a conèixer, però que són el resultat de les votacions de dimarts passat, passaran pròximament a un Ple del Parlament en el que seran definitivament votades amb un resultat que no diferirà del de les votacions fetes ahir. Per tant les conclusions es poden donar per definitives.

Tot plegat em porta a una reflexió. No és la primera vegada que al Parlament es fan Comissions d’Investigació. No recordo que en cap d’elles s’hagi arribat mai a cap consens pel que fa a assumir responsabilitats polítiques. Sempre hi ha una majoria suficient per evitar que es senyalin d’una manera clara responsabilitats polítiques. En el cas de dimarts,  sembla que una mena de rodet parlamentari de CiU i PSC, amb la cooperació de Ciutadans i PPC que es van abstenir en moltes ocasions, van callar les veus més crítiques d’ICV i la CUP. Segurament va ser així per que es va entendre que la sanitat és un bé preuat que l’hem de defensar entre tots, però tot i estar d’acord amb això, jo demano que algú pensi que en aquesta Comissió hi van haver 35 compareixences. Que cada compareixent, entre el temps d’anar al Parlament, comparèixer i tornar a casa hagi necessitat 5 hores, i que per preparar el tema sol o amb els seus advocats hagi requerit 5 hores més, tot plegat són 10 hores de mitjana per compareixent. Estem parlant de 350 hores de persones que per la seva responsabilitat tenen un cost hora elevat (acceptem una  mitjana de 100 €/hora), i per tant un cost global que s’apropa als 35.000€.

Un país en crisi es pot permetre despeses inútils com aquesta? És ètic que es facin comissions d’investigació sobre temes que estan sent al mateix temps objecte de procediments judicials? Si l’argument és delimitar responsabilitats polítiques queda clar que aquestes mai es delimiten. Per que serveixen doncs les comissions d’investigació? Si la justícia ja està actuant calen aquestes pèrdues de temps i de credibilitat? Els senyors polítics no tenen una manera millor d’ocupar el seu temps en temes més útils a la societat?

Per altre banda, i al marge de les actuacions que estant sent objecte d’investigacions judicials, hi ha persones sobre les que algunes formacions polítiques han sembrat dubtes sobre la seva honorabilitat. Si al final tot acaba com ha acabat, qui restitueix a aquestes persones el mal públic infringit a la seva reputació i a la de les seves famílies? Tota la porqueria atiada des dels ventiladors de determinats mitjans de comunicació  qui la neteja? És ètic tirar la pedra i amagar la ma?

Crec sincerament que tots plegats ens ho hem de fer mirar. Transparència tota; democràcia tota; justícia tota. Però i aquells que d’una manera injusta, exercint els seus drets democràtics, han contribuït a difamar persones innocents? No caldria també que algú se’n ocupés? Aquesta és una assignatura pendent a casa nostra. Vegin sinó, les acusacions que al seu dia es van fer contra el president Mas i els seus presumptes comptes a Suïssa. Difamar avui a casa nostra, surt gratis