divendres, 28 d’agost del 2015

Falta una resposta contundent per part del CatSalut


No és bo pel sistema sanitari que no es doni una resposta adequada a aquells que sembren dubtes al voltant de l’honestedat dels procediments de la sanitat pública catalana


Les institucions afectades també haurien de donar la cara, tant si les acusacions són falses com si no ho són.



El servei d'Urgències del Taulí
Aquest estiu ha transcorregut amb certa calma en l’àmbit de la sanitat pública catalana  contràriament al que havia succeït sobretot l’any passat. Tanmateix, hi han hagut intents desestabilitzadors en alguns mitjans, proclius a la crítica partidista i en ocasions fins i tot amb acusacions que no es corresponen amb la realitat.

Com a conseqüència de la politització de la sanitat pública a Catalunya, aquesta ha estat i continua estant permanentment sota sospita. Quan no és la privatització, és la mercantilització, i quan tampoc és això són les portes giratòries o les derivacions de malalts o de manera general “la corrupció”. El que em sembla clar és que estem vivint una fase en la que qualsevol acusació, real, exagerada o inventada, requereix una resposta immediata per part de l’Administració sanitària, però també del centre afectat. És la millor manera de tallar de soca-rel els intents desestabilitzadors del sistema sanitari públic català.

Quan davant de qualsevol acusació, es dona la callada com a resposta,  s’està propiciant que el dubte cali en la societat. A mesura que les crítiques van quedant sense una resposta prou aclaridora, l’ombra del dubte es va estenent i al final a mesura de repetir acusacions que no tenen resposta s’acaba consolidant en la població un sentiment de que tot es fa malament, de que els sistema és corrupte, i de que es vol desmantellar la sanitat pública. I això és injust sobretot pel conjunt de treballadors de la sanitat que cada dia compleixen amb les seves obligacions i sovint van fins i tot més enllà.

Per això és tan necessari que el CatSalut expliqui la veritat sobre el que ha succeït aquest estiu al Parc Taulí de Sabadell, on segons algun sindicat, i segons explica algun mitjà de comunicació, s’han produït unes situacions que si més no cal aclarir. Em refereixo a dues acusacions concretes; l’una sobre la desviació de malalts des d’urgències del Taulí al General de Catalunya o a la Clínica del Vallès, ambdós centres propietat d’IDC Salut, i l’altre relativa a una situació interna del Taulí, per la qual sembla que alguns professionals es veuen forçats a donar l’alta a alguns malalts de manera prematura.

Respecte a la primera acusació, cal aclarir de manera definitiva quins són els compromisos del CatSalut amb IDC Salut d’una vegada per totes, per eliminar qualsevol dubte de tracte de favor, i això pel bé del bon nom d’IDC, però també per acabar d’una vegada amb aquesta història d’ombres i dubtes, que ja fa massa temps que dura, tant pel que fa a l’Hospital del Sagrat Cor com pels centres de Sant Cugat i Sabadell propietat d’IDC. Quin paper està jugant IDC en el sí de la sanitat pública de Catalunya? En base a quins acords?  Aquesta acords a quins centres afecten? Fins quan? Amb quina quantia? Sota quin control?. Aclarim-ho d’una vegada per que sinó acabarem prenent mal amb aquesta història. Llum i taquígrafs si us plau.

La Clínica del Vallès de Sabadell, abans propietat de
l'Aliança, i ara en mans d'IDC Salut
El segon tema em sembla també molt preocupant. Jo no em puc creure de cap de les maneres que al Taulí o a qualsevol altre hospital es donin  altes prematurament. No m’ho crec per la professionalitat dels metges. Cap metge donaria un alta sinó tingués el convenciment que aquella alta es podia donar amb totes la garanties assistencials. Per tant em sembla evident que una vegada més algú està mentint greument.

Davant d’aquests acusacions, calen respostes; cal donar explicacions i cal desmentir les falsedats. I en el cas de les altes prematures segurament cal portar el tema al jutjat de guàrdia, a veure si així s’escarmenten aquells que fan de la calumnia la seva forma de passar per la vida. Ja n’hi ha prou de faltar al respecte del professionals de la sanitat pública.


Per això reclamo i trobo a faltar, que el CatSalut no hagi sortit a aclarir taxativament davant de l’opinió pública aquests fets, com  reclamo també als dirigents d’aquest hospital que facin el favor de sortir en defensa dels seus professionals i de la sanitat pública. Ja n’hi ha prou d’amagar el cap sota l’ala.  

La Comunicació ha esdevingut una eina necessària en la societat moderna. Cal que Departament de Salut, i CatSalut es "modernitzin" i s'esforcin a comunicar bé. Fins ara el suspens en comunicació és evident i clamorós, a l'igual que en molts centres de la xarxa sanitària pública de Catalunya.


diumenge, 23 d’agost del 2015

Els gerents de la sanitat pública


Com els professionals sanitaris, també ells amb la seva complicada feina, han contribuït al manteniment del nivell assistencial de la sanitat pública catalana.


Només un marc legislatiu inapropiat és la causa de determinades irregularitats comeses sobretot en el camp de la contractació


Escoltava fa uns dies al conseller Ruiz en una entrevista que li feien per Televisió, i em va sorprendre que a l’hora de reconèixer mèrits pel nivell de la sanitat pública catalana tot i la forta disminució en aquests cinc últims anys del pressupost disponible per a l’assistència, va esmentar, a banda dels professionals sanitaris, als gerents de la sanitat pública. Era la segona vegada que escoltava un reconeixement als gerents per part d’alguna autoritat sanitària o d’algun polític. La primera vegada també va ser al conseller Ruiz.

Que el nivell de l’assistència sanitària pública s’hagi pogut mantenir i que això en gran part és mèrit dels professionals és una veritat que no discuteix ningú. Tothom coincideix en aquesta lectura. Fins i tot al Parlament de Catalunya, els partits que tenen com a objectiu prioritari desgastar al govern a través de la sanitat, s’han manifestat una vegada i un altre, agraint als professionals sanitaris la seva tasca, la seva dedicació i la seva entrega per arribar allà on els recursos no arribaven. Per tant, govern i oposició han estat d’acord en reconèixer el mèrit immens dels professionals.

El que si que és novetat és la inclusió en aquest reconeixement de mèrits als gestors de la sanitat pública. Ben poques vegades els gestors han pogut escoltar cap mena de reconeixement a la seva  professionalitat. Els moments convulsos que ha viscut la sanitat catalana com a conseqüència d’algunes actuacions potser delictives d’algun personatge de la sanitat pública, ha significat que tothom fos tractat amb el mateix raser i el gestors han passat a formar part automàticament del grup dels “corruptes”.  Segons alguns polítics que no mereixen de cap manera aquest nom, gestionar ha esdevingut sinònim de robar i els gestors una colla de corruptes; el desànim i el desprestigi han caigut sobre un col·lectiu professional que ha fet mans i mànigues per aconseguir gestionar uns pressupostos del tot insuficients per poder fer amb ells tot el que la pressió assistencial requeria.

El fet de tenir que gestionar els centres sanitaris sota un marc legal que no s’adapta gens a les necessitats i característiques de la sanitat pública catalana, ha comportat que es cometessin determinades irregularitats de caire administratiu fonamentalment en l’aplicació de les normes que regules la contractació pública; en cap cas cap gerent la ha ficat ma a la caixa. Tanmateix els voltors de la política se’ls han tirat a sobre, convertint aquestes irregularitats en procediments administratius en corrupció, sense ni tan sols voler analitzar-ne les causes. Fins i tot determinades filtracions interessades d’algun informe de la sindicatura de comptes, han estat airejades en contra de gestors que han fet el millor que han pogut tot i que les eines que disposen per gestionar no són precisament les més adequades per garantir una gestió eficient.


El més lamentable és que alguns bon gestors, dels que la sanitat pública no en va precisament sobrada, han preferit deixar la gestió per no posar en risc fins i tot la seva salut, gestionant un sistema sanitari que en cap cas els ha defensat a ells davant de tanta brutícia i tanta mala fe com alguns han utilitzat. En aquests sentit vull remarcar un fet que parla per ell mateix. Des que la Dra. Carme Pérez, va obtenir la seva acta de diputada, i per tant va haver de deixar la seva plaça a l’Hospital de Sant Pau, i per tant també la presidència del comitè d’empresa d’aquella institució, la pau social sembla que ha tornat al centre.  D’una situació de demandes penals contínues en contra dels directius de l’Hospital s’ha passat a un clima de diàleg que entre altres coses permet que l’Hospital es pugui concentrar al 100% en la seva tasca assistencial. És curiós observar com només una persona pot haver causat tants conflictes en una institució històrica i estimada per una immensa majoria de catalans.


Una mica més de respecte doncs pels professionals de la gestió sanitària, el quals, tal com els hi reconeixia el conseller Ruiz també han jugat un paper significatiu en el manteniment de la qualitat assistencial del sistema sanitari públic de Catalunya tot i les retallades. Ni corruptes, ni amb padrins polítics, ni a través de portes giratòries; senzillament professionals.


dijous, 20 d’agost del 2015

L’obsessió dels polítics pels impostos


És evident que el finançament de la sanitat és insuficient, però corregir la manca de recursos inventant nous impostos, no és la millor solució.


En canvi, pels polítics no resulta rentable eliminar les ineficiències del sistema, que en són moltes.



El conseller Ruiz en una conferència a la Universitat
Catalana d'Estiu a Prada de Conflent
Llegeixo amb preocupació que el conseller Ruiz vol obrir un debat al voltant de crear noves figures impositives per ajudar a finançar amb més suficiència la sanitat. En concret el conseller fa referència a discutir uns nous impostos que compensin els efectes negatius en la salut dels ciutadans dels productes ensucrats i dels aliments amb un contingut excessiu de greixos. El conseller es basa en el fet que els impostos especials que graven el consum del tabac i de l’alcohol han servit per reduir-ne el consum, i creu que això també es produiria en els productes  que no afavoreixen una vida saludable per part dels ciutadans.

No és la meva intenció entrar en aquest debat concret, més enllà de recordar-li al conseller Ruiz, que cada vegada que ha intentat millorar el finançament de la sanitat via noves taxes o impostos, n’ha sortit mal parat. L’Euro per recepta, és un bon exemple del que acabo d’afirmar.

Catalunya és la comunitat autònoma amb una pressió fiscal més elevada. Partint d’aquesta realitat, pensar en crear nous impostos és no tenir en compte la realitat econòmica dels ciutadans de Catalunya. Entenc de sobra que el conseller de Salut necessita més diners per pagar millor als professionals de la salut; entenc molt bé que el conseller de Salut necessita més diners per pagar els nous medicaments que  els laboratoris posen al mercat per combatre d’una manera molt més eficient diverses malalties però amb un cost molt elevat; entenc que evitar l’obsolescència del equipaments mèdics té un cost molt alt; també entenc que un sistema sanitari com el nostre, de proximitat al malalt i universal, implantat en el territori i de qualitat, té uns costos superiors al d’altres sistemes molt més centralitzats. Tot això ho entenc molt bé.  Però també entenc que abans de pensar en nousimpostos caldria un exercici de racionalitat que no s’ha fet.

I dins d’aquest exercici de racionalitat començo per l’estructura del propi Departament de Salut. De sempre, la dotació administrativa del Departament de Salut, del Servei Català de la Salut, de l’ICS ha estat excessiva. Ara estan apareixen dos nous focus de creixement que implicaran amb el temps, unes plantilles de personal administratiu que s’incrementaran: em refereixo a la secretaria de Salut Pública, dotada amb un organigrama propi d’altres temps, i en tot cas molt poc auster, i l’AQuAS (Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries) que cada dia està assumint noves responsabilitat o ampliant les que ja tenia. En conjunt, una estructura feixuga, pesada i cara. En pocs anys el Departament de Salut ha passat d’ocupar els edificis de Balmes/Gran Via, i Travessera de les Corts (Maternitat), a ocupar a més una bona part del edificis del Pere Virgili i el nou edifici de Roc Boronat, tots ells plens de nous llocs de treball.

L'edifici de Roc Boronat, ple de funcionaris. Tots aporten
                         valor afegit senyor conseller? 
Algú ha estudiat l’aportació de valor de tota aquesta estructura? Algú ha pensat la manera de racionalitzar-ho tot plegat, intentant evitar la creació de nous llocs de treball? Algú ha revisat l’aportació real de les diferents unitats a la sanitat pública catalana?. Segurament, si totes aquestes estructures es poguessin racionalitzar alguns diners de més es podrien destinar a la despesa sanitària directa.

Algú dirà, que això és el xocolata del lloro, però seria un primer pas que caldria fer abans de replantejar-se altres despeses que l’administració pública està assumint, com ara les despeses en viatges, dietes, dinars, lloguers de cotxes, etc.

Tanmateix defenso que la sanitat pública s’ha de finançar a través dels pressupostos, i per tant a través dels impostos de caràcter general. Caldrà que les administracions públiques gestionin millor els ingressos que en resulten per poder dotar els pressupostos de sanitat d’una manera més adequada a les seves necessitats. Però per això, cal racionalitzar també i millorar l'eficiència d'un sistema fiscal que permet que les grans fortunes gairebé no cotitzin o que cotitzen unes quantitats ridícules segons els ingressos reals que tenen, un sistema en el que els que més guanyen són els que menys paguen. Caldria dissenyar per Catalunya un nou sistema fiscal més just, progressiu i amb una proporcionalitat real.


Segurament, si tot això es fes, el conseller Ruiz no aniria tan ofegat de diners. Ara bé, no ens enganyem, en el sistema sanitari públic, es faci el que es faci, sempre faltaran més diners.

Per altre banda, no em puc imaginar a la indústria càrnica d'Osona i al gremi de pastisers de Catalunya, tancant portes per culpa d'un nou impost que gravi la seva activitat


www.rbaestudisiprojectes.cat              

diumenge, 16 d’agost del 2015

Sembla que pel moment els col·lapses a urgències no hi són


Callaran una temporada aquells que anunciaven un cataclisme de gran magnitud quan el CatSalut va anunciar el tancament de llits d’aquest estiu?


Demanaran excuses aquells ajuntaments que van posar el crit al cel per què a l’estiu es tanquen llits?



L’estiu passat a finals del mes de juliol i començaments del mes d’agost es va produir en alguns hospitals de la xarxa pública catalana una pressió en els serveis d’urgències que va implicar la protesta de diferents organitzacions sindicals però també ciutadanes,  que denunciaven el tancament de llits com a responsable de la saturació en els serveis d’urgències. Fins i tot en algun hospital (Hospital de Bellvitge), hi havia malalts que es negaven a acceptar l’alta per, segons ells, evitar el tancament de les unitats d’hospitalització en que estaven ingressats. 

En aquest país, de construir eslògans en sabem força…
i de manipular a les persones de bona fe, també  
Aquest any, un mitjà de comunicació especialitzat en voler acabar amb el model sanitari català, i sempre bel·ligerant en contra de la Generalitat de Catalunya com El País, ja va començar a encendre els ànims de la població quan a principies del mes d’agost va denunciar el col·lapse en el servei d’Urgències de la Vall d’Hebron. Un diari que fa anys equivalia a les “galerades” del BOE, s’ha convertit tot d’una en un  instrument manipulador de la realitat política i sanitària de Catalunya en favor d’interessos que no semblen pas que siguin originaris de Catalunya.

Però no és només aquest diari qui ha utilitzat la sanitat pública amb finalitats partidistes, sinó que alguns ajuntaments catalans com el de Lloret, també varen voler aprofitar l’avinentesa per desgastar al Departament de Salut, protestant contra el tancament de llits a l’Hospital de Blanes, quan prèviament el Servei Català de la Salut havia anunciat en el Parlament de Catalunya la seva previsió de tancament de llits als hospitals públics catalans. També a les Terres de l’Ebre, algun sindicat va denunciar el tancament de Llits a l’Hospital Verge de la Cinta qualificant els fets com  “un abús repetitiu”.

I és cert, es tracta d’una situació repetitiva, per que any rere any es tanquen llits a la sanitat catalana, a l’espanyola i a tot Europa durant els mesos d’estiu. I es tanquen llits per una situació tan senzilla com entendre que els professionals sanitaris també fan vacances, però és que una gran majoria de malalts també se’n van de vacances, o en tot cas no volen ser operats a l’estiu, de manera que en el període estival es programen menys sessions quirúrgiques a tots els hospitals de mig món.  Però a banda d’això, hi ha encara un altre aspecte a considerar que és el qualitatiu. Partint de la base que el personal mèdic ha de fer vacances per que hi té dret, mantenir l’activitat quirúrgica (i per tant els llits de tot l’any) requeriria la contractació de substituts. I la pregunta és, on són aquests substituts? I si n’hi haguessin, quines garanties de bona praxis es podrien donar als malalts?. Per tant, agradi o no, no hi ha altre alternativa que operar menys als mesos d’estiu, durant el període vacacional del personal mèdic, i com que s’opera menys aprofitar per tancar uns llits que altrament restarien buits i implicarien un malbaratament dels recursos públics.     
Tot plegat fa pensar que existeix una campanya premeditada i també repetitiva per denunciar cada any en arribar aquestes dates, el tancament de llits. Campanya que va dirigida a manipular a l’opinió pública fent-li veure que els llits es tanquen com a conseqüència de les retallades, quan la realitat és que es tanquen per sentit comú.


A banda de tot, i per si calien més explicacions, el tancament de llits dels hospitals de la xarxa hospitalària pública a Catalunya és un tancament flexible que es pot ajustar a la pressió assistencial existent, de manera que si en algun moment els llits de l’hospital són insuficients, la gerència pot activar en qualsevol moment les unitats d’hospitalització tancades si aquesta pressió assistencial així ho requereix.