Equilibri Pressupostari a l’ICS? De què estem parlant?

En la pàgina web de l’ICS s’ofereix una informació titulada “Resultats positius en el balanç de la gestió de l’ICS l’any 2017” que requereix una matisació pel que fa als resultats econòmics de l’exercici.

Una cosa és no superar la despesa màxima autoritzada per a l’exercici, que vol dir pressupost aprovat més dèficit autoritzat, i l’altre que l’ICS hagi assolit l’equilibri pressupostari en aquest exercici, cosa que no és certa.

L’any 2017 ha estat un any positiu per l’ICS des de la vessant assistencial. Els increments quantitatius de l’activitat desenvolupada tant en els hospitals com a l’assistència primària així ho posen de manifest. Això es desprèn del balanç de gestió de la Institució donat a conèixer aquest dies, del qual se’n fan ressò entre altres el sindicat Metges de Catalunya. Del balanç de l’ICS es desprèn que la millora no ha estat només quantitativa en totes les línies assistencials, sinó també qualitativa i a nivell d’eficiència dels recursos esmerçats.

En el balanç es fa una referència positiva a l’esforç dut a terme pels professionals, fet que ha propiciat que el sindicat Metges de Catalunya hagi dit la seva al respecte. El seu secretari Josep Maria Puig ha dit:

David Elvira, director del CatSalut, president del
consell d'administració de l'ICS 

“Aquestes dades són fruit només del sobreesforç dels professionals que hi han posat el coll, perquè l’Administració ha estat incapaç de destinar els mitjans necessaris per revertir les retallades. Amb la mateixa plantilla o fins i tot amb menys –l’atenció primària ha perdut 870 facultatius en els darrers set anys–, s’ha fet més feina. No és veritat que l’ICS hagi incrementat el nombre de metges, només ha aplantillat el personal eventual”

Sigui com sigui, el cert és que a l’any 2017, l’ICS ha estat més eficient que l’any anterior. El que ja costa més d’empassar és la afirmació que es fa dins d’aquest balanç de gestió relativa a la situació econòmica. Em refereixo al paràgraf següent:

“Durant l’any passat... s’ha assolit l’equilibri pressupostari... Pel que fa a la gestió econòmica, per segon any consecutiu els comptes de l’ICS s’han mantingut per sota del nivell de despesa màxima assolible fixat pel CatSalut...”

I aquí és on ve la discrepància. El procés administratiu de pagament de factures a l’administració pública passa per la fiscalització de les mateixes per part de l’interventor. Aquest, davant de qualsevol factura, el primer que fa és constatar si existeix crèdit pressupostari per poder-la pagar. Només autoritza el pagament si realment la Institució disposa en els epígrafs corresponents del seu pressupost de diners suficients per poder fer efectiva la factura. Si com ha passat tantes vegades no hi ha crèdit per poder-la abonar la factura queda pendent. És el que coneixem com factures al calaix de les que tots hem sentit parlar. El conjunt de factures pendents de pagar a l’acabar l’exercici pressupostari seria el dèficit d’aquella institució.

Aquest dèficit, si no se li fa front, pot anar-se acumulant amb els anys, i la primera conseqüència d’això és el retard en els terminis de pagament de les institucions públiques. Diguem que aquest dèficit el “financen” els proveïdors cobrant en uns  terminis cada vegada més dilatats i per tant més difícils d’assumir. Alguns proveïdors, conscients d’aquesta situació es curen en salut, cobrant uns preus que inclouen una estimació del cost de la demora en cobrar. Lògicament això acaba perjudicant a la pròpia institució pública que paga més car el preu dels bens i serveis que compra.

Per evitar aquestes situacions d’encariment absurd dels bens i serveis, el govern de l’Estat vas donar forma a la Llei de Morositat que ha entrat en vigor a tota Europa, fruit d’una directiva comunitària que obliga a les administracions públiques a pagar en un termini màxim de 60 dies. Aquesta llei comporta sancions per aquelles administracions públiques que no la compleixin, i això afecta de ple a l’ICS, que històricament anava acumulant any rere any, un dèficit més gran o més petit, però dèficit en definitiva.

Per evitar que aquest dèficit de cada any, comportés l’allargament dels terminis de pagament, des de fa uns anys el govern de Catalunya aprova sistemàticament cada exercici un crèdit extraordinari per l’ICS, més enllà del seu pressupost anual, d’una quantitat que aproximadament equival al dèficit de l’ICS de l’any anterior. D’aquesta manera l’ICS pot pagar les factures al calaix pendents de l’exercici anterior.

Com a conseqüència d’això, l’ICS disposa cada d’any d’un pressupost assignat pel CatSalut i d’un crèdit assignat per economia i finances. Per tant, quan des de l’ICS ens diuen que han aconseguit l’equilibri pressupostari, això no és cert i requereix d’una matisació. El que han aconseguit, en el millor dels cassos, és fer un dèficit com el de l’any anterior. És a dir, s’han gastat el previst en el pressupost i a més el crèdit extraordinari. Per tant, han  fet un dèficit ho mirem com  ho mirem. Tant si el dèficit estava autoritzat com si no.

En canvi la segona part de la frase continguda al web de l’ICS és del tot correcta: “les despeses de l’ICS s’han mantingut per sota del nivell de despesa màxima autoritzada pel CatSalut”, és a dir, han estat per sota del pressupost assignat més el dèficit autoritzat.

Crec que en els temps que corren, és molt millor dir les coses pel seu nom, tal com feia Boi Ruiz en la seva etapa de conseller de Salut, reconeixent un dèficit que no pot adjudicar-se a una mala gestió, sinó que és un dèficit estructural i per tant una bona part d’ell està del tot justificat. Si presumim de transparència siguem-ho del tot i comencem per  dir les coses pel seu nom, sense subterfugis dialèctics.