De la negociació col·lectiva a la desil·lusió de tots plegats

Fa molts pocs dies el president  Zapatero ha anunciat la celebració d’eleccions generals pel dia 20 de novembre.

Més enllà de les connotacions pròpies de la data escollida, el que més em preocupa és l’ajornament de temes de gran transcendència per la economia del país, i en particular de l’economia catalana: em refereixo a la reforma promesa però no resolta de la negociació col·lectiva i a l’aprovació dels pressupostos de l’estat pel 2012.

Aquests últims temps  hem assistit a través dels mitjans a la pugna entre sindicats i empresaris per tal de permetre que les empreses es puguin despenjar dels convenis quan la situació econòmica de les empreses tingui signe negatiu. De tots és sabut que la negociació ha estat un fracàs, tant per la postura totalment carca i mancada de visió dels sindicats com per la manca de lideratge i el poc poder de convenciment  dels empresaris.

Hi és precisament en aquest punt on el Sr. Zapatero una vegada més ens ha fallat. Resulta que com a conseqüència del fracàs de les negociacions entre sindicats i empresaris li tocava al govern legislar al respecte, se suposa que per facilitar aquest despenjar-se de les empreses respecte al conveni quan les pèrdues econòmiques ho justifiquessin. Doncs bé, aquesta convocatòria anticipada d’eleccions aplaça “sine die” un reforma del tot necessària.

I aquest aplaçament no és precisament una bona notícia per la sanitat catalana. Tots hem vist com aquestes últimes setmanes s’han produït un seguit d’acords entre alguns hospitals i els seus comitès d’empresa pels quals s’ha pactat que no hi hagi acomiadaments a canvi que els treballadors acceptin no cobrar les retribucions variables,  no fer  festius per assumptes propis a canvi de treballar una mica menys cada dia,  reduir jornada i per tant salari, etc. I aquets pactes s’han hagut de fer bordejant la legalitat atès que cap empresa (hospital) pot modificar les condicions bàsiques del conveni (jornada laboral i taules salarials) si no és per acord entre tots els signants del conveni. I com que alguns d’aquests signants ni tan sols han volgut assentar-se a negociar (sindicat de metges de Catalunya per no anar més lluny), les condicions establertes en el  VIIé conveni col·lectiu de la XHUP són inamovibles tot i que els comptes de les diferents organitzacions sanitàries estan abocats a la fallida  econòmica, només salvable acomiadant personal.

Els efectes de les retallades es farien notar molt menys sobre la qualitat assistencial si els hospitals de la XHUP amb dificultats econòmiques objectives poguessin despenjar-se del VIIé conveni; fins i tot els treballadors de la sanitat hi sortirien guanyant atès que cobrant menys per hora real treballada, assegurarien la pervivència dels seus llocs de treball i els dels seus companys.

I arribat aquest punt, voldria posar sobre la taula algunes consideracions i contradiccions a la vegada:

El sindicat Metges de Catalunya no vol flexibilitat en l’aplicació del conveni que permeti evitar acomiadaments de personal (també metges) i el Dr. Padrós vicepresident i portaveu del Col·legi  de Metges de Barcelona, no para de demanar que sobre tot no s’acomiadin metges.

El departament de Salut explica una vegada i un altre que les retallades no afectaran la qualitat del sistema, i miren cap a un altre banda quan centres de la XHUP com Mútua de Terrassa presenten ERO,s que afecten a quasi 900 persones.

Les retallades, que són necessàries, s’haurien de poder explicar amb normalitat a la ciutadania. En lloc d’això, el conseller Ruiz compareix al Parlament totalment a la defensiva no explica el seu Pla (que no el té) i intenta evitar que els diputats se li girin en contra i fa veure que no passa res.

El conseller Ruiz, en la seva compareixença al Parlament
transmetent optimisme a la societat i als polítics

Les actuacions del departament de Salut continuen sent del tot erràtiques: un col·lectiu de persones grans, elles soles, han estat capaces d’evitar el tancament d’un CAP: on és la planificació de les diferents actuacions? El mateix es pot dir del servei d’urgències de nit de l’Hospital de l’Esperança a Barcelona. Continuem sense saber cap a on es va. 

Certament, no se si entre el conseller Ruiz i el Sr. Zapatero hi ha masses semblances. Tanmateix n’he trobat una: tots dos estan amortitzats.

Necessitem nous lideratges a la sanitat catalana i no els tenim. En situacions de crisi com l’actual és evident que les mediocritats no serveixen per resoldre problemes, més aviat en creen d’afegits.




www.rbaestudisiprojectes.cat