La veritat és que els dies posteriors a l’aparició en públic d’aquest grup hi van haver uns certs dubtes al voltant de les seves característiques. En principi semblaven gent “normal” en el sentit de persones que o tenien algun treball mileurista o una mica superior, o bé estaven a l’atur. Fins i tot semblava que algun d’ells havia patit alguna situació injusta en referència als desnonaments per impagament d’alguna hipoteca. Crec no anar errat si afirmo que en una primera instància aquest moviment va comptar amb les simpaties de molts ciutadans farts ja de tanta injustícia social.
En poc temps van coincidir informacions relatives a desnonaments, taxes d’atur mai vistes, prebendes dels diputats a nivell de sou i pensions, ajuts a la banca que mentre per una banda demanava auxili, per l’altre pagava retribucions de vergonya a tot un seguit de directius que han demostrat sobradament la seva ineptitud, retallades socials degudes a la manca de diners al país, etc., etc.
A molta gent els feia gràcia això de les votacions en assemblea de determinats temes. Donava la sensació que s’acabava de descobrir la sopa d’all amb això de les assemblees: els mitjans de comunicació se’n feien ressò amb titulars com “demà es vota això o allò.
Mica en mica però ha anat guanyant visibilitat la realitat:
En primer lloc els moviments assemblearis es poden manipular amb tota facilitat. Aquells que ja tenim uns anys recordem com en l’època franquista van començar aparèixer a la Universitat les primeres assemblees d’estudiants. I el fàcil que era excitar els ànims i portar al grup allà on es volia.
En segon lloc, passar-se tot el sant dia discutint en comissions per acabar votant a l’assemblea les diferents conclusions, sembla que ha de tenir un límit: tampoc hi ha tants temes sobre els que discutir i votar un dia i un altre i un altre.
En tercer lloc, mica en mica es va anar observant com l’aspecte dels indignats començava a canviar: cada cop apareixien més crestes de coloraines al cap dels acampats, i per tant donava la impressió que el moviment okupa, havia ocupat també la plaça Catalunya.
En quart lloc, algunes de les conclusions a les que estan arribant ja estan clarament esbiaixades cap a determinades orientacions polítiques: nacionalització de la banca, impostos a les grans fortunes, circumscripció electoral única, dubtes en el reconeixement al dret d’autodeterminació dels pobles, etc.
És cert que les propostes inicials semblaven interessants (una bona part d’elles) però és cert també que ells mateixos (els indignats) les han anat desvirtuant amb la seva actitud. Actitud que s’ha manifestat amb claredat aquest dissabte quan han portat les seves protestes a les portes dels ajuntaments intentant evitar que alguns d’ells poguessin constituir-se. Sembla també que el 15 de juny volen acampar davant del Parlament de Catalunya, i fer una cadena humana per evitar que els diputats de les diferents formacions puguin accedir a l’hemicicle per votar els pressupostos catalans.
En les seves reivindicacions inicials hi figurava una democràcia real en deien. No sembla que ells siguin partidaris d’una autèntica democràcia quan volen impedir que els diputats del Parlament català puguin accedir als seus escons. Aquesta és la democràcia real que prediquen?
Però no és només això el que els desacredita; el fet que algun partit polític ha intentat infiltrar-se en el col·lectiu per condicionar les assemblees i portar “l’aigua al seu molí” ha servit també per posar en evidència una politització encoberta dels que s’han erigit com a líders del moviment, i manipulen els seus col·legues per obtenir declaracions del col·lectiu que no són més que consignes polítiques del partit que hi ha al darrere de tot plegat. Els postulats contra les retallades de sanitat en són un bon exemple, o l’exigència del dret a l’habitatge per tothom, la nacionalització de la banca, la reducció de la jornada laboral mantenint els salaris, un no rotund a la llei "omnibus" qye el govern català vol aprovar, etc. Tot això ja tinc la impressió d'haver-ho sentit abans...jo diria que en veu del noi de la bicicleta..serà casualita?
La guinda final ens la donen aquest cap de setmana: resulta que divendres passat els indignats reunits en assemblea a la Plaça Catalunya de Barcelona, van decidir que aquest diumenge abandonaven l’acampada. Doncs bé, sembla que el nucli dur del moviment (el que està en mans d’un partit polític) ha decidit no fer cas a l’assemblea i continuar l’acampada per aquestes dues raons: divendres, en el moment de la votació plovia a la Plaça Catalunya i hi mancava gent, i alguns dels que van votar no formaven part pròpiament dita del moviment.
Crec que aquest fet és prou significatiu de la “democràcia real” que defensen i del crèdit que haurien de merèixer a la societat, si no fos per alguns mitjans de comunicació que s’esforcen per presentar a aquest moviment com els salvadors de la pàtria, quan en el fons el que són és uns canta manyanes, especialment aquells que se sumen a la massa per tal de ser degudament manipulats.
Quin és el final que albiren pel moviment? Quin serà l’estadi següent en el que es mouran? Quins són els propers passos a seguir?
Jo personalment voldria que rebessin justament el mateix tracte que rebria jo si demà agafo la tenda i la instal·lo al bell mig de la Plaça Francesc Macià per exemple. Segur que em vindria un cotxe de la Policia Municipal que em prendria la tenda i em posaria una multa per acampar en un espai públic. Em pregunto perquè a ells no els passa el mateix...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada