No només no ha aportat pau al sector, sinó que ha contribuït a generar mes tensions amb decisions controvertides.
Els seus enfrontaments amb altres membres de la coalició de govern, ha aportat inestabilitat també a la governabilitat del país.

Quan Antoni Comin
va arribar al departament de Salut, conscient dels seus propis dèficits, va
voler justificar la seva acceptació del càrrec dient que havia arribat el momentde la política a Salut, i per tant calia un perfil polític i no un de tècnic al
front del departament. Segons va explicar, tenia l’encàrrec de fer política i
cercar el consens al voltant de la sanitat. “Reconstruir el consens no és feina
d’un metge, és feina d’un polític” va arribar a dir. Un any després ha
reconstruït el consens d’una manera tan efectiva que tot just ahir mateix Eulàlia Reguant, diputada de la CUP, i interlocutora de Comin en la cerca
d’aquest suposat consens feia una crida “a usuaris, treballadors i veïns per
ocupar plantes tancades als hospitals i reobrir llits”. Dit això com a mostra
del consens que Comin ha estat capaç d’aconseguir. Tanmateix, el consens no
l’ha assolit ni tan sols amb membres de la coalició de la qual ell en forma
part. Els seus enfrontaments amb Mercè Conesa, alcaldessa de Sant Cugat, i amb
Montserrat Candini alcaldessa de Calella ho certifiquen. Només ha aconseguit un
cert acord amb Gemma Tarafa, la comissionada de Salut de l’Ajuntament de
Barcelona, amb la qual han arribat a acords que poden desmantellar el sistema
sanitari públic a la ciutat de Barcelona.
Més enllà del
fracàs més rotund en la recerca d’aquest consens, Comin s’ha dedicat a
polititzar encara més la sanitat, amb decisions apriorístiques, basades en la
ideologia i no en el sentit comú. Com a mostra d’aquesta situació, cal comentar
el nyap històric comés al Vallès Occidental, amb l’expulsió del SISCAT de la
Clínica del Vallès primer, i de l’Hospital General de Catalunya després, fet
que ha comportat el col·lapse de l’Hospital del Parc Taulí de Sabadell i del de
Terrassa, i dels seus respectius serveis d’urgències. La situació generada és
tan demencial, que costa entendre que hagi estat presa per algú amb tres dits de front: s’eliminen
llits d’utilització pública del territori, i poc després se’ls tornen a enviar
malalts perquè els centres del territori s’han col·lapsat. Del tot inaudit...
De les promeses de
Comin, la realitat demostra que més enllà dels titulars de diaris
anunciant-les, hi ha ben poc al darrere. On és el famós decret de prescripció infermera que tantes vegades s’ha anunciat? Què hi ha del Pla de Xoc per reduir
les llistes d’espera quirúrgiques, de vista als especialistes i d’accés a
proves diagnòstiques i complementaries? Com tenim el pla de renovacions dels
equipaments obsolets? I el Pla Director d’Urgències? I el Pla de Reforma de
l’Assistència Primària?
Entre els seus
mèrits destaca també l’enterrament del projecte Visc+, que de ser un big data a
disposició de la ciència i de tota la comunitat científica ha passat a ser una entelèquia que deixa de banda científics
i gent de la recerca que des de les universitats privades, dels hospitals
privats o des de l’industria farmacèutica no podran gaudir d’unes dades que
necessiten per a les seves feines i beneficiar als ciutadans i la seva salut.

Des del primer
moment vaig ser crític amb el nomenament del conseller Comin. Una persona que
en la seva trajectòria política ha passat per “Ciutadans pel canvi” en la
òrbita de Pascual Maragall, pel PSC on mai va despuntar, i ara ha passat a ser
un satèl·lit d’Oriol Junqueras sense ni tan sols militar a ERC. Això demostra una ànsia absoluta per satisfer-se a
ell, ell, i només que ell. Ni Pascual Maragall, i encara menys el PSC, han
sigut mai independentistes, i ara sembla que Comin sigui un “independentista de
tota la vida”. Sembla clar que en el fons Comin és exactament igual que una
bona majoria de polítics catalans: els seus objectius personals sempre passen
per sobre dels interessos de país. Per això Comin s’entén tan bé amb Junqueras,
i per això Comin és al departament de Salut, per fer-se un nom en el món de la
política. Diuen que la seva aspiració passa per assolir algun dia l’alcaldia de
Barcelona.
I mentre tant, el
departament de Salut, deixat de la ma de Déu, resistint les incongruències de
qui el dirigeix, i afrontant el dia a dia gràcies a la feina abnegada d’alguns
dels que estan a dins intentant que la nau no s’enfonsi, tot i que el capità
sembla estar per altres interessos. Qui dies passa anys empeny... fins quan?
www.rbaestudisiprojectes.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada