Les complicades negociacions del 1er. conveni col·lectiu del SISCAT

Les incerteses de tot tipus condicionen i dificulten la possibilitat d'un acord

Cal un canvi profund en els continguts i la forma de la negociació col·lectiva

El passat 22 d’abril s’havia de celebrar una reunió “definitiva” per tancar el conveni col·lectiu que com és sabut es porta negociant des de fa ja alguns anys, sense que les parts hagin estat capaces d’arribar a acords sòlids. Recordem que al juny del 2013, hi va haver un preacord que els sindicats varen voler sotmetre a consulta en els diferents hospitals del SISCAT i que el resultat fou desfavorable al refusar els treballadors els acords als que havien arribat patronals i sindicats. Des de llavors, molts contactes entre els negociadors formals o informals, relleu en les cúpules negociadores d’alguns sindicats i cap resultat positiu.

Així les coses i a petició de les patronals, la trobada del passat dia 22 es va suspendre atès que a criteri de les patronals no hi havia indicis que es pogués tancar cap acord, motiu pel qual no tenia sentit fer la reunió. Sembla que la setmana vinent les patronals es reuniran de forma separada amb cada un dels sindicats presents a la taula negociadora per veure si entre tots es pot arribar a consensuar un mínim d’acords que permetin la signatura d’un conveni. Sincerament ho veig molt poc probable, no tant per les diferències abismals entre els que uns demanen i els altres volen donar, sinó sobretot per les incerteses que planen sobre el futur: incerteses econòmiques, polítiques, i de tot tipus. Independentment del que s’acabi acordant, si és que al final hi ha algun acord, voldria fer algunes consideracions al voltant d’aquestes “negociacions” tal com avui en dia estan configurades.

En primer lloc cal ressaltar que en el fons es tracta d’una negociació sui generis. En una negociació entre dues parts, els acords es produeixen sempre quan les dues parts renuncien a alguna cosa. En el cas dels convenis col·lectius, una de les parts, la sindical, parteix d’un llistat de màxims i si renuncia a algunes demandes, mai ho perd tot. És a dir sempre hi sortirà guanyant. En la negociació els sindicats es limiten a intentar maximitzar els guanys. Postura del tot legítima, no ho qüestiono pas, però que posa de manifest que els sindicats, en una negociació d’un conveni sempre hi guanyen. Hi guanyen més o menys, però sempre hi guanyen. Per contra les patronals sempre hi perden, més o menys, però sempre hi perden. Sempre han de fer concessions per arribar a un acord. Segurament el mecanisme de funcionament és just, però cal un equilibri que sovint no es respecta, i en ocasions s’han acabat pactant condicions que han estat molt difícils d’assumir per part de les empreses i han implicat costos elevats pel sistema sanitari.

Un altre aspecte que vull comentar fa referència a la part patronal, que en el cas de Catalunya és molt heterogènia amb sensibilitats diferents en funció de a quina patronal es representa. Hi ha una part de la patronal més progressista, uns altres són més aviat liberals, i finalment hi ha els més conservadors que encara que pesen poc, també hi són.  Tanmateix el problema més important no és la seva heterogeneïtat sinó que en la negociació no defensen els seus propis diners, sinó els diners dels seus associats, i això no és ben bé el mateix. La sanitat pública catalana s’ha vist obligada a fer severes retallades per sobreviure a la crisi generalitzada de l’Estat espanyol, però no ens enganyem, les retallades no venen només per la crisi, que també, sinó que venen gràcies a uns costos sanitaris que superen en molt els recursos que el país genera per poder-hi fer front. I entre aquests costos sanitaris hi ha els costos salarials.

A Catalunya, des de fa anys els costos laborals de la sanitat han estat excessius.  Habitualment les negociacions dels convenis de la sanitat pública es centren en dues qüestions principals: sous i jornada. Els sous sempre pugen, més o menys, i la jornada sempre es redueix, més o menys. El resultat final és que l’hora real treballada sigui molt cara per aquest doble efecte. Però i mentrestant que passa als centres de treball?, qui es preocupa de la productivitat? Quin compromís hi ha per part dels treballadors d’incrementar la productivitat proporcionalment a la pujada de salaris? Pugen els salaris, baixa la jornada, s’incrementen els costos de les guàrdies, s’inventen les DPO que a nivell conceptual podrien ser una bona eina però que el seu mal us ha convertit en cafè per tothom, es crea més cafè per tots amb la carrera professional, etc... Un seguit de despropòsits que només contribueixen a incrementar els costos salarials, a crear situacions de greuge amb professionals mal pagats i d’altres retribuïts per sobre de mercat, ningú es preocupa per la productivitat, etc. Està tot tan mal fet, que els professionals més quilificats del sistema són els que estan pitjor pagats. La única vegada que a través d’un conveni col·lectiu s’ha incrementat la jornada laboral ha estat en l’últim conveni sociosanitari, i encara per que aquest fet va ser imposat per l’autoritat laboral que exercia de mediador.  

Fa pocs dies, parlant amb un directiu d’una de les patronals catalanes, li exposava el meu desacord amb la manera de negociar sous i jornada. El seu comentari em va deixar molt sorprès quan sense ni tan  sols parpellejar, em va etzibar: “es que nosaltres som els qui millor defensem els interessos dels nostres associats; ningú ho faria millor...”. Mare de Déu... no vaig poder evitar pensar en com, negociació rere negociació, gràcies a una patronal que no si juga els seus diners, sou i jornada han portat al cost d’hora real treballada a una espiral del tot insostenible econòmicament com malauradament la realitat ha demostrat, al cafè per a tothom en el tema de les DPO o la carrera professional, amb concessions a determinants col·lectius, a oblidar que salaris i productivitat han d’anar estretament lligats. Unes patronals que en cap conveni col·lectiu de la sanitat pública que han signat, mai han tingut la més mínima sensibilitat per la productivitat. Sembla que aquest concepte bàsic en qualsevol estructura productiva, a sanitat no compta. 

www.rbaestudisiprojectes.cat