Atenció: els metges dels hospitals concertats podrien tornar a convocar una nova vaga

Creix el descontentament entre el col·lectiu mèdic dels hospitals concertats per el fet que el conveni signat recentment no inclou la majoria de les seves reivindicacions. El malestar dels metges és important i s’ha incrementat considerablement des que les patronals del sector sanitari públic varen deixar de banda, una vegada més, les reivindicacions del sindicat Metges de Catalunya. 

El CatSalut s’havia compromès a demanar a les patronals que es reunissin amb Metges de Catalunya per intentar arribar a acords sobre les reivindicacions dels metges que no varen ser incorporades al conveni, però pel moment, el més calent és a l’aigüera. Si no hi ha una resposta immediata per part del sector, tornarem a viure jornades de mobilitzacions a la sanitat pública concertada, i de nou, sota l’amenaça de la grip i en plena vigència del PIUC.  

La última setmana del mes de novembre l’assistència primària de l’ICS va patir un vaga com a conseqüència de la manca de resposta de l’administració sanitària als problemes dels professionals que presten els seus serveis en els CAP de l’ICS. Paral·lelament, hi havia convocada una segona vaga, també pel sindicat Metges de Catalunya, que afectava als metges dels hospitals i a l’assistència primària concertats. Aquesta segona vaga va passar més desapercebuda pel fet que els mitjans de comunicació es varen centrar molt més a explicar les conseqüències de la vaga dels metges de l’assistència primària de l’ICS. 

Quan la primera de les vagues es va desconvocar, la segona va continuar encara un dia més, i es va acabar desconvocant quan el CatSalut es va comprometre a demanar a les patronals del sector que es reunissin amb representants de Metges de Catalunya per tal d’intentar arribar a acords sobre demandes mèdiques que el conveni col·lectiu havia deixat de banda, com a conseqüència del tancament en fals del conveni col·lectiu. 

A dia d’avui, sembla que les patronals no han rebut cap instrucció al respecte i als metges se’ls està acabant la poca paciència que els resta. En aquest sentit han convocat una roda de premsa en la que donaran a conèixer les noves mobilitzacions que duran a terme fins aconseguir que les seves reivindicacions siguin preses en consideració. Els ciutadans tornaran a pagar les conseqüències d’una actuació arbitrària de les patronals del sector sanitari que any rere any marginen les peticions dels metges a l’hora de tancar els convenis col·lectius. Tots, departament de Salut, sindicats i patronals, haurien de reflexionar sobre el procés de negociació del convenint col·lectiu del sector sanitari concertat amb el CatSalut, i analitzar si a aquestes alçades té algun sentit deixar fora del conveni les reivindicacions del col·lectiu mèdic. Dona la sensació que tots els negociadors continuen ancorats en les pràctiques pròpies del segle passat; si el conveni vol regular com s’han d’organitzar determinats aspectes del funcionament d’un hospital, és evident que la visió dels metges i les seves peticions no poden quedar permanentment marginades. 

La conseqüència de tot plegat és que estem davant la possibilitat d’una nova vaga mèdica a la sanitat pública. Els metges han vist com al govern actual de la Generalitat, però també al departament de Salut, els tremolen les cames davant l’amenaça d’una vaga. Els metges de primària varen aconseguir, en la vaga del novembre passat, totes les  seves reivindicacions; per tant el camí sembla clar: intentar aconseguir, a través d’una vaga, allò que les negociacions del conveni col·lectiu els van negar. 

Per tot plegat, els delegats del sindicat Metges de Catalunya dels sectors d’atenció primària i hospitals concertats han decidit en assemblea reprendre les mobilitzacions iniciades al novembre passat, reclamant millores en les seves condicions laborals però també en la manera com han d’exercir les seves funcions assistencials. Tenim doncs al davant noves jornades de protesta que sembla que el sindicat explicarà en què consistiran en una propera roda de premsa. 

Una reflexió abans d’acabar aquest escrit. Dona la sensació que amb la seva manera d’actuar, els que millor estan treballant per que els metges acabin tenint el seu propi conveni són precisament aquells que s’hi oposen: patronals i departament de Salut. Actuant així, marginant l’opinió dels metges, el que acabaran aconseguint és que el conveni dels metges sigui una realitat... i darrere, no ho dubteu, vindran les infermeres...  Quan això passi a qui haurem de felicitar?                 

La Història Clínica Digital del Sistema Nacional de Salut

Catalunya s’integra a la xarxa estatal d’històries clíniques. A partir d’ara la informació clínica dels malalts catalans podrà ser consultada des de centres sanitaris pertanyents al Sistema Nacional de Salut espanyol.

Això permetrà que els ciutadans catalans desplaçats a l’Estat puguin ser atesos comptant amb la informació derivada de la Història Clínica Resumida que inclou les dades més rellevants dels pacients.

Des de finals d’any, i després d’un treball intens, el departament de Salut de la Generalitat de Catalunya s’ha incorporat exitosament a la “interoperabilitat de la història clínica” del Sistema Nacional de Salut de l’Estat. D’aquesta manera totes les comunitats autònomes de l’Estat espanyol tenen la possibilitat de comunicar i consultar les dades clíniques més rellevants dels pacients pertanyents a altres comunitats. En el cas de Catalunya, que ha esta la última comunitat a integrar-se al projecte, els metges de les altres comunitats ja poden consultar dades de pacients catalans, mentre que els metges catalans hauran d’esperar encara alguns mesos per poder accedir a les dades de pacients d’altres comunitats, quan aquests siguin atesos en hospitals de la xarxa pública catalana

Amb la incorporació de Catalunya, el Sistema Nacional de Salud espanyol disposa de manera centralitzada d’informació clínica rellevant de quasi 43 milions de persones, és a dir d’un 95% del conjunt de la població atesa. La Història Clínica Digital del Sistema Nacional de Salut (HCDSNS) pretén millorar la qualitat de l’assistència prestada als ciutadans quan aquests estiguin desplaçats de la seva comunitat de residència. El projecte s’ha desenvolupat a partir de la intervenció d’experts que varen decidir la selecció dels continguts clínics que caldria compartir i està en consonància a les successives iniciatives que la UE a dut a terme per la comunicació d’informació clínica entre els Estats membres. Aquesta informació clínica podrà ser intercanviada entre els diferents països de l’UE a partir de l’any 2020. 

La informació  que es podrà accedir és la que s’inclou en la Història Clínica Resumida, que es genera automàticament en el moment en que algú sol·licita la informació d’un pacient, i que conté un extracte de les dades més rellevants de la història clínica complerta del malalt. Pel que he pogut  esbrinar, aquest resum de la història clínica es genera automàticament en el moment en que es registra la sol·licitud per part del metge a partir de les dades estructurades del l’HC3. El resum es redacta en castellà, tot i que els diagnòstics i tractaments surten en castellà però acompanyats dels codis estàndard. 

A aquest punt de la llengua caldrà prestar-hi atenció. Quan hagi passat un temps des de la integració de Catalunya al sistema, començaran a sorgir queixes de diferents metges de l’Estat que reclamaran que tota la informació es publiqui en castellà. Molt probablement algunes d’aquestes queixes poden  acabar als tribunals espanyols que acabaran decidint, faltaria més, que totes les històries clíniques de la sanitat pública estatal hagin d’estar obligatòriament escrites en castellà. La conclusió de tot plegat és que amb aquesta decisió el departament de Salut està posant en risc l’ús del català en  la sanitat. Com passa a la justícia, sinó parem compte estem a les portes d’haver contribuït a la progressiva desaparició de la nostra llengua també en el sector sanitari.

Val a dir que estem que estem davant d’un pas important per millorar la qualitat de l’assistència dels malalts. El poder disposar d’informació clínica rellevant del malalt a l’hora d’iniciar un nou episodi clínic lluny de la residència habitual del malalt és sens dubte un element positiu. Tanmateix els catalans correm un risc quan es tracta de la llengua catalana; els poders fàctics de l’Estat tenen entre cella i cella la desaparició de la nostra llengua i no desaprofiten l’ocasió per quan se’ls presenta una ocasió propicia donar un pas de rosca més. Ho hem vist amb la immersió lingüística a les escoles, en l’ús del català a la justícia, en la negativa del govern espanyol, sigui el color polític que sigui, a demanar a la UE l’oficialitat de la llengua catalana en el Parlament europeu, etc. Per tant, les autoritats faran bé vetllant pel manteniment de la llengua catalana en les històries clíniques, de manera que aquesta participació en la HCDSNS que és positiva, no produeixi cap dany col·lateral a la nostra llengua.  

L’assistència primària concertada també haurà d’incorporar millores

Els acords assolits entre l’ICS i Metges de Catalunya que varen permetre desconvocar la vaga dels metges d’assistència primària de l’ICS de finals de novembre passat, hauran de ser implementats també als centres de primària gestionats per entitats concertades amb l’objectiu de garantir a la població una atenció primària de qualitat, i una feina als professionals feta amb condicions adequades, independentment de la titularitat dels proveïdor dels serveis. 

Per tenir credibilitat cal que es passi de les paraules als fets; dels anuncis a les realitats; de les promeses a les accions concretes. Deixem-nos d’apoderaments retòrics i posem fill a l’agulla per convertir la realitat d’avui en dia en quelcom millor que s’apropi una mica més a allò que hauria de ser.

Tal com Metges de Catalunya havia reclamat, l’assistència primària concertada també haurà d’incorporar millores organitzatives derivades dels acords que varen posar punt i final a la vaga dels metges de l’assistència primària de l’ICS. En paraules d’una representant de Metges de Catalunya “la situació de la primària concertada continua sent crítica, i això podria crear un greuge comparatiu pels ciutadans entre la primària de l’ICS i la concertada en la que rebrien un pitjor servei”

Atents a aquesta possibilitat el CatSalut ha decidit intervenir per assegurar que no existeixi cap diferència en la qualitat de l’atenció que els ciutadans rebin als centres de primària de l’ICS o a centres de primària gestionats per entitats concertades. Adrià Comella, director del CatSalut ha adreçat un escrit als gerents de les entitats concertades que gestionen centres d’atenció primària en la que els demana fer una avaluació conjunta entre cada entitat i el CatSalut per detectar les situacions que s’hagin de corregir i proposar mesures per assegurar que sigui quin sigui el territori, i sigui quin sigui el proveïdor dels serveis de primària, l’atenció sigui del màxim nivell. Cada entitat concertada haurà de dur a terme aquesta avaluació conjuntament amb la gerència de la Regió Sanitària que li correspongui.  

Es pretén que aquest procés estigui acabat abans del 31 de març. El director del CatSalut en el seu escrit deixa clar que assegurar la qualitat de l’assistència en tot el país, no vol dir fer homogenis els models de gestió de tots els proveïdors, sinó que mantenint l’autonomia de gestió de les empreses proveïdores, aquestes prestin els serveis en les mateixes condicions per a ciutadans i professionals”. El Dr. Comella insisteix en la necessitat d’aconseguir situar l’atenció primària com a element clau del sistema sanitari públic català.

En la mateixa línia, i coincidint amb l’escrit del director del CatSalut, la consellera de Salut Alba Vergés, tot i estar de baixa maternal, ha publicat en el diari “El Punt Avui” un article titulat “Cuidem la primària” en el que incideix en la prioritat en implementar les  millores de l’assistència primària. En aquest article la consellera diu entre altres coses que “l’atenció primària ha de ser l’eix vertebrador del nostre sistema de salut”. Aquesta afirmació, per repetida, ha perdut credibilitat atès que més enllà del discurs no s’han dut a terme accions per fer-la efectiva. Es va vendre l’ENAPISC com a gran eina per millorar els serveis de primària però més enllà dels papers, no hi havia accions ni diners per fer-ho efectiu, fet que va contribuir a desfermar les crítiques en lloc d’apaivagar els ànims, tot i que l’ENAPISC era teòricament un bon punt de partida. Al final el gran desencadenant de les solucions ha estat la vaga dels metges de la última setmana de novembre. No ha estat fins llavors quan el departament de Salut s’ha posat les piles, ha posat diners sobre la taula, i sembla que algunes coses comencen a millorar, tot i que els 250 nous metges de medicina familiar i comunitària semblen molt difícils de poder contractar.

En el seu article la consellera fa un llistat de les decisions preses per millorar la primària, que no són altres que les acordades amb el sindicat Metges de Catalunya per desconvocar la vaga. En aquest sentit, l’escrit de la consellera no aporta res de nou més enllà d’insistir una  vegada i un altre en la importància de l’assistència primària i el seu interès per reforçar-la, però com tots sabem, si les paraules no van acompanyades de fets, se les acaba enduent el vent... com tantes vegades ha succeït.

Tothom ha sentit parlar masses vegades “d’apoderar l’assistència primària”, de ”l’eix vertebrador del sistema sanitari”,  etc. Fins avui la realitat és que han resultat frases sense cap contingut i en la pràctica sense cap continuïtat. És la manera de fer política a casa nostra: frases altisonants a les xarxes socials i als mitjans de comunicació afins, que molts aplaudeixen embadalits, però que porten a la frustració i a les vagues quan la gent s’adona quan darrera dels titulars no hi ha cap realitat tangible.

Esperem que a partir d’avui passem de les paraules, de les gesticulacions i les frases grandiloqüents a la política dels fets reals.          

La despesa sanitària per càpita 2019 a l'Estat

A dia d’avui, pendents que el Parlament de Catalunya aprovi el pressupost de la Generalitat per al 2019, la sanitat pública catalana continua sent de les pitjors finançades de l’Estat. Molts ciutadans ens preguntem perquè si Catalunya aporta aproximadament el 20% del PIB estatal, la seva sanitat pública està discriminada d’una manera tan negativa.

Comunitats com Astúries, País Basc o Navarra tenen un finançament per càpita que supera al dels ciutadans de Catalunya en més d’un 40%, mentre que els madrilenys reben per finançar la seva sanitat un 3,6% més que el que rebem els catalans. Només els ciutadans Andalusos reben menys diners que els catalans: un 2,26% menys.

Que el sistema de finançament de les comunitats autònomes de l’Estat espanyol és un nyap mal dissenyat, injust i discriminatori és una evidència que no admet discussió. Que els partits polítics estatals de dretes, centre o esquerres han jugat sempre a fer del sistema de finançament una manera opaca de comprar vots a determinades comunitats és també una evidència. I que els polítics catalans han estat incapaços de negociar una situació més avantatjosa és també veritat. Encara recordo quan a l’any 2009, en l’últim govern tripartit presidit per José Montilla, el llavors conseller d’economia Antoni Castells va tornar cofoi de Madrid dient a tot aquell que el volia escoltar, “hem aconseguit un acord de finançament plenament satisfactori”. Doncs menys mal...

És cert que les dades del 2019 que s’indiquen en el quadre adjunt, corresponents a Catalunya, estan basades en la pròrroga pressupostària de l’exercici passat, i si es pot acabar aprovant un nou pressupost per al 2019 la càpita es podria veure teòricament  incrementada, però com que l’any 2018 ha significat un dèficit molt elevat per a la sanitat catalana, és molt probable que l’increment previsible del pressupost quedés compensat per la imputació del dèficit del 2018 a l‘exercici del 2019, i a la pràctica la càpita assignada als ciutadans de Catalunya quedaria si fa no fa a l’alçada d’aquests 1192-1200 €. 

Catalunya no és la única comunitat que pel moment està sota pròrroga pressupostària. Andalusia, Aragó, Castella i Lleó, Castella La Manxa, País Basc i La Rioja tenen també els seus pressupostos prorrogats. Les eleccions del mes de maig d’una banda i el sostre de despesa marcat per el govern espanyol condiciona molt la possibilitat d’aprovar pressupostos en aquestes comunitats. Segurament, el País Basc és qui ho té més fàcil per poder millorar encara més el finançament de la seva sanitat. En el cas de Catalunya la situació és complicada atès que no hi ha una majoria parlamentaria suficient per poder aprovar uns pressupostos.

La sanitat catalana va viure els seus millors moments al 2009 amb una assignació per càpita de 1.300 €. Després va arribar la crisi, els efectes de la qual es varen ajuntar amb un endeutament de les finances públiques catalanes. Des de llavors, entre la injustícia del model de finançament i la incapacitat dels polítics de trobar una solució a la manca de recursos, els catalans han vist com la seva assignació pressupostària per càpita ha anat disminuint, arribant a uns límits insostenibles. El pressupost dels 2017 va significar una certa recuperació, però des de llavors les successives pròrrogues dels pressupostos han deixat a la sanitat catalana de nou sota mínims.

Aquesta era la situació al 2004. De llavors ençà,
per Catalunya han canviat les coses a pitjor 

No es pot explicar de cap manera que el finançament sanitari de la comunitat de l’Estat espanyol que practica probablement la millor assistència sanitària, sigui la segona per la cua pel que fa al finançament de la seva sanitat, sent de les que més aporta al “fons comú”. Decididament alguna cosa no funciona.

Comunitats com Astúries, País Basc, Extremadura, o Aragó tenen una situació de privilegi pel que fa al finançament de la seva sanitat pública, que en cap cas es correspon a la seva aportació al fons comú, i molt superior a la dels ciutadans catalans. Si deixem de banda País Basc i Navarra per les peculiaritats del seu sistema de finançament, perquè Aragó o Extremadura han de tenir més recursos per càpita que Catalunya? És hora de denunciar las injustícies, i de la mateixa manera que aquestes comunitats reclamen els seus drets, i s’emmirallen sempre amb Catalunya, ara Catalunya hauria de denunciar aquesta greu discriminació. Hem de dir prou.   

La carta als Reis...

La sanitat pública catalana necessita que els Reis de l’Orient se’n recordin d’ella, sobretot després d’un any 2018 que ha vingut molt marcat per l’aplicació de l’article 155, les mancances pressupostàries i la inacció política. 

L’any 2019 és tot un interrogant a nivell econòmic. El dèficit de l’exercici 2018 deu haver estat notable a tenor de les informacions que s’han anat donant al llarg de l’any. Esperem que els Reis Mags no permetin que el pressupost del 2019 es vegi afectat amb una càrrega negativa equivalent al dèficit de l’any passat... 

  

La majoria de peticions que fem als Reis Mags des de la sanitat catalana, segur que algunes Ses Majestats les han sentides d’anys anteriors, però les tornem a repetir per que sembla que la crisi econòmica ha afectat també a la capacitat adquisitiva dels propis Reis. És per això que continuem demanant la recuperació del poder adquisitiu dels professionals. Avui la capacitat de compra dels nostres professionals està per sota de la que tenien 10 anys enrere, i tot i reconèixer una certa recuperació dels salaris, val a dir que aquesta és del tot insuficient. Els metges i infermeres de la sanitat pública catalana són els únics professionals de la UE que cobren menys que al 2009. 

I les conseqüències d’aquesta situació no són només la vaga que hem patit recentment, la desmotivació dels professionals, o la manca d’il·lusió  per a noves generacions de metges i infermeres  sinó que més d’enllà d’això, masses metges i masses infermeres han decidit anar-se’n a treballar a altres països, la majoria europeus, en els que les perspectives per tenir més qualitat de vida exercint la seva professió són millors. 

També continuem demanant que els hospitals catalans puguin accedir a les noves tecnologies i reposar els aparells obsolets o que ja no funcionen en moltes unitats de diagnòstic. El “parc” tecnològic en molts hospitals hauria d’estar fora d’ús i només la manca de recursos per afrontar noves inversions està retardant adquisicions que són del tot necessàries. Per altre banda les avaries continuades de l’aparellatge existent està requerint elevades despeses de manteniment fet que es contradiu amb la manca de diners per a inversions.  Però deixem-ho clar perquè Ses Majestats no es confonguin: no volem inversions en totxos, volem inversions en equipaments. Són, juntament amb la qualitat dels nostres professionals bàsics per mantenir la qualitat assistencial del sistema sanitari públic.  

És ben sabut que a l’assistència primària hi manquen metges de família de la mateixa manera que als hospitals ens fan falta infermeres. El Reis haurien de tenir en compte també  aquestes mancances. Però amb uns salaris tan baixos serà difícil convèncer al jovent per a que triïn aquestes professions. L’especialitat de medicina familiar i comunitària requereix ser més atractiva pels joves estudiants de medicina.           

La carta als Reis també ha d’incloure una petició relativa als responsables polítics del departament de Salut, i en aquest sentit cal demanar respostes als problemes reals de la sanitat pública catalana. A vegades dona la sensació que es prioritzen una sèrie de qüestions que a nivell de discussió política estan molt bé, però em el dia a dia estan molt allunyades de les necessitats de la gent. I són aquestes necessitats les que cal abordar prioritàriament, no aquelles qüestions (reals o inventades) que els polítics volen posar sobre la taula quan per la gent no formen part de les seves inquietuds.

També atenent a que l’exercici econòmic del 2019 és tota una incògnita i tardarem a conèixer els pressupostos de Salut, caldria demanar a Ses Majestats els Reis de l’Orient que convencin al vicepresident del govern català i conseller d’Economia per tal que el dèficit del departament de Salut del 2108 no s’imputi contra els pressupostos del 2019. Seria com tornar cinc anys enrere... 

Per acabar, no estaria de més que Ses Majestats deixessin al departament de Salut un gran sac ple de les capacitats que calen per fer política sanitària de la bona; aquella que es fa en els despatxos i en el Parlament de Catalunya. La que es fa a Twitter no és política, com a molt és propaganda política.         

L’any 2018 ha estat un any perdut per a la sanitat catalana

Dels 12 mesos de l’any, sis han estat en blanc a causa de l’article 155 de la Constitució, i els altres sis han continuat en blanc degut a que el nou equip que governa el departament de Salut ha estat políticament desaparegut. 

Tot plegat ha acabat desembocant en la gran vaga de metges de finals de novembre, originada per la manca de respostes als problemes més immediats de la sanitat pública catalana.

El 21 de desembre de l’any 2017, Catalunya va viure unes eleccions autonòmiques convocades per el govern espanyol, en una situació mai viscuda abans com a conseqüència de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. El resultat de les eleccions va determinar pocs canvis pel que fa al panorama polític català, i a nivell del Parlament la correlació de forces sobiranistes, no sobiranistes, i dels que estan al mig, va quedar pràcticament en la mateixa situació que abans de les eleccions, que per tant, de ben poc varen servir.  

Tanmateix, per treure’s el 155 de sobre i poder començar a treballar, calia formar govern, i com que l’Estat espanyol no va acceptar els resultats de les eleccions, es varen anar succeint diferents intents d’investir presidents de la Generalitat fins que al mes de maig del 2018 Quim Torra fou finalment investit com a 131è president de la Generalitat de Catalunya. No va ser per tant fins a meitat de maig del 2018 quan l’aplicació de l’article 155 va quedar sense efecte. 

Laura Pelai, secretaria general del departament de Salut 

Pel que fa al departament de Salut, la nova consellera sorgida del nou govern, va prendre possessió el dia 2 de juny, posant fi a la intervenció de la Generalitat. Semblava que amb aquesta acció el departament de Salut recuperaria el seu dia a dia habitual però sis mesos després dona la sensació que el 155 continua vigent perquè les iniciatives polítiques brillen per la seva absència.

En el departament de Salut hi ha tres pilars fonamentals: la secretaria general, la direcció del CatSalut, i la representativitat política que assumeix el/la titular del departament. I en aquests últims 6 mesos val a dir que cap d’ells ha estat a l’alçada. La secretaria general, ha estat absent en tot moment davant de problemes que en teoria ella hauria de conèixer bé pel seu passat sindicalista com són tots els relacionats amb els conflictes amb els professionals; la direcció del CatSalut, que inicialment semblava que no es manifestava per prudència, al final sembla que el motiu del seu silenci està bàsicament relacionat amb que no té gaires coses a dir. I l’acció política que calia esperar de la consellera de Salut fins el moment sembla limitada a algunes piulades a Twitter. Massa poc com per generar confiança. 

El resultat és ben conegut: una vaga de metges de primària, secundada per metges dels hospitals públics, que es queixaven amb raó que als seus problemes denunciats moltes vegades no s’hi aportaven solucionen. Tot i la cimera de professionals del setembre passat, la manca de respostes i compromisos concrets va portar als metges a dir prou, i reclamar mitjançant la pressió d’una vaga, uns mínims que els permetin treballar mantenint la qualitat assistencial.

Adrià Comella, director del CatSalut 

Val a dir que el sector està a l’expectativa i en general impera un aire de conformisme i també de preocupació derivat no només del diagrama pla que mostra el departament de Salut, sinó també de les conseqüències econòmiques consqüència del conveni col·lectiu del sector, signat a última hora després d’un intervencionisme insòlit del propi CatSalut, i que pot crear greus problemes d’equilibri pressupostari en alguns centres de la xarxa pública. Un conveni que una vegada més deixa als metges fora de la negociació i que es converteix per tant en un document merament administratiu que regula horaris, descansos, permisos i vacances. Tot el contrari del que avui hauria de ser un conveni col·lectiu de treball. La miopia de les patronals a l’hora de negociar és ja alarmant. 

A l’hora de valorar com ha estat aquest any 2018 per la sanitat catalana, cal recordar un escrit de gener del 2018 signat pel llavors director del CatSalut David Elvira, i publicat en el suplement “Presència” del diari “El Punt Avui” en el que establia tres prioritats per aquest l’any 2018 i que hem tancat fa tan sols uns dies. En aquell article Elvira senyalava tres qüestions prioritàries:

1. Consolidar les polítiques de lluita contra les desigualtats en salut, garantint la universalitat de l’assistència.
2. La millora de les condicions dels professionals, com  “agents clau” de l‘èxit del sistema sanitari
3. Intervenir decididament sobre les inversions en infraestructures i equipaments.

Què hi ha d’aquestes tres prioritats en les que tothom hi estava d’acord? S'ha avançat una mica en el segon punt forçats per la vaga de metges, però els altres dos punts continuen pràcticament allà on estaven... un any perdut.   

L’Hospital Clínic, el millor hospital de Catalunya

L’Hospital Clínic de Barcelona ha estat triat de nou com el millor hospital català. Determinar que el Clínic és millor que Vall d’Hebron, o aquest millor, igual o pitjor que Bellvitge, i que l’Hospital de Sant Pau és millor o no que l’Hospital del Mar o que el Germans Trias de Badalona, o que la Mútua de Terrassa està per sobre o per sota de l’Hospital Parc Taulí és una tasca que a més d’inútil, sembla molt difícil de poder-se demostrar amb objectivitat, prenent en consideració resultats assistencials, recursos esmerçats, complexitats ateses, serveis prestats als malalts, etc. El que realment ens interessa és que tots els hospitals de la xarxa pública catalana facin la seva feina el millor possible, i que els seus resultats en salut estiguin a l’alçada del que succeeix en els hospitals europeus del nostre entorn. I afortunadament a Catalunya tenim una xarxa hospitalària pública de garantia. 

Independentment de les diferents classificacions que s’estableixen al voltant dels hospitals, el més important és la valoració que els ciutadans fem de l’atenció que rebem, i dels resultats sanitaris que assolim. El demés, no va més enllà d’un mer “divertimento”     

En l’estudi “Índice de Excelencia Hospitalária” que efectua aquests darrers anys “l’Instituto de Coordenadas de Governanza y Economia Aplicada” l’Hospital Clínic de Barcelona ha tornat a ser considerat com el millor hospital de Catalunya. A nivell estatal, per quart any consecutiu la Fundación Jiménez Díaz es consolida com a millor l’hospital de l’Estat. Juntament amb l’Hospital Clínic, altres tres hospitals catalans es situen entre els 10 primers a nivell estatal. Aquesta “classificació” inclou 5 hospitals madrilenys entre els 10 primers. Per tant, un 50% dels hospitals top són madrilenys, un 40% són catalans, i un 10% pertanyen a altres comunitats (aquest any un hospital sevillà).

Sembla que s’està posant de moda a l’Estat espanyol establir rànquings entre hospitals i fins i tot sobre la qualitat de l’assistència sanitària entre comunitats. ISASIT va ser la primera organització que es va dedicar a classificar els hospitals d’acord a determinats paràmetres (Hospitals Top 20), i el seu exemple ha estat seguit per altres organitzacions. A més de l’Índice de Excelencia Hospitalária, la Federación de Asociaciones para la Defensa de la Sanidad Pública també es dedica a classificar la qualitat de l’assistència de les diferents comunitats autònomes de l’Estat. Per la seva banda, “Gaceta Médica” organitza la seva pròpia classificació dels anomenats premis “Best in Class”. A notar que aquesta última classificació esmentada té relació amb la càtedra d’Innovació i Gestió Sanitària de la Universitat Rey Juan Carlos, amb totes les connotacions que es deriven de la participació d’aquesta universitat. 

En el cas de la última classificació elaborada per el “Instituto de Coordenadas de Governanza y Economia Aplicada”, les conclusions s’han elaborat en base a gairebé dues mil entrevistes telefòniques efectuades entre els mesos d’octubre a desembre d’aquest any que acabem de tancar, seleccionats en funció de la seva “capacitació professional i vinculació amb els centres sanitaris o el seu entorn” Una mostra escollida d’una manera molt poc seriosa i que segons els resultats que s’han obtingut, explicats més amunt, deu estar integrada aproximadament per un 50% de metges madrilenys, un 40% de metges catalans i un 10% de metges de la resta de l’Estat. I es que ja fa molts anys, un professor d’Estadística de l’Escola d’Enginyers ens explicava que a l’hora de treure conclusions estadístiques, si es vol que els resultats siguin vàlids, és necessari que la mostra seleccionada es correspongui adequadament amb tot el conjunt que vol ser analitzat, o dit al revés, “confeccionant” convenientment les mostres, es pot aconseguir el resultat estadístic que es vulgui. 

Una dada curiosa d’aquests diferents rànquings és que cap d’ells coincideixen en l’elecció del millor hospital. Sense entrar en consideració de quina pot ser la classificació més fiable (si és que n’hi ha alguna), si que voldria qüestionar el concepte de “millor hospital”.

Tanmateix resulta molt difícil assegurar que un hospital és millor que un altre, sobretot entre hospitals punters. Sí que es deuen poder identificar serveis que tendeixen a l’excel·lència en la seva pràctica assistencial, però avaluar quants serveis d’un hospital poden considerar-se excel·lents i comparar aquesta xifra amb la d’un altre hospital amb una estructura similar i que atengui a malalts de la mateixa complexitat ja em sembla un exercici molt complicat de fer. Afortunadament a l’Estat espanyol tenim molt bons hospitals, i particularment a Catalunya els resultats en salut del sistema sanitari són molt bons si els comparem amb els recursos que la Generalitat pot esmerçar-hi. 

Malgrat que les comparacions són difícils de fer, dels resultats dels diferents rànquings que s’elaboren apareix un hospital top gairebé fix: l’Hospital Clínic de Barcelona que sempre ocupa posicions capdavanteres. Independentment de la classificació en el rànquing, l’Hospital Clínic de Barcelona té una característica  particular que és el que per a mi fa que pugui ser considerat el millor hospital de Catalunya, i aquesta característica no és altre que la valoració molt positiva de la seva feina que rep per part de la ciutadania. 

A Catalunya, fa anys, quan algú requeria ser atès en un hospital, la gent volia ser atesa preferentment a l’Hospital de Sant Pau, però mica en mica, el Clínic gràcies a una feina molt ben feta, a la incorporació de molt bons professionals i d’una qualitat assistencial excel·lent, ha capgirat aquella situació i avui, els ciutadans de Catalunya de les Terres de l’Ebre, del Pirineu, de Ponent, de Tarragona, de les comarques gironines, de la Catalunya Central o de la regió Metropolitana de Barcelona, majoritàriament si poden escollir prefereixen ser atesos a l’Hospital Clínic abans que a qualsevol altre centre. I aquesta classificació resultant de la valoració dels ciutadans per a mi té més valor que les enquestes, rànquings i altres anàlisis que es puguin fer. Per això cal felicitar al Clínic perquè té el respecte, valoració i acceptació per part de la ciutadania a la que atenen. Enhorabona.

Val a dir que en aquest sentit els catalans som molt afortunats, perquè més enllà de l’Hospital Clínic disposem d’una xarxa d’Hospitals de primer nivell que per ells voldrien molts països europeus. No ho malbaratem.