 |
| Josep Lluís Lafarga Traver |
L’autor, redactor de l’Avantprojecte de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), desgrana en cinc lliuraments la seva particular visió del model sanitari català, amb ocasió del vint-i-cinc aniversari de l’aprovació d’aquesta Llei. El passat, el present i el futur del model s’analitzen des d’una perspectiva crítica i compromesa, descobrint aspectes inèdits i fent balanç del passat sense complaences, escrutant el present sense concessions i albirant algunes estratègies perquè el sistema sanitari del país segueixi essent una eina de progrés, cohesió social i solidaritat.
Pròleg
Enguany es
compleixen vint-i-cinc anys de l’aprovació de la Llei 15/1990, de 9 de juliol,
d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC),
la llei que basteix el model sanitari català, instrument de progrés i cohesió
social a casa nostra i referent per a l’ordenació dels serveis de salut en
diverses comunitats autònomes de l’Estat espanyol i en d’altres països europeus
i llatinoamericans.
Poques lleis de
calat social tant profund assoleixen quotes de pervivència tant àmplies com és
el cas que ens ocupa. Per això, vull contribuir a la commemoració d’aquest
aniversari des de la reflexió crítica i el compromís.
Una llei a contracorrent
La Llei General de Sanitat (LGS) de 1986 va imposar a les autonomies l’exigència d’articular la
creació, organització i posada en marxa dels serveis de salut respectius en un
termini d’un any a partir de la conclusió dels processos de transferència. Això
va suposar una disfunció a Catalunya, si es té en compte que, un cop
instrumentats els traspassos de serveis sanitaris i socials de la Seguretat
Social l’octubre de 1981, la Generalitat ja havia ordenat el dispositiu
sanitari públic mitjançant la creació de l’Institut Català de la Salut (ICS),
com també el subsistema sanitari concertat mitjançant la creació de la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública
(XHUP). A més, el Govern també havia articulat a aquelles alçades la reforma de
l’atenció primària de salut i dels hospitals gestionats per l’ICS.
Per això, la
confecció d’aquest text legal es veié més com una imposició inoportuna que com una
necessitat o un repte, més tenint en compte el caràcter marcadament estatalitzant de la LGS, gens d’acord
amb les peculiaritats de l’estructura sanitària catalana caracteritzada
històricament per l’existència d’un dispositiu de naturalesa privada amb un pes
específic rellevant i un fort arrelament territorial i social en la provisió de
serveis sanitaris finançats públicament.
Solament la
tenacitat de l’aleshores conseller de Sanitat de la Generalitat Josep Laporte i la il·lusió d’un grup de
joves professionals d’aquest Departament, liderats per Xavier Trias (l’anomenada generació
ICS), varen ser capaços de confegir i impulsar un text articulat que,
arrelat en els principis de racionalització i coordinació dels recursos
sanitaris establerts a la Llei de Bases per a l’Organització dels Serveis de
Sanitat i Assistència Social i la Llei de Coordinació i de Control Sanitari
Públic, de 1934, incorporà els instruments de modernització necessaris per fer
front a l’exigència d’una major eficàcia, eficiència i qualitat dels serveis
sanitaris.
Aquest text
articulat, elaborat amb prestesa el gener de 1988 amb la valuosa col·laboració
de’n Xavier Palet, aleshores cap del
Servei de Programació del Departament de Sanitat, fou aprovat pel Govern amb
lleugeres modificacions i presentat com a projecte de llei al Parlament de
Catalunya el juliol del mateix any. Després de l’interí electoral de la tercera
legislatura autonòmica i de les negociacions amb les entitats municipalistes,
professionals i socials, el projecte fou reprès pel mateix Xavier Trias, que substituí a Josep
Laporte com a conseller de Sanitat, i presentat novament a la Cambra el
juliol de 1989. Finalment, la llei fou aprovada amb un sòlid suport de les
forces polítiques (CiU, PP, ERC, ICV-EUiA i Grup Mixt), després de la
incorporació en el tràmit parlamentari d’un bon nombre d’esmenes parcials, que
emfasitzaven el caràcter marcadament participatiu de l’organització sanitària
del país, per tal de garantir un marc legal estable capaç de dotar l’executiu
d’un ampli marge de maniobra per fixar les polítiques sanitàries més adients en
cada conjuntura.
La LOSC, que era
el contrapunt d’una Proposició de llei marcadament estatlitzant promoguda pel Grup
Parlamentari Socialista i refusada per la Cambra catalana poques setmanes
abans de l’aprovació d’aquella Llei, fou molt qüestionada en un primer moment
per fonts del Ministeri de Sanitat i Consum (aleshores dirigit pel Partido Socialista Obrero Español),
passant a ser en un temps rècord l’exercici de desenvolupament legislatiu més
innovador i reeixit de la LGS. Tot plegat després que Santiago Muñoz Machado, membre destacat del grup de treball que
redactà l’Avantprojecte de la LGS, exaltés les excel·lències de la LOSC en la
sessió inaugural del I Curs de Dret Sanitari organitzat per l’Institut
d’Estudis de la Salut (IES), i que Pedro
Pablo Mansilla, aleshores director general de Coordinació i Alta Inspecció
del Ministeri de Sanitat i Consum, hagués de donar compte públicament de la
valoració institucional que la Llei mereixia al Ministeri davant de més de
tres-cents notables del sector sanitari aplegats per a l’ocasió a la sala
d’actes del Departament de Sanitat, en el marc d’una intervenció hàbilment
programada pel mateix IES.
Josep Lluis Lafarga Traver
Advocat especialitzat en Dret de la Salut
Per conèixer bé el sistema sanitari català, i poder opinar després, cal anar als origens. I fer-ho de la mà del Josep Lluís Lafarga és tot un luxe!
ResponEliminaTens tota la raó Montse: en Josep Lluís Lafarga, a més de ser un excel·lent professional, és una mena d'enciclopèdia vivent. Recorda tants detalls i tantes vivències…
ResponEliminaHe après molt llegint els seus escrits, i estic molt content de que els lectors del blog puguin gaudir dels seus posts… com tu dius, és tot un luxe.