dimarts, 15 de setembre de 2015

LA LLEI D’ORDENACIÓ SANITÀRIA DE CATALUNYA VINT-I-CINC ANYS DESPRÉS. UNA LECTURA CRÍTICA I COMPROMESA DEL MODEL SANITARI CATALÀ (4)



L’autor, redactor de l’Avantprojecte de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), desgrana en cinc lliuraments la seva particular visió del model sanitari català, amb ocasió del vint-i-cinc aniversari de l’aprovació d’aquesta Llei. El passat, el present i el futur del model s’analitzen des d’una perspectiva crítica i compromesa, descobrint aspectes inèdits i fent balanç del passat sense complaences, escrutant el present sense concessions i albirant algunes estratègies perquè el sistema sanitari del país segueixi essent una eina de progrés, cohesió social i solidaritat.





(Quart Lliurament)

La LOSC: una visió prospectiva i de futur

El setge en seu parlamentària a què s’ha vist sotmès en els darrers mesos el model sanitari català ha donat lloc al Ple del Parlament sobre salut celebrat el dia 17 de juny d’enguany, que constitueix l’examen de grau del model i, en conseqüència, permet esbrinar la mesura de la seva acceptació i credibilitat entre els parlamentaris i parlamentàries i, per extensió, entre els ciutadans i ciutadanes als quals representen.

En aquest sentit, els diversos apartats de la Resolució 1069/X, sobre el sistema públic de salut, adoptada pel Ple de la Cambra en la sessió subsegüent del dia 19 de juny proppassat, més enllà dels gestos i dels focs d’artifici dels grups parlamentaris de cara a l’opinió pública, han estat aprovats amb un consens del 70% dels diputats i diputades, de mitjana, posant de manifest que el model sanitari català té un grau d’acceptació ampli entre els ciutadans i ciutadanes del país i apuntant, al mateix temps, de forma encertada, alguns dels aspectes del model que han de ser revisats o aprofundits.

Així, és de destacar l’apartat I. Model sanitari d’aquesta Resolució, que posa en valor la qualitat del sistema públic de salut de Catalunya i la voluntat de promoure el consens i l’acord polític per garantir una sanitat pública universal, equitativa i de qualitat per a tots els ciutadans i ciutadanes del país com a eix essencial de l’estat del benestar i de la cohesió social en el marc d’un model sanitari propi arrelat històricament, socialment i territorialment, i que declara com a prioritat màxima assolir un acord ampli per millorar el finançament de les polítiques de salut que garanteixi que el model sanitari català podrà fer front als reptes de futur i assegurar-ne el caràcter universal i els principis d’equitat i qualitat. En aquest sentit, la Resolució esmentada reclama una acció decidida del Govern de la Generalitat orientada a millorar el finançament de la sanitat, reduïnt el diferencial de la despesa sanitària pública de prop de 2 punts del PIB que separa Catalunya de la mitjana dels països de la UE-15

Així mateix, l’apartat V. Garantiment de l’assistència sanitària insta el Govern, i específicament el Departament de Salut, a garantir de manera reial i efectiva, d’acord amb el que estableix l’article 25 de la Declaració universal del drets humans, que cap ciutadà, amb independència de la seva situació legal i administrativa a Catalunya, no es vegi privat d’assistència sanitària i farmacèutica per motius econòmics, objectiu que s’ha d’articular, al meu entendre, mitjançant l’aprovació d’una norma amb rang de llei.

Igualment, l’apartat IX. Contractació amb els centres del SISCAT insta el Govern a aprovar un Acord que autoritzi la creació d’un grup de treball integrat per experts en matèria sanitària i de contractació, designats pel titular del Departament competent en matèria de salut, encarregat d’elaborar, en un termini màxim de sis mesos, les bases d’un avantprojecte de text normatiu que transposi la Directiva europea 2014/24/UE en allò que es refereix a la contractació de serveis sanitaris en el marc d’una llei catalana de contractació de serveis sanitaris i socials d’atenció a les persones, i possibiliti que els actuals convenis, contractes i autoritzacions formalitzats per a la gestió dels serveis sanitaris d’atenció primària, sociosanitària i de salut mental (inclosos els d’atenció a les drogodependències) d’utilització pública d’àmbit comunitari es mantinguin vigents fins a l’entrada en vigor i implementació de la llei esmentada. Aquest Acord ja ha estat adoptat pel Govern en data 23 de juny proppassat.

La transcendència d’aquest apartat és molt destacada doncs l’article 76 de la referida Directiva confereix un ampli marge de maniobra als estats membres de la Unió Europea (UE) i als poders públics subestatals amb competències en matèria d’execució i control dels serveis d’atenció a les persones (sanitaris, socials i educatius), com és el cas de la Generalitat de Catalunya, a fi de regular la contractació d’aquests serveis públics essencials de forma diferenciada dels restants serveis públics, vetllant perquè els poders adjudicadors tinguin en compte en el procediment d’adjudicació aspectes com la qualitat, la continuïtat, l’accessibilitat, la disponibilitat i l’exhaustivitat d’aquests serveis, als efectes d’assegurar els valors i els objectius propis dels models de salut, social i educatiu del país respectiu, i havent de preservar exclusivament els principis de transparència i igualtat de tracte.

Al mateix temps, l’article 77 de la Directiva de referència possibilita la reserva de contractes per a la prestació d’aquests serveis a les entitats amb vocació de servei públic, que reinverteixen els beneficis en la consecució de les finalitats institucionals i en les quals els empleats o usuaris participen en la seva propietat o governança, facilitant així que la prestació d’aquests serveis essencials s’ajusti als principis i garanteixi en la major mesura possible els valors que inspiren els sistemes sanitari, social i educatiu propis de cada país.  

Al meu entendre, l’oportunitat que ens ofereix la Resolució esmentada d’assentar les bases d’una llei d’ordenació de les prestacions sanitàries del SISCAT, en el marc de la nova Directiva comunitària sobre contractació pública, no es pot desaprofitar amb l’objectiu de regular l’accés i configurar definitivament les xarxes de centres i serveis sanitaris i sociosanitaris d’àmbit comunitari, d’internament i de transport sanitari i les prestacions del sistema  sanitari d’utilització pública, establint un model de provisió de serveis sanitaris basat en la priorització dels dispositius vinculats a les entitats sense ànim de lucre i les entitats d’economia social (que compleixin els requisits de l’article 77 de la Directiva esmentada), l’exclusió de les entitats de capital especulatiu i el lideratge dels serveis d’atenció primària com a porta d’entrada al sistema i base   de l’atenció integral de les persones, encarregats de l’ordenació dels fluxos i la compra de serveis d’atenció sociosanitària, de salut mental (incloent els serveis d’atenció a les drogodependències) i d’atenció especialitzada, en el marc d’una estratègia en la línia de les darreres reformes del National Health Service i dels serveis de salut suec i danès.

D’altra banda, és de destacar l’apartat XIX. Procés d’integració dels serveis socials i sanitaris de la Resolució esmentada, que insta el Govern perquè culmini el procés d’integració dels serveis sanitaris i socials en allò que fa referència a l’atenció a les persones amb necessitats d’atenció conjunta sanitària i social, la promoció de l’autonomia personal i l’atenció a la dependència, i presenti els instruments legals per fer efectiu el procés d’integració dels serveis sanitaris i socials, mitjançant la fusió dels organismes existents en matèria de planificació, compra i avaluació dels Departaments de Salut i de Benestar i Família en el marc d’un nou ens d’atenció sanitària i social integrada, sotmès a un lideratge únic, que ha de comptar amb representants dels governs locals en els seus òrgans de decisió i ha de rebre com a dotació mínima els recursos i serveis que ambdós Departaments destinen a la promoció de l’autonomia personal i l’atenció a la dependència i a l’atenció de la cronicitat, a més dels que es considerin necessaris per garantir la posada en funcionament i la consolidació del sistema.

No qüestionaré l’oportunitat d’aquesta estratègia, que recull una vella aspiració impulsada sense èxit ja fa anys enrere per tal de superar les limitacions d’una coordinació entre els serveis sanitaris i socials que des de sempre ha estat insuficient per resoldre els requeriments de les persones amb necessitats sanitàries i socials a l’ensems. Tanmateix, al meu entendre, més enllà de la creació d’un ens que aixoplugui la planificació, la compra i l’avaluació dels serveis d’atenció a les persones que precisen conjuntament atenció sanitària i social cal, a més a més, sotmetre les pròpies polítiques sanitàries i socials a una estratègia i un lideratge únics que permetin l’abordatge de les necessitats de tots els ciutadans i ciutadanes en aquestes àrees essencials de l’estat del benestar des de la perspectiva de la més absoluta cohesió i congruència, tot avançant cap a un model d’atenció integral sanitària i social de les persones en la línia de les reformes dels països més innovadors.

Però a més a més de les iniciatives que recull la Resolució de referència, cal regular els drets i deures de la ciutadania amb relació a la salut (individual i col·lectiva) i els serveis sanitaris mitjançant una norma amb rang de llei que integri i actualitzi la legislació en aquesta matèria recollida a la Llei General de Sanitat de 1986, la Llei Orgànica de Protecció de Dades de 1999, la Llei sobre els drets d’informació concernent la salut i l’autonomia del pacient, i la documentació clínica, de 2001, així com també els drets a ésser atès en un temps màxim d’espera i a una segona opinió en determinats processos clínics, regulats reglamentàriament, tot plegat amb especial atenció als col·lectius que requereixen d’una protecció especial.

També cal avançar decididament en l’estratègia de descentralització de l’ICS, dotant de personalitat jurídica pròpia els centres hospitalaris gestionats per aquest organisme i els centres d’atenció primària compresos en cada una de les regions sanitàries o d’altres unitats territorials subregionals, mitjançant les fórmules jurídiques més adients en cada cas (empreses públiques, consorcis, fundacions o entitats de base associativa constituïdes per professionals sanitaris, etc.), tot superant els condicionants i les limitacions que la Llei de l’ICS de 2007 imposa a aquests efectes.

En aquest sentit, és d’assenyalar que, tot i els lloables esforços dels directius i els professionals de l’ICS per gestionar els serveis en termes cost-efectius, el volum dels recursos gestionats per l’ICS, la manca d’òrgans col·legiats de govern en l’àmbit dels hospitals o els centres d’atenció primària i els altres dispositius gestionats per aquest organisme i l’absència d’una autonomia real de gestió per part dels professionals que hi presten els seus serveis resten sostenibilitat i eficiència a aquesta organització rígida, gegantina i de difícil governança, tal i com han posat de manifest les dades publicades per la Central de Resultats de l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya en els darrers anys.

Vint-i-cinc anys després de l’aprovació de la LOSC i encara immersos en la crisi econòmica global més perllongada i colpidora dels darrers lustres res no justifica que no es prenguin decisions estratègiques en base als resultats contrastats i s’avortin iniciatives ordenades a millorar la sostenibilitat i la qualitat dels serveis públics sota la pressió dels agents socials o la falsa amenaça de la privatització que amaga privilegis esbiaixats i enalteix la cultura del dèficit en perjudici d’una gestió pública eficient.


Igualment, cal revisar, al meu entendre, la Llei de Salut Pública deCatalunya de 2009, amb l’objectiu de potenciar encara més el treball conjunt de la promoció de la salut i la prevenció de la malaltia amb els serveis d’atenció primària i impulsar, conjuntament amb els departaments amb competències concurrents i amb les entitats municipalistes, la protecció de la salut com una línia de treball de la salut en totes les polítiques, així com també la planificació, la comunicació i l’avaluació dels riscs alimentaris i la coordinació dels diferents agents que intervenen en el control de la cadena alimentària, totes elles sota l’aixopluc de la Secretaria de Salut Pública.

Finalment, cal dotar el model d’instruments que garanteixin la professionalitat, el bon govern, la transparència, l’avaluació, el retiment de comptes i la qualitat democràtica en tot el sistema.


Josep Lluis Lafarga Traver

Advocat especialitzat en Dret de la Salut


Cap comentari:

Publica un comentari