dimarts, 8 de setembre del 2015

LA LLEI D’ORDENACIÓ SANITÀRIA DE CATALUNYA VINT-I-CINC ANYS DESPRÉS. UNA LECTURA CRÍTICA I COMPROMESA DEL MODEL SANITARI CATALÀ (3)


(Tercer lliurament)


L’autor, redactor de l’Avantprojecte de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), desgrana en cinc lliuraments la seva particular visió del model sanitari català, amb ocasió del vint-i-cinc aniversari de l’aprovació d’aquesta Llei. El passat, el present i el futur del model s’analitzen des d’una perspectiva crítica i compromesa, descobrint aspectes inèdits i fent balanç del passat sense complaences, escrutant el present sense concessions i albirant algunes estratègies perquè el sistema sanitari del país segueixi essent una eina de progrés, cohesió social i solidaritat.







Setge i pervivència del model sanitari català


En els darrers mesos el model sanitari català ha estat fortament qüestionat per algunes organitzacions ciutadanes, per determinats mitjans de comunicació i per diverses forces polítiques que acusen, no ja al Govern, sinó al mateix model de propiciar la privatització del sistema sanitari públic.

En aquest context, diverses mocions aprovades pel Parlament de Catalunya han paralitzat iniciatives com la creació del Consorci Sanitari de Lleida, entitat pública en constitució ordenada a integrar els dispositius sanitaris de titularitat pública d’aquesta demarcació per tal d’assolir una gestió més sostenible i resolutiva; l’ús dels recursos personals i materials de l’Hospital Clínic de Barcelona en l’activitat de Barnaclínic, entitat que gestiona l’assistència especialitzada dels usuaris privats d’aquest centre per tal de millorar-ne el finançament; la regulació de l’activitat privada en els centres i serveis del SISCAT amb l’objectiu de millorar el finançament dels centres públics, sens perjudici de l’equitat en l’accés i la igualtat de tracte dels beneficiaris del sistema sanitari públic, així com també la constitució de nous ens dotats de personalitat jurídica per a la gestió de serveis sanitaris públics. Igualment, han posat en qüestió el projecte Visc + de cessió de dades clíniques anonimitzades amb totes les garanties de confidencialitat, concebut per tal d’impulsar i facilitar la recerca i la innovació en medicina i les ciències de la salut en els centres d’investigació més rellevants del sector públic.

No obstant això, el model sanitari català que basteix la LOSC: universal, gratuït i equitatiu, d’assegurament i finançament públics, de gestió pública o privada amb idèntiques prestacions i nivells de qualitat i d’avaluació i control públics, sòlidament travat en la cooperació dels centres sanitaris i la comparança dels resultats, ha superat amb el 70% dels vots l’examen a què l’ha sotmès el Parlament de Catalunya amb ocasió del Ple extraordinari sobre salut que tingué lloc el dia 17 de juny proppassat, i un 6,19 sobre 10 punts de satisfacció dels usuaris del sistema sanitari públic de Catalunya, segons els resultats de la Encuesta Nacional de Salud 2014 publicats recentment pel Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, després d’anys de setge fruit de l’oportunisme i la demagògia.

Resulta decebedor que determinades organitzacions polítiques o ciutadanes suposadament progressistes escometin ara contra un model sanitari que vint-i-cinc anys enrere fou pactat per un ampli espectre de les forces parlamentàries, amb les entitats municipalistes i amb les entitats més representatives de la societat civil en el seu conjunt per tal de dotar el país d’un sistema de salut públic, gratuït, equitatiu i solidari, que ha inspirat el model d’ordenació sanitària d’un bon nombre de comunitats autònomes de l’Estat i d’altres països europeus i llatinoamericans, i que ens ha permès afrontar els sotracs de la crisi en què estem immersos sense fallides i mantenint els llocs de treball del sector, la qualitat dels serveis i el grau de satisfacció dels ciutadans i ciutadanes.

A aquells que enarboren el fantasma d’una privatització fictícia del model sanitari català escau recordar-los que en la construcció i la consolidació d’aquest model hi varen contribuir de forma molt significativa polítics de llarga trajectòria democràtica i d’esquerres de la talla de n’Antoni Farrés, aleshores Alcalde de Sabadell, el qual fou determinant en la incorporació dels consorcis en la gestió dels serveis sanitaris públics des del gran banc de proves de les noves formes de gestió que constituí la Corporació Sanitària Parc Taulí, de Sabadell, i n’Agustí de Semir, ex diputat de Sanitat de la Diputació de Barcelona, impulsor i artífex de la Reforma Psiquiàtrica i de la Xarxa de Centres i Serveis de Salut Mental d’Utilització Pública. Ambdós, entre d’altres polítics de sòlides conviccions marxistes, per damunt dels vells clitxés superats amb la caiguda del mur de Berlin, varen preferir un sistema sanitari mixt sostenible, eficient i de qualitat a un sistema sanitari de titularitat estrictament pública a totes llums inviable a Catalunya en termes de qualitat assistencial i sostenibilitat econòmica.

A diferència del que s’ha vist a casa nostra, no és imaginable que polítics i líders de moviments ciutadans o socials del Regne Unit, Suècia, Alemanya o el Quebec carreguin de forma descarnada contra llur sistema sanitari que és, en aquests països i en totes les democràcies consolidades, un instrument de progrés, cohesió social i solidaritat i, en conseqüència, volgut i respectat per tots.


Josep Lluis Lafarga Traver

Advocat especialitzat en Dret de la Salutç


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada