dijous, 5 de juny de 2014

El problema de les Llistes d’Espera i les lectures populistes


Una Universitat Catalana gasta diners en intentar demostrar que un “contuberni d’interessos” ha decidit malmetre la sanitat pública catalana per beneficiar la sanitat privada.


Posar en qüestió l’honorabilitat i honestedat d’aquells que s’han esforçat per donar de si tot el que han pogut per que Catalunya tingui una Sanitat pública com la que té, és ofensiu i injust


El conseller Ruiz també va participar en el reportatge
El programa 30 minuts de TV3 d’aquest diumenge, enfocava el problema de les llistes d’espera mitjançant l’exposició d’alguns cassos concrets que en general explicaven força bé la problemàtica de les llistes d’espera des de la perspectiva dels malalts. Des del meu punt de vista va ser un programa ben elaborat, però on des del primer moment hi havia un fil conductor que ens portava a una situació del tot deplorable per part dels que van confegir l’esmentat programa. Per deixar clara la meva postura he de dir tanmateix, que el sistema sanitari català hauria de tenir un nivell de llistes d’espera mol tmés reduït que l’actual.

Abans d’explicar el que des del meu punt de vista em va semblar del tot fora de lloc, faré un petit resum d’altres qüestions menors si es vol, però si més no criticables quan es té un mínim al coneixement  del món de la sanitat.

Quan manava el tripartit, també hi havia llistes d'espera a la
sanitat catalana, però llavors el Síndic de Greuges
 català, no estava interessat en el tema
Un dels primers titulars del programa va ser que “a Catalunya casi 24.000 malalts van ser operats l’any passat més tard dels 6 mesos en llista d’espera, que garanteix la legislació”. Ho entenc, per que al darrere d’aquest titular s’estructurava el programa amb una orientació determinada. Fer un titular dient “a Catalunya, l’any 2013 es van fer més de 375.000 intervencions” és evident que sent cert, no lligava amb el contingut del programa que venia després. Per tant convenia un enfoc negatiu de la realitat per que així es justificava el que seguia. I és que alguns periodistes necessiten titulars; sense titulars no venen, i per vendre, aquests titulars han de ser com més cridaners millor.

Es va fer èmfasi durant el programa en una plataforma veïnal que s’han instal·lat a les portes de Vall d’Hebron armats amb megàfons, incitant a la gent que denunciï els cassos en els que se superin els temps de garantia establerts en les intervencions. Aquests personatges, sorgits de les pel·lícules d’Almodóvar, han creat un eslògan que diu “no marxis sense hora”, i ells mateixos s’ofereixen voluntaris per ajudar als malalts a que reclamin a l’administració. Una situació realment patètica que només es pot produir a casa nostra; només hi faltaven els “iaioflautes” per tenir una foto complerta del panorama social actual.

El programa va exposar els cassos de persones que lamentablement han tingut problemes amb el temps d’espera. I això és lamentable que passi; cal que les autoritats sanitàries acabin amb aquesta situació de retallades permanents. Tanmateix vull dir que les llistes d’espera a la sanitat catalana fa més de 25 anys que existeixen; més o menys llargues però hi són…

Tot es va començar a embolicar quan es va posar l’exemple d’un malalt amb cataractes. Aquest malalt després de queixar-se pels retards en la seva intervenció, va ser operat dins del temps garantit; el curiós és que acte seguit van sortir imatges de la Clínica Barraquer en la que algú explicava que per unes cataractes, el malalt seria operat la setmana següent, contraposant, sense dir-ho, que a Vall d’Hebron si protestes t’operen en sis mesos, mentre que els que tenen capacitat econòmica per anar a la privada poden operar-se si volen a la setmana següent. Semblava fins aquí que el programa no volia tenir una càrrega política…  

El Grup de recerca de la Pompeu Fabra
Però heus aquí que va aparèixer el “Grup de recerca en desigualtats de la Sanitat” de la Universitat Pompeu Fabra. I aquí la situació ja em va semblar fins i tot ofensiva per aquells que han treballat i treballen per una sanitat pública catalana de qualitat. Aquest grup està duent a terme un estudi sobre els efectes de la privatització de la Sanitat, finançat via “crowdfounding”. El professor de dirigeix aquest Grup de Treball es pregunta si la sanitat ha de ser un dret o és un negoci. El seu diagnòstic és que les llistes d’espera són la punta de l’iceberg, els símptomes d’una estratègia més global. Segons aquests “científics” la sanitat pública i la privada són com vasos comunicants; si es vol fer negoci amb la sanitat privada s’ha d’afeblir la sanitat pública; estem davant d’accions complexes, que lliguen amb molts àmbits (polítics, mediàtics, jurídics, ideológics etc.)  on s’estan fent moltes passes  graduals per afeblir lo públic.

Realment és indignant que des d’una televisió pública es difonguin aquests missatges. Està molt bé la pluralitat i la llibertat  d’expressió, però quan tot això està guiat per la imparcialitat i per uns coneixements mínims del que s’està parlant. És ofensiu pensar que els directius de la sanitat pública formen part d’una conxorxa que té per objectiu beneficiar la sanitat privada. Realment, sinó fos per que aquestes afirmacions populistes calen en l’opinió pública n’hi hauria per fer-se’n un fart de riure. I que això surti d’una universitat pública catalana em sembla inversemblant. 

Només uns exemples per aquestes argumentacions populistes: els catalans que es paguen una doble cobertura són aproximadament entre un 23 i un 24 % dels habitants de Catalunya. Aquest percentatge és manté estable al llarg dels anys, amb crisi o sense crisi. On són els vasos comunicants? On és el transvasament de recursos públics a mans privades?

El professor que dirigeix el grup de treball
Justament el mateix reportatge dona pistes de que en realitat està succeint justament tot el contrari: s’estan “nacionalitzant” (com a contrari de privatitzar) algunes activitats privades, per increïble que aquesta afirmació pugui semblar .  En aquest reportatge això ho denúncia la presidenta d’ACES (Associació Catalana d’Entitats (privades) de Salut, que es queixa amargament  de que molts hospitals públics estan atenent malalts privats, i això senyors de la Pompeu Fabra no es altre cosa que captar diners del sector privat per afavorir el sector públic, o no? En el mateix reportatge el sindicat Metges de Catalunya igual que la presidenta d’ACES, també se’n queixa... Ho entenen ara?



Cap comentari:

Publica un comentari