dilluns, 18 de novembre de 2013

Les “portes giratòries” a Sanitat



Aquesta fou una de les expressions més repetides en la Comissió d’Investigació de la Sanitat



“Portes Giratòries” i endogàmia no és ben bé el mateix



Una qüestió que va sorprendre força als integrants de la Comissió d’Investigació de la Sanitat, és el fet que molts gerents que avui estan en una responsabilitat determinada,   havien ocupat altres càrrecs amb anterioritat en centres “privats” o “públics” alternant-se els uns  amb els altres. És el que alguns varen anomenar com el mite de les "portes giratòries" 

El conseller Ruiz no està d'acord amb el mite de
les portes giratòries
Per que ens puguem entendre cal primer posar-se d’acord en el que són centres públics i centres privats., i adonar-se que tots els hospitals que estan dins del SISCAT treballen per la sanitat pública independentment de la seva titularitat. Per tant, deixant de banda la titularitat del centre, tots els dispositius assistencials del SISCAT serien centres de la xarxa pública. Succeeix tanmateix, que a Catalunya (a diferència del que succeeix ala major part d’Espanya) aquesta xarxa pública està constituïda per centres de titularitat pública (ICS, Hospital Clínic, Consorcis Sanitaris, Empreses públiques tipus ICO, IDI o Banc de Sang i Teixits entre d’altres), i centres de titularitat privada (fundacions constituïdes a l’empara  de la Llei catalana de fundacions, mútues,  Fundació de Gestió de l’Hospital de Sant Pau, i d’altres).

Aquesta realitat, si no s’entén ben bé pot portar a confusions, fins el punt de fer pensar que a Catalunya es treballa avui per la pública i demà per la privada com aquell que re. I això no és ben bé així. A Catalunya els gerents canvien sovint de lloc de treball. Es diu que un bon gerent, salvant les excepcions que es vulgui, no hauria d’estar més enllà de 5 anys en el mateix lloc de treball. El motiu és clar: els primers anys serveixen per definir un pla estratègic i treballar per ell, fins que arriba un punt en el que el resultat ja s’ha assolit i llavors la feina esdevé rutina. Quan la feina d’un gerent comença la fase de rutina, és quan aquest gerent ha de ser substituït.  Aquesta situació fa que a l’hora de substituir un gerent, es pensi en alguna persona que tingui experiència en un càrrec similar i a ser possible que pugui oferir experiències de gestió exitoses. Aquesta persona amb aquest perfil definit així, només es pot anar a cercar en un altre hospital. Llavors si aquest hospital d’origen és de titularitat pública o privada ja tenim servida la interpretació de les “portes giratòries” quan tots sabem que sigui quina sigui la titularitat del centre de procedència, aquest nou gerent ha treballat per la sanitat pública.  Això no vol dir que en algun cas no s'hagi donat alguna situació èticament incorrecta, però que de cap manera es pot generalitzar.

El problema rau en la manca de nous professionals que entren al sistema sanitari. Costa molt entrar, per que és molt difícil assolir l’experiència requerida. Però això no és gens diferent del que passa en altres sectors. Quan un “Headhunter” cerca un directiu per una empresa alimentaria, o del sector de l’automoció, o de la industria tèxtil, o del tipus que sigui, el primer que fa és centra-se en els professionals d’èxit en aquell sector. Difícilment un caça talents proposarà al seu client un candidat sense experiència en aquella activitat. Són molt rares les excepcions a aquesta regla, que es manifesten només en cassos molt excepcionals.

Un altre exemple clar és el del sector bancari: els directius van saltant d’un banc a un altre, i quan no és així, quan apareix algun polític “vestit de gestor” llavors el drama està garantit (cassos Narcís Serra a Caixa Catalunya, Rodrigo Rato  a Caja Madrid, o Juan Pedro Rodríguez Moltó a Caja Castilla la Mancha). Tant de bo a la sanitat catalana no aparegui mai un polític volen fer de gestor.  Per extensió, la politització absoluta de les caixes d’estalvi posant els diners al servei dels criteris polítics, ha comportat la fallida de la immensa majoria d’aquests institucions. Un altre exemple que abonaria la necessitat de despolititzar tant com sigui possible al sector Salut.

Partint d’aquí, si algú diu que a la Sanitat catalana hi ha un nivell excessiu d’endogàmia, llavors hi estaré absolutament d’acord. El problema no és de portes giratòries; el problema és de manca de gestors preparats per assumir responsabilitats de gestió i això genera una endogàmia dolenta pel sistema.

No estaria gens malament que periòdicament entrés al sistema saba nova per revitalitzar la gestió dels hospitals  de titularitat pública o privada de la xarxa sanitària publica de Catalunya. Com enyoro aquelles èpoques en les que la patronal sanitària feia autènticament de patronal, i potenciava aquell programa de formació de nous directius que s’anomenava GIR, i del que varen sorgir alguns dels  directius de la sanitat catalana d’avui. 


2 comentaris:

  1. Felicitats per la capacitat pedagògica Ricard. El concepte "portes giratòries" com el us deliberadament falsejat i demagògic del terme "privatització", i altres, s'han usat des del populisme destructiu per manipular persones de bona fe i des de cert "sindicalisme" o organitzacions reaccionaries que es fan dir sindicats, per defensar la feina dels que ja en tenen. Val la pena l'esforç per ser precis en l'ús dels termes i de pas restituir l'enorme valor del model sanitari català.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Josep Maria: hauria volgut anar més enllà i explicar que si a Sanitat hi ha "portes giratòries" en política hi deu haver "escales automàtiques" que permeten a alguns passar de president de la Generalitat a senador, només per posar un exemple, però si ho hagués fet, segurament hauria caigut en el mateix error que cometen els que parlen de "portes giratòries" sense saber massa bé de què parlen...

      Suprimeix