L’Associació Catalana de Recursos Assistencials ACRA reclama una major implicació del departament de Salut en la problemàtica social i sociosanitària (I)

Les necessitats de les persones grans, continuen depenent de dos departaments de la Generalitat amb les disfuncions i ineficiències que això comporta. La doble dependència dels departaments de Treball i de Salut, ha impedit fins ara el desenvolupament d’una estratègia global que asseguri el contínuum en l’assistència a les persones.   

No té cap sentit que quan una persona està en el seu domicili, la sanitat pública cobreixi les seves necessitats, i en canvi, quan la mateixa persona viu en una residència d’avis, l’atenció primària sembla que se’n renta les mans. Una incongruència que cal resoldre.

Donar resposta d’una manera efectiva a les necessitats de la gent gran, continua sent una  assignatura pendent en l’àmbit de les prestacions socials i sanitàries a Catalunya. A l’any 2014, el govern català va decidir la creació d’un programa entre departaments d’atenció i interacció social i sanitària, anomenat PIAISS, depenent del departament de Presidència, que pretenia aixoplugar sota el seu paraigües la coordinació de funcions pròpies dels departaments de Salut i del de Benestar i Família per garantir que malgrat la doble dependència, es fessin efectives les prestacions adreçades a les persones en situació de complexitat i vulnerabilitat que requereixen atenció sanitària i social. Han passat 4 anys des de llavors, i no sembla que la situació hagi millorat massa.

Per conèixer en quin estat es troba aquest sector social i sociosanitari, ningú millor que la Sra. Cinta Pascual presidenta d’ACRA, per explicar els problemes en els que continuen ensopegant cada dia, i que requereixen de respostes que a dia d’avui no troben ni en el departament de Treball, ni en el departament de Salut.

Què les competències sobre la dependència i l’atenció social i sociosanitària estiguin  separades entre els departaments de Salut i Treball crea molts problemes a l’hora d’oferir els millors serveis possibles?  

Sra. Cinta Pascual.- El nostre sector sembla invisible malgrat que cada vegada hi ha més persones grans; totes les estadístiques sanitàries mostren unes xifres molt correctes amb una esperança de vida alta, gràcies al sistema de salut que tenim, i això és una molt bona notícia, però no avancem en els processos dels últims moments de la vida; el final de vida no el tenim ben resolt en el nostre país. Al final de la vida lo important és la part assistencial, cuidar a les persones i no hi ha manera que els dos departaments que tenen responsabilitats en aquest àmbit parlin el mateix idioma. Això em preocupa molt.

Quan ens han preguntat si el fet que les competències estiguin  separades entre dos departaments és un problema per el sector, i jo sempre he dit que lo important és garantir el contínuum assistencial de la gent, lo important és la persona. Nosaltres des d’ACRA donem servei a unes 168.000 persones, 69.000 de les quals en residències, i altres 1500 persones en centres de dia i moltíssima gent atesa a casa, i un 95% d’elles, segons estudis que hem fet, són persones amb malalties cròniques avançades. Són persones que necessiten atencions sanitàries.

Malgrat que cada vegada vivim més, i per tant el col·lectiu de gent gran és més nombrós, noteu que l’administració és sensible als problemes del sector?

Sra. Cinta Pascual.- El sector de la dependència i de l’atenció social i sociosanitària som com a molt invisibles per a l’administració, costa molt que ens facin cas. No ha estat fins ara que el PIAISS finalment s’ha marcat com a objectiu que tinguem l’eCAP, la història clínica informatitzada de la primària. No pot ser que no ens considerin xarxa, i com que no ens hi consideren, no podem disposar de les eines que la xarxa assistencial disposa. No pot ser que una persona gran quan ha d’anar a una residència perdi el seu metge de capçalera i perdi també a la seva infermera de referència; no pot ser...! Quan una persona se’n va a una residència, per l’administració és com si “ja no fossis el meu problema”. Si no posem remei a aquesta situació la integració entre el sistema social i el sanitari no existirà mai...

A través del nostre Pla Estratègic estem intentant fer arribar els nostres problemes, i aquestes situacions a la ciutadania, però segurament l’haurem de pujar el to. La societat ha de saber que aquestes disfuncions i limitacions que estem patint no ens deixen fer bé la nostra feina. 

Els serveis que presteu a les persones grans, són tot el bons que haurien de ser? Es pot millorar la qualitat de l’atenció dels avis a les residències? 

Sra. Cinta Pascual.-Estem lluitant per millorar els nostres serveis, preguntem a la gent, que voleu, que necessiteu, i ens organitzem en funció de les respostes per tal de millorar els serveis. Tanmateix tenim moltes dificultats; hi ha problemes estructurals. Una plaça pública de la Generalitat costa 4000 €; ens en paguem de mitjana en un concert 1.700. Això no pot ser. Cal trobar un terme mig; estem en una situació que si nosaltres volem cuidar bé a la gent hem de parlar de tot això, però quan toques aquest tema amb l’administració no en volen parlar. No pot ser que si a l’administració una plaça els costa 4.000€ a les empreses només ens en paguin 1700. Si ens paguessin millor podríem tenir millors equipaments, millors serveis d’alimentació, gimnasos amb equipaments terapèutics, tindríem millors eines per atendre millor a la gent. Portem 10 anys amb les tarifes congelades; portem 10 anys reclamant i no ens fan cas. A l’any 2008 vàrem demanar que es configurés un mòdul sanitari, un mòdul hoteler i un mòdul assistencial, i que el mòdul hoteler inclogués un mínim per a tothom,  però demanàvem flexibilitat per si algú es volia pagar per exemple una habitació individual per la seva mare ho pogués fer, o triar el menú... perquè no? Que puguin triar el que mengen. Tampoc hem d’anar en aquesta última etapa de la vida a que mengin verdura... Són dels pocs petits plaers que els queden... El mòdul assistencial és el que fa referència a la part dels cuidadors, i el sanitari es refereix a metges, psicòlegs, fisioterapeutes...

Des del departament de Salut, i en particular des de la primària, rebeu el suport sanitari que necessiteu? 

Sra. Cinta Pascual.-Pel que fa al mòdul sanitari, avui a Europa hi ha llocs que les residencies no tenen personal sanitari propi; no tenen metges ni infermeres. A Alemanya, visitant una residència, ens varen ensenyar una habitació en la que hi havia una persona que estava rebent cures pal·liatives, i jo els hi vaig preguntar, sense metges i sense infermeres com us ho feu? I em van dir que una persona del CAP hi havia anat sempre que feia falta per donar el servei. Hi ha una integració total dels serveis; els metges, les infermeres, el psicòleg, els fisioterapeutes del CAP i van cada dia... No diferencien a la persona que segueix sent la mateixa tant si està a casa o està en una residència, els serveis estan perfectament coordinats. La part assistencial és tremendament potent, i això és el que necessitem aquí, cuidadors ben preparats, professionals i no paternalistes. Aquest mateix model que t’explico, nosaltres el tenim escrit des de fa com a mínim 10 anys, i no hi ha manera, no ens escolten. Som invisibles pe a l'administració

(Continuarà...)

Dues iniciatives polítiques interessants del departament de Salut

D’una banda es crea una nova direcció general al departament de Professionals de la Salut amb dependència de la consellera de Salut, i de l’altre el CatSalut crea la primera Comissió Clínica Territorial de Catalunya, en aquest cas a les comarques de Girona.

La planificació de les necessitats de professionals mèdics i d’infermeria és una necessitat inqüestionable, que entenen molt bé totes aquelles organitzacions del SISCAT que tenen dificultats per trobar els perfils professional  que busquen, i com més allunyats de l’àrea metropolitana de Barcelona estan, més conscients són d’aquesta necessitat.

Tanmateix el problema més gran és la resposta que el sistema sanitari podrà donar a l’elevat nombre de metges i infermeres que s’haurien de jubilar en els propers 5 anys.         

Què ni el CatSalut ni el departament de Salut tinguessin en la seva estructura administrativa cap unitat dedicada a planificar les necessitats futures de professionals mèdics i d’infermeria era una anormalitat. La decisió de crear aquesta nova direcció general de Professionals de la Salut és una bona resposta política del govern català i del propi departament de Salut, normalitzant una situació que requeria d’una reparació immediata per part de les autoritats sanitàries. Fins ara, només algunes estructures de la direcció general de Planificació i de la direcció d’Ordenació Professional i Regulació Sanitaria s’ocupaven de forma molt tangencial d’aquestes problemàtiques; tant tangencialment que de fet era el Col·legi de Metges a través del seu gabinet d’estudis qui de tant en tant anava alertant de la situació. 

Com a conseqüència d’aquesta realitat, les accions tendents a dotar les necessitats futures de professionals del sistema sanitari han estat un absolut fracàs, i per això, el país ha patit en etapes diferents manca de radiòlegs, o anestesistes, o oftalmòlegs, o obstetres, o més recentment pediatres, sense que s’hagi pogut donar una resposta adequada des de les administracions. I és que avui en dia formar un metge especialista per un hospital requereix entre 10 i 11 anys. El mateix es pot dir pel que fa a la infermeria; en aquest cas el temps de formació d’una infermera especialista és menor, però igualment llarg; no hi ha espai per a les improvisacions i per això fan falta tantes infermeres en el nostre país. 

La nova direcció general de Professionals de la Salut assumeix les funcions relacionades amb la direcció de les polítiques en l'àmbit de l'ordenació professional; de la formació en matèria de salut i el manteniment i la millora de les competències professionals. També les funcions d'autoritat sanitària corresponents a l'acreditació i certificació de professionals sanitaris i de les activitats de formació que aquests duguin a terme. Igualment incorporales funcions relatives a les polítiques en l'àmbit de la planificació de necessitats de professionals. Val a dir que per aquesta darrera funció, les competències per acreditar places MIR i per definir l’oferta global de la formació especialitzada no estan transferides a la Generalitat de Catalunya amb les disfuncions que aquesta situació pot generar per una correcta planificació de necessitats futures. 

En la cimera de professionals del passat 19 de setembre va destacar com a un dels elements positius de la trobada l’informe sobre la situació actual en relació als professionals de la salut, elaborat per la Sra. Alícia Àvila que llavors era sub-directora general d'Ordenació i Desenvolupament Professional. Aquesta informació és primordial a l’hora de preveure l’evolució del les necessitats del futur. Tant de bo aquesta la nova direcció general acompleixi amb els objectius que té assenyalats i de cara al futur no es tornin a viure les situacions crítiques que hem viscut i vivim cada dia a Catalunya per manca de determinats especialistes, situacions que ens han portat a “importar” metges de l’Amèrica llatina o fins i tot de països de l’Est amb les dificultats idiomàtiques obvies, banda de les homologacions  de títols que no han estat precisament senzilles.  

La segona notícia que cal destacar és la referent a la creació de la Comissió Clínica de la Regió Sanitària de Girona. Aquest era un dels grans objectius que des de feia temps perseguia la Dra. Cristina Nadal. Les Comissions Clíniques Territorials, que segons explicava tot just fa un any David Elvira l’anterior director del CatSalut estaven inspirades en les “Clinical Comissioning Groups” del National Helath Service britànic, eren un dels eixos en els que s’havia de basar la planificació territorial operativa. Les comissions clíniques territorials han de contribuir a focalitzar i prioritzar les necessitats de salut de la població en el territori mitjançant una aproximació clínica, una visió comunitària, integrada i holística, a través del coneixement de la realitat local.

Les seves funcions més importants són:

• Desplegar la planificació operativa i la implementació de les actuacions necessàries per complir amb els objectius de salut establerts. 
• Integrar els diferents processos assistencials del territori, tenint una visió global de les necessitats, els serveis i les principals línies d’actuació d’aquest. 
• Implementar millores continues de la qualitat dels processos assistencials, l’accessibilitat i l’ús eficient dels recursos, tenint en compte el seu cost- efectivitat i l’optimització dels recursos. 
• Fomentar la recerca, la innovació i la implementació de les millors pràctiques assistencials. 
• Participar en l’elaboració i el desplegament del Pla estratègic sanitari del territori.

Àmbit territorial de la Comissió Clínica de la
Regió Sanitària de Girona

És cert que molts Plans estratègics sanitaris territorials s’ha desplegat ja, sense que aquestes Comissions Clíniques estiguessin constituïdes, però tot i les dificultats que hi ha per d’identificar professionals del territori que hi vulguin participar, i que siguin a l’hora líders d’opinió i aquesta sigui respectada pels seus companys, el CatSalut ha donat finalment llum verda a la de la Regió Sanitària de Girona. Ara cal que en la pràctica tinguin el paper protagonista que en teoria haurien de tenir, i es converteixin en una eina bàsica a l'hora de establir les prioritats en les actuacions del departament de Salut sobre el territori. Del seu bon funcionament en depèn la credibilitat del discurs de priorització de les necessitats dels territoris feta des del territori. Aquesta és una mena de "prova pilot" que caldrà seguir amb molta atenció per analitzar-ne els seus resultats i mirar com les seves experiències poden ser extrapolades a altres territoris en benefici de la sanitat de tots els catalans. Hi estarem amatents...   

               

Hospital de Reus: un cúmul de despropòsits

El departament de Salut sembla no tenir un model per a la sanitat catalana. El que fa uns mesos havia de ser un consorci ara s’ha convertit en una “Entitat de Dret Públic”. El CatSalut es vol quedar la gestió de l’Hospital Sant Joan de Reus, assumint el dèficit del centre dels anys 2017 i 2018. 

Això implica dues conseqüències greus: la primera, que l’Ajuntament de Reus mantindrà la propietat de l’edifici, rebent a més un lloguer per la utilització d’un edifici que hem pagat de sobres tots els ciutadans amb els nostres impostos, i la segona, que els ciutadans a més, haurem de pagar el dèficit d’aquest hospital dels exercicis 2107 i 2018 (més de sis milions d’€), quan l’Ajuntament  reusenc és el màxim responsable de totes les barbaritats comeses en aquest hospital tant pel que fa a les dimensions faraòniques de l’edifici, com per avalar una cartera de serveis excessiva per la població de referència de l’Hospital.

Adrià Comella director del CatSalut argumenta com a justificació que “un ajuntament, per gran que sigui, té molt complicat assumir la gestió cada cop més complexa d’un hospital”. Argument que es contradiu absolutament amb els resultats assistencials i de gestió de l’Ajuntament de Badalona, per posar un exemple. Hi ha altres hospitals municipals que contràriament al que ha fet l’Ajuntament de Reus, malden per sobreviure, però el Sr. Comella, sembla que ho ignora... o que ho vol ignorar... 

A Reus anem de disbarat en disbarat. El que fa uns mesos havia de ser un consorci participat per l’Ajuntament de la ciutat i la Generalitat, ara acabarà sent una empresa pública del CatSalut que assumirà la gestió del centre sanitari reusenc. Fins aquí no seria més que un canvi de criteri basat segurament en raons tècniques que deuen ser certes, tot i que no estaria de més que, per allò de la transparència, ens expliquessin clarament quines són aquestes raons i si tenen alguna relació amb els embolics comptables de l’ajuntament de Reus o amb algun tema d’avals, o ves a saber què. El que sembla inacceptable és que el CatSalut assumeixi el deute dels exercicis 2017 i 2018, i l’Ajuntament continuï sent el propietari de l’edifici. Això dona la sensació de ser com una estafa a les malmeses arques de la Generalitat. Veiem perquè:

El  faraònic Hospital de Reus, va costar en xifres rodones 130 milions d’€. D’aquests, 70 milions els va pagar el CatSalut, que també es va fer càrrec de l’equipament del centre per un import d’altres 35 milions addicionals. A més, el contracte entre l’Hospital i el CatSalut incloïa d’alguna manera en les seves clàusules el lloguer que l’Hospital havia de pagar a l’Ajuntament per un import d’uns 8 milions d’€ anuals. Fent números, per el temps transcorregut es pot deduir que el CatSalut ha pagat sobradament l’import de les obres i a més l’equipament. Per tant, perquè ara l’Ajuntament de Reus es queda la propietat de l’edifici? Algú ens ho pot explicar? Com és que després de constituïda la nova empres pública, aquesta haurà de continuar pagant un lloguer a l’Ajuntament de Reus quan l’edifici ha estat sobradament pagat per el CatSalut? Què hi ha al darrera de tot això?. Considerant les èpoques de l’any que estem, no hi ha dubte que el director del CatSalut ha fet de Pare Noel, amb un regal a l’Ajuntament de Reus que aquests, de cap manera  mereixen.

Aquest operació recorda l’operació Castor de Florentino Pérez, o els problema de les autopistes radials de Madrid: Construeixes una infraestructura; algú et paga els diners que et va costar la construcció, i quan veus que el negoci és ruïnós, llavors emboliques als que et van pagar l’obra perquè es quedin ells el negoci i a sobre els hi cobres un lloguer per utilitzar aquella infraestructura que ells t’havien pagat. Fantàstic. En quina escola de negocis ensenyen aquestes operacions d’enginyeria financera? 

Però els greuges van encara més enllà. A sobre el CatSalut es farà càrrec del deute acumulat dels exercicis 2017 i 2018 per un import que supera els 6 milions d’€. A qui hem de felicitar? Farà el mateix el CatSalut amb tots els hospitals del SISCAT que tinguin algun dèficit? Perquè a Reus si, i a d’altres indrets no? Hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona? Que deuen pensar altres fundacions i hospitals municipals? Què deuen pensar a Badalona, Valls, Olot, Figueres, Seu d’Urgell, Puigcerdà o Sant Celoni entre d’altres?. De ben segur que a Mora d’Ebre els treballadors de l’Hospital ja deuen tremolar pensant que els tornin a buidar la seva tresoreria per compensar els dèficits de l’Hospital de Reus... 

Tot Catalunya pagarà els costos no només d’un hospital excessivament gran, sinó el dèficit resultant de l’actuació d’un Ajuntament que és el gran responsable d’un edifici que no hi ha manera d’amortitzar amb serveis que aportin valor a la societat, i d’una cartera de serveis que pel volum de població atesa no els correspon. I de tota aquesta història l’Ajuntament s’escapoleix tan tranquil, i els ciutadans de tot Catalunya, a pagar; només faltaria, i el Sr. Comella satisfet de l’acord al que ha arribat...     

Entenc que els treballadors de l’Hospital Sant Joan de Reus estiguin contents amb aquest acord. Després d’anys incertesa finalment aconseguiran una estabilitat i tranquil·litat que sens dubte es mereixen. Ells no són els culpables de la incapacitat i ineptitud dels polítics. Els ciutadans de Catalunya tampoc. Ja n’hi ha prou de disbarats comesos exclusivament per interessos polítics. 

Reflexions en torn a l’estat del sector sanitari després dels darrers esdeveniments

Un país seriós no pot permetre’s que metges i infermeres quedin al marge dels consensos per millorar el sistema sanitari públic.

El problema del finançament de la sanitat pública existeix des del mateix moment de les transferències. 37 anys després, els polítics han estat, i continuen estant, incapaços de trobar una solució.     

No hi ha dubte que la crisi econòmica i les retallades que aquesta va comportar són a l’origen de molts dels problemes actuals de la sanitat pública catalana, però no es poden deixar de banda altres situacions que tampoc han ajudat a millorar les coses: la manca endèmica de recursos econòmics per assegurar la sostenibilitat d’un sistema sanitari amb uns resultats en salut excel·lents; uns professionals sanitaris cansats de mantenir el nivell del sistema gràcies a la seva dedicació i vocació, que només han estat compensades amb cops a l’esquena i paraules d’agraïment; una cimera de professionals anunciada a bombo i plateret, que post-posa a un any vista les possibles solucions als problemes detectats; una pèrdua de poder adquisitiu dels professionals que s’arrastra des de fa ja 10 anys sense que els pegats que s’han posat compensin ni de bon tros les pèrdues experimentades; un conveni col·lectiu de la sanitat concertada que exclou per enèsima vegada les reivindicacions dels metges; una estructura política al departament de Salut d’estil “kumbayà” que es limita a fer piulades autocomplaents a Twitter; una mala identificació dels problemes autèntics i en conseqüència una priorització errònia dels mateixos. En definitiva, un panorama no gens engrescador, amb vagues aquests darrers dies, que són una mostra evident del descontentament dels professionals, i que es pot aguditzar en qualsevol moment si els acords als que s’ha arribat no s’acompleixen amb immediatesa. És doncs el moment de reflexionar en positiu i començar a aportar entre tots els elements que facin possible el redreçament de la situació.

Segurament ha arribat el moment perquè es facin reunions a diferents bandes, amb la participació dels actors protagonistes de la vida sanitària del país, en les que es puguin analitzar amb serenor els problemes reals de la sanitat pública catalana i poder transformar el model, fent-lo sostenible econòmicament a la vegada que es mantinguin els principals principis que l’inspiren: un sistema sanitari finançat públicament via impostos, universal, equitatiu i de qualitat, amb una diversitat de proveïdors que permeti optimitzar els recursos sanitaris existents en el país. Ens cal redefinir el model i adaptar-lo a les noves necessitats derivades de l’envelliment, de la cronificació de malalties conseqüència dels avenços del coneixement científic, terapèutics, i tecnològics, dels nous rols dels professionals que es deriven d’aquests canvis, de les noves patologies i la manera d’abordar-les, etc.  Aquesta és una tasca que caldria fer inicialment amb certa discreció, cercant el consens entre totes les parts més directament implicades, i quan aquest s’hagi aconseguit, fer extensiu l’acord a altres actors del sistema intentant eixamplar el consens tant enllà com sigui possible. Per això, és clar, cal deixar de banda els apriorismes polítics d’uns i altres. Sinó és així, els consens és impossible. 

Per començar cal reparar l’error immens de deixar les reivindicacions dels metges fora del conveni col·lectiu. Aquesta reparació hauria de ser immediata. En el mateix sentit, cal prestar atenció a les infermeres. Els acords que han servit per desconvocar la vaga dels metges de primària de l’ICS no incorporen cap mesura que serveixi per millorar les condicions de treball de les infermeres, i aquestes han fet sentir el seu malestar a través d’un comunicat al que caldria parar atenció. Les infermeres es queixen que no poden fer front a totes les demandes assistencials a les que estan sotmeses amb uns ratios d’infermeria concebuts quan les necessitats assistencials eren unes altres. Tal com va detectar la ja comentada cimera de professionals del passat 19 de setembre, la manca d’infermeres del sistema sanitari públic és una evidència. No es pot acceptar que amb unes plantilles ja de per si escasses, hagin d’assumir nous rols derivats del canvis experimentats en la salut dels seus pacients. Tanmateix la infermeria hauria de veure reforçada la seva presència a l’assistència primària tal com recomana també la campanya “Nursig Now” de l’OMS i el Consell Internacional d’Infermeres, per potenciar el perfil professional i l’estatus de la infermera en les polítiques de salut. 

Estem doncs davant d’una realitat en la que tant els metges com les infermeres són els factors clau dels sistemes sanitaris. Metges, metgesses, infermeres i infermers són els elements base de tot sistema sanitari i aquí som tan espavilats, fem les coses tan bé, que és precisament a aquests dos col·lectius als que fem menys cas a l’hora de signar convenis i arribar a acords. Oi que alguna cosa no rutlla prou bé? 

Voldria acabar parlant del finançament del sistema sanitari. Des de fa molts anys, des de la dècada dels 80 quan es varen fer les transferències de sanitat a la Generalitat, els més grans en edat venim escoltant que el finançament del sistema és insuficient. Des de frases com “el pressupost és el residu dels residus”, o en èpoques posteriors “la sanitat està infra-finançada”, hem sentit frases de tot tipus a l’hora de referir-se al finançament de la sanitat pública a Catalunya. Frases, frases, frases... però cap actuació. És tan difícil que els partits polítics es posin d’acord a l’hora de definir com volen finançar el sistema sanitari públic a Catalunya? Tant difícil resulta establir que Catalunya destinarà un determinat tant per cent fix del PIB a sanitat cada any? És que la solució a aquest dilema del finançament està probablement en la base de la solució de bona part dels problemes del sistema sanitari...              

Es desconvoca una de les vagues que afectaven a la sanitat pública

De les dues vagues que hi havia convocades, la que afectava als metges de primària de l’ICS ha estat desconvocada dijous a la nit, després que la mediació endegada per el departament de Treball entre l’ICS i el sindicat Metges de Catalunya convocant de la vaga hagi acabat amb acord entre les parts. 

La segona vaga convocada, que afecta als hospitals d’aguts, centres sociosanitaris i de salut mental i assistència primària concertada, ha continuat vigent fins l’últim dia previst en la convocatòria; ni el departament de Treball, ni el departament de Salut s’han reunit fins avui amb el comitè de vaga.

Segons sembla, i referent a aquesta últim vaga, el director del CatSalut s’ha compromès a parlar amb les patronals del sector sanitari per tal d’abordar les demandes dels metges de la xarxa concertada (SISCAT) que van quedar marginades en el Conveni Col·lectiu signat recentment. 

De les dues vagues de cinc dies de durada que afectaven al sector salut, una d’elles, la que havia estat convocada pels metges d’assistència primària de l‘ICS, no ha arribat als cincs dies previstos sinó que ha estat desconvocada vençut el quart dia de la seva durada gràcies al final amb acord que s’ha produït en la mediació convocada per el departament de Treball. 

La vaga ha estat desconvocada després de vàries reunions en les que les parts en conflicte (ICS i Sindicat Metges de Catalunya) han anat apropant les seves postures, fins arribar a un acord que en síntesi incorpora les condicions següents:

Autonomia per organitzar la seva feina dels metges d’atenció primària. 

Més autonomia i capacitat de decisió de les direccions dels equips d’atenció primària, que seran escollides segons el criteri dels membres de l’equip.

Adequació de la població assignada a cada professional, per tal d’assegurar una pressió assistencial assumible, tenint en compte la freqüentació dels serveis per part de la població, edats de la població assignada, i altres condicionants en l’ús dels serveis sanitaris
Incorporació de 250 nous metges de medicina familiar i comunitària que ha de permetre que es disposi d’un mínim de 12 minuts per una consulta presencial i 6 minuts per una consulta virtual.

Remunerar addicionalment l’excedent de càrrega de treball a aquells facultatius que voluntàriament ho acceptin, mentre no es cobreixin les 250 noves incorporacions de metges de família.

Convocatòria de la totalitat de places disponibles d’odontologia i ginecologia en el proper procés de selecció de personal a l’ICS.

Fer un seguiment de les càrregues assistencials a través d’una comissió en l’àmbit de l’atenció primària.

Tancament de tots els dispositius de primària (llevat dels d’urgències) a les vuit de la tarda com a molt tard.

Incrementar l’oferta de places MIR de medicina familiar i pediatria a la capacitat màxima que els centres de l’ICS tinguin homologada.

Tot el conjunt de mesures que s’han acordat disposa d’un calendari d’execució i d’un pressupost assignat, i es centren a donar resposta a quatre línies d’actuació: autonomia de gestió de les direccions d’atenció primària, l’abordatge de la pressió assistencial i la sobrecàrrega de treball, la millora de les condicions de treball i les mesures destinades a conciliar la vida familiar i la laboral. Totes aquestes mesures han de servir per satisfer les demandes dels professionals i la millora de la qualitat de l’assistència en l’àmbit de l’atenció primària.

No cal dir que els metges de primària i el sindicat Metges de Catalunya seguiran de ben a prop la materialització de tots els acords, i en aquests sentit cal tenir en consideració les paraules del Dr. Josep Maria Puig secretari general de Metges de Catalunya, que ha advertit de les conseqüències de qualsevol incompliment per part de l’ICS: “si l’acord és paper mullat, la revolta pot ser espectacular...”. Tant de bo aquesta revolta no s’hagi de consumar; tanmateix jo continuo sense entendre d’on sortiran, a curt i mitjà termini 250 metges de medicina familiar i comunitària. Cal tenir en compte que la formació d’un metge de medicina familiar i comunitària requereix deu anys; sis de carrera i altres quatre d’especialització. També se’m fa costa amunt acceptar que una estructura tan enquistada i burocratitzada com l’ICS pugui ser compatible amb l’exercici d’una autonomia de gestió, en els termes que aquesta ha de ser entesa. Els funcionaris de l’ICS, amb tota certesa ho faran impossible. En fi, caldrà estar atents a com es van produint els fets.        

Queda encara pendent la vaga de metges del sector concertat, que haurà arribat al final dels cinc dies, sense que la Generalitat (departaments de Salut i Treball) hagin mostrat cap sensibilitat vers les seves demandes. Tanmateix pel que sembla, després de produir-se l’acord en la mediació de la vaga que afectava als metges de primària de l’ICS, Adrià  Comella, director del CatSalut, es va comprometre a parlar la setmana vinent amb les patronals sobre les reivindicacions mèdiques que no van ser incloses en el Conveni Col·lectiu del sector signat recentment, atès que aquest es va signar sense la participació del Sindicat Metges de Catalunya, després d’una jugada massa habitual i poc intel·ligent de les patronals, consistent a bandejar a Metges de Catalunya mitjançant acords amb altres sindicats.

Ara caldrà saber si aquesta voluntat del director del CatSalut és suficient pels convocants d’aquesta segona vaga, si es crea algun escenari per la negociació i si desisteixen en la seva mobilització o pel contrari la prolonguen en el temps per forçar a l’administració a actuar. El perill de noves vagues al gener proper en ple període de grip, no és precisament baladí... Veurem que passa, i com gestiona aquest nou conflicte el  CatSalut. 

Per el departament de Salut sembla que al sector només hi hagi una vaga

La mediació endegada per el departament de Treball, només té en compte la vaga dels metges de primària de l’ICS. Dona la sensació que la vaga que afecta a tot el sector concertat, al departament de Salut i al de Treball els preocupa i ocupa molt poc. Per  no dir gens. Tot el procés negociador en marxa, es centra exclusivament en les reivindicacions dels metges de la primària de l’ICS. La vaga de metges de la concertada que afecta a 52 hospitals de la xarxa pública, a més dels sociosanitaris i centres de salut mental i assistència primària concertada, centra les seves reivindicacions en la millora de la qualitat de l’assistència, i per ara això no mereix cap resposta per part del departament de Salut.   

Durant tot aquest procés, s’ha trobat a faltar un posicionament polític. Ni el vicepresident de la Generalitat i conseller d’Economia, ni la consellera Vergés de baixa maternal, ni la secretaria general del departament de Salut, ni el director del CatSalut han estat a l’alçada del que requerien les circumstàncies. Hem passat d’un excés de política en l’època Comin, a l’absència total de política dels moments actuals. 

        

Després que s’han consumat els tres primeres dies de vaga dels metges de la sanitat pública catalana, el departament de Salut ha volgut explicar a la ciutadania l’estat de les negociacions amb els representants dels facultatius i dels oferiments que des del departament es posen sobre la taula de negociació per satisfer les demandes dels professionals a través d’una roda de premsa en la que ha quedat ben clar que la vaga s’hauria pogut evitar si la negociació s’hagués endegat quan tocava, i no quan ja se li havien vist les orelles al llop. Acabi con acabi aquesta vaga, els metges han guanyat la partida. I dir que els metges han guanyat equival a dir de retruc que també hi guanya l’assistència primària. Benvinguda sigui doncs la vaga que haurà complert aquesta doble funció de satisfer als professionals i millorar l’atenció sanitària en aquest àmbit tan fonamental com és l’atenció primària de salut. Lamentar, això si, els danys col·laterals que han afectat a les reprogramacions de visites, i que han patit milers de ciutadans.  

Tanmateix, el sector sanitari públic té convocada un altre vaga, de la que ningú en parla, i els mitjans de comunicació sembla que tampoc ho tenen del tot clar, que coincideix en el temps amb la vaga dels metges de primària, que afecta als metges de tot el sector concertat, tant de primària com d’hospitals d’aguts, centres sociosanitaris i centres de salut mental. I d’aquesta segona vaga, tan greu o més que la primera, no se’n parla, ni s’ha establert cap mesa de negociació, ni el departament de Treball ha convocat cap mediació per intentar posar fi a la vaga. Dona la sensació com si la vaga dels centres del SISCAT no fos problema del CatSalut. I aquí el departament de Salut està cometent un segon error.

El primer va ser permetre que els metges es quedessin fora del conveni i no acceptar les seves reivindicacions. Aquesta desconsideració vers el sindicat de metges i als metges que representen va ser definitiva a l’hora d’encrespar encara més els ànims. I ara, amb aquest menyspreu a la vaga dels centres concertats, el departament de Salut està repetint exactament la mateixa errada. Els metges no es cansaran i divendres acabaran la vaga, però si no hi ha negociació, si el departament no vol assentar-se amb els metges per conèixer els seus problemes i intentar trobar solucions, la vaga continuarà. I cada vegada les distàncies seran més grans. Palplantar-se en les posicions respectives farà que cada dia que passi l’acord sigui més difícil. 

Les reivindicacions dels metges del sector concertat són molt més qualitatives que no pas econòmiques. Entre altres reivindicacions demanen permisos retribuïts fins a 40 hores a l’any per formar-se; demanen que la jornada de treball inclogui un temps destinat a formació i recerca; demanen recuperar la plantilla anterior al començament de la crisi; demanen poder conciliar millor la vida familiar i el treball, etc... I totes aquestes demandes tenen al silenci de l’administració com a resposta.

Fins ara, el govern ha anunciat que destinarà 100 milions d’€ addicionals per a la contractació de 200 metges de família (d’on sortiran?), i altres mesures totes elles en l’àmbit de l’assistència primària, però no ha fet cap referència a les reivindicacions dels metges dels centres concertats. Amb aquesta manera d’actuar el govern demostra que no sap massa bé per on va i que és incapaç d’identificar els elements claus del sistema sanitari. Va quedar ben palès amb la cimera de professionals quan malgrat les advertències que se’ls havia fet varen prendre la “sàvia” decisió de post-posar a un any vista les solucions als problemes detectats. Caldria felicitar a l’il·luminat que va creure que allargant els problemes un any més, arreglaria el malestar existent dels professionals dels sistema sanitari públic.     

El conveni col·lectiu del SISCAT i les contradiccions que l'han acabat configurant

Un procés de negociació atípic, amb intervenció directa del CatSalut, ha propiciat la signatura d’un conveni que s’havia encallat per la manca de recursos econòmics que impedien satisfer mínimament les demandes sindicals.

Tanmateix, aquesta actuació de l’administració sanitària, obre les portes a que les futures negociacions del conveni del SISCAT es facin directament en el despatx del director del CatSalut.

El conveni signat inclou millores salarials sense què les entitats del SISCAT tinguin garantit poder-hi fer front, més enllà de “compromisos” futurs del CatSalut. Això demostra clarament la necessitat reclamada històricament de dotar al sistema sanitari públic de pressupostos plurianuals.        

La primera contradicció que cal assenyalar fa referència a la tendència que segueix el conveni des de fa molts anys. Amb la única excepció del conveni signat al bell mig de la crisi econòmica, els diferents convenis col·lectius signats han implicat uns plantejaments molt clars: cobrar més i treballar menys. La pregunta és si aquesta realitat és sostenible i si un país com Catalunya, amb un deute elevat, podria sortir-se’n si tot el seu sistema productiu anés en la mateixa direcció. 

Sens dubte, la resposta a aquesta pregunta és un rotund no. L’objectiu de la negociació col·lectiva en un país seriós no pot passar en cap cas per cobrar més i treballar menys. Es pot aspirar a cobrar més és clar que sí, però treballant millor, i incrementant la productivitat individual i/o col·lectiva. Això en el sector salut vol dir millorar la capacitat resolutiva dels problemes de salut, qualitatius i quantitatius, a través del coneixement dels professionals, ajudats per la tecnologia més moderna i dels tractaments farmacològics més eficients.

En conseqüència, agradi o no als sindicats, el futur de la negociació col·lectiva passa per posar en valor la productivitat individual i del conjunt dels treballadors del sector sanitari. Cal canviar el cobrar més treballant menys per cobrar més, produint més, i amb més qualitat. Aquesta enfoc si que dona com a resultat una economia sostenible per a un país modern. Per cert, val a dir de passada, que les DPO, que en el seu origen quan foren concebudes anaven en aquesta direcció, s’han acabat desvirtuant, convertint-se en una mena de cafè per a tothom, que no satisfà ningú, i que no tenen cap incidència en la productivitat del sistema. Al final les DPO són la conseqüència d’aquella dita castellana: “entre todos la mataron y ella sola se murió...”  

Una segona contradicció derivada del procés de negociació del conveni fa referència al fet que es ve repetint des de fa molts anys, consistent en deixar als metges fora del conveni col·lectiu. El sistema de representació sindical fa que els sindicats de tipus professional tinguin moltes dificultats a l’hora d’aconseguir un nombre significat de representants en la mesa de negociació en comparació amb els sindicats generalistes. Aquest fet comporta que els representants d’aquests últims dominin les meses de negociació fet que els permet tancar acords amb les patronals, deixant de banda al sindicat de metges. Aquesta situació l’aprofita molt bé la patronal, que sempre troba la manera d’oferir algun caramel als sindicats majoritaris, per tal de poder tancar convenis amb ells, deixant de banda les reivindicacions i les propostes del col·lectiu mèdic. Aquesta manera de procedir topa amb una reflexió molt senzilla: a quin cap cap, que a l’hora de parlar de com s’organitza el funcionament dels centres sanitaris es deixi de banda als metges ?.   

El resultat d’actuar d'aquesta manera és un conveni col·lectiu que es centra en regular salaris, jornada de treball, permisos retribuïts, etc., sense entrar en altres qüestions relacionades amb la millora de la qualitat assistencial fonamentada amb disposar del coneixement més actual, dels equips tecnològics més moderns i del suport farmacològic més eficient. El conveni esdevé un document purament administrativista i s’allunya de l’objectiu de transformar-se en un element de modernització dels nostres centres assistencials de la xarxa pública. El que resulta contradictori és que les patronals, que fomenten aquesta manera de fer pactes per la porta del darrere per excloure als metges de la negociació, després s’esquincen les vestidures quan els metges reclamen el seu propi conveni. Són les pròpies patronals les que amb el seu plantejament miop estan propiciant que els metges acabin tenint el seu propi conveni.   

Aquest II conveni col·lectiu del SISCAT signat recentment, ha viscut a més un fet mai vist fins ara. La irrupció del CatSalut al bell mig de la negociació oferint a sindicats i patronals allò que pocs dies abans els negava; això ha creat un precedent desafortunat, desautoritzant als negociadors de les patronals i mostrant als sindicats que el camí de la negociació col·lectiva passa per el despatx del director del CatSalut. Un mal precedent.

El CatSalut va assegurar als sindicats l’assumpció de la majoria de les seves reivindicacions (llevat del sindicat mèdic), i va tranquil·litzar les patronals informant-los que els pressupostos dels anys 2019 i 2020 incorporarien uns increments de tarifes que farien possible compensar el creixement dels costos derivats d’aquest II Conveni, i fins i tot quedaria un cert marge per la reposició de tecnologia. I si aquestes revisions de tarifes no es duen a terme a conseqüència per exemple d’un avançament electoral? 

Finalment, una última consideració sobre les hipoteques de futur que aquest conveni representa. Sembla que l’economia espanyola pot presentar problemes de creixement de cara als anys 2019 i 2020, i per això l’OCDE ha modificat a la baixa les previsions de creixement del PIB espanyol. Si això és així, com s’ho faran els centres del SISCAT per assumir uns costos que poden quedar compromesos per uns ingressos insuficients?. Per evitar aquestes incerteses resulta evident que el sistema sanitari català hauria de comptar amb uns pressupostos plurianuals. Quin sentit té hipotecar despeses per els pròxims anys, si es desconeixen els paràmetres econòmics que les faran, o no, possibles?