dijous, 4 de gener de 2018

Més article 155 contra la sanitat catalana: Montoro cavalca de nou...



La Generalitat, per un acord del consell de ministres del govern espanyol, i en aplicació de l’article 155,  es veu obligada a subscriure el conveni que el govern espanyol va signar amb la indústria farmacèutica. 


La condició “sine qua non” per accedir al FLA, passava per adherir-se a aquest conveni, que presenta diferents interrogants al voltant del poder de decisió sobre determinats aspecte del conveni.



Aquest dies s’ha sabut que en l´últim consell de ministres de l’any es va decidir que Catalunya s’adherís al conveni signat entre el govern espanyol i la indústria farmacèutica. Aquest conveni va ser signat al novembre del 2015, i s’ha anat renovant anualment. Com que en el seu inici el conveni no era d’adhesió obligatòria diverses   comunitats autònomes no s’hi varen voler adherir, i entre elles Catalunya. El protocol signat al 2015 tenia una vigència d’un any, renovable fins un màxim de tres anys addicionals, motiu pel qual el conveni decau definitivament el dia 3 de novembre de l’any 2019. D’una manera molt resumida aquest conveni compromet a les parts a intentar mantenir el creixement de la despesa farmacèutica en fàrmacs originals no genèrics al nivell del creixement que experimenti el PIB i obliga a les comunitats que el signin a comprar en exclusiva els seus medicaments a les empreses integrades dins de Farmaindustria.

En el cas de Catalunya, el ministre Montoro (qui sinó) va començar a posar dificultats i traves diverses a la Generalitat de Catalunya per poder accedir al FLA (Fons de Liquiditat Autonòmic) i a l’any 2016 ja va decidir que si Catalunya no s’adheria a aquest conveni, no podria accedir als diners que li calien per poder pagar totes les seves obligacions amb tercers. Per aquest motiu, amb data 7 de juny de 2016 el govern català es va veure obligat a aprovar un acord de govern per l’adhesió a l’esmentat conveni estatal, adhesió que tot i estar aprovada no es va acabar de materialitzar mai.

El motiu pel qual els responsables de la sanitat catalana no veien amb bons ulls aquest conveni eren fonamentalment dos:

D’una banda les compensacions de la indústria farmacèutica a la Generalitat en el cas que el creixement de la despesa en farmàcia superés el creixement del PIB, no tindrien un retorn financer, sinó que un Comitè de Seguiment del conveni hauria de decidir la forma de compensació.

D’altre banda, en aquest comitè de seguiment no hi està representada ni la Generalitat de Catalunya ni el departament de Salut amb prou pes suficient, fet que comporta que la decisió no estigui en mans de l’administració catalana. La composició d’aquest comitè queda reservada a dos representants del ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques, dos representants del ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, dos representants de Farmaindústria, i un representant de cada una de les comunitats autònomes adherides al conveni. És evident que amb aquesta representació, els interessos de Catalunya quedarien sempre en  minoria a no ser que coincidissin amb els interessos d’altres comunitats sempre que aquestes superessin als vots de la resta del membres del comitè de seguiment. Circumstància aquesta del tot impossible atès que les comunitats governades pel PP o pel PSOE, a l’hora de votar es mouen molt més pels interessos de partit que no pas pels interessos de les seves pròpies comunitats, llevat d’honroses excepcions que de tant en tant es produeixin.           

Així les coses, Montoro ha “ajudat” de nou a Catalunya en la manera que a ell li agrada més actuar: al més pur estil “trilér”. Aprofitant que les conselleries de la Generalitat estan en mans dels respectius ministres del govern espanyol, ell com a  ministre d’Hisenda i la ministra de Sanitat Dolors Montserrat varen decidir en l’últim consell de ministres de l’any 2017, que Catalunya s’adheria d’una manera formal (ara sí) al conveni estatal amb Farmaindústria. Ha actuat per tant amb coerció obligant a aquelles comunitats que es vulguin finançar via FLA a subscriure si o si el conveni.


Com pot influir tot plegat a la sanitat catalana? doncs d’una forma evident, desviant el poder de decisió cap a Madrid que de fet és l’autèntica vocació personal del ministre Montoro.  

Cap comentari:

Publica un comentari