Les raons per dir NO quan et proposen un càrrec de confiança

Més de tres professionals han dit NO a la proposta de càrrecs que se’ls ha fet des del Departament de Salut

ERC no té fons d’armari suficient per cobrir totes les places que voldrien.

Aquests últims dies hem assistit amb certa estupefacció a les diferents negatives de persones a les que  s’havien ofert càrrecs, tant a nivell del Departament de Salut, com al CatSalut o al propi ICS. No han estat una o dues persones les que han refusat l'oferiment, sinó que la xifra va mes enllà. No diré noms per preservar l’anonimat dels afectats però   la qüestió no és gens anecdòtica. Crec que es pot dir sense por a equivocar-se, que mai, en aquests 35 anys d'autonomia, en el departament de Salut s'havia produït una situació com aquesta. En etapes anteriors sempre hi havia hagut més aspirants a ocupar càrrecs que no pas càrrecs per ocupar.

Quins poden ser els motius que justificarien que algunes persones diguin NO quan se'ls proposa ocupar un càrrec en l'estructura d’un departament de la Generalitat?  Algunes d'aquestes raons son purament conjunturals, com per exemple les que es deriven de la previsible poca durada de la legislatura, però segur que n’hi ha d’altres que mereixen una reflexió:

La baixa retribució amb que es paga a aquells que han d'assumir responsabilitats, comporta que molts bons professionals facin un pas enrere a l’hora d’acceptar determinades responsabilitats. Imaginem un pare o mare de família que a l’arribar a casa li diu a la seva parella: "Em canvio de feina; al departament de Salut m’han ofert un càrrec i hauré de treballar més hores, assumiré responsabilitats que poden comportar conseqüències legals i em pagaran menys del que cobro ara.” Segur que la parella al sentir això incrèdulament li contestaria “però tu t’has begut l’enteniment?”. Cal replantejar-se a fons la retribució dels càrrecs de responsabilitat de les estructures de l’Administració si no es vol omplir els departaments de la Generalitat de professionals mediocres.

Una altre raó clara per dir NO pot ser la manca de confiança en el projecte que se’ls ha exposat. Segons es desprèn d'alguns comentaris sorgits del propi departament, sembla que ERC vol per sobre de tot que hi hagi pau social en el sector, fet que només es pot assolir si es fan concessions a diferents col·lectius. Això pot portar als bons professionals a tenir que acceptar imposicions que passin per sobre de la seva pròpia consciència professional amb la poca confortabilitat que això genera a qualsevol persona. És lògic que si no es creu en el projecte del qual s’ha de formar part, la resposta davant d’un oferiment de càrrec, sigui un NO. De fet, desconeixem quin és el projecte que el nou conseller de Salut vol aplicar. Cal pensar que en la primera compareixença del conseller al Parlament, prevista pel dia 11 de febrer, ens expliqui que és el que es proposa fer durant els propers 18 mesos. 

Per tirar endevant un projecte important
cal un lideratge potent
  

També pot ser una raó per dir NO la manca de confiança en el lideratge del projecte, sobretot si aquest ha d'estar impulsat per algú que no entén res del mon de la sanitat. Tenir al davant un projecte interessant liderat per algú que no et mereix confiança, et porta a pensar que aquell projecte està condemnat al fracàs per la debilitat de qui l’hauria de liderar. La reacció de la persona que estigui en aquesta situació és ben evident: “el projecte m’agrada, però amb aquest lideratge això no dura ni sis mesos...”, per tant la resposta acaba sent també un NO. Deu ser força decebedor tenir que treballar per algú que no parla el teu llenguatge, que fa de polític però no està en condicions d'exercir cap lideratge per seduir als professionals i a les seves organitzacions. Certament acceptar un càrrec en aquestes condicions no deixa d'implicar córrer un risc elevat.

I la quarta raó podria estar relacionada amb la manca de confiança  en que un partit com ERC controli un departament com el de Salut, quan es sabut que té un fons d'armari en el camp sanitari molt limitat com ho demostra el fet que una vegada assumida la responsabilitat del Departament de Salut, el tres alts càrrecs que l’han de dirigir (conseller, secretari general i director del CatSalut), com a molt se’ls pot considerar simpatitzants d’ERC (si és que realment ho són) des d’abans d’ahir, però cap d’ells n’és militant. Fa poc hem sabut que Alba Verges ha estat elegida presidenta de la comissió de Salut al Parlament, i tot i reconèixer l'esforç que la diputada ha fet per posar-se al corrent de la problemàtica de la sanitat catalana, hem de convenir que encara no està en condicions de liderar les polítiques sanitàries de Catalunya. Estem doncs davant d’un panorama en el que no es veu cap lideratge clar a ERC en qüestions sanitàries. Si això és així, qui accepta un oferiment professional sense un Nord clarament definit? Què passarà amb un model sanitari com el català, que és un model d'èxit com ho demostren els seus resultats i l'opinió molt majoritària dels seus usuaris?

Entenc doncs que hi hagi persones que hagin dit NO a les ofertes concretes que se’ls han fet, i a partir d’aquí, es pot explicar aquesta situació tan ridícula de que ara per ara al departament de Salut encara no hi hagi un organigrama a ple funcionament. 

www.rbaestudisiprojectes.cat