divendres, 13 de febrer de 2015

La col·laboració Público-Privada a la sanitat


La demagògia populista de la privatització


Suècia: un model a seguir?



Des de fa un  temps alguns sectors socials i determinats partits polítics, estan posant contínuament en qüestió la col·laboració Público-Privada i fins i tot al Parlament de Catalunya es produeixen mocions que van clarament en contra d’aquest plantejament. La col·laboració Público Privada s’ha d‘entendre com la conjunció entre els interessos de l’administració pública i el sector privat (be sigui una empresa o una entitat social) de manera que es generi més valor per la societat en la gestió, finançament, construcció, o manteniment  de serveis públics o infraestructures. 

Les administracions públiques tenen dues maneres per oferir serveis públics o infraestructures als ciutadans: el que podem anomenar “gestió directa”, és a dir assumint directament o a través d’empreses públiques la construcció dels equipaments o la gestió dels serveis públics o be la “gestió indirecta” a través de fórmules diverses per les quals una part o la totalitat d’una infraestructura l’assumeix una empresa privada o també la gestió d’un servei públic.

Aplicant-ho a la sanitat podríem dir que l’Administració Pública (El Departament de Salut) té dues possibilitats d’oferir un servei sanitari públic als ciutadans: fer-ho directament per la via de l’Institut Català de la Salut, o fer-ho per la via d’operadors privats o públics que estiguin interessats en la prestació d’aquests serveis i donin garanties de poder i saber-ho fer. En Concret la sanitat pública catalana està constituïda per una barreja d’entitats públiques i privades, algunes d’elles amb ànim de lucre, que ofereixen a la ciutadania un servei públic en nom de l’Administració Pública. Es tracta dons d’un conglomerat de provisió de serveis públics de salut de gestió directa i indirecta.      

El primer que es deriva d’aquest plantejament és que quan s’actua d’acord a aquests esquemes, mai es pot parlar de “privatització”. Aquest concepte tan populista, explotat per sindicats i determinats partits polítics, és una falsa interpretació de la realitat. A Catalunya no hi ha cap mena de privatització de la sanitat pública, diguin el que diguin alguns. Hi ha una barreja de provisió directa (per part de l’administració) i indirecta (per part d’operadors que actuen en nom de l’Administració). És per això que és molt lamentable veure com les ànsies per desgastar a un govern d’una manera demagògica i populista, el que fan es posar en risc la pervivència d’un model d’èxit com és el model sanitari català. 

Des de fa molts anys, a Catalunya ha existit un teixit social molt important. Entitats religioses, municipals, mútues, fundacions, etc., que han volgut manifestar al llarg del temps una clara vocació d’ajudar a les persones i en particular als més necessitats. Aquesta vocació solidària ha permès que quan a Catalunya ni existia la seguretat social, aquestes entitats  de caràcter local prestaven aquest servei que el “pare Estat” no cobria. I són precisament aquestes entitats, que no tenen cap ànim de lucre,  les que han servit de base a l’hora de crear aquesta segona via indirecta d’oferir serveis públics de salut.  Per tant, parlar de privatitzacions de la sanitat pública, és una falta de respecte a la veritat i a la nostra història.

El Nou Hospital Karolinska a Estocolm
Tanmateix aquests últims anys han aparegut en el sector, alguns operadors sanitaris  pertanyents sovint a fons d’inversió espanyols i estrangers, que han cregut que la sanitat pública podia ser un camp de negoci per a ells. Es tracta d’organitzacions amb ànim de lucre que han vingut a sembrar el desconcert en un model sanitari que fins aquests moment mai no havia patit una situació de “acoso i derribo” com l’actual. Entenc que aquí, en l’ànim de lucre, és on podem tenir un problema que caldria resoldre. I en aquest punt vull recordar que aquella Suècia que havia estat paradigma de la socialdemocràcia quan la governava Olof Palme, abocada també en el camp de la sanitat pública a un sistema de gestió directa i indirecta com és el cas de Catalunya,  ha plantejat una sortida que a mi em sembla si més no interessant: obliga a les empreses amb ànim de lucre que volen treballar a la sanitat pública a revertir una part important dels seus resultats als salaris dels seus treballadors, a modernitzar els equipaments i la tecnologia, i a millorar la qualitat de l’assistència que presten.


Tot això sota una estricta pràctica de la transparència més absoluta i sotmès a un rigorós control per part de l’Administració pública sueca.   


Cap comentari:

Publica un comentari