diumenge, 13 d’abril de 2014

Sense Assistència Primària no hi ha Servei Nacional de Salut. El sentiment de pertinença.


Escrit per
Dr. Toni Iruela (@airuelal)
EBA Vallcarca SLP.




Aquest dissabte s’ha celebrat a tot l’Estat Espanyol el dia de l’Atenció Primària de Salut (APS). Es tracta ja del tercer any consecutiu en que els representants estatals de la Medicina de Família i de Pediatria d’APS reivindiquen el paper clau d’aquest nivell assistencial al Sistema Nacional de Salut (SNS). Aquest any amb el següent lema: “La AP, el corazón del Sistema”.

Cal recordar que el “Foro de los Médicos de la Atención Primaria” està constituït per la Organización Médica Colegial (OMC), les Societats Espanyoles de Medicina General (SEMG); de Médicos de Atención Primaria (SEMERGEN); de Medicina de Família y Comunitaria (semFYC); la Societat Espanyola de Pediatria d’Atenció Primària (AEPap) i la Societat Espanyola de Pediatria Extrahospitalaria i Atenció Primària (SEPEAP), així com la Confederación Estatal de Sindicatos Médicos (CESM).

Amb motiu d’aquesta celebració, el Foro ha elaborat un video en el que es descriu la visió d’aquests  professionals que estan entre la població per un costat i els polítics per un altre, així com les tasques que defineixen el seu dia a dia.

Una vegada més convé recordar que els SNS més eficients són els que es vertebren al voltant d’una bona APS. Als països on no és així tenen pitjors resultats assistencials i amb costos superiors.  Sense APS pot haver-hi una bona assistència mèdica però no un autèntic SNS.
  
Alguns problemes clàssics de la nostra APS:
  • Progressiu i continu augment de la cartera de serveis a APS (que habitualment eren prestats a l’Hospital) que no ve acompanyat del pressupost corresponent.
  • Augment de la càrrega assistencial donat que les retallades s’han concentrat bàsicament al capítol de personal amb menys professionals i menys sous.
  • El pressupost públic de l’APS no creix i continua al voltant del 15%, quan hauria de situar-se al voltant del 25%.
  • L’augment del pressupost a APS hauria d’anar acompanyat perquè pogués complir les seves funcions, amb més efectivitat i eficiència de la capacitat de compra tant de les proves diagnostiques com de l’atenció especialitzada. Aquest pressupost hauria de ser finalista i no perdre’s en models d’assignació territorial.
  • La demanda d’augment de la capacitat de resolució sembla exclusiva de l’APS i no es planteja en termes similars als altres nivells assistencials.                                                            
  • Segueix pendent l’assignatura de reducció de la burocràcia del SNS.
  • Pressió asimètrica sobre aquest nivell assistencial en assoliment dels objectius de qualitat en la prescripció farmacèutica.                                                                                                   
  • Els metges d’aquest nivell patim amb els nostres pacients les insuficiències de coordinació amb els altres nivells assistencials, l’augment de les llistes d’espera tant diagnostiques com terapèutiques, la descoordinació amb Benestar i Família, etc.
  • Manca d’aposta decidida per l’autonomia de gestió o autogestió tant dels professionals com dels centres.                                                                                                    
  • Manca de presència de la Universitat a l’APS. Caldria recordar que la OMS estima que el 60% de professionals del SNS haurien de ser-ho d’APS, i no sembla que hi hagi tota la voluntat política per assolir-ho i caldria una aposta decidida a la Universitat.
El Dr. Josep Basora president del semFYC i
portaveu del Foro de Médicos de
Atención Primaria
Més enllà d’aquests problemes clàssics o marges de millora per l’APS, voldria fer algunes consideracions pel que fa al sentiment de pertinença al SNS.

Com hem dit amb anterioritat sense APS no hi ha un autèntic SNS, no és menys cert que també caldria dir que tots som SNS, i per tant cal el compromís amb el mateix de la resta de nivells assistencials. En aquest sentit, em pregunto, com es podria fer per augmentar el sentiment de pertinença dels nostres professionals amb el seu SNS. Potser no corren bons temps per plantejar aquest tema (retallades, pèrdua de sous, més pressió assistencial, burn-out,...) però em sembla del tot imprescindible per continuar garantint la qualitat assistencial del nostre SNS.

Hi haurà diferències en aquest sentiment a Catalunya respecte a la resta del Estat? El fet que el model sigui de gestió directa per funcionaris augmentarà el sentiment de pertinença? En quina mesura el nostre model sanitari català influenciarà en aquest sentiment de pertinença? Hi ha diferències entre l’ICS i la resta de proveïdors i en el dels seus professionals?

Fins a quin punt els proveïdors del sistema transmeten informació als seus professionals? Es promou des de les Entitats proveïdores aquest sentiment? Es podria parlar a vegades de conflicte d’interessos, de conflicte de lleialtats?  

Què hauria de fer l’autoritat sanitària per potenciar aquest valor, el sentiment de pertinença al seu SNS? Què podrien fer les organitzacions professionals com els col·legis professionals o els sindicats o àdhuc les societats científiques per promoure aquest valor?


Com veuen en aquest post han sortit més preguntes que respostes..., aprofito per desitjar a tots els nostres lectors una molt bona Setmana Santa.


Cap comentari:

Publica un comentari