El Procicat i “La Yenka”

“La Yenka” és una cançó que va estar de moda allà per als anys 60. Va arribar a ser considerada el que en aquelles èpoques s’anomenava “la canción del verano”, i la seva lletra incloïa una estrofa què deia així:

"Izquierda, izquierda, derecha, derecha,

adelante, detrás, un dos tres.

Izquierda, izquierda, derecha, derecha,

adelante, detrás, un dos tres !"

 

I vet aquí per on, això és exactament el que fa el Procicat amb les mesures contra la Covid-19. Canvis continus en les restriccions que han acabat sembrant el desconcert en la ciutadania, de manera que a dia d’avui seria força complicat trobar un sol ciutadà que sabés amb certesa quines són les restriccions vigents en aquest moment.

Un exemple ben evident: fa pocs dies, l’inefable Procicat havia autoritzat que en el proper partit del Barça al Camp Nou, hi podrien assistir 30.000 espectadors, un 30% de l’aforament. Doncs bé, avui, a poques hores del començament del partit, el Procicat ha canviat de criteri i ara diuen que hi podran entrar entre 20.000 i 22.000 persones.

Si de mi depengués, no hi entraria ningú, perquè al virus no se li ha de donar cap facilitat que permeti la seva propagació, però els savis del Procicat canvien cada dos per tres de criteri sense explicar-ne ni tan sols les raons. 

Em crida molt l’atenció què fa tan sols uns dies el conseller Argimon reconegués què amb la permissivitat del Procicat vers els concerts i altres esdeveniments com les revetlles, s’havien equivocat, i posteriorment, pocs dies després, es rebaixi la xifra entre 20.000 i 22.000 persones. Sincerament són contradiccions que costa entendre; sembla que continuem sense aprendre res. Sembla que restringir la mobilitat dels ciutadans sigui un gran pecat. Calen mesures dràtiques què impedeixin els contagis. Cal ma dura contra aquells que contravenint totes les restriccions fan el que els sembla contribuint amb la seva manca de solidaritat a l'expansió de la pandèmia.   

Cansat de tanta contradicció i segurament també de tantes interferències i pressions interessades, el conseller Argimon va anunciar a la comissió de Salut del Parlament la creació d’un comitè científic independent, que assessori en matèria de salut pública. Aquest comitè estarà integrat per especialistes en epidemiologia, salut pública, altres experts clínics i en anàlisi de dades, per donar un pas endavant i ser més eficaços en les polítiques contra la pandèmia.

Veurem com salva totes les reticències i si és així celebrarem la creació d’aquest comitè què en la pràctica acabi substituint aquesta “cosa” del Procicat què com ja he denunciat en altres entrades al blog té una composició en la que el personal sanitari és minoritari.

La possible creació d’aquest comitè científic ha estat ben acollida per la comunitat científica. Salvador Macip, és un conegut i reconegut investigador català què en una piulada a Twitter ha dit: “No passa sovint que un polític reconeix errors, és un pas endavant. Un comitè científic independent en seria un de més gran encara. I que hi posi algun dels molts científics que sí que vam predir aquesta onada (perquè era molt fàcil fer-ho)”

Tanmateix és urgentíssim què aquest comitè sigui una realitat. Avui mateix s’ha sabut que gràcies a la poca sensibilitat i a la total inoperativitat del Procicat què en el seu moment va permetre les colònies d’estiu per als més joves, què aquest més de Juliol, entre casals d’estiu, cases de colònies i campaments, s’han produït més de 200 brots amb gairebé 2000 joves contagiats.

I és què mentre les decisions què tenen a veure amb la salut dels ciutadans estiguin en mans de persones què tenen altres interessos, o que la seva expertesa estigui en àrees de coneixement diferent a la de la salut, les decisions que es prenguin no seran mai les més adequades. En alguna ocasió la podran encertar però en general passarà com ha passat amb la Covid-19 que hem anat de fracàs en fracàs. Cinc onades de contagis, són moltes onades... i moltes decisions mal preses.

Tanmateix i per ser positiu, cal destacar que aquesta cinquena onada sembla que va de baixa. Si més no, sembla que els indicadors així ho evidencien. Tant de bo no sigui un efecte miratge relacionat ambla forta calor d’aquests dies...  

El curs 2020-21 al sector sanitari ha estat marcat per dos fets importants: la Covid-19 i el canvi de titular al departament de Salut

 

La pandèmia ho ha capgirat tot. El sistema sanitari català ha patit un fort trasbals com a conseqüència de la Covid-19 des de molts punts de vista. Pel que ha significat per la salut dels catalans, però també per mostrar les mancances d’un sistema sanitari que no és excel·lent. Tenim un sistema sanitari amb molts bons professionals però en canvi la pandèmia ha posat de manifest què ens manquen molts mitjans humans, materials, tècnics i organitzatius, què sobren mirades polítiques al departament de Salut, on el què hi manca són càrrecs que sàpiguen el que tenen entre mans. 

 

La Covid-19 ens va sorprendre amb una secretaria de Salut Pública què no estava mínimament preparada per donar respostes eficients als reptes. Per altre banda, la manca d’una estratègia sanitària prou sòlida per combatre la pandèmia va possibilitar que el virus s’instal·lés còmodament al bell mig de la nostra estructura social. El sistema sanitari va respondre a la nova situació centrant la seva activitat d’una manera molt clara en l’assistència als malalts afectats per la Covid-19 tant a l’assistència primària com a l’hospitalària. Segons un estudi recent de l’activitat duta a terme a l’assistència primària a conseqüència de la Covid-19, realitzat pel CRES de la UPF i l’ICS  revela, entre d'altres dades, una disminució mitjana del 31,1% en els nous diagnòstics, essent les neoplàsies els tipus de codis que experimenten el descens més gran (49,7%). Pel que fa a la freqüència de visites, s'observen reduccions importants en les visites relacionades amb hipertensió arterial (-32,73%) i la diabetis (-21,13%), així com obesitat (-48,58% ) i lesions corporals (-33,70%). Molts malalts que no han sucumbit a la Covid-19 a dia d’avui, poden tenir greus problemes de salut en el futur immediat perquè les seves malalties o no han estat diagnosticades a temps, o no han tingut el tractament que una bona pràctica assistencial exigiria. Un sistema sanitari què atén d’aquesta manera les necessitats de salut de la seva població no es pot considerar de cap manera com un sistema sanitari d’excel·lència. 

 

Malgrat aquest enfocament del sistema sanitari, la lluita contra la Covid-19 no només no ha acabat sinó que estem ja en la cinquena onada de contagis. Des de l’inici de la pandèmia Catalunya ha registrat gairebé 23.000 morts sobre un total d’infectats que ronda les 860.000 persones, el que representa una taxa de mortalitat als voltants del 2,7%. Lo únic que en la pràctica està funcionant adequadament és el procés de vacunació què a dia d’avui registra pràcticament un 60% de població vacunada amb la pauta complerta. Com es notori, el sistema sanitari català està del tot trasbalsat a conseqüència de la Covid-19, i no sembla clar que la situació es pugui normalitzar aquest any 2021. Haurem d’estar amatents a l’evolució de la pandèmia quan s’hagi assolit el 70% de persones vacunades al país. 

 

L’altre fet destacat del curs ha estat el canvi de titularitat del departament de Salut, com a conseqüència de les eleccions del 14 de febrer. L’equip de la consellera Alba Vergés ha deixat pas a l’equip del conseller Josep Maria Argimon. Un canvi que a priori havia aixecat moltes expectatives però què a l’hora de la veritat sembla que continuem en la mateixa línia de desencerts de l’etapa abterior. El començament del mandat de la consellera Vergés no va ser massa bo, amb una secretaria General molt fluixa i un  secretari de Salut Pública no massa entonat. Amb el temps la imatge del departament va anar millorant sobretot a partir del moment en què el Dr. Argimon es va fer càrrec de la secretaria de Salut Pública i el Dr. Marc Ramentol va ser nomenat secretari General del departament. A partir d’aquests nomenaments la consellera Vergés es va veure molt més reforçada i arropada sanitàriament, tot i què amb la instrucció de voler afectar tan poc com fos possible a l’economia es varen acabar masses decisions errònies. 

 

Exactament igual que el nou equip què regeix els destins del departament de Salut. Tal com ha reconegut el mateix conseller Argimon, amb les dades esgarrifoses de l’efecte de la pandèmia queda ben clar, per si algú entenia dubtes, què “no hem fet bé les coses... permetre grans festivals ha estat un error i donar el missatge que ja estàvem sortint del túnel, també”.

 

El conseller reconeix els errors és cert, circumstància aquesta a la què no estem massa acostumats en un polític, però hi haurà capacitat per reaccionar i evitar repetir decisions equivocades? Quan les dades millorin una mica, tornarem a repetir els mateixos errors? Mantindrem la tònica de les des-escalades precipitades? Avui he llegit què l’inefable "Procicat" què és molt més un perill públic que no pas un ens que trameti confiança, què aquest cap de setmana vinent hi pugui haver 30.000 persones al camp del Barça per seguir el primer partit del campionat. Segur que aquest és el camí?  

La formació sanitària especialitzada a Catalunya és qüestió només de “quantitat”?

Una oferta “record” de formació especialitzada a Catalunya hauria de garantir que els nostres centres assistencials disposaran, d’aquí a uns anys, del nombre de professionals que es requereixen. Però serà realment així? 

El departament de Salut ha anunciat què Catalunya ha assolit un “rècord històric” oferint gairebé 1700 places per formar especialistes de la salut. D’entrada la xifra impacta en el lector i certament és una notícia positiva que la sanitat catalana es preocupi per donar resposta a les necessitats de professionals sanitaris i d’acord a la planificació d’aquestes futures necessitats vagi preparant als professionals que faran falta d’aquí a uns anys per poder satisfer les demandes de salut dels catalans. Però, n’hi ha prou incrementant les places per a formació d’especialistes? No hi ha altres factors què incideixen en la futura disponibilitat de professionals?

El nombre de places de formació especialitzada ha anat mica en mica incrementant-se a Catalunya, després d’uns anys en els que la crisi del 2010 va comportar un estancament en el nombre de places que s’oferien. Respecte a l’any passat, aquest 2021 l’oferta de places creix quasi un 4%. Aquesta oferta de places abasta diferents especialitats com medicina, infermeria, farmàcia, psicologia, biologia, o física i química. Aquests últims anys l’increment en el nombre de places respon a criteris de planificació atès què dels treballs efectuats per la direcció general de professionals, juntament amb el departament d’Universitats i Recerca, s’ha aconseguit una previsió de necessitats d’especialistes de la que abans no es disposava.

Tanmateix observant la realitat dels nostres dispositius assistencials, i la dificultat de moltes institucions a l’hora de poder contractar als professionals de diferents especialitats que els calen, es fàcil adonar-se que a banda de les xifres què una planificació de necessitats ben feta determina, hi ha altres factors sobre els que caldria intervenir.  

 

El primer que cal posar sobre la taula és la capacitat de retenir talent dels centres sanitaris catalans. Els nostres hospitals acaben completant l’oferta docent que fan cada any, però lamentablement es dona massa sovint el cas què el professional, una vegada format, decideix exercir en un altre àmbit geogràfic diferent al de Catalunya. En ocasions la raó es deguda a la voluntat del professional de voler tornar al seu lloc d’origen una vegada ha completat la formació, però succeeix a vegades que el professional se’n va perquè rep ofertes de feina més interessants. En altres paraules, altres àmbits geogràfics els resulten més atractius independentment del seu lloc d’origen. Per tant, una primera conclusió és què a Catalunya no sabem retenir d’una manera eficaç el talent que formem en els nostres centres. Això resulta notablement punyent en el cas de la infermeria. Catalunya és la comunitat que més infermeres especialistes forma, però aquestes, majoritàriament,  acaben marxant una vegada assolida la seva especialitat. Cal tenir en compte a més, què el fet de no saber retenir el talent què formem a Catalunya té un doble cost per la sanitat catalana: el derivat del procés de formació de l'especialista què es paga només contra el pressupost del departament de Salut sense cap aportació específica de l'Estat, i el derivat de perdre un talent format aquí què se'n va a exercir la professió a un àmbit geogràfic diferent.

Un segona qüestió que cal abordar fa referència al tipus de professionals que venen a formar-se a Catalunya, i en aquest sentit tampoc podem estar massa contents del nostre sistema se salut, atès què només és capaç de ser atractiu per als MIR què formen part del quart quartil de les notes què obtenen en els exàmens. Segons informacions d’experts en aquestes dades, Catalunya és la comunitat autònoma que adjudica més places al conjunt de MIR què han obtingut els últims números. Si el nostre sistema sanitari és excel·lent, com no ens cansem de repetir, perquè no és capaç d’atreure als estudiants més brillants amb notes més altes i només ens venen (en general, i llevat dels autòctons) estudiants amb notes situades entre el 75 i el 100% en una classificació de millor nota a pitjor nota? Perquè el sistema sanitari català no és prou atractiu per els estudiants què han tret les millors qualificacions?

 

Un altre aspecte què cal considerar és la distribució territorial dels MIR que arriben a Catalunya, atès què fonamentalment es concentren en l’àrea metropolitana de Barcelona quan caldria que es distribuïssin uniformement per tot el territori. Cal millorar les estructures docents, i homologar per a la docència a alguns hospitals allunyats de l’àrea metropolitana de Barcelona on també es pugui aprendre una bona pràctica assitencial.   

 

Ser els primers en oferir places és, sens dubte, un bon punt de partida, però no garanteix què en el futur siguem capaços de disposar del nombre de professionals necessaris si abans no resolem aquests dos grans temes amb estructures docents suficientment atractives en primer lloc, i retenció d’aquest talent un cop l’hem format.                                 

Declaracions de càrrecs de responsabilitat què no ajuden gens a què els ciutadans respectem seriosament les restriccions imposades per combatre la pandèmia

Entre la ciutadania, que ho estem fent tan malament com podem i sabem, i alguns polítics i responsables de l’administració què amb les seves declaracions no ajuden gens a crear consciència de la perillositat de la malaltia, el virus continua movent-se entre nosaltres “como Pedro por su casa”, danyant persones i malmetent un sistema econòmic que no hem sabut preservar ni les unes ni a l’altre. Fins avui gairebé 850.000 catalans han patit la Covid-19 i a prop de 23.000 han mort. Paral·lelament en alguns moments s’han perdut més de 500.000 llocs de treball entre l’atur estructural i atur derivat de la Covid-19, i això sense comptar els treballadors afectats per ERTO. Catalunya s’ha situat entre les regions europees que pitjor han gestionat la pandèmia. Un balanç què requereix una profunda reflexió, què exigeix dimissions, i què necessita canvis urgents en un sistema sanitari què no era tan excel·lent com creiem. I entre aquests canvis, cal una estructura de finançament diferent per resoldre satisfactòriament totes les necessitats, però què requereix també d’un anàlisis de la eficiència del sistema eliminant despeses supèrflues lligades a unitats ineficients i a “xiringuitos” interns què no tenen cap justificació. Millor finançament de la sanitat i una neteja d’estructures que no aporten res però consumeixen recursos. 

 

Ente la classe política sembla que s’ha instal·lat un discurs molt poc alarmista del què no sembla massa clar quina és la seva intencionalitat, però que molt em temo què va en la línia d’afavorir una certa mobilitat què comporti al seu temps activitat econòmica per evitar la el col·lapse de l’economia catalana. Hi ha declaracions què no ajuden gens a què els ciutadans es prenguin seriosament les mesures per protegir-se de la malaltia. Vegem-ne alguna:

 

Dra. Carmen Cabezas secretaria de Salut Pública del departament de Salut: “Els festivals han tingut un cert paper en la transmissió de la malaltia, un més entre altres activitats... No podem dir que els festivals són un súper “disseminador”... De la variant delta sabem coses ara què no sabíem quan es van fer els festivals... a posteriori les coses sempre són més fàcils”. No està en qüestió la capacitació professional de la Dra. Cabezas; tanmateix cal saber comunicar bé, i quan la facilitat per comunicar no t'acompanya millor que comuniqui un altre...

 

I què ha passat amb els festivals Vida, Canet Rock i Cruïlla que tan alegrement van ser autoritzats per el govern? Doncs que més de 2000 assistents van resultar positius de Covid-19, i amb la velocitat de transmissió situada als valors que estava, això implica molts més contagis els dies següents. I això quan veníem d’una experiència negativa similar, per la revetlla de Sant Joan. Però no, s’havien d’autoritzar els festivals perquè no sé quins empresaris què els organitzaven es guanyessin la vida, diguessin públicament que els seus festivals eres segurs, i després què els mitjans de comunicació els donessin suport a les seves queixes i perquè el jovent s’airegés una mica. Quina poca responsabilitat dels uns i dels altres.    

 

Aquesta realitat contrasta amb declaracions com les del conseller de Salut, Josep Maria Argimon qui en un exercici d’autocrítica havia reconegut que “Amb aquestes xifres de contagis, clarament no hem fet bé les coses”. El conseller Argimon va anar més enllà en la seva autocrítica, dient què des del departament de Salut havien contribuït a la sensació que les coses ja anaven bé. "El missatge que ja estàvem sortint del túnel no ha sigut el millor", va dir, lamentant també  que en el seu moment no es recomanés als més joves no marxar de viatge de final de curs.

 

Sobta molt que el dia 16 de juliol, el conseller Argimon hagi fet aquest exercici d’autocrítica clar i rotund i en canvi 15 dies després la secretària de Salut Pública vulgui fer veure que el problema estava en què de la varant delta en sabien molt poc. Des de l’inici de la pandèmia ha passat prou temps per què determinats errors no es reprodueixin. Cal actuar amb ma de ferro davant d’una crisi sanitària com la que estem patint i sobretot, cal conscienciar a la població de la gravetat de la situació en lloc de enviar missatges de què les vacunes estan funcionant i per tant el perill ja no és tan preocupant.

Tot plegat dona la sensació que el conseller Argimon encara no ha tingut temps de cohesionar el seu equip, ni de unificar el missatge que cal transmetre, però els ciutadans no en tenim la culpa. Els missatges contradictoris no ajuden gens, i difuminar la crua realitat què estem davant d’un virus perillós no beneficia gens atès què crea una falsa sensació de seguretat entre els ciutadans. Estem en perill malgrat les vacunes, estem en perill malgrat les mesures de protecció, i continuarem en perill mentre no aconseguim eradicar el virus de entre nosaltres... M’agradaria dir que ja no estem en perill gràcies a les actuacions del departament de Salut, però malauradament, avui, encara no ho puc dir.                 

El Dr. Jaume Padrós enceta un nou mandat al front del CoMB

El passat dia 29 de juliol finalitzava el termini per la presentació de candidatures a la presidència del Col·legi de Metges de Barcelona. Atès que la candidatura del Dr. Padrós va ser la única que es va presentar a les eleccions, i un cop verificat que aquesta complia els requisits establerts en els estatuts del CoMB , la Junta Electoral sense necessitat de continuar el procediment electoral ni celebrar la jornada de vot o sufragi, l’ha declarat guanyadora.

Cal destacar que aquest és el tercer mandat del Dr. Padrós al front del Col·legi de Metges i això afegit al fet que cap altre candidatura hagi volgut optar a la presidència, indica l’alt grau d’acceptació del Dr. Padrós i el seu equip dins del col·lectiu mèdic.

Aquest tercer mandat del Dr. Padrós a la presidència del CoMB ve marcat sens dubte per la Covid-19 i les terribles seqüeles que aquesta malaltia ha deixat no només entre la ciutadania sinó també en el col·lectiu mèdic i en el conjunt del sector sanitari. Per això un dels eixos del programa de la nova Junta del Col·legi es centra en tenir cura de l’estat psicoemocional dels col·legiats i col·legiades”. Altres eixos del programa amb que la candidatura “Padrós 2021. Professionalisme” es presentava són la defensa de la professió mèdica, la dignificació de les condicions de treball dels professionals o la qualitat del sistema sanitari. El programa conté gairebé un centenar de propostes orientades a la transformació del sistema sanitari mitjançant la millora de les condicions de laborals i professionals dels metges, la dignificació de l’exercici de la professió, del lideratge clínic i de la participació dels professionals en el òrgans de govern, entre d’altres objectius.

 

El Dr. Padrós afronta aquest tercer mandat amb una Junta renovada amb la incorporació de nou persones noves que es completa amb la continuïtat d’altres 11 membres de la candidatura anterior. La vicepresidència primera l’ocupa la Dra. Elvira Bisbe amb una àmplia experiència a la Junta del  CoMB, primer com a vocal (2010-2014) i després com a vicepresidenta (2014-fins l’actualitat). La vicepresidència segona l’ocupa el Dr. Jaume Sellarès  també amb una experiència dilatada en el si de la Junta havent ocupat diferents càrrecs com Vicesecretari, Tresorer o Vicepresident segon. Altres integrants de la Junta són els Drs./es Gustavo Tolchinsky, Sònia Miravet, Lluís Esteve, Mireia Puig, Antoni Trilla, Mònica Povedano, Anna Olivé, Ramon Vilallonga, Beatriu Bilbeny, Jordi Aligué, Rosa Calvo, Anna Carreres, Iolanda Jordan, Oriol Mirallas, Elisenda Florensa, Ferrna Fillat. 

 

Entre els 92 punts que integren el programa de la candidatura, a banda dels esmentats anteriorment, n’hi ha uns quants que fan referència al model sanitari que el Col·legi propugna per Catalunya. Són els següents:

-Un sistema sanitari de cobertura universal, accés gratuït, àmplia cartera de serveis i un elevat nivell de qualitat

-Un sistema sanitari públic, universal, equitatiu i de qualitat amb una diversitat de proveïdors, públics, privats, del tercer sector, o amb empreses d’economia social.

-Un sistema sanitari prou fort i sòlid què requereix un finançament addicional avaluat en 5.000 milions d’€ anuals,.

-Un sistema sanitari que ha de potenciar la salut pública, l’atenció primària, i la salut i iniciatives mental.

-Un sistema sanitari que disposi d’una xarxa d’atenció sociosanitària sòlida

-Un sistema sanitari integrat per hospitals moderns i adaptats a les noves necessitats i que treballin en xarxa

-Un sistema sanitari en el que els diferents àmbits assistencials treballin de manera coordinada assegurant la correcta transició dels pacients dins del sistema públic. 

A banda d’aquests objectius què fan referència al model assistencial, el programa electoral també es planteja enfortir la capacitat d’influència del CoMB en els àmbits polítics i governamentals per tal d’assegurar la viabilitat del sistema sanitari i la seva qualitat, generant propostes i iniciatives per millorar el sistema de salut. El programa incorpora també tot un seguit d’objectius de suport a la professió mèdica des de diferents vessants. 

 

Val a dir, què el Dr. Padrós compta amb un actiu molt valuós: la credibilitat guanyada després de 8 anys presidint el Col·legi. Pel bé de la professió mèdica desitgem que el mandat d’aquesta nova Junta sigui ben profitós pel sistema sanitari de Catalunya. Si és així serà també un molt bon mandat per preservar la salut dels ciutadans

De nou greus afectacions a l’assistència sanitària (per si no n’hi havien hagut prou)

 

Resolució per la qual s'acorden mesures de reserva de la capacitat assistencial dels recursos del Sistema públic de salut de Catalunya orientades a la gestió de les necessitats d'atenció sanitària producte de l'impacte de la cinquena onada causada pel SARS-CoV-2

 

 

El CatSalut s’ha vist obligat a adoptar una decisió què perjudica una vegada més la salut dels ciutadans, atès què l’assistència sanitària dels centres del SISCAT quedarà limitada durant tres mesos a atendre aquella activitat urgent, emergent i clínicament inajornable, tant als àmbits ambulatoris (atenció primària, consultes externes hospitalàries, gabinets hospitalaris, hospitals de dia d’aguts i sociosanitari) com d’internament, amb l’objectiu de facilitar la reorganització dels equips de professionals i optimitzar tots els recursos necessaris.

Aquesta decisió es pren quan la cinquena onada de la Covid-19 està fent estralls entre la població i en paraules del conseller Argimon la situació als hospitals catalans ha esdevingut molt crítica, i tot i què sembla què s’ha arribat al pic de contagis, en els propers dies es podrien tornar a superar els 500 malalts crítics ingressats en les UCI catalanes.

Tornem doncs a situacions viscudes ja en les primeres onades del virus, quan molts malalts catalans varen deixar de ser atesos per altres patologies perquè l’atenció sanitària es va concentrar en els cassos urgents i inajornables i en l’atenció als malalts Covid. Per cert, una situació gens desitjable doncs entre altres afectacions, es calcula què l’any passat es varen diagnosticar a Catalunya un 20% menys de càncer i no perquè baixés la prevalença de la malaltia sinó perquè es varen reduir molt el nombre de visites i proves diagnòstiques. 

En aquesta ocasió, aquesta mesura es pren per diferents raons, i entre elles el cansament acumulat pels professionals sanitaris i la necessitat de descansar davant de tant estres suportat ininterrompudament aquest darrer any i mig. Es pren també per evitar el col·lapse de llits en els centres sanitaris. Tanmateix aquesta decisió també s’ha pres per un altre motiu derivat de la incompetència dels governs davant la agressivitat de la variant delta del SARS-CoV-2, i concretament per una des-escalada (una més) tan desafortunada viscuda durant aquest mes de juny. Intentar què la revetlla de Sant Joan fos un activitat què es desenvolupés com si no passés res, permetre concerts massius com si tal cosa, o accedir a què les mascaretes deixen de ser obligatòries en espais oberts. Cal responsabilitzar també al departament de Salut per unes estimacions errònies dels efectes del virus així com un excés de confiança derivat de la campanya de vacunació. Tot plegat són decisions de les què cal retre comptes i assumir responsabilitats.

Durant molt temps hem anant sentint les autoritats sanitàries i polítiques que calia defensar als ciutadans de la malaltia, però què també calia vetllar pels interessos de l’economia i aquesta dualitat s’ha mantingut constant al llarg de la pandèmia. El resultat de tanta incompetència és evident: ni s’ha defensat com calia als ciutadans i l’economia està pitjor que mai. És a dir, cap dels dos objectius que es cercaven s’ha assolit. Un fracàs d’aquestes dimensions requeriria l’assumpció de responsabilitats, però en aquest país ja sabem què això de dimitir és quelcom què forma part de la teoria però que en la vida real és pura utopia.

Mentre anem discutint si són verdes o són madures, mentre anem marejant la perdiu, mentre anem prenent mesures a mitges tintes, el virus continua la seva expansió. Una expansió què s’ha produït per la conjunció de tres realitats: la gran capacitat contagiosa de la variant delta del virus, la manca de disciplina i rigor d’una societat majoritàriament imprudent, i la incompetència d’uns governants què no saben massa bé per on van.                             

La tempesta perfecta

 

Els causants de l’actual situació:

 

Una des-escalada precipitada

Uns ciutadans insolidaris i mancats d’una mínima disciplina  

L’aparició de la variant “delta”

Viatges de fi de curs com si estiguéssim en plena normalitat

Un Sant Joan amb molt poques mesures preventives

Un Procicat  esperpèntic porta Catalunya a situar-se com una de les regions europees més afectades per la Covid-19

Un govern que arriba tard, què no aprèn de cap de les experiències anteriors, i què en l’intent de combatre la pandèmia minimitzant el mal a l’economia, veu com el virus s’expandeix i l’economia va cada dia pitjor i ha d’acabar implantat el toc de queda a 158 municipis catalans.

 

Naturalment, en aquest país, de dimissions zero, malgrat l’estrepitós fracàs col·lectiu.     

A Catalunya estem pitjor què mai, i som una de les regions europees amb més incidència de la Covid-19. Això no passa per casualitat sinó què respon a un seguit de decisions mal preses que ens han portat fins aquests nivells. És l’evidència de la manifesta incompetència del govern català. Del d’abans i del d’ara.

 

Veiem algunes d’aquestes decisions: 

 

Des-escalada precipitada. 

Immediatament què les autoritats sanitàries van veure que la incidència de l’onada anterior disminuïa i es reduïen els contagis es van alliberar una sèrie de restriccions, eliminant el toc de queda, autoritzant concerts multitudinaris, permetent l’obertura de determinats comerços com els restaurants, mascaretes obligatòries només a interiors, etc. I aquests decisions es prenien mentre ja es parlava de l’aparició a casa nostra de la variant “delta” del coronavirus molt més virulenta que l’anterior.

Ciutadans poc solidaris i indisciplinats

Aquest relaxament de les mesures va ser la senyal de partida perquè els ciutadans insolidaris mostressin la seva manca de respecte als seus conciutadans, portant encara més enllà el relaxament propiciat per el govern: els botellots, les festes a les platges, les trobades d’amics en nombres superiors a les 10 persones, el deixar fer de policies municipals i mossos d’esquadra, etc.   

             

La variant “delta”

Aquesta variant del  Coronavirus va anant fent-se camí entre la ciutadania convertint-se en la dominant. És més infecciosa que les variants conegudes fins ara. Es reprodueix amb més facilitat, i s’adhereix intensament als receptors cel·lulars dels pulmons però tot això era sobradament conegut per les nostres autoritats   

 

Viatges de “fi de curs”

Diu molt poc en favor del sistema educatiu català que, ateses les circumstàncies i la presència del virus entre nosaltres, s’hagin permès viatges de fi de curs en moltes de les nostres escoles. En aquest aspecte ha quedat ben evident que els mestres han estat incapaços d’inculcar el més mínim sentit de responsabilitat en bona part del seu alumnat. Potser els alumnes han après molta llengua i moltes matemàtiques però molt poc de sentit de la responsabilitat. 

 

La revetlla de Sant Joan i l’oci nocturn

Les ànsies per recuperar una certa activitat econòmica han dut al govern català a propiciar una revetlla de Sant Joan, amb molt poques restriccions, què s’ha diferenciat ben poc respecte les revetlles en anys de normalitat. Tot plegat només ha servit per contagiar més joves i alentir encara més la recuperació econòmica. El mateix es pot dir de l’oci nocturn al que el govern va accedir degut a les pressions exercides per aquests gremi. Després es va haver de córrer per rectificar el disbarat que s’havia comès.         

       

El Procixat 

Més enllà d’una composició discutible, amb poc pes dels experts sanitaris en el seu si, el Procicat ha volgut prioritzar l’activitat econòmica amb mesures excessivament laxes, i el que ha aconseguit és causar molts més perjudicis a l’economia atès que no ha estat capaç d’aturar la pandèmia en un espai de temps curt. Ha propiciat masses canvis en les mesures, de manera que als ciutadans ens ha estat complicat saber les restriccions concretes d’un dia determinat a conseqüència del gran nombre de modificacions de les mesures preses.

Aquesta experiència de la Covid-19 hauria de servir de cara per replantejar-se el Procicat de dalt a baix, com a mínim pel que fa a les emergències sanitàries futures.

El risc de brot per municipis, avui

El govern

Finalment ens queda el govern català. Què dir? Després d’explicar tot l’anterior en que la responsabilitat del govern era al darrere de les decisions preses, només es pot subrallar que la seva incompetència ha propiciat un greu i important retrocés. Què Catalunya estigui entre les regions d’Europa que pitjor han gestionat la pandèmia no és casualitat. Segurament l’eufòria sorgida d’una campanya de vacunació que havia agafat ritme de creuer aquestes darreres setmanes, els ha portat a creure que això ja estava, i aquesta mena de tranquil·litat derivada del % de persones vacunades ha fet relaxar les mesures, però també relaxar l’actitud dels ciutadans davant del virus. I així ens ha anat.

Revetlla de Sant Joan, concerts, viatges de fi de curs, variant delta, relaxament de govern i ciutadans derivat de l’avanç d’una campanya de vacunació que estava resultant efectiva, han estat els elements bàsics de la tempesta perfecta que ha tingut com a colofó el toc de queda implantat avui mateix a 158 municipis de Catalunya.

A molts ciutadans ens costa entendre perquè fa tan sols algunes setmanes es demanava permís a Madrid (què fou denegat) per retardar les segones dosis i avançar en administrar primeres dosis a una base més àmplia de la població, i en canvi ara es prioritzen les segones dosis. No caldria que algú assumís responsabilitats per tant canvi de criteri? Però tranquils; aquí mai dimiteix ningú