Dia internacional de la Infermera (II)

Com a homenatge a les infermeres, continuo explicant experiències d’infermeres que han estat en primeria línia de contenció de la Covid-19. Avui exposo les vivències d’una infermera d’un equip d’atenció primària que per primer cop en la seva trajectòria professional ha hagut d’enfrontar-se a un problema tan greu de salut comunitària. Com ho ha viscut? Quines han estat les seves sensacions? Ariadna Port Linares es va graduar en Infermeria l'any 2014 a la Universitat de Girona. A l’any 2017 va cursar el Máster de “Integración en cuidados y resolución de problemas clínicos en enfermería” per l'Universitat d'Alcalà i el 2019 ha acabat l'especialitat, via EIR, d'infermera d'atenció familiar i comunitària. Actualment treballa com a infermera familiar i comunitària a l'EAP Santa Eugènia de Berga (Osona). És vocal de la Junta directiva de l’AIFICC.

Aquestes són les seves reflexions:

La meva experiència com a infermera és de sis anys d’evolució, he passat per diversos serveis (residència, diferents plantes d’hospitalització, projecte de promoció de la salut de la fundació La Caixa, Marató Tv3, servei d’urgències...) i finalment vaig decidir especialitzar-me, via EIR, com a infermera d’atenció familiar i comunitària, ja que és l’àmbit en el qual volia treballar. No obstant això, mai hauria imaginat què en el meu primer any com a especialista em tocaria conviure amb una pandèmia mundial i a més, que seria el 2020, l'any de les infermeres.

Els centres d’atenció primària hem passat per diferents fases i moments difícils com quan vam rebre la notícia que es plantejava des del Govern de tancar el nostre centre de treball. Aquest fet em va generar sentiments de ràbia, d'incertesa, de tristesa, d’impotència... La infermera familiar i comunitària (IFIC) té les competències per poder fer front a l’epidèmia amb cures d'excel·lència i de complexitat i no em podia creure que ens volguessin mantenir al marge. L’atenció primària és clau dins el sistema sanitari i per combatre el virus, cal actuar conjuntament amb els altres serveis sanitaris. 

La població confia en la seva infermera, ja que és qui els acompanya des del naixement fins a la seva mort. Al començament de l’epidèmia els pacients necessitaven respostes envers la seva salut: què passaria amb la cura de les úlceres, amb els controls de les seves malalties cròniques, amb els símptomes que començaven a aparèixer, si es continuaria amb els controls del nen sà i de la vacunació, si es podria fer el test per saber, si tenies el coronavirus, com gestionar l’angoixa que es genera per no poder sortir de casa o l’impacte emocional de canvis de rols en l’àmbit familiar, etc. Eren i són moltes les incògnites enmig de l’allau d’informació que es rep de les diverses fonts diàriament.

Per donar resposta a tot això ens hem organitzat diferent, hem canviat la manera de treballar. Les infermeres ens hem reinventat. Admiro a totes les meves companyes per la dedicació i l’entrega en aprendre noves tècniques, noves maneres de portar la consulta del dia a dia i sempre donar la resposta de proximitat que cada persona necessita. L’agenda s’omple de consultes telefòniques i de domicilis, siguin problemes aguts o crònics. Un exemple de les visites domiciliàries que s’han fet són els acompanyaments al final de la vida, una visita que requereix complexitat i molt d’escalf tot i no poder-lo oferir tal com ens agradaria. 

No som herois ni heroïnes, hem continuat fent la nostra feina però diferent, amb complicacions afegides com per exemple posar-se i treure els EPI’s correctament sense que sorgís la por de si t’hauràs infectat. Malgrat això, la població no ens ha abandonat, l’hem conegut més que mai. Quan hem necessitat ajuda, hem rebut la seva resposta immediatament. Des dels mateixos pacients que es preocupaven pel nostre estat de salut i demanaven com podien contribuir en aquesta lluita contra el virus, fins a totes les associacions i voluntaris dels pobles que s’han unit per fer front des d’una mirada comunitària a aquesta epidèmia. Seria desitjable que alguns dels hàbits i mesures d’higiene que s’han adquirit durant la pandèmia, com per exemple la millora del rentat de mans, es mantinguin per sempre.

Treballo en un centre d’atenció primària rural i això porta implícit la dispersió de les infermeres arreu del territori. En aquesta situació actual s’ha aguditzat aquesta dispersió i en alguns moments he trobat a faltar les meves companyes i les reunions presencials on compartíem coneixement i sentiments que tant necessitàvem. Actualment, les reunions les fem de manera virtual.

Per acabar, aprofitant el dia de la infermeria vull reivindicar que actualment sóc especialista d’Infermeria Familiar i Comunitària però no estic reconeguda com a tal pel sistema de salut. Tinc un contracte d’eventualitat i he de dir que sóc afortunada perquè treballo en un centre d’atenció primària o a un dels llocs que em correspon per l’especialitat que tinc. Crec que ara més que mai cal ser crítics i aprofitar per replantejar el model d’infermeria d’atenció primària. Començant per reconèixer l’especialitat i perquè els centres d’atenció primària es dotin d’aquestes professionals. Hem demostrat la capacitat d’adaptació al canvi, de lideratge i el nostre talent. I és per tot això que reclamem que se’ns valori com a tal. Una de les primeres accions a implementar al sistema sanitari és la prescripció infermera que durant tant de temps fa que reclamem. 

Ara sí, em despedeixo amb una frase de la Florence Nightingale: “Lo importante no es lo que nos hace el destino, sino lo que nosotros hacemos de él”

Dia Internacional de la Infermera (I)

Ahir es commemorava el dia internacional de la Infermera. De sempre s'ha dit que el paper de les infermeres és clau en el funcionament de les organitzacions  assistencials, i aquesta crisi sanitària que estem vivint ha fet més evident que mai aquesta realitat. Una realitat canviant que depèn de la zona geogràfica on es treballa, del grau d'allunyament dels grans centres sanitaris, dels mitjans de que es disposa,  del suport que es rep de la resta de la xarxa assistencial, però que depèn també molt del tarannà personal d'aquells que han decidit posar-se al primer nivell de l'assistència, amb risc per la seva pròpia salut, però disposats a fer el que calgui per intentar salvar les vides dels seus conciutadans. Per posar de relleu aquesta professió vocacional aquest dies donaré veu a infermeres que des de la seva posició treballen amb el màxim afany per ajudar a vèncer la pandèmia. Avui els presento a la Sra. Joana Rodríguez Codina, infermera, i actual directora assistencial de l'Hospital Comarcal Sant Bernabé de Berga.  Aquestes són les seves reflexions:

Aquest any 2020 ha estat declarat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) com l’any internacional de la infermera coincidint amb la commemoració del 200 aniversari de Florence Nightingale, impulsora del que coneixem com a infermeria moderna i alhora té l’objectiu de donar visibilitat i impulsar la iniciativa del Consell Internacional d’infermeria (CIE) i a la campanya Nursing Now, iniciada a l’any 2016. Aquesta campanya que té l’origen en l’informe del grup de treball sobre Salut Global del Parlament Britànic, posava de manifest  que invertint i apoderant al col·lectiu d’infermeria s’obtindrien millores tant en el benestar de les persones com en la salut pública.

Doncs bé, aquest havia de ser un any de celebració i reconeixement de la nostra professió i tot i que la celebració l’haurem d’aplaçar per més endavant, no es pot demorar el reconeixement cap a les infermeres i els infermers donat que en mig de la dura crisi sanitària ocasionada pet la Covid-19, s’ha fet més visible que mai el paper clau que han tingut i tenen els professionals d’infermeria en la lluita contra aquesta pandèmia.

Han estat dos mesos durs, de tasques complicades, gestionant una situació nouvinguda que ens han obligat a tot el col·lectiu d’infermeria a adaptar-nos a unes condicions laborals noves, amb uns EPI carregosos per cuidar a pacients sols, angoixats i durant llargues jornades laborals. Són en aquests moments difícils on el valor de la nostra professió i de les persones que l’integren es posa de manifest, i més encara en un centre com el que tinc el plaer de dirigir, l'Hospital Sant Bernabé de Berga, d'abast comarcal i allunyat de les grans institucions sanitàries de referència.

En els moments més crítics viscuts fins ara, en aquesta crisis hi ha dos factors determinants que han marcat les decisions que des de la direcció hem hagut de prendre. Un és, com passa a la resta de Catalunya, la manca de professionals. Aquest greu problema, que comença a ser endèmic del nostre país, és encara més difícil de resoldre en entorns rurals, amb pocs recursos per la captació i la retenció de talent, situació a la que cal afegir una especial afectació pel virus. A aquests elements, cal sumar-hi de manera pràcticament simultània, la necessitat de disposar de professionals polivalents amb la capacitat de desenvolupar les seves tasques en pràcticament qualsevol servei de l’hospital. Els centres petits, allunyats de les zones urbanes, hem patit un acusat dèficit professional que s’ha pogut suplir gràcies a la ràpida capacitat d’adaptació que precisament per el fet de ser petits tenim.

La crisi sanitària mundial permetrà introduir una nova visió de la professió d’infermera afegint canvis als que ja per sí mateixa ha experimentat en els darrers anys. Des de la formació dels futurs professionals, a les estructures directives de les organitzacions sanitàries o en els mateixos serveis de salut han fet evolucionar i apoderat als professionals d’infermeria per adaptar-se a les necessitats i requeriments que la societat demanda. La nova “normalitat” que apareixerà en un món post-pandèmia, segur que influirà en la percepció que es té de la professió d’infermera però també de la posició que aquesta ocuparà com a element clau per millorar la salut d’un societat cada cop més complexa, amb més agents que interactuen, amb més requeriments terapèutics i amb més i millor accés a la informació.

En una societat obligada a frenar aquell avanç imparable que només fa uns mesos semblava impossible de reduir, la nostra professió s’ha fet més visible que mai. Els professionals d’infermeria som el pal de paller pel que fa a la cura del pacient, mantenint el contacte amb la família, curant, cuidant, ajudant, acompanyant sempre de forma humanista, competent i integral, fent equip amb la resta de professionals sanitaris, treballant amb la base del respecte, fomentant les capacitats complementàries del treball en equip i la responsabilitat mútua compartida. I això només es pot aconseguir tenint en compte dos principis bàsics: amb la divisió del treball delimitant responsabilitats i amb la confiança entre els professionals que integren aquest equip.

Com va dir J.P. Sergent “L’èxit no s’aconsegueix amb qualitats especials. És sobretot un treball de constància, de metodologia i d’organització"

Sento que m’han enredat...

Quan al començament de la pandèmia  varen sorgir determinades veus que anunciaven que estàvem davant d’una grip una mica més severa, però en el fons davant d’una grip, i que no era necessari l’ús de mascaretes, alguns ens ho vàrem creure. Ara, passats els dies i després de tot el que està succeint no puc més que mostrar el meu disgust amb tots aquells que de bona fe, o per encobrir les mancances dels nostres governants, es van dedicar a menystenir la importància d’una pandèmia que s’ha endut pel davant a milers de conciutadans, alguns d’ells professionals de les ciències de la salut, que no han comptat amb els elements de protecció necessaris per afrontar amb una mínima seguretat els riscos de la seva feina. 

Tot i reconèixer els esforços de l’autoritat sanitària per intentar frenar la pandèmia, hi ha errades importants de les que cal prendre nota, i una lliçó que no hauríem d’oblidar mai més: als càrrecs tècnics de responsabilitat, no s’hi pot accedir en funció d’una determinada afiliació a un partit polític, sinó que cal disposar d’un currículum i una experiència que garanteixi la idoneïtat per ocupar aquell càrrec.     

Va ser durant el mes de gener quan es va començar a parlar d’una malaltia vírica que havia començat a estendre’s per Wuhan a la Xina. Els “experts” de casa nostra es preguntaven sobre la incidència que aquest virus podria acabar tenint, la seva capacitat de contagi o sobre la seva letalitat, i mentre discutien si eren verdes o eren madures, el virus va arribar a la regió italiana de la Llombardia on va iniciar una ràpida propagació també per les regions italianes veïnes. Mentre tant aquí, com si fóssim indemnes a la malaltia, continuàvem marejant la perdiu, fins que un dia el virus va agafar un avió i ja el vàrem tenir desembarcant a Madrid. I de Madrid a Barcelona va se qüestió d’hores. 

Malgrat que la premsa explicava l’avenç de la malaltia a Itàlia i els estralls que estava caisant a Xina, en ple mes de febrer a uns quants catalans se’ls va ocórrer viatjar a Milà i ja hi vàrem ser. La pandèmia va arribar de ple a Catalunya. I els expertes catalans mirant a un altre banda... què si les mascaretes no eren necessàries, què si la incidència de la Covid-19 anava una mica més enllà del que era una grip comuna, què si rentant-se freqüentment les mans n’hi havia prou, que si amb dos metres de distanciament social amb qualsevol altre persona era suficient, que si no calia fer els tests a tothom, que si tenies símptomes et quedessis a casa... i tot d’una, les UCI col·lapsades, manca de respiradors suficients, el nombre de contagis diaris fora de control, personal sanitari que emmalaltia per manca d’equips de protecció personal, la xifra de morts que no parava de pujar, les residències d’avis mostraven la manca de rigor i seguretat per als residents  a que estan sotmeses...etc.

Són moltes les ensenyances que hem d’extreure d’aquest episodi que encara estem  vivint. Algunes molt positives com l’extraordinària entrega de tot el personal sanitari de la xarxa sanitària catalana, i la capacitat del sistema per improvisar solucions en moments de molta tensió i desconcert, però també hi ha lliçons que haurem d’aplicar per no caure en els mateixos errors si, Déu no ho vulgui, ens trobem en el futur davant d’una amenaça similar. 

Ara encetarem una etapa complicada en la que en el sistema sanitari hauran de conviure dues línies assistencials diferenciades: d’una banda els malalts de sempre, els que fins ara havien omplert els nostres hospitals, i a més els nous cassos de Covid-19 que vagin apareixent. Això ens porta a una situació mai viscuda fins ara, per la que no estem preparats ni organitzativament i tan sols mentalment, que requerirà que un conjunt d’autèntics experts defineixi les pautes a seguir i les característiques del que serà sens dubte una nova organització en el funcionament del sistema sanitari, tant a l’atenció primària com a l’especialitzada.

I quan parlo d’experts, en refereixo a autèntics experts, no a aquells que allà per els mesos de gener i febrer, per defensar les carències de l’administració, i per interessos polítics, ens deien que les mascaretes no eren necessàries, senzillament perquè no n’hi havia suficients per a tothom, o aquells que ens parlaven de la Covid-19, com si fos una grip estacional una mica més agressiva. Aquells personatges que per afinitats polítiques posaven la ideologia partidista pel davant dels interessos dels ciutadans, han quedat del tot desacreditats per pilotar cap de les noves etapes que a partir d’ara haurem d’anar superant. Cal un lideratge únic, consensuat, que gaudeixi de reconeixement suficient dins del col·lectiu científic i professional. 

Em sento enganyat; no ens van explicar prou clarament la transcendència del que ens venia a sobre, ni la seva repercussió en la nostra salut, ni les mesures de prevenció que hauria calgut prendre des del primer moment més enllà del rentat de mans. Per això ara, davant d’aquesta nova etapa hem d’exigir informació fefaent, certa, fiable, basada en el coneixement científic, que ens arribi per un únic canal informatiu oficial que emani directament el govern de Catalunya. No pot ser que Catalunya Ràdio, o RAC 1 o qualsevol altre emissora de ràdio o televisió es vulguin erogar el paper de canals d’informació. Aquest paper és competència exclusiva del  govern de la Generalitat  a través d’una veu única amb credibilitat i coneixements científics reconeguts. 

Si us plau, prenguem nota...     

            

En un acte merament publicitari, la consellera Vergés blanqueja a l’alcaldessa Colau

  

Creen una “oficina de coordinació” entre l’Ajuntament de Barcelona i el departament de Salut amb l’objectiu de coordinar les diferents fases a seguir per el des-confinament dels barcelonins. El plantejament sorprèn, perquè ambdues institucions formen part del Consorci Sanitari de Barcelona, que hauria de ser l’ens encarregat d’aquesta coordinació. Tot plegat fa pensar que en realitat es tracta d’un element de propaganda més, ideat per aquells que tenen entre les seves preocupacions la de vetllar per la imatge dels polítics i blanquejar actuacions reprovables d’utilització de càrrec públic en benefici propi.

En plena pandèmia, amb l’atur a nivells preocupants, amb molts autònoms que s’han quedat sense ingressos, amb barcelonins que tenen dificultats per pagar els lloguers, l’alcaldessa Colau es compra un cotxe valorat en uns 50.000 € pagat amb els diners dels barcelonins, i la consellera Vergés surt a normalitzar la imatge d’una alcaldessa que està demostrant quina és la seva escala de valors, en la que sens dubte, la ètica i la dignitat ocupen les darreres posicions. 

  

     

Els ciutadans veiem amb cert distanciament i menyspreu aquestes maniobres de propaganda política consistents a fer veure que es fan moltes coses, quan en realitat no es fa res de res. La consellera Vergés ha demostrat en aquest episodi de la pandèmia, que ha posat, amb més o menys encert, tota la carn a la graella a l’hora de combatre al coronavirus. Està ben valorada per la societat catalana i la seva actuació compta amb l’acceptació general de la ciutadania. Per contra, l’alcaldessa Colau, a banda d’apujar-se el sou un 40% no fa ni un any, comprar-se un cotxe nou al bell mig de la pandèmia, i voler organitzar un concert als balcons amb una despesa desorbitada, no ha fet absolutament res per defensar la salut dels barcelonins, més enllà de criticar, sempre que li ha estat possible, les mesures adoptades per el govern de la Generalitat.

Ada Colau va arribar a l’alcaldia de Barcelona, després d’una campanya electoral bruta en la que es va dedicar a difamar injustament i sense aportar cap prova a l’alcalde Trias, tot un cavaller de la Barcelona tradicional. Posteriorment s’ha mantingut a l’alcaldia gràcies als vots d’un personatge com Manuel Valls que tots sabem de quin peu calça a l’hora de defensar mínimament els interessos de Barcelona i no diguem els de Catalunya. La Colau alcaldessa, desprestigia la ciutat i en tots els anys de mandat que acumula no ha fet res rellevant ni positiu per Barcelona, a banda de viure com una marquesa; gandula, però marquesa.   

Per tant, és perfectament entenedor que l’alcaldessa Colau necessiti aquesta mena d’actes promocionals, de propaganda, per fer veure que fa alguna cosa per la ciutat, però a la consellera Vergés no li calen aquestes actuacions teatrals per que s’ha guanyat dia a dia el reconeixement ciutadà de treballadora i voluntariosa com poques. Diguem doncs que la consellera ha caigut en la trampa de la gent del gabinet de l’alcaldessa acceptant participar en un acte que més que altre cosa, la desprestigia. Un acte que blanqueja a l’alcaldessa, però embruta la imatge de la consellera.   

La compareixença ha servit de ben poc, atès que el contingut del que es pretén fer, tampoc dona massa de sí., en un tema que ve determinat per el govern espanyol i explicitat en el BOE. L’alcaldessa ha manifestat que “hi ha una voluntat de treballar conjuntament amb l’objectiu de fer un seguiment i actuar coordinadament en el procés de des-confinament” Per la seva banda, la consellera Vergés ha afirmat que “el primer que farem és posar sobre la taula la situació sanitària” i s’ha referit a la mobilitat com un factor de risc per l’expansió de la pandèmia, justificant que era important crear una oficina específica per tractar el cas de Barcelona. Aquesta oficina comptarà amb 8 representants municipals i altres 8 de la Generalitat però en cap cas s’ha explicat de quin pressupost disposa, ni de quines dietes es pagaran, ni d’on sortiran les despeses que es generaran, ni de què servirà tot plegat. Escoltant totes aquestes explicacions un es queda una mica perplex, perquè immediatament sorgeix la pregunta: de què serveix el Consorci Sanitari de Barcelona? 

I la resposta la trobem a la web del mateix CSB:

“El Consorci Sanitari de Barcelona (CSB), ens públic constituït per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, adscrit al Servei Català de la Salut, exerceix les funcions de regió sanitària a la ciutat de Barcelona; per tant, assumeix les relatives a l’ordenació, planificació, direcció i coordinació de la gestió dels centres, els serveis i els establiments d’atenció sanitària, sociosanitària i de salut pública de l’àmbit territorial de la ciutat de Barcelona.”

Si el CSB té entre les seves funcions l’ordenació, planificació, direcció, i coordinació de la salut pública en l’àmbit territorial de la ciutat de Barcelona, perquè cal crear ara una nova oficina de coordinació? A qui pretenen enredar? 

L'alcaldessa Colau quan encara no disposava de
cotxes d'alta gama comprats amb diners
dels ciutadans de Barcelona   

De fet, el que cal es que el govern català es coordini amb tot el món local, no només amb l’ajuntament de Barcelona, a través de les organitzacions municipalistes, les diputacions, els ajuntaments, i els departaments de la Generalitat que tinguin competències en aquestes matèries, i que es treballi amb l’únic objectiu d’ajudar als ciutadans a superar aquests moments difícils. Operacions de blanqueig d’imatge amb qui des d’una suposada esquerra “progressista” que es desplaça amb cotxes d’alta gama pagats per els ciutadans, i que ha pactat amb una dreta carrinclona i amb iot a Menorca, per mantenir la cadira sense aportar res als ciutadans que paguen els seus capricis, senzillament no toca.   

Fa mal a l’ànima veure tanta irresponsabilitat, tanta frivolitat i tanta incompetència en alguns actors de la comèdia política; no és això pel que els catalans estem lluitant, no és això...  

La des-escalada a Catalunya

  

Tal com va decidir el “gobierno de España”, dilluns vinent algunes províncies passaran al nivell 1 de les 4 fases en que s’ha dividit el procés de des-escalada del confinament. En el cas de Catalunya, la consellera Vergés en una compareixença pública ha proposat que la unitat territorial de des-confinament a considerar no sigui la província sinó que es tingui en compte la “regió sanitària”, espai territorial que agrupa diferents àrees bàsiques de salut, i que fa molts anys que està consolidada a casa nostra. 

Pel moment, i atenent el nivell d’afectació de la Covid-19 en diferents comarques i regions sanitàries i considerant també altres dades sanitàries, en el cas de Catalunya, només tres de les nou regions sanitàries estarien en condicions de fer aquest primer pas i poder passar de la Fase 0 a la Fase 1: Alt Pirineu-Aran, Terres de l’Ebre i Camp de Tarragona.

Recordem que el govern espanyol ha decidit que el des-confinament de la població, ha de ser gradual, asimètric i en funció del compliment de determinats objectius de salut. 

Les quatre fases formalment establertes per la des-escalada són: 

Fase 0: preparació de la des-escalada, que és on ens trobem tots a dia d’avui:

És la fase que va començar el 4 de maig. Des del 2 de maig i el 4 de maig ja han pogut reobrir els locals comercials de menys de 400 m2. En el cas dels restaurants poden afegir al servei de menjar a domicili que oferien fins ara la possibilitat de fer menjar per emportar-se. A més, es poden fer obres menors en locals comercials i habitatges buits, garantint el mínim contacte entre treballadors i veïns. També es poden reprendre els entrenaments dels esportistes professionals sense límit de temps, amb un entrenador, sempre que es facin individualment i dins de la mateixa província, o terme municipal en el cas dels federats. Al transport públic és obligatori l’ús de la mascareta.

Fase 1, inicial: Només una part de Catalunya assumirà aquesta fase el dia 11 de maig, segons la proposta que la Generalitat ha fet arribar avui al govern espanyol. En aquests territoris es permetran reunions de fins a 10 persones en domicilis privats o a l’espai públic mantenint la distància de dos metres entre persones. Les terrasses dels bars i restaurants podran obrir amb un 50 % de capacitat. També es reobriran els hotels i allotjaments turístics que hauran de mantenir clausurades les zones comunes. També s’obriran els espais de culte amb l’aforament limitat. Pel que fa als desplaçaments en vehicle privat, es permetrà circular junts tots els convivents d’un mateix habitatge amb un límit de 9 passatgers. Pel que fa als enterraments, es permetran en espais públics o privats amb un màxim de 15 persones si és a l’exterior i 10 si és a l’interior.

Fase 2, intermèdia: El curs escolar es reprendrà al setembre amb algunes limitacions. A nivell cultural es reobriran equipaments amb un 30 % del públic i es podran fer espectacles en llocs tancats amb menys de 50 persones. Pel que fa als espectacles a l’aire lliure, hauran de ser de màxim 400 persones i amb cadires. A més, els locals podran obrir al públic amb un 30% de les taules i els espais de culte obriran al 50 %. També es permetrà la caça i la pesca esportiva

.

Fase 3, nova normalitat: Es flexibilitzarà el moviment entre territoris i es permetrà l’obertura de restaurants amb un 50 % de l’aforament. També es reobriran les platges.

De les 9 Regions Sanitàries en que està dividida Catalunya només tres passaran doncs, a partir del proper dilluns, a la Fase 1 de des-confinament. Les altres sis regions, Girona, Lleida, Barcelona ciutat, Metropolitana Nord, Metropolitana Sud i Catalunya Central  continuen a la Fase 0. Així ho ha explicat la consellera Vergés en al seva compareixença, al temps que anunciava que aquestes regions sanitàries que no poden fer un pas endavant en el des-confinament no hauran d’esperar 15 dies més per aspirar a entrar en la Fase 1, sinó que seran objecte d’una avaluació diària per determinar el grau d’assoliment dels diferents paràmetres que determinen si es pot passar d’una fase a la següent.  

Ara caldrà seguir l’evolució de la pandèmia per veure com reacciona el sistema de convivència comunitària a les regions que poden passar a la Fase 1 i fer el seguiment també dels paràmetres claus que haurien de permetre que durant els propers dies, altres regions sanitàries de Catalunya puguin entrar també en aquesta Fase 1. Sembla que la regió sanitària que presenta una major complexitat per poder fer aquest pas inicial és la Regió Sanitària de Barcelona ciutat, és a dir el Consorci Sanitari de Barcelona, que presenta un risc moderat-alt de que es produeixin rebrots. Les regions sanitàries Metropolitana Nord i Sud, Girona, Catalunya Central i Lleida, presenten per la seva banda un risc moderat. 

Ara només queda saber, si el ministre de Sanitat espanyol Salvador Illa que és qui ostenta la màxima autoritat sanitària a tot el territori espanyol com a conseqüència de l’aplicació reiterada de l’estat d’alarma, acceptarà o no, la proposta de la consellera Vergés                        

El Consell Assessor de Salut, valora la gestió de la pandèmia

En un document de posicionament, el Consell Assessor de Salut, analitza fortaleses i debilitats del sistema sanitari català observades en el decurs de la crisi sanitària, i fa propostes per millorar el sistema.

El Consell Assessor de Salut, va ser creat per un decret de l’any 2000, modificat a l’any 2008. Entre les seves funcions, el Consell intervé com a orgue consultiu en la determinació de les polítiques sanitàries del departament de Salut i assessora i emet dictàmens en relació a aquelles matèries que el conseller/a de Salut sotmeti a la seva consideració. Està constituït per persones de prestigi reconegut ens els camps sanitari, mèdic, de les ciències socials i de la salut, juristes i economistes. Avui està format per deu personalitats, a més del seu president, el Dr. Manel Balcells. 

En el document, el Consell Assessor situa a la globalització com a element clau per a la propagació del virus que ha afectat a la salut de les persones, provocant també un impacte molt important a les estructures socials i econòmiques dels països. L’emergència sanitària ha evidenciat la fragilitat del nostre sistema sanitari, però a la  vegada ha mostrat també la sòlida base que el sustenta. Cal aplicar reformes que ja no es poden retardar més en el temps.      

Entre les fortaleses del sistema que el document de posicionament posa en valor, tres de molt evidents. D’una banda la professionalitat, dedicació, compromís i la qualitat dels professionals del sistema de salut; en segon lloc, destaca la flexibilitat de les organitzacions tant hospitalàries com d’assistència primària a l’hora d’adaptar-se a les noves situacions creades per la crisi del coronavirus, i la tercera, el gran potencial de les eines digitals que sens dubte estan cridades a jugar un paper cada vegada més significatiu en el que serà l’atenció sanitària del futur. 

Pel que fa a les debilitats del sistema sanitari, el document en senyala, entre altres, dues de molt clares que requereixen mesures urgents per la seva solució: la manca d’una organització assistencial efectivament integrada entre els sistemes sanitari i el social, i el finançament escaç del sistema sanitari. Què el sistema sanitari està mal finançat és quelcom que fa molts anys que es denuncia, però fins a dia d’avui ningú ha estat capaç ni tan sols d’abordar una solució. Seria hora que els polítics fessin una aportació de valor a la societat i establissin d’una vegada els mecanismes per un finançament just del sistema sanitari. El coronavirus ha deixat en evidència a aquells que defensen que cal reduir la despesa sanitària.     

El document també és crític amb algunes situacions viscudes en el dia a dia de la gestió de la pandèmia, com per exemple l’escassetat de proves diagnòstiques o d’equips de protecció individuals, i denuncia que hauria estat desitjable que hagués existit una única veu de referència,  consensuada, en els àmbits científic i tècnic.   

Un aspecte molt interessant del document fa referència a la capacitat productiva i emprenedora del teixit industrial català, fent referència implícitament a les iniciatives que es van viure a Catalunya per la manca de determinats dispositius com per exemple respiradors, quan la indústria va intentar donar una resposta a aquestes mancances, i la sèrie de traves burocràtiques que varen haver de salvar. Per això el document suggereix que es creï a Catalunya algun organisme que tingui capacitat legal per acreditar fabricants i productes. 

El document proposa 30 recomanacions, repartides en diferents àmbits:

Recomanacions de Resposta a l’impacte immediat, i entre elles “identificar i documentar les innovacions desenvolupades en el transcurs de la crisi que han aportat valor, seleccionar aquelles que siguin escalables, i elaborar un pla d’implementació viable” 

Recomanacions a la Ciutadania, i entre elles “Reconèixer i aprofitar la capacitat de coresponsabilitat demostrada per la ciutadania incorporant-la en els processos d’identificació d’aspectes a millorar del sistema”

Recomanacions per els Professionals, i entre elles  “Reconèixer, mitjançant mesures concretes d’àmbit estructural, la vàlua demostrada, el compromís i el treball realitzat per tots els professionals del sistema de salut i social implicats en l’atenció, la gestió i la planificació de la resposta a la crisi de la COVID-19”

Recomanacions a les Organitzacions i entre elles “Impulsar el desplegament de la tecnologia orientada a l’atenció no presencial aprofitant la capacitat d’adaptació demostrada pels professionals i la ciutadania, especialment en l’atenció primària”.

“Accelerar el desplegament de l’atenció domiciliària com a model d’atenció alternatiu a l’hospitalització o a la institucionalització de les persones, a partir de l’experiència adquirida durant la crisi. Caldrà fer un seguiment de la qualitat del desplegament i avaluació de l’impacte d’aquest model d’atenció en els nuclis familiars”

Recomanacions per al Sistema sanitari, i entre elles: “Incrementar, en la mesura necessària, el finançament en salut per assolir objectius explícits i avaluables de millora de l’equitat, la qualitat i la seguretat, la coordinació i l’eficiència, i prioritzar les accions i les prestacions d’acord amb el valor afegit.”

“Abordar les debilitats del model d’atenció residencial, mantenint les competències al Departament de Salut, amb la dotació pressupostària i de recursos humans i materials suficients, i evitar la medicalització de les respostes a les necessitats socials”

“Impulsar i promoure la capacitat productiva que permeti garantir la disponibilitat permanent de materials i medicaments, així com la creació d’organismes habilitats per fer-ne l’acreditació” 

El document del  Consell Assessor inclou molts elements per a la reflexió. De entre tots en destaco aquest:

“La crisi ha estat una lliçó d’humilitat. S’ha demostrat que hi ha un seguit d’aspectes bàsics que no teníem prou assegurats o previstos, i s’ha posat de manifest la nostra vulnerabilitat com a planeta, com a continent, com a país, com a sistema, com a professionals i també com a persones. La magnitud de la crisi ha estat i serà tan intensa que tenim una responsabilitat indefugible de dur a terme un exercici de reflexió crítica. Aquesta reflexió ha de permetre analitzar les nostres fortaleses i debilitats, i aprendre les lliçons oportunes de cara al futur” 

L’extrema fragilitat del sistema sanitari

Després que hagi passat l’onada més forta fins avui de la Covid-19, el sistema sanitari català està, des de diferents punt de vista, en una situació d’extrema fragilitat. Professionals, institucions, i departament de Salut estan vivint unes jornades plenes de tensió, maratonianes, estressants i angoixants en molts cassos, amb l’afegitó d’uns recursos escassos. Un rebrot de la pandèmia podria resultar fatal i per això és tan important prendre el màxim de precaucions possible.

Tanmateix, la ciutadania, després de dies de reclusió en els seus domicilis, ha sortit al carrer desoint la petició de les administracions de fer-ho ordenadament, evitant concentracions de persones. Barcelona ha viscut avui algunes escenes impròpies d’una societat solidària, que ha entès els riscos que correm, i que sap que els sistema sanitari que el protegeix està al límit.   

Els professionals sanitaris porten des de començaments de març vivint un mal son. Les  jornades maratonianes i la pressió assistencial que estan patint, complementat amb la tensió emocional que els ha comportat la lluita contra el coronavirus, els ha situat al límit de la resistència física i mental. Un rebrot intens de la malaltia posaria en risc la capacitat de resposta del sistema sanitari, atès que fins avui, ja són més de 8.300 els professionals sanitaris afectats per la Covid-19. Cal tenir en compte a més, que per poder  atendre als malalts ingressats en els hotels medicalitzats i en pavellons adaptats ha calgut contractar personal sanitari jubilat i estudiants de ciències de la salut dels últims cursos. No queden per tant “reserves” de recursos humans especialitzats en cas d’una segona onada de contagis, que, val a dir-ho, molts experts coincideixen a dir que es produirà.

Per tot això, veure l’espectacle que s’ha viscut avui a Barcelona i a altres indrets de país, amb la gent aglomerant-se en algunes zones de la ciutat, ha de ser un toc d’atenció per dir-li a la ciutadania: “Així, no!”. Amb aquests comportaments estem demostrant una manca de solidaritat absoluta amb aquells que estan donant de si el seu bo i millor per tenir cura de la nostra salut. I això no és correcte; no és de ciutadans solidaris ni de ciutadans agraïts. Aplaudir cada dia a les 8 de la tarda en homenatge als professionals sanitaris està molt bé, però amb això no n’hi ha prou. Ara és el torn de la ciutadania que ha d’actuar amb seny i no malbaratar estúpidament la dedicació i els sacrificis que han fet els treballadors de la sanitat catalana.

Deia al començament que les institucions del sistema sanitari també estan vivint moments complicats, i cal parar-hi una mica d’atenció. Des del començament de la pandèmia totes les organitzacions sanitàries del país han hagut de prendre decisions no previstes en els seus pressupostos. Moltes de les accions endegades per fer front a la pandèmia han exigit despeses no previstes, i tot i que el CatSalut vol remunerar de manera especial les activitats relacionades amb la Covid-19, la situació financera de moltes institucions està al límit.  

I és que des de l’any 2010, no han parat de veure com se’ls retallaven les tarifes aplicades a l’activitat que desenvolupen. A partir del moment en que la situació econòmica del país ho ha permès, les revisions de tarifes practicades per el CatSalut, eren revisions finalistes dirigides pràcticament a pagar sous exclusivament, de manera que tot i els lleugers increment de tarifa, l’equilibri financer de les organitzacions del SISCAT està en una situació del tot inestable. Un segon embat del coronavirus, els deixaria també, comen els cas dels professionals, sense capacitat de resposta.

De manera que aquest és també un argument per explicar als ciutadans. Amb els recursos humans del sistema totalment esgotats físicament i anímica, amb unes organitzacions sanitàries sense capacitat de resposta financera, una segona onada d’afectacions de la Covid-19 podria ser encara molt més greu del que està sent l’actual. Per això és més important que mai, actuar amb seny i fer cas de les recomanacions de les autoritats, especialment de les catalanes que saben molt bé que és el que millor ens convé a tots plegats.

Ànims, força, seny i Salut per a tothom