L’Aliança Estratègica C-17

La demanda creixent de serveis sanitaris públics i la limitació dels recursos existents obliguen a les organitzacions sanitàries del sistema públic a intentar ser més resolutives en els nivells d’atenció més pròxims als pacients. En aquesta línia a Catalunya s’han desenvolupat les aliances estratègiques. Una aliança estratègica és un sistema organitzatiu que facilita la col·laboració estable entre organitzacions, en la que tothom hi guanya: les institucions integrades en l’aliança i sobretot, el pacient.

Les aliances estratègiques en el sector sanitari han sorgit com a conseqüència de la necessitat d’optimitzar els recursos escassos, per apropar els serveis sanitaris i socials als ciutadans reforçant l’equitat territorial, i en definitiva per oferir més, més propers i millors serveis de salut a la ciutadania, assegurant l’expertesa derivada del volum assistencial, i mantenint la sostenibilitat de les organitzacions que en formen part.

Tot plegat ha permès teixir una xarxa assistencial molt efectiva en el territori que necessita del recolzament de l’administració sanitària per consolidar-se de cara al futur. Malgrat la bondat d’aquestes fórmules per apropar els serveis als ciutadans, el sistema retributiu no facilita l’establiment d’aquesta mena d’acords i es posa en risc la seva sostenibilitat futura; més aviat hi va en contra.  

Són diverses les aliances teixides a Catalunya, i entre elles una de les mes conegudes és l’aliança del “Triangle” constituïda entre els hospitals de Campdevànol, Olot i Vic. Tanmateix avui vull parlar d’un altre aliança estratègica, la de la C-17. 

L’aliança estratègica de la C-17 està integrada per els hospitals de Granollers, Mollet, Sant Celoni, Vic i l’Hospital Clínic de Barcelona. El seu objectiu és l’establiment d’un marc estable i transversal de col·laboració per el desenvolupament de projectes compartits i estudiar formes de col·laboració conjunta que permetin millores en l’eficiència i facilitar l’atenció i l’accessibilitat de determinades patologies. Tot això amb el “suport” institucional del CatSalut. L’aliança de la C-17 va néixer amb l’idea de donar suport assistencial en el terreny de l’oncologia des de l’Hospital Clínic de Barcelona als altres hospitals situats a les rodalies de l’autovia C-17. En algun moment l’Hospital de Campdevànol també n’havia format part, però una redistribució de fluxos, va comportar que Campdevànol s’integrés a l’eix Olot-Girona.  

Aquests 5 hospitals han celebrat la seva trobada anual a Vic, en una Jornada en la que han exposat el model de col·laboració que estan impulsant al voltant del pacient cardiovascular, neurològic i onco-hematològic. Aquesta III Jornada ha estat presidida per Adrià Comella, director del CatSalut, que ha encoratjat als presents a incloure en les seves prestacions assistencials de col·laboració l’atenció domiciliària, l’assistència primària i l’atenció sociosanitària. Des de la seva constitució, la col·laboració entre aquestes institucions ha permès millorar l’atenció en el territori dels serveis de diagnòstic per la imatge, l’atenció cardiovascular, la oncologia, l’hematologia, urologia, maxil·lofacial, neurologia, oftalmologia, etc. En aquest sentit, sembla que s’està treballant per consensuar la instal·lació d’un servei de radioteràpia a Granollers, que seria molt ben vingut per descongestionar altres serveis existents a l’àrea metropolitana de Barcelona.   

El recinte de l'Hospital de Granollers 

La constitució d’aliances estratègiques a casa nostra ve de lluny. Tanmateix va ser en l’època del conseller Boi Ruiz quan aquestes fórmules de col·laboració van expandir-se amb més intensitat. La manca de recursos per dotar de serveis assistencials a tot el territori va portar a la consolidació de l’expressió “no importen tant els serveis en els hospitals sinó els hospitals amb serveis” configurant una sanitat en xarxa que ja havia estat preconitzada per la consellera Geli, precisament amb la creació durant el seu mandat de l’aliança del Triangle. Val a dir però, que com tantes vegades en el nostre país, passem l’arada davant dels bous, de manera que creem estructures però no ens preocupem del seu cost, ni del seu finançament. És per això que cal reclamar-li al CatSalut una fórmula de finançament adequada per aquestes aliances, que avui per avui, no compten amb el suport financer que caldria, i que fins i tot poden plantejar serioses dificultats quan algun centre hagi d’assumir costos addicionals no finançats. 

Si les aliances estratègiques són una fórmula a potenciar per assegurar l’equitat d’accés als serveis de salut a tot el territori, cal definir d’antuvi, com es finançaran aquests serveis. Mentre això no passi, alguns continuaran observant les aliances com un perill per la seva sostenibilitat econòmica. Si són la solució, cal donar-los les eines per poder assegurar la seva sostenibilitat. Allò de treure’s els conills del barret, ja no serveix.                  

Girona: continua la manca de consens sobre la ubicació del nou hospital Josep Trueta

Un llarg fil de Twitter del Dr. Ramon Brugada, ha posat de manifest que a Girona continua el desacord entre les forces influents de la ciutat, pel que fa a la ubicació del nou hospital. Aquesta circumstància allunya en el temps que Girona pugui disposar d’aquest nou equipament tan necessari per la gent de les comarques gironines. 

D’una banda l’Ajuntament es manté en la seva postura inicial de construir el nou equipament sanitari en la zona de Domeny, fet que segons un estudi encarregat per el consistori gironí comportaria una reducció del nombre de llits, cosa que no sembla precisament raonable, tot i que avui en dia el factor llit no tingui la transcendència d’anys enrere quan ni la tecnologia, ni els avenços terapèutics, ni noves pràctiques com l’hospitalització a domicili, estaven al nivell actual.

Per altre banda, tenim la postura dels professionals gironins, (secundada en certa mesura per l’ICS gironí),  clarament decantats per construir el nou hospital en terrenys adjacents a l’actual Hospital de Santa Caterina en el municipi de Salt, constituint tot plegat un Parc Sanitari que concentraria una àmplia oferta de serveis assistencials, amb les sinèrgies derivades de la proximitat.

Sigui com sigui, mentre els gironins no es posin d’acord, al CatSalut li va de meravella no tenir que endegar el procés per la construcció del nou hospital a Girona. Amb els diners compromesos fins ara, el departament de Salut no té capacitat inversora per finançar el nou Trueta. Mentre duri el desacord entre els gironins, el CatSalut no farà res per intentar fer de mediador entre les dues opcions, i ni tan sols es mullarà per dir quina de les dues li sembla més adequada. Mentre tant, qui dies passa... anys empeny... i el nou Trueta no serà una realitat fins més enllà del 2025, i això sent diligents pel que fa al projecte, a les obres, i als equipaments.  

Sense voler entrar en la polèmica, mentre escric aquesta entrada al blog, em ve a la memòria la visita que vaig realitzar fa uns anys al “Houston Medical Center”. Quan ho vaig veure vaig pensar “quina llàstima que a casa nostra no puguem disposar d’una estructura sanitària tant potent, concentrada en un únic complex urbanístic, amb tots els serveis assistencials, docents i investigadors”... Doncs bé, els gironins podrien aconseguir-ho si finalment es posen d’acord.

      

Pel seu interès, explico tot seguit els arguments de la proposta del Dr. Brugada:

Ubicació actual dels diferents dispositius de la sanitat
pública a Girona  

El fil del Dr. Brugada a Twitter comença descrivint el context en el que se situa l’Hospital Trueta de Girona, que és el segon hospital de Catalunya pel que fa a la població que té assignada (800.000 persones), només superat per l’Hospital de Bellvitge (1.000.000 de persones). Posa com exemple que a l’Hospital de Girona s’atenen més codis infart que els que s’atenen a l’Hospital Vall d’Hebron.

Una vegada situat l’Hospital gironí en el context català, el Dr. Brugada explica el que per ell són els majors inconvenients de situar el nou Hospital a Domeny, i entre ells esmenta:

Els terrenys de Domeny són particulars; la seva adquisició encariria el projecte

La ubicació a Domenys no permet cap futur creixement de l’Hospital.

Construir el nou Hospital a Domeny obliga a una reducció del nombre actual de llits

El fet disposar de menys llits obligaria derivar mallats d’alta complexitat als hospitals de l’àrea metropolitana de Barcelona. 

Sense complexitat es perjudica la capacitat de docència i fa molt difícil l’atracció del talent. 

Una reducció de llits comportarà una increment de les llistes d’espera

To seguit el Dr. Brugada assenyala les avantatges de construir el nou Hospital a Salt, a tocar del Parc Sanitari Martí Julià, on ara hi ha ubicat l’Hospital Sta. Caterina, i entre elles:

El creixement de l’Hospital Sta. Caterina el convertiria en un hospital comarcal molt potent amb un a elevada capacitat de resolució

A més del nou Trueta, a la zona hi ha espais suficients per, amb els temps, incorporar-hi les facultats i escoles de  medicina, infermeria, odontologia, nutrició, biomedicina, el centre d’habilitats clíniques i el centre de cicles formatius. Constituint tot plegat un Parc Sanitari. També s’hi podria albergar una residència universitària.    

El Dr. Brugada valora l’impacte d’aquest projecte que veu factible completar a l’any 2050, i creu que tot plegat contribuiria a la integració de l’àrea metropolitana Girona-Salt.

El Dr. Brugada acaba el seu fil a Twitter dient:

Aquesta és una possible situació del campus sanitari que
el Dr. Brugada creu factible poder assolir a l'any 2050  

“El Campus Biomèdic ha de ser el gran revulsiu social del segle per aquest territori. Necessitem un projecte competitiu per retenir i atraure talent, per mantenir la complexitat. Necessitem un projecte competitiu per mantenir el terciarisme.

Si aquest model de compactació de l’assistència, la recerca i la docència en un Campus no fos el més competitiu, ningú el tindria. I el tenen tots els hospitals terciaris del món, també tots els de Catalunya, excepte Girona”.

No cal dir que els ciutadans de les comarques gironines es mereixen tenir un hospital terciari modern i adequat a les necessitats reals de la població. Només els cal que les forces vives de la societat civil gironina es posin d’acord i consensuïn una ubicació definitiva del nou Trueta. Ja fa massa anys que dura aquesta manca d’entesa entre uns i altres. Així no es va enlloc...  

“Buen porte y buenos modales, abren puertas principales...”

Aquest refrany castellà era plenament vigent al segle passat; ara, des que els partits polítics han deixat de banda la professionalitat, l’experiència, el coneixement i la idoneïtat a l’hora de cobrir càrrecs de responsabilitat, la militància política i el carnet del partit, és el que realment compta a l’hora de decidir a qui es nomena... o a qui es cessa... Ara, les “puertas principales” les obre un carnet de militant polític. Ves per on... 

Malauradament el sectarisme polític sempre ha existit, tanmateix mai tant com en els nivells actuals en els que la gosadia per nomenar “gerents” o “directors generals” al primer que passa, sempre que tingui carnet del partit, està arribant a uns nivells preocupants.

Les cartes financeres implantades per alguns partits, que obliguen als càrrecs triats a dit, a pagar un determinat percentatge del seu sou al partit, estan en la base d’aquesta pràctica, que té una conseqüència immediata: la mediocritat envaeix els càrrecs de l’administració i això acaba perjudicant als ciutadans, que veuen com la ineptitud s’instal·la en el poder.

Ara, els partits polítics, es financen via “quota revolucionaria” que obliguen a pagar als seus afiliats quan aquests accedeixen a ocupar càrrecs públics. Perceben per tant un sou pagat amb diner públic una part del qual va directament als comptes corrents del partit que l’ha anomenat. Hem passat del vergonyós 3% a un altre sistema que també es basa en el finançament dels partits polítics amb diners públics, transformats en diners privats,  després de passar pel compte corrent d’un militant del partit. 

Els partits polítics estan obrint noves vies de finançament. Més enllà de les quotes dels seus afiliats, i de les subvencions que reben en funció dels seus resultats electorals, més enllà també de les donacions de particulars i empreses, cada cop s’està instaurant més la “quota revolucionària” que els afiliats als partits polítics han de pagar quan accedeixen a un càrrec públic. Aquesta quota revolucionària, varia segons el partit, i segons la retribució del càrrec, i alguns partits, com per exemple ERC, ho tenen perfectament estipulat a través del que anomenen la seva “Carta Financera”.

En el passat immediat, partits com el PP a nivell estatal o Convergència en el cas de Catalunya, han acudit a mètodes vergonyosos i delictius a l’hora de finançar-se, alterant els preus dels concursos públics i cobrant comissions de les adjudicacions fetes. Una activitat mafiosa per finançar il·legalment els seus partits o les seves fundacions amb diners públics. Tanmateix cal preguntar-se si la quota revolucionària que paguen els afiliats a un partit quan  accedeixen a un càrrec públic, és o no una situació ètica, i fins i tot legal, quan a través d’un afiliat al partit es converteix el diner públic en diner privat, a canvi d’un càrrec a l’administració. Per valorar fins a quin nivell són reprovables aquestes pràctiques, val la pena parar compte en les conseqüències que es deriven d’aquesta manera d’actuar. 

En primer lloc, val a dir que els afiliats als partits, no tenen necessàriament l’etiqueta de ser bons professionals; poden ser-ho o no. També cal tenir en consideració que els sous que paga l’administració no són, en general, sous molt elevats, motiu pel qual els bons professionals difícilment accepten ocupar càrrecs en l’estructura administrativa del govern.  En conseqüència, els partits es veuen obligats a triar d’entre els seus afiliats a aquells que acceptin salaris per sota dels que guanyarien en el mercat de treball. I ho fan independentment de la seva idoneïtat i de la seva preparació per ocupar el càrrec. Si algú accepta aquell sou, i a partir del sou pagar la quota al partit, automàticament és promocionat al càrrec.

En el fons, als partits els interessa molt poc que els alts càrrecs de l’administració siguin bons professionals. Només els interessen dues coses, que paguin la quota per tenir un finançament addicional pel partit, i que segueixin les directrius marcades pel partit tan si són bones com si són dolentes; com passava a la mili, pensar està prohibit. Es tracta doncs d’obeir. 

Per tant, com que els partits necessiten més i més diners, cada dia accedeixen als càrrecs de l’administració més persones sens idoneïtat per el càrrec, i cada dia l’administració és més i més ineficient. És ètic que això passi? És reprovable que per interès econòmic dels partits, els ciutadans rebin cada dia pitjors serveis? 

Doncs precisament en això estem al departament de Salut; hem sortit del vergonyós 3% i hem entrat en la poc ètica “quota revolucionària”. En la legislatura anterior, entre el conseller Comin i el director del CatSalut David Elvira, varen intentar mantenir un cert grau de professionalitat en les diferents incorporacions que es varen anar produint, satisfent les exigències del partit a l’hora de col·locar militants d’ERC, però respectant criteris de professionalitat en els llocs  de treball més importants. Segurament aquesta manera de fer, és un dels motius pels quals David Elvira no va arribar a ser conseller de Salut...                            

Per tot plegat, pels perfils professionals que s'han incorporat al departament aquest últim any, aquesta legislatura està resultant de les menys efectives per a la sanitat pública catalana... pur continuisme... absoluta mediocritat...                         

Finalment, després d’un any “in albis”, s’ha reunit el Consell de Salut de Catalunya

El Consell de Salut de Catalunya va ser creat a l’any 2015 amb l’objectiu de fomentar la participació de la societat i l’administració local en la configuració del sistema sanitari públic.

“El Consell de Salut de Catalunya és l’òrgan central de participació comunitària, adscrit al departament competent en matèria de salut, mitjançant el qual s’articula, juntament amb els consells de participació territorial de salut, la participació de l’Administració local i de la societat civil en el sistema sanitari públic de Catalunya.”

El Consell de Salut és per tant un òrgan participatiu, en el que la societat civil, i els seves associacions, així com les administracions locals haurien de tenir veu en els projectes del departament de Salut que afectin al funcionament o a la configuració del sistema sanitari públic de Catalunya. 

El fet que el Consell es reuneixi de Pasqües a Rams, és una prova evident que de nous projectes, a la sanitat Catalana, més aviat pocs... 

El Consell de Salut de Catalunya portava més d’un any sense ser convocat, i això considerant que la seva última convocatòria s’havia fet conjuntament amb un Consell de Direcció del CatSalut. Sigui com sigui entre l’aplicació de l’article 155, la baixa per maternitat de la consellera Vergés d’una banda, la manca de nous projectes per l’altre, i el fet que no hi hagués res interessant a comunicar, no hi havia contingut suficient per omplir l’ordre del dia. Sembla que aquest Consell interessa molt poc al propi departament de Salut atès que en els últims 2 anys tan sols ha estat convocat dues vegades, quan segons el que estableix el punt 4.1 del Decret que regula el seu funcionament “El Consell de Salut de Catalunya s’ha de reunir, com a mínim, un cop cada sis mesos, i quan ho acordi el seu president o presidenta...” 

Finalment, el Consell s’ha reunit, i de nou la consellera Vergés ha aprofitat per insistir en el seu missatge que no hi haurà noves retallades, quan lamentablement el govern català no tindrà cap altre opció, i la consellera ho sap. No tant per l’exigència del govern  espanyol de fer ajustos en la despesa del departament, sinó sobretot per l’enorme dèficit de l’exercici passat. Allò que la consellera considerava “una inversió històrica” del departament, acabarà sent un llast molt important perquè tots sabem que els dèficits s’han d’acabar pagant, i 1.400 milions d’€ de dèficit faran molt mal als pressupostos futurs de la sanitat pública catalana. Si cada any “invertíssim” de la mateixa manera en la salut dels ciutadans de Catalunya, estaríem deixant per les generacions que venen, el país més endeutat del món. Per tant ja n’hi ha prou de jugar amb les paraules, i més valdria centrar tots els esforços en gestionar millor els diners de tothom.

De fet, aquest dèficit tan gran de la sanitat catalana de l’any 2018, és conseqüència no només d’una pròrroga pressupostària, sinó sobretot del nul respecte dels responsables del departament de Salut per una  gestió professionalitzada dels recursos. En lloc de professionals, el departament situa en aquests llocs de responsabilitat de gestió a adeptes al partit sense experiència ni formació adequades per la responsabilitat que haurien  d’assumir... I així ens va... i llavors expliquem que no és un dèficit, sinó una “inversió històrica...” Vivir para ver...

Tornant a la reunió del Consell, cal ressaltar la petició formulada per el president del sindicat Metges de Catalunya. El Dr. Jordi Cruz va posar sobre la taula la manca d’informació de dos projectes endegats en la legislatura passada i que contaven amb un grau de consens important entre els professionals. Un d’aquests projectes és l’ENAPISC, que pretenia millorar l’atenció primària de salut, i sobre el que no hi ha hagut novetats conegudes del seu grau de desenvolupament. L’altre és el PLANUC que tenia per objectiu millorar l’atenció d’urgències tant a nivell de l’assistència primària com  de l’especialitzada. Sobre aquests projectes, a dia d’avui no s’han conegut noves actuacions per millorar el seu grau d’implementació. Cal destacar sobre el PLANUC, que des de la seva posada en escena, les situacions conflictives en els nostres serveis d’urgències no s’han tornat a reproduir amb la intensitat d’anys enrere, i que sorprenentment, la persona que el va dissenyar i implementar en el territori, ha estat cessada en el càrrec... Tot i els seus bons resultats cal implementar encara noves actuacions per aconseguir una major eficiència. 

El representant de Metges de Catalunya també va aprofitar per fer una petició als partits polítics presents a Parlament de Catalunya per tal que aprovin quan abans millor, uns nous pressupostos que tant es necessiten en el sistema sanitari públic; encara que només sigui per compensar “les inversions” de la consellera Vergés.  

Per cert, sobre la reunió del Consell, cap referència ni a la web del departament de Salut, ni a la del CatSalut, una mostra evident de l'interès que per la conselleria té canalitzar l'opinió dels ciutadans en matèria de salut. Això si; tenim una secretaria d'Atenció Sanitària i de Participació, que cobra un sou, i que paga la corresponent "carta financera" al partit... Continuem augmentant la quota d'afiliats en els càrrecs de l'administració sanitària, independentment de la seva idoneïtat per ocupar el càrrec. D'això se n'hi pot dir administrar amb rigor els recursos públics?      

         

Encara que sembli el contrari, alguna cosa funciona al departament de Salut

  

L’oferta de places de formació especialitzada a Catalunya és la més elevada de la història, superant en més d’un 14% l’oferta de l’any 2012, la més baixa a conseqüència de la crisi econòmica. 

Per fi, la formació d’especialistes respon a criteris de planificació de necessitats, i no com fins ara, en funció del que a cada unitat docent li convenia. Tot i així, algunes especialitats continuen per sota del que seria desitjable.

Portem més d’un any de vida d’aquesta legislatura, i el cert és que el departament de Salut està sumit en un estat letàrgic i d’ensopiment generalitzat. Hi ha molta propaganda però molt poques iniciatives. Res ha canviat respecte a la legislatura anterior ni tan sols per millorar el que s’havia fet. Tot segueix igual... Ens hem perdut al mig de les polítiques de gènere i l’apoderament de la infermeria, i en l’intent de situar a les persones al centre del sistema o convertir l’assistència primària en l’eix vertebrador del sistema sanitari públic. Més enllà dels enunciats, cap acció concreta per fer-ho realitat.

Tanmateix hi ha un  fet que cal ressaltar en positiu. És la creació de la direcció general de Professionals de la Salut. Entre les funcions d’aquesta direcció general cal destacar aquesta: 

a) Establir i dirigir les polítiques en l'àmbit de la planificació de necessitats de professionals, orientant i avaluant la planificació operativa, amb coneixement de l'estructura dels recursos humans, de les condicions de treball i el seu impacte en resultats en l'àmbit del sistema sanitari integral d'utilització pública de Catalunya.

La planificació de necessitats de professionals en els àmbits mèdics i d’infermeria i també d’altres professions futures, és una qüestió vital per a qualsevol sistema sanitari que vulgui assegurar en els propers anys la qualitat dels serveis prestats a la població.

Fins ara, a Catalunya, aquest aspecte tan important no formava part dels organigrames de l’administració sanitària, situació que ens ha portat a patir greus mancances en algunes especialitats mèdiques (pediatria, medicina de família, anestesistes, etc.) i d’infermeria (llevadores i altres). Aquestes mancances s’han cobert amb professionals procedents d’altres països (majoritàriament sud-americans i països de l’Est d’Europa), que no sempre han tingut un nivell qualitatiu a l’alçada dels requeriments. Afortunadament finalment la planificació de les necessitats dels professionals ha passat a ser una responsabilitat assumida per el departament de Salut. Cal tenir en compte però, que els resultats no es notaran a curt termini sinó que es tracta de decisions el fruit de les quals no es veurà fins d’aquí a 4 o 5 anys segons l’especialitat.  

L’oferta MIR per aquest 2019 que ha preparat la direcció general de Professionals de la Salut, és la més alta mai feta. S’ha configurat des d’aquesta direcció general en estreta col·laboració amb totes les unitats docents de Catalunya, de manera que s’han tingut en consideració les necessitats futures de la sanitat catalana i les possibilitats de cada hospital, tot això en base a dos criteris: necessitats de reposició de professionals a 6 i 15 anys vista, i previsions derivades de les necessitats del model assistencial català segons estableix el Pla de Salut de Catalunya.  

S’ha configurat una oferta MIR per el col·lectiu de metges, infermeres, farmacèutics, psicòlegs, biòlegs, físics i químics amb  1433 places que afecten a 54 especialitats, el que representa 126 places més que les ofertes l’any 2018 (9,6% d’increment pel que fa al nombre de places)

Pel que fa al col·lectiu mèdic, les especialitats que han vist incrementar més l’oferta de places són: Medicina familiar i comunitària (35 places més), Pediatria (10 places més) i Cirurgia general (5 places més). L’especialitat amb el major increment relatiu de places és al·lergologia en la que s’ha doblat el nombre de places ofertes. 

A nivell d’infermeria, l’increment d’oferta de places es centra fonamentalment en infermeres geriàtriques (6 places), Infermeres pediàtriques (6 places) i Infermeres de família i comunitàries (5 places).

Per Regió Sanitària l’oferta de places es configura així:

• Terres de l’Ebre amb un total de 22 places convocades (22,2% d’increment respecte al 2108)
• Camp de Tarragona amb un total de 96 places convocades (6,7% d’increment respecte al 2018)
• Lleida amb un total de 63 places convocades (6,8% d’increment respecte al 2018) 
• Catalunya Central amb un total de 79 places convocades (17,6% d’increment respecte al 2018)
• Girona amb un total de 92 places convocades (16,5%bd’increment respecte al 2018)
• Barcelona amb un total de 1080 places convocades.

A notar que la Regió de l’Alt Pirineu i Aran, no té cap unitat docent acreditada, sent aquest un factor a corregir de cara al futur.   

La direcció general de Professionals de la Salut ha començat a funcionar encertadament pel que fa a la planificació dels recursos humans del sistema sanitari. Tant de bo, les seves previsions i els seus anàlisis, serveixin per assegurar que al sistema sanitari, d’aquí a uns anys, no li farà falta anar a buscar metges a altres països. Per això, retenir el talent i el coneixement serà fonamental. Aquest és també un repte d’aquesta nova direcció general. 

                         

... I finalment, el vicepresident Aragonès cedeix...

“Salut Terres de l’Ebre”, la nova empresa pública creada pel CatSalut, gestionarà l’Hospital Comarcal de Mora d'Ebre, entre altres dispositius sanitaris de les comarques de l’Ebre.

Tanmateix, el procediment anunciat pel CatSalut per la seva creació, (compra de GECOHSA a l’Hospital de Reus) no deixa de ser, a priori, una mica tèrbol, i per això caldran explicacions convincents i clares

Va ser fa ja més de 2 anys quan el llavors conseller de Salut Antoni Comin va anunciar la creació de l’empresa pública “Salut Terres de l’Ebre”, amb l’objectiu de gestionar l’Hospital de Mora entre altres possibles dispositius sanitaris de les comarques de l’Ebre, com per exemple l’Hospital d’Amposta o la Clínica Terres de l’Ebre de Tortosa, entre altres. El conseller Comin prenia aquesta decisió per apartar a l’empresa GECOHSA, propietat de l’Hospital Sant Joan de Reus, que gestionava l’Hospital ebrenc i que per la mala situació econòmica de l’Hospital del Baix Camp, transferia diners excedents de l’Hospital de Mora al centre reusenc per evitar la seva dissolució. 

El vicepresident Aragonès 

Ja formava part de la idea inicial, que el CatSalut Comprés GECOHSA a l’Hospital de Reus per convertir-la en la nova entitat gestora “Salut Terres de l’Ebre”. Per això l’Ajuntament de Reus va prendre l’acord al maig del 2018 (fa més d’un any) d’autoritzar la venda de GECOHSA al CatSalut. En aquells acords s’establia que el personal de GECOHSA se subrogaria en la nova empresa que havia de crear el CatSalut per gestionar l’Hospital de Mora d’Ebre. 

Amb tots els diners que l’Hospital de Reus ens està costant a tots els catalans, tenim tot el dret a demanar transparència al departament de Salut, i en aquest sentit hi ha unes dades mínimes que caldria saber: què costarà a l’erari públic la compra de GECOHSA; quin són els actius i els passius que el CatSalut rebrà a canvi d’aquesta compra; quantes persones formen part de la plantilla de GECOHSA afectats per aquests subrogació a la que el CatSalut està obligat; què passarà amb els diners de l’Hospital de Mora que GECOHSA ha transferit a l’Hospital de Reus, etc.

Recordem que Salut Terres de l’Ebre serà un empresa pública, concebuda intel·lectualment per el tàndem Toni Comin-David Elvira. El dos anys que aquest tàndem va estar funcionant al front de la sanitat catalana varen ser dos anys controvertits, però dos any divertits i positius perquè a Salut passaven coses. Algunes bones, altres no tan bones i també n’hi va haver de dolentes. Entre les bones cal esmentar el plantejament consistent en que el CatSalut tingués una empresa pública en cada Regió Sanitària. Ja en tenia a Barcelona (Parc Sanitari Pere Virgili), a Girona (Institut d’Assistència Sanitària), a Tarragona (Gestió i Prestació de Serveis de Salut), i a Lleida (Gestió de Serveis Sanitaris). Només calia per tant, estructurar dues noves empreses públiques a les que es va posar ràpidament nom: “Salut Terres de l’Ebre” per gestionar recursos sanitaris públics a les comarques de l’Ebre , i “Salut Catalunya Central” per fer el mateix a les comarques del centre de Catalunya.

Aquest plantejament del departament de Salut es va veure tallat de soca-rel per l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució. Desprès de les eleccions consegüents, el nou equip econòmic del govern català, encapçalat per el vicepresident del govern i conseller d’Economia Pere Aragonès, varen començar a posar traves a la creació d’aquestes dues empreses públiques propiciades per l’equip del conseller Comin, fins el punt que el plantejament va decaure. Ara, davant el dèficit galopant que està assolint l’Hospital de Reus i davant del fet que per evitar la seva fallida només es pot aconseguir descapitalitzant l’Hospital de Mora a través de GECOHSA, algú li deu haver fet veure al Sr. Aragonès, que si no actuaven ràpid, els hospitals a salvar no seria només un, el de Reus, sinó que caldria portar a la UVI també a l’Hospital de Mora. 

L'exconseller Comin, i la consellera Vergés 

Sigui com sigui, el Consell de Direcció del CatSalut d’aquest dilluns 30 de setembre, aprovarà la creació de l’empresa pública “Salut Terres de l’Ebre”. Només ens queda per saber les condicions dels acords assolits amb l’Ajuntament de Reus.   

Aquesta cessió del vicepresident Aragonès hauria de permetre també la propera creació de l’altre empresa pública “Salut Catalunya Central” que entre altres dispositius sanitaris havia de servir per gestionar i revitalitzar l’Hospital de Berga. Què malament li va a la sanitat catalana, quan el màxim responsable del departament de Salut està del tot supeditat al d’Economia, que és qui realment acaba tenint la última paraula en els temes amb repercussió econòmica, que són quasi tots.                      

Inestabilitat a l’Arnau de Vilanova de Lleida: un quart gerent en quatre anys

Amb una rotació tan alta a nivell de gerència, és impossible consolidar cap projecte de futur mínimament coherent. És el resultat de polititzar les gerències de les institucions amb afins al partit, en aquest cas amb carnet  d’ERC, en lloc de professionals contrastats. 

Ramon Sentís Berges, enginyer industrial, relleva a Jordi Cortada al front de la gerent¡cia territorial de l'ICS i de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida. Amb experiència en l’empresa privada, no sembla aportar experiència en gestió. De nou el departament de Salut fa evident el seu menyspreu per la gestió sanitària, situant com a responsables de gestió a persones sense una preparació i formació adients.

El sectarisme en política comporta aquetes situacions: quatre gerents en quatre anys. Des que el Dr. Capdevila va ser cessat a la gerència de l’Arnau, han ocupat el càrrec Mateu Huguet, Jordi Cortada i ara Ramon Sentís. D’aquests tres últims noms, només un no era militant d’ERC. Tant Jordi Cortada com el nou gerent Ramon Sentís són homes de partit.

El Sr. Ramon Sentís

El nomenament de Cortada va ser molt controvertit atesa la seva nul·la experiència en gestió, i en consonància amb aquesta realitat, el seu pas per l’Arnau no ha estat gens positiu per l’Hospital. El seu successor és enginyer industrial, amb experiència en el camp de l’empresa privada, sembla que fonamentalment en àrees comercials i no de gestió. El món sanitari serà per a ell tota una novetat, i això implicarà que s’haurà de rodejar d’un bon equip que compensi les seves mancances. És una persona feta professionalment a Ros Roca, empresa lleidatana internacionalitzada amb presència a diversos països europeus i als USA, en la que el Sr. Sentís ha ocupat diverses posicions, majoritàriament relacionades amb el comerç exterior, situació que l’ha portat a parlar diversos idiomes. Farà falta veure si les habilitats comunicatives li permeten sobreviure dins d’un col·lectiu professional en el que la ciència i el coneixement són les seves senyes d’identitat.

El Sr. Sentís no serà el primer enginyer que ocupa la gerència de l’Arnau; no serà tampoc el primer lleidatà en ocupar-la. Tampoc serà el primer militant d’ERC en accedir al càrrec. Si que serà el primer que hi accedeix, segons expliquen a Lleida, per raons d’amistat. I això és molt negatiu per a ell. Mentre tant a l’anterior gerent, sembla que ERC està intentant situar-lo a la Diputació de Lleida o a alguna altre organisme públic en el que ERC hi tingui capacitat decisòria. 

L’Hospital Arnau de Vilanova és la germaneta pobre dels hospitals de l’ICS. A l’entorn metropolità de Barcelona, Vall d’Hebron, Bellvitge, Germans Trias o fins i tot Viladecans, han acaparat bona part de les inversions de l’ICS. “A províncies”, Tarragona, Tortosa i Girona també han vist com el Joan XXIII, Verge de la Cinta, i l’Hospital Josep Trueta eren objecte de diferents intervencions importants en aquests darrers anys. En canvi l’Hospital de Lleida està allà, a ponent, del tot oblidat per part del departament de Salut i de l’ICS.

I això perquè? Doncs és un dels inconvenients derivats del sectarisme polític. Quan els gerents són meres baules d’una cadena de transmissió política, quan ocupen un  càrrec no pels seus valors professionals sinó pel carnet polític del partit en el que militen, no s’atreveixen a reivindicar allò que és necessari perquè el seu objectiu no és fer la seva feina el millor possible, sinó la fidelitat i l’obediència al partit. Tenen por de perdre les seves cadires si es converteixen en persones incòmodes i reivindicatives de les necessitats del centre que dirigeixen. I això és el que ha succeït a l’Arnau de Vilanova... això, i que algun d’aquests gerents a més ha estat força inepte i generador de conflictes. Lleida continuarà estant “allà”, sota les directrius d’un partit polític (ERC) que molt sovint confon la professionalitat dels gestors sanitaris amb l’obediència i submissió derivades del sectarisme polític.   

L’Arnau de Vilanova és un hospital que s’ha fet vell. Què en aquests últims anys s’hi han fet molt poques intervencions per rentar-li una mica la cara; pateix entre altres mals d’una manca d’inversions crònica. L’Hospital té alguns dèficits importants, que s’haurien de convertir en objectius i reptes del nou gerent, i entre ells cal esmentar el Servei de Diagnòstic per la Imatge i la remodelació de l’Àrea quirúrgica. Aquestes són dues actuacions urgents, del tot necessàries per convertir l’Hospital en un centre del segle XXI. A banda, Lleida té una assignatura pendent de màxima urgència per evitar el malbaratament de recursos: la unificació real dels dos hospitals públics de la ciutat: l’Arnau de Vilanova i el Sta. Maria. Val a dir en aquest sentit que la teòrica unificació dels dos centres no acaba de ser tan eficient com caldria. Curiosament, no es pot passar per alt que un dels actors que varen estar més decididament en contra d’una unificació completa dels dos hospitals lleidatans fou precisament ERC, el partit que avui regeix el destí de la sanitat pública catalana...                            

Altres reptes del nou gerent haurien de passar per una major integració entre l’atenció especialitzada i l’assistència primària. Lleida és un dels llocs de Catalunya en els que més està costant que professionals dels dos àmbits col·laborin més estretament amb l’objectiu de millorar la salut del lleidatans. També cal abordar l’aïllament de l’Hospital lleidatà respecte dels hospitals terciaris catalans. Una condició bàsica per poder retenir el talent a Lleida passa per que els metges lleidatans puguin tenir accés també al terciarisme.  

Feina no n’hi falta al nou gerent. Serà capaç de fer-la? Pel que han fet altres persones que l’han precedit en el càrrec, sense aportar el nivell de professionalitat exigible, ho té una mica complicat; l’amiguisme en la feina no sol acabar bé...