El dia dels Sants Innocents, posarem a les persones al centre del sistema sanitari...

Dono continuació a la sèrie dedicada a l’Hospital Clínic, del que afirmo ben convençut que es tracta probablement del millor hospital de l’Estat atenent als seus resultats en salut i a la qualitat de l’assistència que s’hi practica, però que lamentablement està lluny de l’aprovat pel que fa al tracte humà al pacient.

Esperes excessives, al voltant de les dues hores, sense cap mena d’explicació i altres situacions que explicaré en un altre entrada al blog, posen de manifest que més enllà d’una qualitat indiscutible en l’assistència, el tracta a les persones ha de millorar molt.    

Una de les maneres per aconseguir que la persona estigui situada realment al centre del sistema passaria per que el malalt pogués influir d’alguna forma en la retribució que el CatSalut paga als hospitals per l’atenció que rep cada pacient, a banda de que el pacient pogués tenir una certa participació sobre les accions i decisions que pren l'hospital.

Insisteixo en que l’objectiu d’aquestes entrades no és ni de bon tros criticar a l’Hospital Clínic ni als seus professionals, ni la feina que hi fan. Es tracta de posar negre sobre blanc alguns aspectes relacionats amb el tracte a les persones, i que sovint passen desapercebuts per els equips directius atès que succeeixen en àmbits prou allunats de la direcció sense que la cadena de comandaments sigui prou efectiva per identificar-les i corregir-les. El meu objectiu es veuria acomplert, si l’Hospital corregeix aquests comportaments i situacions similars.   

           

Començaré explicant l’Odissea telefònica viscuda per el familiar d’un pacient que havia de posar-se en contacte telefònic amb una de les consultes externes de l’Hospital Clínic. Aquest persona va fer una primera trucada a mig matí i a l’altre banda del telèfon va sortir una resposta automàtica que donava la següent informació:

“L’horari d’atenció telefònica és de 8 a 10 i de 13 a 14,30; gràcies.”

Doncs bé, aquest familiar va començar a trucar novament a partir de les 13,05 i indefectiblement la mateixa veu d’abans li anava repetint l’horari d’atenció telefònica, que per altre banda a partir de la primera trucada queia plenament dins del marge d’atenció (13,05). Fins a 41 trucades van ser necessàries per poder aconseguir que finalment alguna persona física el pogués atendre. Més de tres quarts d’hora trucant fins que al voltant d’un quart de tres de la tarda algú es va dignar respondre... Segur que si es vol posar a la persona al centre del sistema, la resposta telefònica del Clínic no va en aquesta direcció.

Continuant amb les consultes externes, i parlant dels temps d’espera dels pacients, cal dir que massa sovint hi ha demores excessives. Quan aquestes es produeixen, la gent agraeix molt rebre informació, i es neguiteja quan ningú no li dona cap explicació. Quan vas a la consulta externa d’un gran hospital ja es pressuposa que caldrà esperar-se. De fet en el paper on consta el codi pel que et cridaran també s'especifica que l'hora donada es només la que t'has de presentar però no la que seràs atès. Esperar un quart o mitja hora entra dins dels límits que qualsevol pacient accepta. Esperar 2 hores fins a ser atès, ultrapassa els límits de la tolerabilitat  No es pot tenir a una persona a la sala d’espera d’una consulta externa durant 2 hores, sense cap mena d’explicació i sense demanar-li com a mínim, disculpes. En aquesta situació el pacient comença a dubtar que se’l tingui en compte, se sent desemparat, tant més quan ningú de l’organització és capaç de preocupar-se per la situació. No es pot parlar d’una sanitat excel·lent quan passen aquestes coses. No és pot ser el millor hospital quan ningú es preocupa d’evitar o pal·liar aquestes situacions. Els pacients són persones, no objectes. En aquest cas concret i real, es va donar una curiositat: en aquest espai de quasi dues hores el número de la consulta d’infermeria a la que el pacient havia d’acudir només va aparèixer a la pantalla 3 vegades, inclosa la vegada en que van cridar al pacient. Dos pacients atesos en dues hores comporten una pregunta immediata: No serà que atenen també a pacients que utilitzen altres vies per accedir a la consulta d’infermeria?

Els polítics han adoptat en el seu manual per fer discursos, una sèrie de frases que van utilitzant en funció del lloc, dels interlocutors i de les circumstancies; una d’aquestes frases és “Volem posar a les persones al centre del sistema sanitari”. És una frase que queda molt bé si a més d’una frase, això fos una voluntat ferma. Els polítics es creuen que la qualitat dels sistema de salut depèn de les frases que ells van deixant anar per aquí i per allà. Però aquestes frases cal transformar-les en quelcom concret, en accions dirigides a facilitar aquell objectiu, en polítiques que possibilitin que aquell desig que expressa la frase, passi a ser una realitat algun dia. Pel moment, els nostres responsables polítics es queden en el desig, però la segona part, la de fer-ho possible, aquesta no apareix per enlloc.

Posar a les persones al centre del sistema sanitari és molt complicat perquè al centre del sistema el que hi ha són les necessitats de les organitzacions com queda més que demostrat una vegada i un altre. Però si es vol anar caminant en aquesta direcció vull fer una suggeriment: Què passaria si els pacients tinguessin la possibilitat d’influir en la retribució que l’hospital rep per la seva atenció? Què passaria si els pacients poguessin disminuir aquesta retribució en cas de demores, tractes poc ètics, o altres situacions negatives per a la persona? Com reaccionarien les organitzacions que sempre volen maximitzar els seus ingressos?       

En la sala de preanestèsia d'una àrea quirúrgica de l’Hospital Clínic, un matí de setembre...

“Volem posar al malalt al centre del sistema”... Alba Verges dixit

Com ja he repetit moltes vegades al centre del sistema sanitari només hi ha els interessos de l’organització, i el malalt orbita al voltant d’aquests interessos com si fos un objecte. En poques ocasions el malalt se sent verdaderament al centre del sistema.  

Hospital Clínic de Barcelona, passades les 8 hores del matí d’un matí del mes de setembre. Un malalt pendent de ser operat espera a la sala de preanestèsia. Li prenen les constants, li col·loquen una via i arriba l’anestesista que fa les preguntes determinades pel protocol. 

Tot d’una apareix un personatge amb un ecògraf portàtil que es posa a parlar breument amb l’anestesista; després es dirigeix al pacient i li demana: “em deixa fer-li una ecografia de l’estómac?”. El pacient una mica desconcertat (la intervenció que li han de fer no té res a veure amb l’estómac) accepta i el personatge en qüestió, que en cap cas s’identifica com a metge o com el que fos, comença a explorar la regió abdominal i va fent comentaris a l’anestesista sobre les diferents imatges que van apareixent. Passen 5 minuts, en passen 10... fins que el pacient es queixa perquè està passant fred. El suposat ecografista respon “ja estic acabant, és que necessito unes imatges per poder-les presentar, i les d’una persona més aviat prima com vostè queden millor.” Quan li sembla que ja en té prou, l’ecografista se’n va sense donar cap mena informació al pacient del que ha vist en la seva exploració, ni de quin ús en farà d’aquelles imatges i el pacient es queda inquiet i sorprès. Fins aquí els fets.

No és un fragment d’una pel·lícula d’Almodóvar; és un fet real que ha succeït en un dels millors hospitals de l’Estat que posa en evidència que no és el pacient qui està al centre del sistema sinó que aquest centre està ocupat per altres interessos que no son els dels malalts. El cos del pacient deixa de ser el cos d’una persona per convertir-se en un objecte d’estudi sense que més enllà d’una autorització verbal donada sota la tensió pròpia d’una intervenció quirúrgica, aquesta persona hagi rebut cap explicació dels motius pels quals ha estat sotmès a aquesta prova. Què passarà amb les imatges d'aquest malalt? on seran exposades? amb quina autorització per fer-ho? Una mica immoral tot plegat. 

Val a dir, que en el periple d’aquest malalt per l’Hospital Clínic, en un període de 3 mesos consecutius ja havia sigut objecte de 2 estudis més en els que, llavors si, havia rebut les explicacions pertinents i havia signat els corresponents consentiments informats. Es comprensible que l'avenç del coneixement científic necessita de la recerca, però cal que no s’anteposin els interessos d’algun recercador a les necessitats dels pacients. Hi ha moments i moments, i l’antesala d’una intervenció quirúrgica no és precisament el moment més oportú per anar a demanar la col·laboració dels malalts i menys encara sense donar la més mínima explicació de perquè es volen practicar determinades proves i amb quins objectius. El recercadors també han de tenir un codi ètic sota el que actuar i els responsables directes de les unitats i dels malalts han de vetllar perquè els drets dels pacients siguin respectats per tothom, també pel personal sanitari sense masses escrúpols. 

De fet, a l’Hospital Clínic, que des del punt de vista dels resultats assistencials està al capdamunt del sistema sanitari, el tracte a les persones no és precisament exquisit. En aquest sentit, i situats al mes de juny, recordo com estant esperant a la consulta externa a que el teu número surti a la pantalla per ser atès, estudiants de medicina es passejaven per les sales d’espera amb una mena de guardiola casolana demanant diners a malalts i acompanyats per finançar el seu viatge final de carrera. Cal suposar que l’ànim de les persones quan estan esperant en aquelles consultes no està precisament en la millor de les condicions per suportar aquestes frivolitats per part d’uns estudiants que ben aviat seran metges i que si entenen que aquesta actitud és correcta, consentiran al seu torn que noves generacions de futurs metges vagin fent el mateix. Decididament, als estudis de la Facultat de Medicina els manca algun contingut relacionat, amb l’ètica i el respecte a les persones i si en el programa d’estudis ja hi és, cal revisar-ne els continguts perquè el resultat amb l’alumnat en la pràctica és nul. A una consulta externa d’un hospital no s’hi va a demanar diners. De fet si hi van els estudiants de medicina hi podrien anar tots el captaires de Barcelona, i els mateixos manters, que de ben segur ho necessiten molt més que uns estudiants que se’n volen anar de viatge pagats per els soferts malalts. 

Almodóvar guanyaria alguna estatueta d’or si conegués el que passa en els hospitals, fins i tot els millors, i en fes alguna pel·lícula. En properes entrades al blog continuaré posant exemples per demostrar que malauradament els malalts no estan al centre del sistema sanitari...                         

Ser atès en la pròpia llengua... a Catalunya!

Sovint llegim queixes del poc us del català a la Justícia, però sovint passem per alt el que succeeix com a mínim en els grans hospitals de l’àrea metropolitana de Barcelona en la que els ciutadans de parla catalana difícilment som atesos en la nostra llengua.

Sense discutir el dret a que tothom parli com vulgui, no estaria de més que el personal dels centres del SISCAT fessin un esforç per parlar en català quan el seu interlocutor els parla en aquesta llengua.

Encara que no ho sembli... avui  per avui encara estem vivint a Catalunya

Recentment he tornat a freqüentar un hospital públic de la ciutat de Barcelona. Un gran hospital, possiblement el millor de l’Estat espanyol atenent als seus resultats en salut. Algun dia tornaré a parlar d’allò que tant repeteixen els polítics de que “el malalt està al centre del sistema” per que ens adonem d’on està realment situat el malalt. Aparco aquest tema uns dies i avui parlaré de l’ús de la llengua catalana en els grans hospitals públics de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. 

Quan visites les diferents unitats per les que has de transitar en un gran hospital, indefectiblement has de parlar amb diferents persones que et van conduint per els circuits administratius i assistencials establerts. En aquest periple parles amb administratius, auxiliars, infermeres, i en alguna ocasió fins i tot amb metges. De tant en tant en trobes algun que a l’hora de demanar-li qualsevol qüestió et respon en català; molt majoritàriament la resposta és en castellà. També és cert que a les diferents sales d’espera t’adones que les persones que estan esperant per ser atesos parlen també de manera majoritària en castellà.

Tanmateix, tenir que apel·lar al dret de poder ser atès en la teva llengua, no deixa de ser un contrasentit quan estàs al teu país, o en certa mesura a casa teva. Alguna cosa estem fent malament quan passen aquestes coses. Visitar un hospital no és precisament un fet plaent per ell mateix, i encara menys quan tens un problema de salut. Si a això s’hi afegeix una certa edat, i un nerviosisme evident per estar fora de la zona de confort, la capacitat de comprensió del que et diuen, o del que et demanen disminueix molt si no t’ho expliquen en la llengua que parles assíduament. Per això, els castellanoparlants no tenen cap mena de problema, en canvi els que utilitzem la nostra llengua catalana de cada dia tenim a vegades dificultats per interpretar correctament allò que se’ns diu. 

Aquesta situació genera estrès i és la causa de no pocs errors en la comprensió del que se t’indica. Per tant és molt important que el personal sanitari i no sanitari pugui expressar-se en les dues  llengües oficials a Catalunya i no només en una com normalment succeeix. No s’ha d’imposar el català, però encara amb menys motiu es pot acceptar que per la via dels fets ens imposin el castellà. Que quedi clar que no estic demanant que s’utilitzi exclusivament el català. Demano que a aquells que siguin castellanoparlants se'ls atengui en castellà i aquells que ens expressem molt millor en català puguem ser atesos en la nostra llengua. I ho demano tot i haver notat en algun cas, com l’interlocutor demostra clarament que el molesta que li parlis en català. A alguns només els falta dir “si no me hablas en castellano no te atiendo”     

Els drets lingüístics han de ser respectats. Respectats per tothom, també pel personal sanitari de la xarxa publica i de la privada però especialment de la xarxa pública. El Sistema Sanitari Integral de Catalunya no és un sistema sanitari públic si els ciutadans no poden ser atesos en la seva pròpia llengua. I lamentablement, això està passant.

Què fa el departament de Salut per posar-hi remei? Doncs que se sàpiga no res. Dona la impressió que reclamar els nostres drets ens faci com vergonya i acceptem una situació del tot inapropiada en el segle XXI. Sembla que el respecte als drets lingüístics de la gent no forma part de les obligacions del departament de Salut. Em sembla greu, que a Catalunya, un català-parlant no pugui ser atès al 100% en català en un hospital de la xarxa pública. 

"Obligacions lingüístiques de totes les empreses: la Llei 22/2010, de 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya, fixa que les persones consumidores, en llurs relacions de consum, tenen dret, d’acord amb el que estableixen l’Estatut d’autonomia i la legislació aplicable en matèria lingüística, a ésser ateses oralment i per escrit en la llengua oficial que escullin" (article 128-1, 1).

"Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició" DECLARACIÓ UNIVERSAL DE DRETS HUMANS, ARTICLE 2

A propòsit de la "Proposta oberta per a un Programa Comú Progressista"

    

Escrit per Francesc José Maria
Soci director de fjmadvocats 

Vam conèixer la setmana passada la proposta programàtica de 370 mesures que ha fet el PSOE a Unides-Podem per aconseguir la investidura de Pedro Sánchez com a cap del Govern espanyol. Les mesures relacionades amb el dret a la salut i l’assistència sanitària són un total de 23 més una doncs una de les mesures proposades de les més transcendentals  es troba en el bloc dels Serveis Socials : el blindatge de la protecció de la salut com a dret fonamental  (ara no ho és encara que a tots ens ho sembli). Aquest blindatge, és a dir, l’elevació  de la protecció de la salut a rang de dret fonamental a la Constitució suposaria que en el futur el govern de l’Estat de torn actuant com a legislador ordinari via decret llei no podria “modular” el dret a la protecció de la salut com ho va fer l’any 2012 el govern del Partit Popular que com tots sabem va suposar una involució en el desenvolupament d’un dels principis fonamentals sobre els que s’havia anat construint el Sistema Nacional de Salut : la prestació  universal de l’atenció sanitària  a càrrec de fons públics.

No entraré en la concepció estreta que posa de manifest el programa sobre com s’ha de gestionar la prestació dels serveis de salut perquè ja ho han fet la Societat Catalana de Gestió Sanitària (4-9-19) i el Cercle de Salut (9-9-19) en sengles declaracions que comparteixo plenament i es poden trobar en els seus respectius llocs web. Només assenyalar que la competència per a determinar les fórmules de  gestió dels serveis sanitaris està traspassada a les CCAA i que a l’Estat només li queda de manera residual la gestió de la sanitat pública de les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla a través del Insituto Nacional de Gestión Sanitaria. No per això deixa de ser menys preocupant aquest brindis a favor de la gestió directa  en detriment d’altres formes de gestió indirecta, que es repeteix en el Programa en seu de les propostes per als Serveis Socials :  “176. ...con el fin de reducir de manera progresiva y continua su externalización”.

Espero  i desitjo que el legislador català prengui consciència del retrocés que suposaria pel nostre sistema sanitari endinsar-se per la senda de la internalització, "desprivatització", publificació, reassumpció, digueu-li com vulgueu, dels serveis socials i de salut que  hores d’ara estan sent gestionats a casa nostra per la iniciativa privada, majoritàriament sense afany de lucre, amb una eficàcia i eficiència econòmica i social encomiables.

A banda del blindatge constitucional del dret a la protecció de la salut, també és encomiable la proposta d’increment de recursos destinats al Sistema Nacional de Salut pujant un punt del PIB (del 6 al 7%) la despesa pública destinada a salut. Dos peròs: el primer que aquest increment es fia per al 2023 un horitzó que em sembla massa llarg tenint en compte l’infrafinançament crònic que pateix el nostre sistema. I el segon que una comparació amb els països del nostre entorn europeu que també tenen sistemes nacionals de salut com el nostre posa en evidència el llarg recorregut que encara hem de realitzar. En dades de l’OCDE del 2016 el percentatge de PIB que dedicaven a l’atenció sanitària pública els països més avançats de la UE era el següent 

•  Dinamarca        8’71% 
•  Noruega            8’94 %
• Suècia                9’13 %
• Regne Unit        7’76% 
• Finlàndia           7’07 % 

Hi ha mesures que em sorprenen com la núm. 154 que proposa l’aprovació del decret de prescripció infermera (sic). Si no estic equivocat el reial decret sobre indicació, ús i dispensació de medicaments pel personal d’infermeria ja va ser aprovat  el 2015 (RD 954/2015), va ser revisat pel Tribunal Constitucional, l’any 2018 es va modificar (RD 1302/2018) i ara les diferents CCAA estan regulant o ja han iniciat els procediments d’acreditació d’aquest personal. A Catalunya ja s’ha començat. El que caldria comprometre’s és a que no més enllà de 2020 estiguin aprovats per la Comissió de Farmàcia del Ministerio de Sanidad els protocols i guies de pràctica clínica sense els quals l’acreditació per indicar  i usar medicaments subjectes a recepta mèdica  queda en un no res. No sigui que aquesta aprovació de protocols i guies torni a trigar més d’una dècada com ha trigat el desplegament reglamentari de la llei del medicament que va obrir la porta a la prescripció infermera.

Altres mesuresles hem vist massa vegades escrites en programes de govern i el més calent encara està a l’aigüera però benvingudes siguin:  desenvolupar la Llei de Salut Pública, la introducció progressiva de la salut bucodental a la cartera de serveis del SNS,  implementar el Marc Estratègic  d’Actualització de l’Atenció Primària, millorar les condicions del personal sanitari (fonamental), la incorporació de la sanitat penitenciària al SNS (a Catalunya ja es va integrar fa anys), reforç de les polítiques antitabac, la integració de les necessitats de les malalties minoritàries en la planificació de la cobertura universal, l’impuls de la ciència i la investigació, la eradicació de les pseudo-teràpies i  el combat contra els moviments anti-vacunes, entre d’altres.

Vull parar atenció en dues mesures que  des del meu punt de vista són qüestionables pel seu caire electoralista i  van destinades a dos col·lectius concrets : els pensionistes i les persones  i que realitzen pràctiques sexuals amb risc de contagiar-se del VIH.

Als pensionistes se’ls anuncia l’eliminació progressiva dels copagaments (medicaments i prestacions ortoprotètiques), havent de quedar eliminats al final de la legislatura (2023), és a dir tornar la situació anterior a la reforma del 2012. La única cosa positiva que al meu parer va tenir la reforma del SNS del Partit Popular del 2012 va ser l’intent d’introduir el nivell de renda com a paràmetre per determinar l’import dels copagaments. No pot ser i crec que atempta contra l’equitat d’accés a la prestació farmacèutica que un pensionista amb una renda alta no pagui res pels medicaments i en canvi una persona en actiu que no sigui ni mileurista en pagui un percentatge important del preu per a ell i els seus beneficiaris. Si recordem vam passar d’una participació econòmica dels usuaris en la compra de medicaments d’un 40 % (aportació normal) i una exempció d’aportació pels pensionistes entre altres col·lectius, a una aportació normal en funció de la renda del 40 % pels usuaris amb una renda inferior a 18.000 € i una aportació reduïda pels pensionistes del 10 % amb determinats topalls màxims pels pensionistes crònics. No dic que la distribució dels copagaments efectuada pel PP fos la més encertada però si que ho és la idea de vincular-los als nivells de renda. Per altra banda ningú no es planteja modificar els copagaments de les classes passives de MUFACE, MUGEJU i ISFAS que continuen pagant el 30 per cent del preu del medicament com quan  estaven en actiu

El programa preveu la inclusió de la profilaxis pre-exposició (PrEP) en la cartera comuna del Sistema Nacional de Salut, es tracta d’un tractament diari per a la prevenció del VIH que redueix en un 99 % el risc  de contagi en les relacions sexuals. Ara bé ens hem de plantejar si aquesta avui en dia ha de ser una prioritat del SNS. Desconec quin pot ser el cost d’aquesta profilaxis pre-exposició però cal tenir en compte que les persones que poden estar exposades a contraure el VIH a través de les relacions sexuals igualment han de continuar utilitzant el preservatiu (mesura  de prevenció per excel·lència contra el VIH i les altres ITS) doncs el PrEP no les protegeix contra altres infeccions de transmissió sexual com la gonorrea o les clamídies per exemple. Torna a posar-se en evidència la necessitat de que el nostre SNS es doti d’un organisme independent que valori el cost-efectivitat de les prestacions, en aquest cas farmacèutica, que s’han d’incloure en la cartera de serveis i uns governants que prioritzin on s’ha de focalitzar la despesa sanitària més enllà de satisfer l’interès de col·lectius determinats des d’una perspectiva merament electoralista.

Nova desconsideració del PSOE al sistema sanitari català

El punt 152 dels acords que el PSOE ha presentat a Unidas Podemos per assegurar la investidura de Pedro Sánchez, és un atac a l’essència del sistema sanitari català.

Afortunadament les competències en sanitat estan transferides a la Generalitat de Catalunya i això, si la correlació de forces al Parlament es manté de forma similar a l’actual, en principi faria inaplicable a Catalunya aquesta punt de l’acord. Tanmateix la posició dels partits independentistes catalans davant la investidura de Sánchez hauria de ser NO, per allò de “cuando las barbas de tu vecino veas pelar...” 

Segons han publicat diferents mitjans de comunicació, el PSOE ha presentat a Unidas Podemos una proposta d’acord programàtic per tal de fer possible la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol. Aquest programa inclou 370 mesures a desenvolupar durant la propera legislatura en cas que els de Pablo Iglesias s’avinguin a facilitar la investidura dels líder socialista. 

Quan un programa conté 370 mesures, vol dir que algunes d’elles són supèrflues, i vol dir també que cal llegir-les amb atenció perquè n’hi poden haver que semblin intranscendents però que tinguin una càrrega de profunditat important. És el que ha passat amb aquest punt 152 de la proposta que està redactat en els termes següents:           

“152. Avanzaremos en el blindaje de nuestro sistema público de salud, apostando por una sanidad que se base en la gestión pública directa. Para ello se revisará la Ley 15/1997, de habilitación de nuevas formas de gestión del Sistema Nacional de Salud, e impulsará la recién creada Comisión, integrada por expertos sanitarios, organizaciones sindicales, profesionales y de pacientes, así como colectivos sociales, que analizará la situación y definirá las líneas y estrategias para revisar dicha Ley.”

Amb aquesta proposta el socialisme estatal demostra que no té cap mena de sensibilitat vers el sistema sanitari català. Se’ls en fot com estiguin organitzades les comunitats autònomes atès que totes elles tenen transferides les competències en sanitat, i des d’un despatx de Madrid, quatre il·luminats del PSOE, que probablement no coneixen res de Catalunya, decideixen que ni transferències ni res, que ells determinen, només faltaria, com s’ha d’organitzar la prestació dels servies sanitaris a tot arreu, Catalunya inclosa.

I comencen volent blindar el sistema públic de salut sota l’empara de la gestió pública directa, és a dir, prestada per la pròpia administració, la qual cosa, de ser aplicada a Catalunya implicaria d’entrada que només els hospitals de l’ICS respondrien a aquest “model” i potser amb una interpretació àmplia també si podrien incloure els consorcis com a empreses del sector públic de la Generalitat. Tanmateix fundacions com per exemple La Puigvert, la de Salut Empordà, Sant Joan de Déu, Althaia de Manresa o la Mútua de Terrassa entre d’altres o l'Hospital d'Olot entre molts altres, i la pràctica totalitat dels centres sociosanitaris del SISCAT quedarien fora del sistema sanitari públic. Seria el col·lapse de la sanitat a Catalunya al quedar, tot d’una, tantes institucions excloses del sistema, i significaria també la pèrdua de milers de llocs de treball. En definitiva, el caos sanitari.

Poca sensibilitat política, menyspreu de la realitat sanitària de Catalunya, continuïtat de l’esperit propi de tots els govern espanyols de malgrat les transferències de competències, voler mantenir el “mando y ordeno”, i la sensació de ser súbdits i estar sotmesos als seus designis, siguin bons o no, siguin ètics o no, siguin eficients o no. Per tot plegat els partits polítics catalans bàsicament PSC, el que avui és JuntsxCat, i una part d’ERC haurien de votar no a la investidura d’un personatge que es capaç d’actuar amb tanta frivolitat davant d’un problema tan greu i tan sensible per a la població. Votar NO a Pedro Sánchez és una obligació de qualsevol ciutadà que estimi el nostre sistema sanitari. Les reaccions a tanta incompetència no s’han fet esperar i tant la Societat Catalana de Gestió Sanitària com la patronal UCH han fet públic comunicats en els que manifesten el seu rebuig a aquesta mesura i reclamen respecte per el sistema sanitari català.

Deia al començament que aquesta proposta que el PSOE vol impulsar a l’Estat espanyol, no seria d’aplicació a Catalunya, i això és així; però és així avui per avui, perquè a nivell polític segur que una part del PSC i d’ERC i la totalitat de la CUP combreguen amb aquest plantejament, del que també hi participen els sindicats, que aplaudirien contents una mesura d’aquest tipus, amb el sindicat Metges de Catalunya inclòs. Per tant, avui no... però demà... Aquest país circula contra direcció: els temps moderns marquen un camí, i la realitat de la política espanyola segueix el camí oposat. En el mateix sentit es troben altres punts de l'acord, com el que fa referència a l'eliminació dels copagaments quan a Europa la tendència és justament la contrària.  

Per cert, el departament de Salut de la Generalitat, fins ara està mut davant d'aquest atac a la seva competència exclusiva d'organitzar la prestació de serveis a Catalunya... només és un oblit casual?     

Departament de Salut: un nou director general de Recerca i Innovació en Salut amb carnet de partit.

Robert Fabregat, militant d’ERC, i fins ara cap del gabinet de la consellera Vergés, ha estat nomenat nou director general de Recerca i Innovació en Salut en substitució del Dr. Albert Barberà.  

El seu currículum professional, amb una formació de base com a químic, no sembla la millor garantia per dirigir amb efectivitat la recerca al sector sanitari de Catalunya. 

Una vegada més la política ens demostra el nul interès que alguns partits tenen per fer funcionar bé un país; en lloc de situar als més valuosos en els punts estratègics de l’administració pública hi situen als més afins políticament, independentment de la seva idoneïtat per ocupar el càrrec. Ho hem vist amb els nomenaments d’alguns gerents hospitalaris que ni tan sols saben què és un compte d’explotació. La Recerca i la Innovació són claus per mantenir al sector salut al capdavant des d’un punt de vista qualitatiu i tecnològic. La recerca genera valor i coneixement, i és la base de l’èxit dels sistemes de salut més avançats del món. Si es vol continuar mantenint la posició d’avantguarda de Catalunya en aquesta àmbit, la decisió presa amb el nomenament del Sr. Fabregat no és el millor camí...

Robert Fabregat, director general de
Recerca i Innovació en Salut

La plaça havia quedat vacant des del 5 de juliol passat quan el seu titular Albert Barberà va accedir a la direcció de l’eHealth Center de la UOC, el primer centre acadèmic de salut digital del sud d’Europa. Amb anterioritat la plaça havia estat ocupada, des de la seva creació al febrer de 2016 per el Dr. Toni Andreu.

El Dr. Andreu era un home procedent del món de la recerca. Malgrat el seu pas (accidental) per la gerència de Bellvitge en el seu currículum hi havia experiències com el treball a USA en l’àmbit de la genètica de malalties neuromusculars, coneixements que més tard va desenvolupar a  Vall d’Hebron on va arribar a ser coordinador de recerca en neurociències. També va ser director de l’Institut de Salut Carlos III de Madrid a més d’altres experiències. Entre les seves aportacions des la direcció general de Recerca i Innovació en Salut cal destacar Pla Estratègic de Recerca i Innovació en Salut (PERIS). 

Al juliol el 2107 el Dr. Albert Barberà va substituir al Dr. Andreu al front de la direcció general. Procedia de la direcció general del BIOCAT i la seva trajectòria professional combinava l’experiència en recerca amb la gestió del coneixement i innovació en l’entorn de recerca biomèdica i en salut. Com en el cas del Dr. Andreu, el Dr. Barberà també es va formar als USA i posteriorment es va incorporar a l’IDIBAPS. També va dirigir programes a l’Institut Carlos III i la direcció de l’Institut de d’Investigació Biomèdica de Girona (IDIBGI).

Sense voler fer un repàs exhaustiu dels currículums dels Drs. Toni Andreu i Albert Barberà, si que he volgut evidenciar la seva expertesa en el món de la recerca i la seva idoneïtat acadèmica per ocupar el càrrec. Qualsevol dels dos estava sobradament preparat per assumir aquestes responsabilitats i enriquir el sistema sanitari català amb les seves aportacions. 

Quina és la realitat avui, després d’aquest darrer nomenament? Doncs una primera conclusió és que una vegada més aquesta legislatura la política passa per davant de la ètica. No es pot considerar una actitud ètica el fet de situar en un càrrec a una persona que és militant del teu partit i saps que no té les condicions per assumir amb garanties la responsabilitat que es deriva d’aquest càrrec. 

La segona conclusió és que la Recerca i la Innovació en Salut han deixat de ser una prioritat per el departament de Salut, atès que al seu front s’hi posa a una persona no experta en aquestes matèries, i per tant la incertesa sobre els resultats és evident. No sembla que la recerca i la innovació en salut siguin matèries en els que es puguin fer experiments sobre les capacitats del seu màxim responsable, atès que són dos camps que determinen que un país estigui en l’avantguarda de les ciències de la salut o no hi sigui. Això és el que ens juguem tots amb aquests nomenament.    

Hi ha encara una última consideració relativa a la poca credibilitat de les decisions del departament en aquest camp, del que Catalunya des de fa molts anys n’ha estat pionera, perquè al front d’aquestes responsabilitats hi ha hagut en altres legislatures gent valuosa, i ara aquest valor, aquesta idoneïtat s’haurà de demostrar. Els currículums dels anteriors responsables i de l’actual no resisteixen cap comparació.

No vull que això s’interpreti com un atac a la persona triada, el Sr. Robert Fabregat, que s’ha vist al bell mig de tot plegat per ser el cap del gabinet de la consellera i per ocupar un càrrec orgànic important dins del seu partit. Probablement és una persona treballadora a qui la consellera Vergés li deu haver vist qualitats suficients per fer-lo director general; el problema és que aquesta direcció general necessita una especialització que el Sr. Fabregat no té entre les seves qualitats. Això si, militant d’Esquerra Republicana si que ho és; en aquest partit ha ocupat diversos càrrecs orgànics i en l’actualitat és el President de la Federació Regional de Barcelona d’Esquerra Republicana de Catalunya... per aquí deuen anar els trets i la raó de tot plegat... 

L’Hospital de Bellvitge estrenarà dins de pocs dies una nova àrea quirúrgica que incorpora les últimes tecnologies

Una fita llargament desitjada per els professionals de l’Hospital de Bellvitge que contribuirà a la millora de la qualitat i eficiència de l’Hospital, i que representa una molt bona notícia per els malalts de l’àrea d’influència de l’Hospital.

Amb la inauguració de l’àrea quirúrgica, només quedarà pendent la posada en funcionament de les noves dependències del servei de Farmàcia a la planta -1 de l’edifici tecno-quirúrgic, prevista per a l’any vinent i de la nova UCI prevista també per l’any vinent o començaments del 2021 com a molt tard. Aquestes actuacions completaran la posada en funcionament íntegra de tot l’edifici tecno-quirúrgic. Allò que semblava una quimera haurà esdevingut realitat. Però hauran passat 8 anys des del final de les obres fins l’ocupació total de les noves dependències.

Ara, la direcció del centre pensa ja en la tercera fase d’ampliació, consistent en la modernització de l’àrea d’hospitalització, i que està pendent de l’aprovació del Pla director, que preveu la construcció d’un nou edifici d’hospitalització. La tradicional torre que defineix el skyline de l’Hospital de Bellvitge concentrarà serveis administratius i altres serveis i dependències de suport a l’activitat assistencial. 

Quan es pot ser protagonista d’un moment com aquest, no es pot desaprofitar l’ambient d’eufòria que es genera entre els professionals i de bon segur aquest posada en funcionament de la nova àrea quirúrgica significarà per l’Hospital de Bellvitge un avenç qualitatiu important. Cap altre hospital de l’Estat disposarà d’unes instal·lacions i uns equipaments tan moderns com aquests.

Enhorabona a la direcció de l’Hospital de Bellvitge que ho ha treballat de valent, enhorabona a tots els professionals de la Institució que podran desenvolupar tot el coneixement de que disposen d'una manera molt més còmoda, i enhorabona també a tots els ciutadans de la zona d’influència de l’Hospital atès que ells també ho podran gaudir si algun dia ho requereixen.          

El quiròfan híbrid d'Angiologia i Cirurgia
Vascular, equipat amb un ÀngioTAC amb la
seva pròpia taula quirúgica que substitueix
a les taules convencionals 

L’edifici tecno-quirúrgic de l’Hospital de Bellvitge conegut com a segona fase de l’ampliació de l’Hospital entrarà en funcionament dins de pocs dies amb la inauguració  de la nova Àrea quirúrgica, de les més modernes d’Europa, que incorpora tecnologies d’última generació. Es tracta de 24 nous quiròfans pensats per incrementar la seguretat dels malalts i  dissenyats per facilitar la feina dels professionals. D’aquests 24 quiròfans, 3 d’ells són quiròfans híbrids que possibiliten dins de la mateixa sala l’acte quirúrgic i les proves d’imatge. Aquests 24 quiròfans venen a afegir-se als 7 quiròfans de cirurgia major ambulatòria, inaugurats ja fa dos anys, i que configuren en total una Àrea quirúrgica dotada amb  31 quiròfans. Fora d’aquesta nova àrea quirúrgica només hi quedaran els dos quiròfans d’oftalmologia inaugurats fa poc, i que estan ubicats a la planta baixa de la torre, on abans hi havia l’antic servei d’urgències de l‘Hospital que també va ser traslladat a l’edifici tecno-quirúrgic aviat farà 5 anys.

Es tracta d’una àrea quirúrgica molt espaiosa i estructurada molt racionalment, amb tecnologies d’última generació, fet que permet que un 60% dels quiròfans siguin  polivalents; seran gestionats segons criteris clínics de llista d’espera. Tots els quiròfans estan equipats amb torretes quirúrgiques, càmeres, ordinadors quirúrgics i sistemes tecnològics varis, i entre ells un innovador sistema d’integració de senyals que permet accedir des d’una pantalla tàctil,  a les dades mèdiques i proves diagnòstiques del pacient, segmentar les imatges en 3 D, visualitzar diferents imatges alhora, emmagatzemar-les o enviar-les per exemple a la sala de formació o a la sala d’actes de l’Hospital., i fins i tot permet realitzar retransmissions d’àudio i vídeo a l’exterior.  

Dels 31 quiròfans, 3 seran quiròfans híbrids, destinats un a Neurocirurgia un altre a cirurgia de raquis; tots dos incorporen un TAC intra-operatori. El tercer quiròfan híbrid estarà destinat a Angiologia i Cirurgia vascular i incorpora un ÀngioTAC. Tot plegat possibilita abordar noves tècniques molt més precises amb millors resultats per als pacients. Altres 9 quiròfans estaran destinats a cirurgies d’alta complexitat i dos d’ells són robotitzats i estan equipats amb la tecnologia Da Vinci. No cal dir que la cirurgia robòtica aporta nombrosos beneficis per als malalts atès que permeten una estada hospitalària més curta, produeix menys molèsties i dolor post quirúrgic, menys pèrdua de sang i una recuperació molt més ràpida. El nou bloc quirúrgic compta amb una unitat de reanimació post-anestèsica amb 22 punts d‘assistència on s’atendrà als malalts abans de ser enviats a les plantes d’hospitalització. Tot plegat ha de permetre a l’Hospital reduir les seves llistes d’espera quirúrgiques, reconduir l’índex de substitució de la cirurgia sense ingrés, i assolir la xifra de 21.300 intervencions a l’any incloent la cirurgia major ambulatòria.  

Aquests dies la direcció de l’Hospital ha dut a terme una intensa campanya per donar a conèixer les noves instal·lacions als professionals, a les associacions de veïns, a organitzacions sanitàries i a consistoris de la seva zona d’influència i tothom ha coincidit a senyalar la necessitat d’aquests noves instal·lacions, la tecnologia punta que incorporen, i els beneficis per a la salut dels ciutadans que se’n derivaran de la seva posada en funcionament.      

Tanmateix l’Hospital de Bellvitge viurà un efecte colateral molt important a conseqüència de la posada en funcionament de l’edifici tecno-quirúrgic que generarà un ambient positiu, i els resultats encara seran millors que els esperats. No és el mateix treballar en un clima laboral positiu que estar immersos en la queixa constant, i l’ànim dels professionals es contagia d’aquests nous impulsos derivats de treballar en millors condicions. Evidentment, sempre hi haurà els que sempre es queixen... 

No seria correcte acabar aquest escrit sense tenir unes paraules de reconeixement per l’equip directiu del centre. Tant per l’actual, encapçalat per la Dra. Montse Figuerola, com l’anterior, dirigit per el Dr. Toni Andreu. Sense la seva dedicació i constància la total posada en funcionament de l’edifici tecno-quirúrgic encara no tindria data de finalització... Felicitats a tost per la feina ben feta.