Entrevista a un ciutadà anònim, al voltant de la visió que en tè del sistema sanitari públic

Des del blog he donat a conèixer en moltes ocasions l’opinió dels gestors al voltant de diferents problemes que han anat apareixent en el dia a dia del nostre sistema sanitari públic. També he donat veu a responsables polítics de la sanitat i a directius de l’administració sanitària així com a persones líders en l’àmbit sindical o que estan al front d’entitats molt importants en la vida sanitària del país. Em sembla que ha arribat l’hora d’oferir l’opinió d’un ciutadà anònim, però que té un coneixement de la nostra sanitat pública a la que ha recorregut en diferents ocasions al llarg de la seva vida. Es tracta d’un ciutadà lleidatà, pare de família, amb formació universitària que ja supera la cinquantena. A canvi de respostes sinceres, allunyades de posicions populistes o demagògiques, em demana preservar la seva identitat. Que en pensa un ciutadà normal del nostre sistema sanitari públic? Vegem-ho:

Vostè és un usuari de la sanitat pública de les comarques de Ponent. Em podria dir que pensa quan sent dir que el nostre sistema sanitari és un sistema d’excel·lència amb uns resultats en salut comparables als dels països europeus més avançats?

Sr. X: Imagino què es fa referència a que els resultats en quant a indicadors d’atenció i resolució de problemes de salut en els dispositius sanitaris públics, habilitats per a tal fi, són equiparables a països de l’àrea més benestant i desenvolupada d’Europa. Suposo que també, així ho entenc, es refereix a que en termes d’indicadors de salut de la població general, aquests es troben entre els millors dels països desenvolupats i crec que així és, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol.

Podria relatar alguna  experiència seva en l’assistència primària? I en l’hospitalària? Ha tingut ocasió de conèixer el sector sociosanitari? I el de salut mental? Quina opinió en té de cada un d’aquests àmbits d’atenció sanitària?

Sr. X: Soc usuari del sistema públic de salut. El meu CAP es troba proper al meu domicili i en faig ús quan es necessari. Penso que la gent no en fa sempre bon ús i, al meu parer, hi ha un percentatge de població que n’abusa, reiterant innecessàriament visites al “seu metge” per raons banals. En el meu CAP no hi ha problemes per obtenir visites programades, llevat d’alguna època de l’any (per exemple quan arriba la grip) on programar visita amb el teu metge, costa déu i ajut. En general, estic content tant amb la qualitat de l’atenció com amb el tracte dels professionals del CAP. Parlo també per alguns amics que, al contrari que la meva experiència, es queixen del dificultós que és accedir al seu metge de capçalera, amb demores en la programació molt elevades (em diuen que de 2 a 3 setmanes). Això varia en relació a alguns CAP de Lleida ciutat. Pel que sembla, la pressió en alguns es molt més elevada que en d’altres. Els professionals en general, els que jo conec, es queixen de manca de dotació de personal, especialment en èpoques de vacances i d’epidèmia.

També soc usuari de l’àrea hospitalària de Lleida ciutat. He estat assistit i també membres de la meva família i per diferents circumstàncies en els 2 hospitals públics de Lleida (Arnau de Vilanova i Santa Maria). L’atenció professional, sempre ha estat magnifica, tot i que quan he estat hospitalitzat, les condicions de l’estada com ara la confortabilitat, la neteja, l’ergonomia etc., ha estat diferent, essent millor aquestes a l’Hospital de Santa Maria, més “amable” que a l’Hospital Arnau de Vilanova, que resulta “més dur” amb problemes d’instal·lacions més evidents per obsoletes. Tanmateix tant el tracte com l’assistència rebuda, sempre han estat magnífiques en ambdós hospitals.

En relació al sector sociosanitari, a Lleida ens queixem força de la manca de places públiques per aquests malalts i les llargues llistes d’espera per poder accedir a algun centre de la xarxa pública. Crec que és un problema de primera magnitud del qual els governs tindrien que assumir que és una prioritat  que si no es soluciona, genera fortes diferències entre la població. Una manca d’equitat en l’accés manifesta diria jo. Tinc la sensació que moltes famílies de classe mitjana i baixa deuen assumir el cost personal de ser els cuidadors principals dels seus ancians malalts, a casa seva, amb l’impacte econòmic, social, familiar i personal que això comporta, també en termes de salut pel cuidador que moltes vegades té que deixar la seva feina per fer-se càrrec del familiar en qüestió. Mentre, les famílies més benestants es poden costejar una estada en un centre sociosanitari privat. Resumint, tinc la impressió que hi ha poques places públiques i llistes d’espera exagerades per poder ingressar en un centre.

En relació a  la Salut mental, existeix una xarxa d’atenció pública en el territori. Molta gent es queixa del difícil que és aconseguir visita i quan tenen un problema amb algun familiar, el que em diuen és que per tenir una supervisió més exhaustiva d’un pacient, recorren al sector privat on és més fàcil obtenir visita i controls amb més freqüència.

I els serveis d’urgències? Els ha utilitzat? A la primària? A l’Hospital? Ha hagut d’esperar molta estona? Entén com a normal tenir que esperar en un box, una vegada diagnosticat, per ser ingressat a planta?

Sr. X: Sí, he estat usuari dels serveis d’urgències (unes quantes vegades al llarg de la meva vida) i també els meus familiars. He utilitzat quasi bé sempre el d’Hospital perquè així, crec, ho requerien els problemes que patia.

A l’Hospital Arnau de Vilanova que és on he acudit i on en general acudeix la gent de Lleida ciutat i rodalies, existeix un sistema que classifica, “tria” al usuari en funció de la gravetat del problema que el porta a acudir a l’Hospital. En funció d’aquesta et visiten abans o desprès. Tinc que dir que en el darrer 2017 hi he acudit 3 vegades per problemes diferents i que en les 3 vegades he estat sotmès a aquest sistema de classificació. Desprès he estat atès amb més o menys rapidesa, en funció però de les circumstàncies de l’àrea d’urgències en aquells moments (si hi havia molta o poca gent essent atesa).  La darrera vegada, per una fractura de turmell, vaig tardar 5 hores. Aquell dia però, els boxes estaven plens i hi havia cua per fer les plaques radiogràfiques prèvies a la visita de l’especialista.

En general, a Lleida existeix la sensació que a l’Hospital Arnau de Vilanova, a les Urgències, t’atenen si o si, amb proves analítiques, plaques radiogràfiques i les exploracions que siguin necessàries, malgrat et tinguis que esperar. Tanmateix molta gent, per això, acudeix injustificadament a l’Hospital quan el seu problema es podria solucionar fàcilment en el seu CAP.

En relació a la necessitat d’ingressar a l’Hospital des d’Urgències, si és cert que periòdicament s’encenen els ànims quan els pacients romanem a un box, esperant que alliberin un llit per poder-te ingressar. Jo he viscut aquesta  situació, però tinc que dir que ubicat en un box amb una supervisió periòdica per part de Infermeria i també del metge de l’àrea. En altres temps, a Lleida, aquest era un problema molt important i reiteratiu a la premsa i mitjans de comunicació; actualment no em consta que sigui un problema tan punyent, cal dir que fa uns anys es va remodelar l’àrea d’urgències, ampliant espais assistencials. Tanmateix sempre que arriba la grip, es dispara mediàticament el problema i segur que durant certes èpoques aquest servei es satura.

Com valora en general l’atenció rebuda? I el tracte? I la informació que li han donat? I la neteja? El menjar li va semblar correcte?

Sr. X: La qualitat tècnica de l’atenció que he rebut, en general sempre ha estat molt bona. El tracte en el CAP i a l’Hospital sempre ha estat bo. La informació que he rebut sobre el procés de la meva assistència ha estat acceptable. Trobo a mancar certa “educació comunicativa” especialment per part dels facultatius que no tots, però si molts, son massa concisos i poc exhaustius alhora de explicar que tens, que et faran, que es pot esperar...D’això es queixa molta gent, especialment als hospitals.

Ha sentit parlar del consorci sanitari de Lleida? Quina opinió li mereix? Perquè creu que no va tirar endavant? El preocupa molt la titularitat dels centres sanitaris? I la qualitat de l’assistència que s’hi dona? Per vostè què és més i portant, l’atenció sanitària que rep, o al titularitat del centre que l’atén?

Sr. X: Es va parlar molt durant un temps; pel que sembla es volia unificar el funcionament i la gestió dels Hospitals de Lleida ciutat, Arnau de Vilanova i Santa Maria.  Sempre he pensat que si són dos centres públics de la Generalitat no entenc perquè no funcionen com un de sol, tot i què sembla que algunes activitats ja les comparteixen des de fa anys.

La gent en general no sap si un Hospital es de l’ICS o d’una altra Institució pública. Les sigles confonen i diuen poques coses. El que si sorprèn es que hagi diferents Institucions sanitàries públiques actuant sobre la mateixa base poblacional i que no funcionin com una de sola. Que tinguin diferents visions i eines de “com es gestiona”.
Per a mi el més important es com m’atenen i que el resultat d’aquesta atenció sigui satisfactori per a mi i els meus.

Sembla que la constitució d’una institució única que agrupés els dos hospitals no va tirar endavant degut a una forta pressió mediàtica i al carrer, d’una anomenada Marea Blanca conformada per representants sindicals que no volien la unificació dels 2 hospitals per por a la “privatització” dels mateixos.

Tinc un bon amic que es metge d’un dels 2 hospitals que m’ha explicat que pel que sembla, els sindicats majoritaris a l’Institut Català de la Salut (ICS) no volien un ens de gestió unificat a Lleida, atès que podia significar el començament de la desaparició de l’ICS com a tal (por a que aquesta fórmula s’apliqués en altres territoris) i que la pròpia institució tampoc defensava donar aquest pas (no se pas si per motius similars). Suposo que al final, tanta pressió i els moments en els quals es feia, va fer desistir als polítics de torn, per por a perdre vots.

Continua, als meus ulls, sent incomprensible com 2 institucions que son públiques no poden gestionar-se sota els mateixos criteris i sumant eines...El meu amic, metge, pensa que fora ideal, com així és en altres llocs del territori català, unificar la gestió d’aquests ens públics, ja sigui mitjançant un consorci o altra formula de gestió que dibuixés un horitzó comú pels hospitals i els seus professionals en benefici d’una millor assistència en el territori a la població de Lleida i àrea d’influència.

Quan necessita acudir als serveis sanitaris, el fan esperar molt temps? Quants dies tarden a donar-li visita amb el seu metge de primària? I quan arriba a la consulta, ha d’esperar molt de temps fins que l’atenen?

Sr. X: Al CAP per norma, puc obtenir visita en el termini de 4 a 7 dies. Si tinc un problema més urgent, no vital, acudeixo igual i m’atenen en el dia, això si, sense garanties que m’atengui el meu Metge.

Quan arribo a la consulta, en general, no espero més de mitja hora

I la transició de la primària a l’hospital com l’ha viscut? Molta demora per accedir a la consulta de l’especialista de l’hospital?

Sr. X: La visita a l’especialista de l’Hospital és, al meu entendre, un problema major, si més no en algunes especialitats. El temps de espera en alguna primera visita es molt llarg i la visita de control moltes vegades es demora eternament, amb canvis reiterats de dia (ajornaments) bé sigui per manca de facultatius en època de vacances, perquè s’ha espatllat algun aparell que em tenia que fer una prova abans de la visita o altres circumstàncies (aquest es un fet reiterat). Tinc la percepció que aquest problema s’ha agreujat en els darrers 5 anys i de fet, la gent en parla sovint del que costa obtenir data per a  l’especialista de l’Hospital.

I les proves diagnòstiques? Els hi han fet dins d’uns terminis raonables? Té notícia de si la gent ha d’esperar molt per que li facin un TAC?

Sr. X: Més preocupant és el temps d’espera per algunes proves diagnòstiques, especialment de diagnòstic per la imatge, que a Lleida es un problema crònic i conegut per la població des de fa molts anys. Som molts els que acabem anant a una Mútua privada per practicar una TAC o una RMN o una Placa radiològica que ens ha demanat l’especialista del sistema públic. Si, aquest és un problema de primer nivell a Lleida, un dèficit antic i molt reivindicat per professionals i població.

Què milloraria del nostre sistema sanitari públic? Què recomanaria als directius de la sanitat per millorar els serveis sanitaris?

Sr. X: Existeix un problema obvi de recursos: equipaments i tecnologia obsolets, els professionals es queixen molt i els ciutadans, en patim les conseqüències en forma de demores innecessàries en l’assistència. Entenc que és un problema econòmic de dotació pressupostària i per tant que lliga amb el finançament del sistema sanitari.

L’atenció primària, que es propera a l’usuari i genera confiança, és poc resolutiva quan els problemes de salut precisen eines diagnòstiques una mica complexes (proves diagnòstiques normalment). Això motiva molta derivació de pacients cap a l’atenció especialitzada que també retarda per aquest motiu, el temps de resolució de molts problemes de salut.

Per últim, tothom parla d’un finançament insuficient del nostre sistema sanitari. Com veuria si per millorar la sanitat, l’administració li apuja els impostos? I si li fan pagar una quantitat cada vegada que utilitza els serveis? Què pensaria si l’administració decideix reduir els serveis que presta gratuïtament, i elimina prestacions de la cartera de serveis? Com ho veu tot plegat?

Sr. X: Entenc que ja som una Comunitat (Catalunya) que ens movem en la banda alta de pagament d’impostos. No crec que aquesta sigui la solució per millorar el finançament. Això és un problema de prioritat dels governs. Destinar un percentatge del PIB a Salut es una qüestió de “tenir disponible” i “ voler utilitzar-lo” en això. Hi ha una evident relació amb la política.

També es cert que som un país que genera la riquesa que genera i cada cop, la nostra societat demanda més serveis sense ser massa conscient que això té un cost i que no sempre es pot pagar.

Com sigui que vostè em planteja unes preguntes que jo li tinc que respondre i són les mateixes que jo li faria als responsables del nostre Govern, li contesto:

1) No crec que sigui bo pujar impostos a uns ciutadans que ja en paguen prou. Pot el Govern català dedicar del seu pressupost més quantitat a Salut/Sanitat/ Serveis Socials...?. És un problema de finançament però també de prioritats.
Amb els recursos actuals, el Govern pot finançar més la Salut/Sanitat/Serveis Socials reduint d’altres partides?..SI no es pot, si ni havent voluntat política no es pot, llavors cal contestar les altres preguntes. Tanmateix caldria començar per resoldre aquest punt.

2) Pagar per l’ús d’alguns serveis? Un pagament dissuasori per mal ús per exemple de les urgències, podria ajudar a que aquests serveis fossin més ben utilitzats, doncs la demanda innecessària crec que existeix. Milloraríem el funcionament d’alguns serveis però... ajudaríem a finançar la Sanitat per poder comprar més equipaments o pagar millor als professionals? Ho dubto.

Elcopagament per alguns serveis, si o si, sempre que en fem ús? (per exemple el copagament farmacèutic)... bé sembla més acceptat i probablement sigui un tema a contemplar, però cal ser especialment sensible en no atemptar el principi de fer equitatiu i accessible el sistema sanitari per a tothom. Els més vulnerables econòmicament poden ser perjudicats si es fa pagar per serveis sanitaris bàsics. No ho descartaria amb algun sistema de topalls per les urgències hospitalàries o inclòs per les visites de Primària quan s’excedissin d’un determinat nombre anual i sempre que no fos un pacient crònic sotmès a control periòdic...

3) Sembla del tot necessari revisar quina es la Cartera de Serveis actual... quina de les moltes activitats que es presten en hospitals i CAP són realment necessitats assistencials de la població en general. En aquest punt i actualment crec que si es poden fer actuacions que impactin positivament sobre el finançament, reduint desprès de estudi exhaustiu la cartera de serveis actual. Quants recursos es destinen per una població asimptomàtica que es troben registrats com a pacients de risc d’alguna malaltia i ens podríem estalviar, o utilitzar en àmbits més útils?

Moltes gràcies Sr. X per les seves respostes, i pel temps que m’ha dedicat. Confio que si més no, algunes de les seves aportacions siguin tingudes en consideració per part de l’administració sanitària i d’aquesta manera millorar els serveis de salut. Moltes gràcies