dimarts, 19 de desembre de 2017

Debat organitzat pel Cercle de Salut al voltant de les propostes electorals dels partits polítics (i III)


Els partits polítics amb representació parlamentaria expliquen el seu posicionament sobre diferents temes al voltant del sector sanitari


Tot i l’esquema del debat preparat per el Dr. Manel del Castillo, els representants polítics es varen decantar per les generalitats, amb plantejaments que porten anys i anys repetint, però que mai s’acaben assolint. 


(...Continua de l’entrada anterior)

El Dr. del Castillo havia preparat molt bé el debat, intentant que amb les seves preguntes, els representants polítics es veiessin en la necessitat d’anar més enllà d’enunciar titulars i es sentissis obligats a entrar en el detall dels seus enunciats, explicant la manera com aconseguirien el que proposaven. No hi va haver manera; tothom passava de puntetes per sobre dels temes en els que calia aprofundir.

Tots els representants polítics es van pronunciar a favor de reduir les llistes d’espera, però ningú es va centrar a explicar de quina manera concreta ho faria. Amb tan poca imaginació que la majoria varen fer referència a un Pla de Xoc, que és precisament el que ha intentat fer el govern legítim de Catalunya. El mateix es pot dir de les urgències, on tothom voldria reduir els temps d’espera però ningú explica com. En el mateix sentit, quants anys fa que sentim que l’assistència primària ha de ser el puntal sobre el qual pivoti tota l’assistència sanitària? 35 anys? Doncs des dels primers enunciats al respecte fins ara, continuem amb aquest discurs del tot buit, perquè ningú és capaç de fer-lo realitat i donar-li contingut. I que dir de la definició de model sanitari, repetida fins a la sacietat, tot i les discrepàncies de determinades minories socials ?

També cal incloure en el conjunt de titulars històrics però que mai han tingut una continuïtat d’acció ni cap proposta concreta el tema de la participació dels professionals en el procés de presa de decisions, i en aquest tema crec que tampoc hi ha ni tan sols consens entre els mateixos professionals, i segurament caldria posar negre sobre blanc un document en el que quedés ben clar els anhels dels professionals a l’hora de participar activament i responsable en la presa de decisions dels centres.    

El mateix passa amb el finançament de la sanitat. Des de fa anys, m’atreviria a dir que des del dia “zero” de les transferències, tothom coincideix en que la sanitat catalana està finançada per sota de les seves necessitats. Tothom parla de millorar aquest finançament, però ningú explica com fer-ho. Alguns tímidament parlen d’introduir alguna mena de copagament, fet que és habitual a Europa, però mirant de reüll al seus adversaris polítics per tal de no donar-los munició electoral. Altres es mostren favorables a pujar encara més els impostos als ciutadans, quan a Catalunya tenim ja una càrrega impositiva asfixiant. També hi ha els que demagògicament demanen que el finançament sanitari arribi a la mitjana europea situada al voltant del 7% del PIB. Sobre aquesta última alternativa vull fer, per enèsima vegada, un aclariment:         

Dedicar el 7% del PIB a sanitat és només una voluntat política. Si avui en dia s’hi està dedicant un tant per cent inferior és per que a algun altre epígraf pressupostari si està dedicant un tant per cent del PIB quelcom més gran del que li correspon. Quan es parla de tants per cent del PIB cal analitzar més ítems: ensenyament, seguretat, obres públiques, transport, etc. Quan tens la visió global de quina és la participació de cada un d’aquests conceptes en el PIB, es quan t’adones que si a Salut hi dediques un tant per cent inferior al que hi dediquen altres països, és que a altres epígrafs hi estàs dedicant un tant per cent superior al que hi dediquen aquests mateixos països. Això es pot resoldre amb una sola instrucció política per part del govern: senyors, volem que en el proper pressupost la quantitat assignada a Salut sigui equivalent al 7% del PIB. El que passa és que paral·lelament a fer això, aquest govern imaginari també haurà de decidir a quina partida del pressupost li rebaixa l’assignació pressupostària. I una vegada fet això, tampoc hi ha garantia d’aconseguir un increment pressupostari suficient, perquè llavors intervé el segon factor, que és el valor monetari d’aquest PIB. Per tant, per assignar un pressupost del 7% a Salut i aconseguir que aquest sigui suficient per finançar la sanitat en aquest país imaginari calen dues condicions: la primera és que el govern prengui la decisió política de dedicar el 7% del PIB d’aquest país a salut, i la segona que la quantitat monetària que se’n deriva pugui arribar a la xifra que permeti satisfer les necessitats. 

Finalment i ja per tancar aquest tema de les polítiques en l’àmbit de la salut, de cara a les eleccions del dia 21 he pogut comparar les diferents propostes dels diferents programes electorals dels partits polítics que hi concorren, i francament he de dir que en cap d’elles he trobat cap resposta a com millorar la dotació econòmica dels pressupostos. Tots parlen de revertir els efectes de les retallades, de baixar les llistes d’espera, o de retribuir millor als professionals, però ai las, ningú explica com ho pensen fer. Uns programes plens de propostes de les que no s’explica quina és la seva utilitat. Uns programes plens de llocs comuns repetits a cada procés electoral. Uns programes en definitiva amb massa demagògia i ben poca imaginació. És trist, però és així.    


Que el sistema sanitari públic necessita més diners és una evidència. Que el seu finançament és insuficient és una obvietat. Cal per tant agafar el brau per les banyes i resoldre com ha de ser aquest finançament. És evident que la sanitat (com altres àmbits de la nostra societat) necessita nous lideratges, noves maneres de donar resposta als problemes, per tant noves solucions, abandonar la dialèctica habitual, tenir molta més proximitat als ciutadans, i sobretot saber mantenir la il·lusió per un sistema sanitari basat en uns professionals excel·lents. Però per sobre de totes aquestes coses, per sobre de totes les dialèctiques, si realment volem un sistema sanitari de qualitat, universal i equitatiu, hem de dir d’una vegada per totes com el pagarem. Una última petició: els polítics que només volen treure rèdits electorals de la sanitat, farien bé en treure les seves mans del sistema sanitari. 

Per cert, cap ressò als mitjans d'aquest debat al Cercle de Salut... de ben poc ha servit... més enllà dels que hi varen poder assistir...

1 comentari: