“Sanitaris per la República” i “Street Medics” van a la grenya

Dues organitzacions amb objectius semblants haurien d’intentar col·laborar entre elles en lloc de cercar enfrontaments inútils que no porten a res. Aquestes actituds no són pròpies d’organitzacions madures ni serioses.

Un membre de Street Medics va ser detingut ahir per els Mossos d’Esquadra en el tall diari de l’Avinguda Meridiana a Barcelona. Segons es veu en el vídeo adjunt, les raons de la detenció no semblen precisament evidents.        

No fa ni un mes explicava en aquest blog el paper important que “Sanitaris per la República” estaven duent a terme als carrers de Barcelona quan situats entre els manifestants i la línia policial intentaven atendre als ferits fossin del bàndol que fossin. Avui ha aparegut a les xarxes socials (Twitter) que aquesta organització i “Street Medics” han començat a fer-se retrets amb desqualificacions que no tenen cap sentit.

Abans de continuar, cal però explicar qui són els que s’emparen sota el nom de “Street Medics”. Aquesta organització va néixer als anys 60 al Estats Units. Es tracta d’una associació de voluntaris que aglutina a un conjunt de professions mèdiques que assisteixen a manifestacions per facilitar atenció sanitària de primers auxilis. Amb el temps aquesta organització s’ha anat estenent per tot el món i han aparegut molt recentment també a Barcelona, on compten amb uns 80 socis.  

Sanitaris per la República i Street Medics, tenen per tant uns objectius similars, i segurament per això ha aparegut una rivalitat estúpida entre ells que els ha portat a desqualificacions, comunicats, contra comunicats, i en definitiva  a donar una imatge que de ben segur no agrada a cap de les dues organitzacions. Val a dir també que es diferencien per la visió política de les dues organitzacions; mentre Sanitaris per la República, tal com indica el seu nom està clarament orientada a la consecució d’una república, Street Medics sembla que com organització no té una finalitat política definida, més enllà de l’orientació política individual dels seus membres.       

Les desavinences han començat quan membres de Street Medics han acusat a Sanitaris per la República d’estar prèviament assabentats de l’hora en que la guàrdia urbana de Barcelona desallotjaria l’acampada de la Plaça Universitat, i aquesta acusació ha generat un comunicat de resposta per part de Sanitaris de la República en la que s’explica perquè estaven a la plaça moments abans que s’iniciés els desallotjament. 

Sense entrar en els arguments dels uns i dels altres, perquè no porten a res, seria desitjable que els líders de les dues organitzacions es trobessin un dia, fora de l’escalfor que es deriva dels moments en que estan en acció, i llimessin les seves diferències perquè no només no ajuden, sinó que ben al contrari, perjudiquen a les dues organitzacions i també als possibles ferits que puguin resultar de les càrregues de la policia contra el manifestants. Necessitem el treball de les dues organitzacions i segurament si actuessin coordinadament en lloc de lliurement, els resultats per els ciutadans serien encara millors. Una dosi de cordura no els vindria malament.

I aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, cal explicar l’incident que es va produir ahir en el tall de cada dia de l’avinguda Meridiana a Barcelona, quan un membre de Street Medics va ser detingut per els mossos d’esquadra quan pretenia atendre a un manifestant que necessitava ajuda sanitària. Davant de la indignació dels presents el metge va ser primer identificat i després detingut sense que hagin transcendit els motius de la detenció. Finalment, un dia després de la seva detenció el metge ha estat posat en llibertat però haurà d’anar a judici acusat de “resistència a l’autoritat”. En el vídeo adjunt es pot veure la “resistència” que ofereix...  

           

La sanitat pública tracta molt bé la malaltia, però no tan bé al malalt que la pateix

Ahir es va celebrar a Barcelona un dels actes commemoratius del 125è aniversari del CoMB, en el que es va fer entrega de 56 guardons a l'excel·lència professional 2019, i des d'aquesta entrada al blog vull fer arribar a la Institució, però també als col·legiats, la felicitació per aquesta brillant trajectòria professional. Al Llarg de tots aquests anys el Col·legi ha defensat els interessos del col·lectiu al que representa però també ha estat un actor principal en la configuració d’un sistema sanitari que és l’orgull de tots els catalans. Durant l’acte va intervenir entre altres, el Dr. Àlvar Agustí, membre fundador del Grup Janus que té per objecte definir propostes i recomanacions que ajudin a humanitzar l’atenció sanitària. En la seva intervenció el Dr. Agustí va insistir en la necessitat de mantenir i reforçar les característiques humanístiques de la medicina.

Quan des dels àmbits mèdics, polítics i socials es parla tan sovint de posar al malalt al centre del sistema sanitari, que cal humanitzar la pràctica mèdica i s’insisteix tant en una medicina personalitzada, és una prova evident que avui en dia el malalt ni està en el centre del sistema sanitari, ni l’humanisme és una pràctica habitual en els nostres dispositius assistencials, ni en general, es practica una medicina personalitzada. El sistema sanitari té uns resultats en salut excel·lents però el tracte humà no és sempre el que el malalt voldria rebre.                 

Anys enrere, quan els coneixements de la ciència mèdica no tenien el nivell actual, el centre d’atenció dels metges era la persona malalta. En aquella època, en determinades situacions, l’únic que podia fer el metge era acompanyar al malalt en la seva malaltia. A mesura que els coneixements de la ciència han avançat, que els metges han pogut accedir a nous fàrmacs i que la tecnologia mèdica s’ha desenvolupat tant per el que fa al diagnòstic com per el tractament de les malalties, el focus d’atenció del metge s’ha anat desplaçant des del malalt cap a la malaltia. I això és, lamentablement, una realitat que es constata sobretot en els grans hospitals del país, de la que hi queden exempts probablement els hospitals més allunyats de l’àmbit metropolità de Barcelona, i allunyats també de ciutats com Tarragona, Lleida o Girona. Segurament la medicina privada també és una excepció en aquesta progressiva deshumanització de la pràctica mèdica.  

Avui en dia es posa en valor els coneixements tècnics dels metges, les seves publicacions, els seus treballs de recerca i la pertinença a institucions de prestigi nacionals i internacionals. Es parla molt poc de com els metges tracten als malalts. La gran quantitat d’informació que el metge pot obtenir sobre el malalt facilitada per la tecnologia mèdica i l’accés a un ventall molt ampli de proves diagnòstiques, permet al metge arribar al diagnòstic sense necessitat d’haver prestat tota l’atenció a la persona malalta per conèixer com se sent davant de la seva malaltia, que espera que li pugui aportar la medicina i fins i tot que li pot aportar ell com a metge. Fer una història clínica no és només omplir unes dades que venen donades per un programa informàtic, sinó aprofundir en els símptomes que presenta el malalt. Una història clínica ben feta i una  exploració física exhaustiva podrien evitar la pràctica d’exploracions complementàries, milloraria l’eficiència del sistema i evitaria incomoditats al malalt. Escoltar al malalt i tocar-lo,  tal com defensa el Dr. Àlvar Agustí és molt important perquè el malalt es senti bé. 

La persona malalta necessita informació àmplia i entenedora sobre la seva malaltia, com es pensa abordar el seu procés de curació, i quines són les seves expectatives pel que fa al resultat final. El malalt vol sentir-se arropat per l’equip mèdic que l’atén, i no tenir la sensació que és un cas més que arriba a les mans d’aquells doctors plens de saviesa, si, però mancats de la d’humanitat que històricament sempre ha distingit a aquesta professió. 

Dona la sensació que en els grans hospitals dels país, l’afany per la recerca i per saber més i més, ha posat a la persona malalta en un segon pla. El coneixement és inseparable del progrés de la humanitat però el tracte humà a la persona no ha de ser substituït per l’enfocament científic de la malaltia, deixant de banda que aquesta malaltia, molt ben tractada a nivell mèdic, l’està patint una persona.

Manifest en defensa del sector social i d’atenció a les persones

En un acte celebrat al Col·legi de Periodistes s’ha presentat un Manifest en el qual les entitats signants reclamen al govern de la Generalitat que els pressupostos del 2020, reverteixin els efectes de la crisi econòmica que es ve arrastrant en el sector des de l’any 2008.

Una dotzena d’entitats s’uneixen per reclamar una dotació econòmica adequada que permeti donar, d’una banda, una resposta de qualitat a les necessitats dels col·lectius més vulnerables, i de l’altre, assegurar unes condicions de treball dignes per als treballadors del sector.

Un seguit d’entitats que treballen en el sector social i d’atenció a les persones han dit prou a la situació de precarietat en la que es troben a causa de la manca de respostes de l’administració a les seves reivindicacions. Una situació que s’ha perllongat excessivament en el temps i que finalment ha fet explotar el malestar de les entitats que malden per poder treballar amb un mínim de dignitat en aquest sector social tan important i que afecta a tanta gent.

A banda de presentar el manifest en el que exposen la situació que estan patint, han creat una Mesa unitària que vol conscienciar al govern de la Generalitat, al Parlament de Catalunya i als grups parlamentaris, a través de reunions que demanaran amb tots ells, per tal d’iniciar un diàleg que permeti avançar en la consolidació d’un sector social i d’atenció a les persones fort, capaç de treballar amb la qualitat exigida, assegurar la sostenibilitat dels serveis i la millora de les condicions laborals dels professionals que hi treballen. Cal assenyalar que el 75% dels treballadors dels sector són dones i la reclamació salarial que fan demana 14.000 € anuals com a nivell retributiu més baix per als professionals dels sector. També volen l’equiparació de les condicions laborals de les condicions de treball independentment de la titularitat del centre, i de la forma de gestió (directa o indirecta). Volen que la frase “a igual feina, igual retribució” sigui una realitat  no només un eslògan.  El sector necessita un conveni col·lectiu en  l’àmbit català que avui no existeix .     

Per aconseguir els seus objectius demanen a l’administració que l’assignació pressupostària passi de l’actual 0,5% del PIB al 2% per igualar l’assignació mitjana dels països del nostre entorn. Volen desplegar polítiques incloses en la Llei de Dependència, així com desenvolupar la Renda Garantida de Ciutadania, l'actualització de l’indicador de renda de suficiència de Catalunya (IRSC(, l'habitatge social, el Pacte Nacional per la Interculturalitat, l'Agència Catalana de Protecció Social, la Llei de drets i oportunitats en la infància i l’adolescència, el suport a les famílies i les mesures per eradicar la violència masclista. Tot plegat pretén situar el sector social i d’atenció a les persones com a pilar fonamental i estratègic de l’Estat del Benestar, al costat de la salut i l’educació. 

El manifest també demana una revisió a fons del model actual per avançar cap a la construcció d’una cartera de serveis socials i d’atenció a les persones innovadora, que permeti ajustar-se a la realitat, als nous models d’intervenció i a les necessitats de les persones. En la mateixa línia demana a l’administració que asseguri la qualitat del servei públic desenvolupant estàndards de qualitat i implantant els corresponents mecanismes de seguiment, control i avaluació dels mateixos. Finalment el manifest vol que les administracions reconeguin a tots els agents que formen part del sistema català d’atenció a les persones garantint la seva participació en els espais de treball, coordinació, coproducció i avaluació de les polítiques públiques que afectin al sector. 

Aquesta reacció del sector era del tot esperable si es té en compte que l’administració catalana, i l’estatal també, fa massa temps que miren cap a un altre banda a l’hora d’aportar solucions al sector que viu entre l’oblit de les administracions i la manca endèmica d’aquest país a l’hora de dotar suficientment de recursos aquelles prestacions que s'endeguen de bell nou. Si a al sector sanitari se li dedica un tant per cent del PIB inferior a la mitja europea, i al sector social també, a quin sector se li estan dedicant recursos per sobre de la mitjana europea? Algú s’ho ha de fer mirar...     

Signen el manifest les entitats següents :

ACELLEC, Associació Catalana d’Empreses del Lleure, l’Educació i la Cultura

ACRA, Associació Catalana de Recursos Assistencials
ASADE, Asociación Estatal de Entidades de Servicions de Atención a Domicilio

CEESC, Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya 

TSCAT, Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya

COPEC, Col·legi de Pedagogs de Catalunya
CCOO, Comissió Obrera Nacional de Catalunya
La Confederació del Tercer Sector Social de Catalunya 

La Unió, Associació d’Entitats Sanitàries i Socials

Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya

UGT, Unió General de Treballadors de Catalunya

UPIMIR, Unió de Petites i Mitjanes Residències

L’anomenada Llei Aragonès és una bona llei per a la sanitat catalana

Avis a navegants: si el sector no reacciona a temps davant dels arguments dels que s’oposen a la Llei, pot passar com amb el Consorci Sanitari de Lleida: el populisme, atesa la passivitat de l’administració sanitària i del sector, va aconseguir aturar una proposta que era molt vàlida per a la sanitat lleidatana. 

Unes 2.500 persones s’han manifestat aquest diumenge pels carrers de Barcelona contra l’anomenada Llei Aragonès, denunciant que la Llei obre les portes a les privatitzacions dels serveis sanitaris, l’educació i els serveis socials.  

Fa tot just dos mesos es va constituir la plataforma ciutadana formada per més de 50 col·lectius, anomenada “Aturem la llei Aragonès”, amb l’objectiu d’impedir que la Llei de Contractes de Serveis a les Persones que s’està tramitant al Parlament vegi la llum. Es tracta d’una Llei que deriva d’una directiva europea, en la que les subhastes no estan permeses quan es tracta de serveis a les persones, i on el preu de l’oferta passa a ser secundari. No es tracta d’atorgar el contracte a l’oferta més beneficiosa per a l’administració sinó que la nova Llei pretén atorgar els contractes a les empreses que aportin millors garanties per prestar un servei de qualitat. I aquest gran canvi, que deixa en fora de joc les empreses del tipus “imperi florentino” que guanyaven concursos a base de presentar ofertes a un preu molt baix, i que tenien com a contrapartida una qualitat de servei sovint per sota mínims, resulta que no agrada als de sempre; als que protesten per tot, i a grups polítics habitualment marginals que manipulen l’opinió pública en busca d’esgarrapar suports encara que sigui mentint descaradament. 

Ja tornem a estar com en el cas del que havia de ser el Consorci Sanitari de Lleida. Les minories dissidents comencen a manipular la informació per enredar a gent de bona fe que s’acaba creient tot allò que li diuen. A partir del moment que en  tenen convençuts a uns quants, comencen a mobilitzar-los. Aquestes mobilitzacions inquieten als partits polítics que en funció del temes de que es tracti, i de la importància estratègica que el partit li doni, acaben posicionant-se a favor de les reivindicacions. Mai cap partit s’acostuma a posicionar en contra per no buscar-se enemics encara que no estiguin d’acord amb les demandes dels populistes. Si no hi estan d’acord, senzillament callen i miren cap a un altre banda.

Les organitzacions i les institucions, a més dels partits polítcs, també són responsables de l’avenç de les protestes; s’inhibeixen; prefereixen no tenir que posicionar-se, sovint per evitar tensions internes entre els seus socis, esperant que algú altre ja farà la feina. I quan passa tot això, quan ningú combat els plantejaments populistes, els moviments de protesta acaben guanyant a la opinió pública i aconsegueixen els seus objectius. 

Per no anar més lluny, és el que va passar amb el Consorci Sanitari de Lleida. Es va muntar una plataforma anomenada “marea blanca”, que va aconseguir el suport dels sindicats i d’alguns ciutadans d’aquells que sempre es queixen de tot. Davant de l’oposició a la constitució del Consorci Sanitari, les autoritats del departament de Salut no li van donar excessiva importància; van deixar que la resposta es donés des de Lleida per part d’uns funcionaris que no van estar massa encertats a l’hora d’explicar les avantatges que el Consorci representava per els lleidatans, i veient el ressò que tot plegat originava en l’opinió pública, algun partit polític com per exemple ERC, es va sumar a la causa contra el Consorci lleidatà. Tot plegat va significar la mort d’una plantejament excel·lent per als lleidatans, que han vist com la sanitat s’ha estancat absolutament des de llavors a les comarques de Ponent.  

Ara ens trobem exactament com estàvem a l’any 2015 a Lleida. La plataforma ciutadana “Aturem la Llei Aragonès” no vol que aquesta Llei s’acabi aprovant al Parlament de Catalunya. I ho acabaran aconseguint, si tal com va succeir llavors, el departament de Salut no es posiciona clarament i sense ambigüitats a favor de la Llei. El mateix hauria de fer el CatSalut, sortint en tromba per explicar les bondats d’aquesta norma per garantir la qualitat dels serveis de salut que ells contracten. Però ho han de fer també les institucions; el Consorci de Salut i Social de Catalunya ha de sortir de la seva posició de confort davant d’aquest problema i lluitar per que una normativa que és positiva per el sector, sigui realitat. També la Unió Catalana d’Hospitals ha de fer sentir la seva veu en defensa de la Llei, però cal fer-ho amb força, no en base a declaracions que amb sort llegiran quatre i el cabo.  També ACRA i la ACES han de moure fitxa per defensar un sistema sanitari i social de qualitat. Cal ser un agent actiu si es vol millorar la contractació pública a l’hora de prestar serveis a les persones. La passivitat ja sabem, malauradament, on porta. 

Aquesta batalla és guanya en l’àmbit de l’opinió pública que és a qui s’ha de convèncer de la bondat dels plantejaments que la Llei incorpora. Els diferents actors que intervenen en el sector sanitari, si creuen que la Llei Aragonès és bona per el sistema, no es poden quedar a casa; han de sortir a explicar les seves bondats i quines millores aporta a la contractació pública. Com diuen per Galícia “para pescar o rodaballo, hai que mullarse o carallo”                                                                   

El Pla d’hivern 2019-2020

Com és sabut, un dels plantejaments més efectius que ha formalitzat el CatSalut aquests darreres anys és el PLANUC. El Pla Nacional d’Urgències de Catalunya va néixer a conseqüència d’una iniciativa de l’exconseller Antoni Comin per donar una millor resposta a la pressió assistencial a que es veien sotmesos els serveis d’urgències dels hospitals catalans quan arribava l’hivern. Les grips, les malalties respiratòries, i altres patologies originaven altes demandes d’atenció que saturaven els serveis d’urgències hospitalaris que entre altres problemes comportaven aquelles imatges que tots recordem dels malalts aparcats en lliteres als passadissos dels hospitals pendents que s’alliberés un llit a les plantes d’hospitalització. Aquesta situació va ser denunciada en nombroses ocasions per associacions vàries, sindicats, partits polítics i altres, i el llavors conseller Comin va decidir encarregar-li la solució del problema a la Dra. Cristina Nadal que era qui ocupava el càrrec de directora de l’Àrea Sanitària del CatSalut.

Després de mesos de feina va aparèixer el PLANUC, l’aplicació del qual, en aquests últims dos anys, ha mostrat la seva vigència i la seva efectivitat atès que els serveis d’urgències dels nostres hospitals no s’han vist sotmesos a aquelles situacions tan complicades de fa uns anys. Dos anys és poc per avaluar la bonança d’una eina com el PLANUC, però cap de les mesures preses fins aquell moment s’havien mostrat tan efectives com ho ha estat els PLANUC. Una bona part de les mesures que incorporava el Pla Nacional d’Urgències de Catalunya han estat incorporades al Pla d’Hivern que el departament de Salut actualitza cada any per pal·liar la pressió assistencial que històricament el sistema sanitari pateix en aquestes dates. Un Pla d’Hivern per aquest any, que ha estat presentat a finals d’octubre per l’Agència de Salut Pública de Catalunya.

El Pla d’Hivern 2019-2020, no incorpora excessives novetats respecte al d’altres anys, i es planteja com a objectius incrementar la cobertura de vacunació a les persones majors de 60 anys en general, a aquelles que tenen problemes de salut crònics, a les dones embarassades i també als professionals sanitaris, la cobertura dels quals avui en dia no arriba al 30%. Aquesta baixa cobertura dels professionals sanitaris els converteix a ells mateixos en possibles agents transmissors dels virus de la grip.  

L’any passat l’increment de visites als CUAP es va situar en un 2,3%. Mica en mica aquests dispositius de l’assistència primària s’estan convertint en punts d’atenció d’urgències molt resolutius per situacions que es situïn en els nivells 4 o 5 del sistema de triatge, és a dir de mitjana i baixa complexitat, i per tant actuen de sobreeixidor dels serveis d’urgències hospitalaris tot i que els malats hi acudeixen directament cada vegada més, i s’han convertit, junt amb d’altres mesures previstes al PLANUC en un complement ideal de l’atenció sanitària urgent. El seu equipament els permet fer exploracions radiològiques i un bon nombre de determinacions analítiques i la preparació dels professionals que hi treballen els fa molt eficients.  

Vista l’efectivitat dels CUAP, el PLANUC preveia la progressiva implantació d’aquests dispositius en el territori, i seguint la planificació prevista s’acaba d’inaugurar un  nou CUAP aquesta vegada a Badalona, en el mateix edifici on està ubicat el CAP Dr. Robert, que s’ocuparà de l’atenció continuada i urgent les 24 hores del dia a Badalona, Tiana, Montgat, Alella, El Masnou, Teià i Sant Adrià de Besòs, donant servei a més de 300.000 persones. En aquest nou CUAP el servei serà atès per 13 metges i 11 infermeres a banda del personal de suport. Les guàrdies seran assumides per metges de família de la zona.

Tal com va explicar la consellera Vergés durant la inauguració, aquest CUAP complirà una doble funció: evitarà derivacions innecessàries als hospitals de la zona, i servirà per esponjar els serveis d’urgències dels dos hospitals més propers de la xarxa pública,  l’Hospital Municipal de Badalona i l’Hospital Germans Trias i Pujol.

Ara només falta que la grip no tingui una incidència d’aquelles que desmunten qualsevol planificació, i que el PLANUC pugui acumular un tercer any de bons resultats després de la seva creació.          

El Fòrum de Diàleg Professional presenta el seu full de ruta

El Fòrum de Diàleg Professional va néixer ara fa una mica més d’un any, amb l’objectiu d’acordar les directrius per a la identificació de les necessitats de professionals de la salut d’acord amb els nous models assistencials i els rols de les professions, elaborar el mapa territorial de necessitats i perfils de professionals de la salut en l’àmbit del SISCAT, i fixar les línies de treball i els elements de canvi a diferents nivells que permetin impulsar les polítiques de planificació i d’ordenació professionals de manera orientada a les necessitats prèviament identificades.

Després d’un any de feina, el Fòrum de Diàleg Professional, impulsat per la consellera Vergés, ha presentat els resultats de la feina feta, seguint una de les poques directrius amb aportació de valor d’aquesta legislatura. En la seva elaboració hi han participat professionals del sector sanitari, col·legis professionals relacionats amb el sector, entitats de pacients, societats científiques, organitzacions sanitàries i docents i sindicats, a més de diferents representants del govern de la Generalitat.

Més enllà del contingut detallat del document, que està a disposició de qui hi pugui estar interessat, era interessant conèixer l’opinió del Dr. Marc Ramentol sobre la feina que s’ha fet i sobre la continuïtat de les accions presentades.

Organitzar i coordinar la presència de tantes organitzacions i tantes persones no ha estat una tasca senzilla tenint en compte les més de 60 reunions que s’han efectuat amb una participació global que supera els 370 participants en les diferents sessions de treball que s’ha realitzat. En aquest sentit, el tarannà personal del Dr. Marc Ramentol, director general de Professionals de la Salut, ha possibilitat que aquesta tasca arribi a bon port, comptant amb l’acceptació generalitzada de la feina duta a terme per part de la immensa majoria de participants i de les organitzacions per ells representades. És sens dubte el primer actiu positiu de la legislatura en l’àmbit sanitari.  

Aquets Full de Ruta s’ha establert a partir de la identificació de 17 reptes que han estat treballats per els diferents grups de treball, que han identificat 131 línies de treball, de les quals se n’han prioritzat 46. Aquesta priorització s’ha basat en el possible potencial transformador de cada línia identificada, de la factibilitat de dur-la a terme, i del nombre d’agents que afectava. Aquestes línies de treball determinen 185 accions concretes que es vol que estiguin endegades i la gran majoria acabades en un termini de 4 anys, tot i que alguna d’elles pugui necessitar més temps per el seu assoliment absolut. Aquesta iniciativa del departament de Salut ha estat molt ben acollida per el sector i ha merescut només com a crítica, la manca d’una memòria econòmica que doni suport pressupostari a aquelles accions que requereixin recursos econòmics per ser dutes a terme, però que el Dr. Ramentol considera que “acceptant que tot costa diners, és molt important la voluntat; el voler fer les coses, i aquestes coses s’acabaran fent si s’aconsegueix mantenir la sintonia que s’ha generat en el procés d’aquest Fòrum atès que el sector se sent molt identificat en tot allò que hem proposat”. 

La seriositat com s’ha abordat la configuració d’aquest full de ruta, ha permès generar una cohesió important entre els diferents grups d’interès que hi han participat. Una de les principals preocupacions del Dr. Ramentol, ara que la feina prospectiva ja està feta i s’han elaborat les diferents propostes d’actuació, és com es podrà assegurar la continuïtat, mantenint la bona sintonia entre tots els participants. Segur que dintre d’un any, el departament de Salut ens explicarà el grau d’assoliment d’aquestes 185 accions, però el Dr. Ramentol insisteix en la importància de poder mantenir l’esperit de treball actual. “Cal donar durabilitat en el temps a aquest nucli de confiança i governança que s’ha creat; és un actiu que el sector no pot perdre. El sector s’ha fet seu aquest Fòrum de Diàleg professional fins el punt que s’ha convertit en patrimoni del sistema sanitari”.   

El Dr. Ramentol és molt conscient que una de les coses que caldrà fer amb certa immediatesa és donar empara legal a totes aquelles actuacions que comportin un marc legislatiu determinat, per facilitar la seva implementació sense tenir problemes de legalitat i assegurar que tot plegat no acabi sent un brindis al sol. També mostra la seva satisfacció per la bona acollida que el document ha rebut del sector, i entre les diferents aportacions que inclou, valora en especial que els professionals, metges i infermeres d’atenció primària participants, hagin pogut consensuar la distribució de rols assistencials entre les dues professions, de manera que la professió infermera centre les seves actuacions en els àmbits de promoció i prevenció primària i secundària, mentre que la medicina familiar i comunitària té el seu paper més rellevant en el diagnòstic i la prevenció terciària i quaternària. Tot això queda molt ben explicitat en el mapa de rols que s’inclou en el document presentat.  

Ara li toca al CatSalut donar continuïtat a aquestes 185 accions i facilitar que la xarxa  sanitària pública les pugui aplicar. Seguirem amb interès el desenvolupament d’aquesta iniciativa i la seva incidència en la millora contínua del sistema sanitari, que és, sens dubte, la seva última finalitat.

Sense compromisos econòmics... és com fer volar coloms

Quan s’elaboren propostes per assumir noves prestacions per els ciutadans o noves responsabilitats des de l’administració pública, sense un compromís econòmic que possibiliti dur-les a terme, és una prova evident que més enllà de l’oportunitat política de voler apuntar-se un èxit, no existeix la voluntat de dur a terme el contingut d’allò que es proposa.

La memòria econòmica és un component essencial de tot nou plantejament que es vulgui dur a terme des de l’Administració o des de qualsevol organització. És la base que haurà de fer possible les diferents accions noves que es vulguin emprendre. Sense un pressupost que indiqui quants diners hi ha previstos per assumir tal o qual acció, i d’on sortiran aquests diners, el sol anunci que faràs tal cosa o tal altre, no representa cap garantia que es pugui dur a terme i per tant és més un exercici de propaganda que altra cosa.

De fet, a la sanitat estem habituats a aquesta classe de plantejaments. Malauradament s’han fet moltes vegades. En posaré uns exemples, un de llunyà en el temps, els altres més recents. El més antic ve de la època en que Rodríguez Zapatero presidia el govern espanyol. Va ser a l’any 2006 quan el govern espanyol va aprovar la “Ley 39/2006, de 14 de diciembre, de Promoción de la Autonomía Personal y Atención a las personas en situación de dependencia”. Aquesta Llei es va aprovar al Congrés del Diputats i semblava que havia de resoldre tots els problemes derivats de la dependència. Doncs bé, 13 anys després de la seva promulgació, la Llei encara no és es pot aplicar en tota la seva extensió perquè no existeixen els recursos econòmics necessaris per dur-la a terme al 100%. El Congrés dels Diputats va aprovar una Llei que preveia més despesa per a les arques públiques sense una memòria econòmica.

Més recentment, tenim el cas de l’ENAPISC, presentat al maig del 2017, sota el mandat dels conseller Comin, un projecte que havia de millorar molt l’assistència primària, que comptava amb el consens de diferents organitzacions professionals i sindicals, i que avui en dia no està encara plenament en vigor, també perquè va néixer sense la corresponent memòria econòmica. Ningú va explicar quants diners farien falta per aplicar les mesures que s’hi anunciaven, ni d’on sortirien els diners. El resultat de la seva aplicació és prou conegut i fins i tot la impossibilitat d’aplicar les mesures que l’ENAPISC preveia va originar una vaga dels metges de primària, duta a terme ara fa tot just un any.

El mateix va succeir amb el PLANUC ideat per resoldre els col·lapses en els serveis d’urgències dels hospitals, i que preveia entre altres mesures la constitució de nous CUAP distribuïts per tot el territori de Catalunya. A hores d’ara, i com a conseqüència de la manca d’una memòria econòmica, algunes de les propostes del PLANUC encara no s’han pogut materialitzar.         

Ara, s’acaba de fer públic el full de ruta sobre polítiques de professionals de la salut, elaborat per el “Fòrum de Diàleg Professional”, en el que s’estableixen un total de 185 accions distribuïdes en un total de 17 reptes. Independentment de la valoració d’aquest treball que faré el propers dies, sembla que tornem a caure en el mateix error, atès que algunes d’aquestes 185 accions requereixen un suport econòmic, que el full de ruta no preveu com es finançaran. Estem de nou davant d’un document interessant, que ha estat ben rebut pels professionals sanitaris, però que no incorpora la memòria econòmica que hauria de possibilitar la consecució de les diferents accions que es proposen. Es repeteix la història a la que estan tan avesats, mani qui mani, des del departament de Salut. Seria una llàstima que aquestes mesures acabessin sent paper mullat...

Per si de cas el Dr. Josep Maria Puig secretari general del sindicat Metges de Catalunya, tot i valorar positivament el contingut del document, ha volgut rebaixar l’eufòria per evitar posteriors decepcions, i ha dit que “ens tornem a trobar davant l’enèsim diagnòstic sanitari que proposa un seguit d’accions específiques, però  sense cap mena de compromís econòmic que les sustenti i això el converteix en una iniciativa inviable i morta que, amb tota probabilitat, caurà en sac foradat”. Per això ha continuat dient que no els calen més fòrums si ningú té la voluntat política de posar els recursos necessaris; “l’administració ha d’entendre que de fum no podem viure”

I raó no n´hi falta. Llevat de comptadíssimes excepcions aquesta legislatura està plena de fum...